Toni Sala

S’hauria d’empassar aquelles paraules. La seva mare estava ben viva, i amb noranta anys tenia força números per sobreviure la dona d’en Jordi. I per tant en Jordi va explicar-li de dalt a baix i minuciosament què li passava. Va procurar no deixar-se res. Dient-los, va recuperar els detalls. El dinar d’aniversari, el globus, l’ambulància, [...]

- Jordi – va contestar ell. – Què fas, per aquí? – I tu? Estàs bé? L’Albert va agafar aire. – Tinc la mare ingressada – va dir. Li tremolava la veu, semblava a punt de plorar. – Pedres a la vesícula. No sembla gaire important, però té noranta anys – va abaixar la mirada. [...]

Els responsables d’un cine de Cornellà que passa El árbol de la vida donen amb l’entrada un paperet, avisant: “El director de esta película, Terrence Malick, es muy odiado o muy admirado. Si la película le resulta aburrida, por favor, no moleste a los demás y salga antes de transcurrir 30 minutos. Le daremos gratuitamente [...]

Podia una mica retreure’s, abans de l’accident, haver viscut d’esquena a l’hecatombe. L’anestèsia encara era molt rudimentària, al començament de tenir oberta la consulta, però de seguida es va acostumar a les cares de dolor dels seus pacients. Deixar el dolor, la malaltia i la mort en mans dels altres també pot ser un senyal [...]

Les ganes de fer broma segurament tenien la mida de la gravetat del seu tumor. En Jordi va escampar la mirada pel passadís i va fixar-se en els familiars dels pacients. Deambulaven com ell. Per les ulleres que feien podies saber els que havien passat la nit amb un convalescent. També podia ser que a [...]

Un xipolleig a la bassa de sang compartida. La mort d’un actor, de Jordi Dauder, m’ha estat fent pensar en quines espatlles han de tenir els actors per suportar el pes de les interpretacions i no col·lapsar-se amb les veus tan diferents dels personatges, generalment més humans, per coneguts, per ben descrits, per ben il·luminats [...]

La doctora no s’equivocava. Al cap de poques hores la seva dona va obrir els ulls. – Què ha passat? – va dir. I encara que aterrés a l’infern, el seu somriure va alleugerir la por dels familiars. Tenia davant seu els de sempre, els fills i el marit. – Què ha passat? – va [...]

Va despertar-se de cop, sorprès de com la son se l’havia endut. Ja no tenia edat per una nit en blanc, ni una de sola, no tenia edat per angoixar-se gaire. Mentre dormia, la bossa de sèrum s’havia anat buidant. El goteig marcava el temps com un tic-tac, el líquid baixava pel tubet transparent i [...]

Abans-d’ahir vaig atropellar un gat. Circulava amb la furgoneta per un carrer que passava pel mig d’un descampat i allà, just al pitjor moment, va travessar el carrer un exèrcit de gats, una dotzena. De cop l’asfalt va omplir-se de gats i jo vaig sentir com si passés per sobre d’una pedra. Vaig arraconar la [...]

Quan van cridar-lo per l’altaveu, tenia un fill assegut a cada costat. Havien arribat amb un cotxe sol, les seves dones se n’havien anat a casa amb els nens. La neuròloga, d’uns quaranta anys, amb bata blanca, va fer-los passar a un despatx. Doctora Marta Ribera, deia la tarja del pit. Es van asseure tots, [...]