Autoajuda per començar l’any (21)

Dimoni rampinyaire. No l’he arribat mai a veure, però fa dos dies s’havia deixat el pic al costat d’una gran pedra arran de camí. Ara deu buscar les ruïnes d’algun poblat iber, o ha sentit a parlar d’un tresor amagat. Ha picat a tot volt la gran pedra, com si volgués desfalcar-la, i no pas a la manera dels arqueòlegs, amb un cordill lligat d’una estaca petita a un altra per delimitar el terreny, sinó a ull. Aquest diable es baralla amb si mateix. Té detectat un tumor cerebral gros com un puny, cada dia més compacte però no prou fort per rebentar-li el crani. Corre com un desesperat pel bosc arreplegant el que pot, i del que s’endú no torna a saber-se’n mai res, perquè s’ho emporta més amunt de can Rifà o passa la vall i s’enfila cap a les Gavarres, cap a la cova d’en Daina, tampoc tinc més informació.

Els altres dimonis són aeris o subterranis. La notícia és que ahir a primera hora de la tarda el Servei Geològic de Catalunya va detectar un petit terratrèmol pels voltants de la Divina Pastora. Quina llàstima no ser-hi. Un terratrèmol de dos i mig amb l’epicentre quatre quilòmetres sota terra, en ple massís de Cadiretes. Ningú de Sant Feliu ni de Santa Cristina ha notat res. Les arrels van sentir el tremolor i els arbres van espolsar-se els ocells. Els detectors del Servei Geològic van avisar. Res més.

Últimament hi ha aquests petits terratrèmols. Desembre passat va haver-n’hi un a Caldes de Malavella. Eren les sis de la matinada i jo vaig pensar: qui ha entrat a casa, ara, què remena? Vaig girar-me i vaig continuar dormint. El terratrèmol de Caldes va ser de tres coma set. Les fonts termals del poble van començar a rajar menys. Això va espantar els propietaris de les envasadores – Vichy Catalán, aigua de Sant Narcís -, i, segons van dir-me, hi va haver veïns de Caldes que van creuar els dits, perquè si es desplaçava la font podien tenir la sort de trobar-se de cop amb una deu d’aigua de Vichy al menjador de casa. El cas és que al cap d’uns mesos, i després d’un altre petit terratrèmol al gener, el cabal, la temperatura i la situació de les deus de Caldes tornen a ser els mateixos i no s’ha hagut de tancar cap balneari, ni se n’ha pogut obrir cap altre.

I bé, en tot cas, primavera, començaments d’any, i l’autoajuda és aquesta, de fer-se un pont per travessar un buit que no tens cap punyetera necessitat de travessar. M’aturo un moment a pensar, a aquestes alçades de l’any, cap on conduir el formigueig de les lletres. La mar és aquí mateix però se’m fa més avorrida que la muntanya. Durant la vida adulta, quan ja no pots no ser conscient – i per tant quan més burro ets, quan més consciència tens de les limitacions i estupidesa -, he dedicat el temps a anar explorant, inspeccionant paisatges com una manera de concretar-me. Van tallar el coll a un cartògraf per inútil, tots els seus mapes dibuixaven parts del cos humà. Els caps dels dits, els golfs de les aixelles, els turons dels ulls i els altiplans dels genolls, dels seus genolls. D’ençà que vaig tornar a posar els peus al paisatge del meu poble, l’he anat redactant a través meu, i jo a través seu, en tres espais: el sotaigua i cala de l’Ametller, cala Urgell o d’en Bosch i ara els boscos entre les Comes i els turons de Boer i Puig Gros, el Romaguer i l’Espenyada. Potser hauria d’acostar-me més a la superfície marina, però les fondalades verdes, on baixes i baixes sense mai veure el cel, em fan una certa basarda. Baixar a la font no m’entusiasma. El rellotge no ha sortit. I menys encara baixar sol a cala Urgell, amb el bosc mort que hi ha a tocar de la punta del Romaguer.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant