Autoajuda per començar l’any (22)

La intenció és volàtil. Cinquanta quilòmetres lluny, amb peixos exòtics piulant a les branques. Uns paletes que treballen a la casa del costat espanten els coloms, que normalment fan fora els altres ocells. Donaria dos mil euros ara mateix a qui m’eliminés definitivament aquestes rates d’abocador.

Entre aquí i el poble hi ha un enorme solar en pendent. Al mig hi ha quedat una casa en ruïnes, una antiga caseta de pagès, amb l’era mig enterrada. Fa tres o quatre anys, van netejar aquests terrenys de mates, arbustos i ametllers, van esplanar i van començar a dibuixar els carrers. S’hi van estar un any sencer. Però no van ser a temps de parcel·lar-ho. Per sort la piràmide immobiliària es va enfonsar. Ara els terrenys serveixen d’abocador de runes, l’ajuntament mira cap a un altre costat i gairebé no hi ha dia que no vinguin camions a descarregar unes quantes tones de runa, que després aplanen. L’altre dia m’hi passejava. Aquí mai més podrà plantar-s’hi res.

Amb Fukushima, la impressió de viure en un abocador es s’ha tornat més intensa. Potser l’ecologisme acabi fent a la política com el futbol a les notícies. L’èxit de l’esport és que parla amb evidències. És un descans pel cervell i encara més per la moral. D’acord que viure en un abocador tampoc hauria d’estranyar-me – bé que haig de morir-me ofegat en les meves pròpies escombraries, se’n diguin càncer, atac de cor o cadàver vivent -, però m’estranya que ens hi posem tan bé.

Poc després de l’accident, un dels treballadors de la central va començar un blog. Algú, segur que no ell mateix, va decidir tancar-lo. També han corregut twitters com ara aquest, en principi d’una filla d’un treballador a la central: “Al meu pare encara li queden sis mesos per marxar. Diu que quan se’n vagi jo m’hauré d’aguantar les llàgrimes amb totes les meves forces. També diu que el futur de la central nuclear depèn de com ells gestionin els esdeveniments i que ell complirà la seva missió fins al final. Mai he estat tan orgullosa d’ell.”

Dilluns van publicar-se a The Wall Street Journal uns mails que es van enviar dos treballadors de la companyia responsable de Fukushima. Un treballador escriu des de les oficines de Tòkio. L’altre és un dels quatre-cents desgraciats que intenten no se sap què a dintre la central mateixa. Es parla d’aquests homes com d’herois, samurais, etcètera, però són uns simples sacrificis humans, com tots els que vivien a la zona radioactiva, només que aquests hi deixaran la pell. Que en algun moment de la història hi va haver governs que defensaven els seus súbdits és un miratge dels nostres temps.

Els mails del treballador de Fukushima és molt didàctic. Ensenya amb quina llibertat campa la desgràcia pel món, i com toca a qui toca, en aquest cas a un home – i cinquanta quilòmetres al voltant seu – que fa quinze dies ho tenia tot i que ara ja no té res, a part d’un fil de vida radioactiva que dedica a intentar fer alguna cosa per atenuar el desastre, i a escriure uns quants correus assedegats de companyia. Un fil de vida amb un desesperat, comprensible i gairebé impronunciable sentiment de culpa.

“Jo mateix m’he hagut d’estar als quarters d’avaluació del desastre des que hi va haver el terratrèmol, i he estat lluitant amb els companys sense dormir ni descansar gens. Personalment, tota la meva ciutat natal, Namie-machi, que és a la costa, se la va endur el tsunami. El tsunami va endur-se’n els meus pares i encara no sé on són. Normalment, me n’hauria anat a casa seva tan bon punt hagués pogut. Però no puc ni entrar a la zona perquè està sota ordre d’evacuació. Les forces de Defensa no hi fan cap recerca. M’he compromès amb un treball extremandament dur sota aquestes condicions mentals… No puc més!

El terratrèmol és un desastre natural. Però s’hauria de culpar Tepco per la contaminació causada pels materials radioactius de les plantes nuclears.

Em sembla que la població local està tan encesa que el sentiment callat és que el terratrèmol va ser culpa de Tepco.

Tothom és lluny de la seva ciutat natal i ningú sap quan podrà tornar. No sabem a qui recórrer i dirigir la nostra preocupació i la ira. Aquesta és la realitat actual.

Quan comenci el nou any escolar, els nens d’aquí hauran de transferir-se a les escoles dels seus llocs de refugi. Tothom ho ha perdut tot – la seva casa, la seva feina, la seva escola, els seus amics, les seves famílies. Qui podria suportar aquesta realitat? Et demano que comparteixis aquesta realitat amb la gent de dins i de fora de l’empresa.

No estic dient que els treballadors a les plantes nuclears siguem dolents! No estic dient que ningú sigui dolent! La majoria dels treballadors a les plantes són gent d’aquí. Tots nosaltres, inclòs jo mateix, som víctimes de la catàstrofe.

Però tots estem treballant dur per completar les nostres tasques com a empleats de Tepco, abans de pensar en nosaltres mateixos com a víctimes del desastre.

Els treballadors del segon pis, en particular, ho van tenir molt difícil. Van haver d’ajudar als companys del primer pis, que es dedicaven a treballs de restauració, al mateix temps que es dedicaven a la seguretat de la seguretat de les seves pròpies plantes. L’escena és completament com en una zona de guerra.

Tots els empleats treballen al límit, tant mental com físicament. Siplau, entén això.

L’empresa potser abandonarà l’energia nuclear per salvar l’empresa, però nosaltres lluitarem fins al final. Et demano que ens donis suport continuat des de les oficines centrals.”

Vista aquesta carta, és una prova del bon sentit de l’humor del nostre món que el president de la companyia hagi hagut de ser hospitalitzat a Tòkio perquè li ha pujat la pressió. O que a Le Monde, aquest mateix matí, el president de l’Autoritat Francesa de la Seguretat Nuclear hagi dit que “no es pot garantir que no hi haurà mai cap accident greu a França.”

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant