Toni Sala

Aprofitant un parèntesi de la pluja, conduïa cap a ponent, cap al cel net, de glaç, una gran pista de gel i al cap de res un ventre rosat de conill, i després taronjada, i després fosa en negre. A la ràdio parlaven del funeral de Marco Simoncelli, el motorista de vint-i-quatre anys que es [...]

Es desperta per poder sortir del somni. Obre els ulls i veu que a la sala hi ha gent. Familiars d’altres pacients de la UCI que esperen en silenci l’hora de visita. I també sent una veu: – Jordi. Encara no s’ha tret la veu de la dona de l’orella, la veu del nen, i [...]

Al hall hi ha encara el parell de joves amb bates blanques que, darrere d’una taula, recullen signatures contra les retallades del govern en sanitat. Hi una petita cua per firmar, entre tot de cartells a favor de la sanitat pública. Hi ha la botigueta de regals i el caixer automàtic, i, després, el passadís [...]

A l’Escola d’Art, Francesc Galí s’enduia els alumnes al camp i allà els demanava que es fessin la idea de portar al cap una corona d’ulls –jo m’imagino uns fronts i uns clatells com les ales amb ulls dels àngels de Sant Climent de Taüll. Amb aquesta corona, a Mont-roig, Miró va capturar les formes [...]

Un cartell amb la fotografia d’una infermera en edat fèrtil que s’acosta l’índex als llavis, un índex amb l’ungla perfecta, i demana silenci amb un somriure maternal i, al costat dret d’aquest cartell, un altre amb el retrat d’un osset de peluix que té al pit un cor blanc amb la creu roja, i al [...]

Si ara embogís substituiria clarividències, fondria la capa humana que hem estès sobre el món per entendre’l però que no és del món. El dessota només pot veure’s des de la bogeria – la seva desconnexió, l’arbitrarietat, la falta de llenguatge i de sentit. La bogeria és dolorosa perquè s’hi veu, s’adona de les bèsties [...]

Típic equipament anterior als mals temps. Des del 1997, obligatori per tota població de més de cinc mil ànimes. Parc temàtic més instructiu que Port Aventura. L’altre dissabte vaig anar a llençar uns trastos a la del meu poble. Vaig veure que havia evolucionat d’ençà de la vegada anterior que hi havia estat. Ara has [...]

Fills meus. Tot és cristal·lí com el cervell d’un ordinador. Però fa els mateixos dies que sóc a l’hospital que ella, estic cansat, he resistit fins a l’operació i ara els pensaments em guanyen, m’emmascaren la realitat. Haig de tancar l’aixeta al pensament. Que ens cridin d’una vegada. Mig segle de convivència em posarà la [...]

Dos quarts de quatre. Al final del passadís hi ha dues portes: una d’oberta que dóna a una gran sala d’espera, tan buida com ho estava abans l’habitació; una altra de tancada que dóna a la UCI. Al costat d’aquesta porta hi ha un interfon. El fill hi truca i una dona contesta que d’aquí [...]