Els nois (1)
Feia dècades que hi passava, i no era per la crisi que als dos marges d’aquell tros de carretera nacional et trobessis una puta a cada cent metres, perquè abans de la crisi les putes ja hi eren, només hi havia hagut un encavalcament de circumstàncies. Als anys rics, el sexe pagat s’havia tornat un costum igual que anar de viatge o a sopar al restaurant, però, com que la moral no es mou a la velocitat de les finances, acabats els bons temps les noies havien continuat allà, amb un empitjorament de condicions que els conductors més empàtics podien perfectament afigurar-se. Fos com fos, aquells quinze quilòmetres seguits de carn exposada a la nacional dos eren un bon aparador de la misèria. El Club Diana marcava el quilòmetre zero, a l’entrada de Tordera, i tancava l’exposició el Club Margarita, a l’entrada de Vidreres: dos edificis igualment tronats, dos edificis d’habitacions a peu de carretera que de nit semblava que parlessin l’un amb l’altre a quinze quilòmetres de distància, amb les intermitències respectives de l’estructura de neons que cada edifici tenia a sobre la teulada: un gran triangle púbic vermell i una gran fletxa groga que encertava de ple la diana, al Club Diana, i una gran margarida que s’anava desfullant pètal a pètal, al Club Margarita. De dies, els clubs estaven tancats – no ho veies per les persianes, sempre avall, sinó pels pàrquings buits -, però les putes – segurament les mateixes que de nit treballaven als clubs – s’estaven a peu de carretera, una noia a cada camí de terra que donava a la nacional, cadascuna amb la seva cadira de plàstic. Els putaires només havien de posar l’intermitent, deixar l’asfalt, fer preu amb la noia, carregar-la al cotxe i continuar uns metres pel camí de terra, fins a darrere els arbres. La majoria de putes rondaven els vint anys, eren atractives, anaven maquillades, tenien els cabells lluents i ben pentinats, duien roba estreta i alegre i, per poc que fes una mica de sol, anaven del tot despullades de la cintura a les bótes.
Les veia cada dia des del cotxe, a l’hora de dinar, quan tornava de treballar a Vidreres, i els ulls se n’hi anaven. Algunes les devia conèixer tant o més que els putaires, de repassar-les a cada viatge, i quan n’hi havia alguna de nova – perquè els responsables del negoci les canviaven periòdicament de parada -, elles li picaven l’ullet i ell somreia, i si estava d’humor els llençava un petó amb la mà, i llavors es preguntava si amb aquell gest estava aprofitant-se de les noies o si, al contrari, elles ho rebien com el que era, un senyal d’afecte. Elles li tornaven sempre el somriure, però, quan havien vist que no s’aturava, per dintre, no li vomitaven a sobre? Era un gest intranscendent, que durava el que durava el pas del seu cotxe, una reminiscència de l’alegria de la carn, un automatisme, però acabava per retreure-se’l. Què podia voler-ne, ell, d’aquelles noies? Dones com les altres, amb tots els matisos de l’espècie humana però amb unes vides que era una sort tenir al màxim de lluny d’un mateix. Llavors pensava en les seves tres filles i en com, quan encara eren petites i no estava tan clar que tot hagués d’anar bé a totes tres, alguna vegada que havia travessat aquells quinze quilòmetres amb elles al seient de darrere, no havia tingut el valor de desviar ni un segon la mirada de la matrícula del cotxe de davant, no per pudor, sinó per conjurar-se contra les estrebades criminals i salvatges de la vida.
Feia prou anys que treballava a l’oficina del Banc de Santander, al centre de Vidreres, per tenir perfectament pres el pols a la vida ordinària d’un poble d’interior de set mil habitants, força dels quals, a més, vivien dispersos en veïnats. Una teranyina de relacions personals de la qual ell, però, com qualsevol de les noies que treballaven al Club Margarita o arran de les cunetes de la nacional, no formaria mai part, per anys que treballés allà, en contacte amb totes les famílies, infinitament més que el rector. Era capaç fins i tot de contestar amb el deix suau i lent del dialecte local, però treballava de caixer automàtic, un caixer de carn i ossos, però un caixer automàtic: transaccions elementals pels vells i operacions una mica més complicades pels joves: res que no pogués ja fer-se per internet. Per sort, els diners necessitaven la confiança, la persona, el tracte humà.
Aquell dilluns, a Vidreres, en un moment o altre qualsevol s’hauria adonat que la teranyina del poble tremolava. Després d’aixecar la persiana, el seu company d’oficina, un home de cinquanta anys com ell, però del poble, va recollir com cada dia el diari, però aquest cop es va quedar quiet, dret a l’entrada, passant amb rapidesa les pàgines fins a trobar una notícia que buscava.
- Mare meva, com va quedar – va dir, i va fer un xiulet.
A la fotografia es veia un cotxe amb el capot arrugat i el vidre dels parabrises fet miques. La placa del radiador s’havia desprès i el motor estava separat del cotxe, com si amb l’accident hagués caigut i l’haguessin transportat a part fins al dipòsit de vehicles, on havien fet la foto.
- M’estranya que no se’n matin més – va continuar -, van com bojos.
No hauries fet un cometari així si el cotxe hagués estat el d’un teu fill, va pensar ell, i va llegir per sobre de l’espatlla del seu company d’oficina: dos morts i un ferit greu a Vidreres la matinada de dissabte. L’estrebada que només per un miracle d’elasticitat no arrenca de cop la teranyina sencera d’una família o un poble sencer.
