Autoajuda per començar l’any (18)

Les garces tenien fama de lladregotes, quan jo era petit m’explicaven històries d’anells deixats a l’ampit d’una finestra que sortien volant, d’atacs a cops de bec per una diadema i de nius que brillaven a dalt d’un arbre plens de monedes i pedres precioses. Però les garces es queden al peu de la muntanya per Mascanada i la riera de les Comes, no s’enfilen bosc amunt i el rellotge el vaig perdre a dalt de tot. M’espera un porc senglar grunyint amb el rellotge lligat sobre l’unglot, o un ocell que vola amb l’esfera a sobre l’urpa. És allà al fons de tot, el porta una branca. L’arbre ara es mira el canell. S’espera. Fa temps. Espera que em mori.

La flor de la mimosa es descoloreix. Hi ha volves grogues a terra. Quins paisatges n’haurien tret, d’aquí, els pintors? Si hagués de donar a fer aquests boscos a algú, seria a Poussin. Els pintor tenen clar que no hi ha descripció que no narri. Trio Poussin perquè està mort. No donaré aquest paisatge a un de viu. Tinc sentit de possessió, com aquests pins espigats amb el cartell penjat al coll, Propietat Privada, perquè saben que qualsevol presència humana és destructiva. Un artista ja és una bomba atòmica.

Fa dies que vull parlar de les roques. Tota la muntanya és una roca taronja esmicolant-se als camins o amb una pell de vegetals. La roca emergeix de la mar verda en els cims i fa esculls, illes amenaçants, crestes d’Atlàntida submergida, balenes encallades, poblats de vigies, castells i fortaleses, corones de pedra. El camí fereix el granit, però a les vores, de tant en tant, treuen el cap roques de la resistència, maquis durs que en segles d’intempèrie han anat agafant forma arrodonida, musculada, de closca. Aquí tinc per exemple una gropa d’elefant amb taques clares de gris, amb una mica d’escuma d’afaitar a la galta i una capa de líquens verd clar que l’estova i vegetalitza. Altres roques tendeixen a un cubisme amorosit. Tenen cares planes i una mica cantelludes, servirien per taula. El camí és de safrà i mandarina. Una purpurina de mica l’endolceix lleugerament. De tants treballs per foradar el granit, els pins ha acabat per estendre l’arrel i travessar inprudentment el camí. Els ossos serpentegen, pulits de tan trepitjats.

Arribant al coll de Portes hi ha un parell de grans rocs a punt de rodar al camí i esclafar-me. Estan seccionats, el nen gegant ha resolt el trencaclosques. Mimetitzen troncs de suros i pins, copien les formes i els gestos cansats dels animals vells. Perruca de falguera, herpes de líquens, cadells de pins clavats enmig, clapes d’ombres inquietes. S’han encomanat de vida. Respiren. S’inflen. Creixen. Procreen com bolets.

De vegades trobes entre els arbres les restes d’un bancal i llavors és que les pedres mateixes s’han trencat amb un criteri i s’han agrupat imantades, i veus que aquí, tan amunt, un dia va haver-hi una vinya. I a la clariana una ciutat després d’un terratrèmol, ruïnes grecoromanes, veus, Poussin, edificis sense finestres ni portes, túmuls, dòlmens i menhirs naturals i el grandíssim bust de granit d’un personatge calb, amb el tors enterrat i el coll que surt de terra, i al clatell i a les galtes algú l’hi ha tatuat amb esprai negre tres as majúscules. No són d’anarquisme, no estan encerclades, qui sap què volen signifiquen, potser l’anticrist.

També més endavant hi ha grans lloses granítiques, de cop el rost s’ha emporlanat, el verd l’ha amorosit i a través del verd té tonalitats del negre al blanc de lluna. Hi baixa un regalim d’aigua. Aquí i allà té butllofes de molsa verda i hi floreix gatosa i romaní. Sota algunes d’aquestes roques s’hi han trobat restes d’ossos neolítiques.

Ara el camí s’empelta a un tros del camí romà. En diuen romà però per mi que l’empedrat no té més de cinc segles. I què? Les pedres perfectament encaixades, té gràcia un passadís pavimentat de grans còdols al mig del bosc, que de tant en tant torna a ser granit de mandarina, amb roderes de carro gravades, perquè no sempre hi va hagut una carretera de Tossa… Pedra llimada… Duresa… D’on l’han dut? Més val caminar a través del text, embardissar-se però separar amb les mans, no forçar, vinclar sense trencar… I al mateix temps el camí empedrat de sota el bosc va dient que el criteri el poses tu, venedor de fira per més que et disgusti, i no banalitzo.

Quin buit, sense la bogeria de la tramuntana. Se n’ha endut el rellotge i la por. S’ho ha endut tot. Ara sóc jo, que faig cridar de por els ocells. Provoco atacs de cor, ja ho sé. Baixo a la font. Torno al camí. Adéu rellotge. Zumzeig gruixut d’abellot. Ombres tènues. D’acord. La vida és un viatge. Cap a la càmera de gas. L’arbre es mira el rellotge al canell. Ja pot anar esperant el tren. No té bitllet. Només té càmera. De cara a Sant Benet, la pedra està trencada, és cantelluda i geomètrica, baixa a fragments cada vegada més petits fins al camí, i al pedregar es va tornant sorra blanca, ara ho veig, la muntanya es desfà a poc a poc, és un rellotge de sorra.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant