Aules digitals

Estaven fent classe a quart d’ESO. De cop es va obrir la porta, va entrar el director i va cridar: “Abaixeu la pantalla dels portàtils immediatament!”

El director va endur-se’n els portàtils dels alumnes. Al despatx, va mirar què tenia cada alumne a la pantalla. No va servir de gaire. Va enganxar el parell de galtes de sempre, connectats al Facebook i al Messenger i baixant-se pel·lícules. Però els altres havien tingut temps d’apagar els programes no educatius abans d’abaixar la pantalla.

Són ràpids. L’home de Cromagnon anava a classe de mecanografia, però els nadons d’avui ja teclegen a la velocitat de la llum. Els programes “prohibits” es dissenyen expressament per funcionar en entorns “prohibits”. Amb la navegació privada, no queda rastre d’on has estat. Polsant dues tecles de cop, el Messenger Plus Live es camufla, com diu la publicitat, per “evitar que te descubra tu jefe en Messenger (lo cual está mal… ;-) ”.

És a dir, l’alumne pot tenir al mateix temps el llibre digital en navegació oberta i el Facebook en navegació privada. Pot xatejar amb el company de dues files més endavant, o amb un amic d’un altre curs o d’un altre institut que també està fent classe. El pati en xarxa en horari lectiu va com una seda. No cal esperar a casa per descarregar-te programes, mirar vídeos o jugar al New Super Mario Bros.

Fa un mes, El Punt va donar notícia d’un informe oficial. El setanta-cinc per cent del tràfic internàutic a les aules catalanes no es correspon amb material educatiu. El Departament d’Educació reconeix que les descàrregues de jocs hi ocupen “un lloc preeminent.” Alguna sorpresa? Van bloquejar l’accés a Facebook, Ebuddy, Twitter, Minijuegos… Els hackers d’institut van passar als companys el programa per saltar-s’ho, i tots contents.

Té gaire sentit posar ordinadors i limitar-los? Al principi de l’ordinador a l’aula, els professors deixaven prendre apunts amb el processador de textos. Després ho van prohibir. És igual d’absurd.

Hi ha un problema. Resulta que els alumnes superen els professors en coneixements digitals. En això, doncs, no els hauríem d’intentar ensenyar res. Què hi van a aprendre, llavors, a classe? Doncs justament que el món no s’acaba a internet. Que el món no és internet. Que al món s’hi ha de sospesar, discriminar, jerarquitzar, organitzar. Que el noranta-nou per cent d’internet és gasòfia. Que l’ordinador se’t pot fàcilment tornar en contra. Deixar-lo campar alegrement és tan beneit com és viure’n al marge. Amb una diferència: que viure’n al marge no es pot. El babau tecnològic es pensa que posant internet a l’aula ha fet alguna cosa.

A efectes d’ensenyament, internet és una biblioteca. Si no saps llegir, la biblioteca és una nosa. A un adolescent d’avui, llegir més de tres frases seguides se li fa complicat perquè internet prima l’audiovisual, la sensació immediata per sobre del raonament. Quan tens una educació estrictament audiovisual, tres frases seguides són un Everest.

Quatre mil anys d’escriptura no s’eliminen per decret. Podent pel mateix preu fer-ho per vídeo, fins i tot els adolescents xategen per escrit. Per què no fan servir la càmera? Doncs perquè, pel que han de dir-se, la informació audiovisual hi sobra. Serà la clau d’internet els pròxims anys. L’eliminació de brutícia. A Califòrnia o a Suècia s’han replantejat els ordinadors a l’aula. Aquí sembla que anirem per aquí. Tornarem a la clau de volta de l’ensenyament, llegir i escriure. Es roda el món però es torna al Born.

( 16 de gener del 2011, El Punt )

2 Responses to “Aules digitals”

  1. 007 Says:

    A veure si s’ho llegeix la consellera d’educació i en pren nota.

  2. article Says:

    article…

    “[...]Toni Sala » Blog Archive » Aules digitals[...]“…

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant