Els nois (9)
Quan va haver pres nota de les postres, la cambrera va dir al camioner:
- Dóna records a la Laura. Aviat no la coneixerem.
Va fer que sí amb el cap. La cambrera va anar-se’n.
- Saps com ho ha sabut?
- El què?
- Que veuria la Laura. Perquè no he demanat allioli. Aquí som una família.
Perquè era un lloc tan de pas, s’hi sentien com a casa. No va preguntar qui era la Laura. Si ni es sabien els noms l’un de l’altre. Era un detall molt present. No se’ls dirien. O potser al final, abans de dir-se adéu. Per cert, com et dius? Dinaven sense nom, confusos l’un amb l’altre, entre els vius, en un restaurant de pas, de parada. Les ganes de confondre’s amb els altres, una tirada cap a la mort exclusiva de la vida. Cosa de vius, pensar en la mort. Fossin on fossin, els dos germans no pensaven en tornar. En canvi ells dos, les seves tres filles, tots aquests camioners, tots els que avui respiraven, els supervivents de la tragèdia de dissabte, sí que pensaven de vegades estratègies, com ara canviar-se per qualsevol altre per escapar-se de la pròpia mort o de la mort dels seus. Viure la vida de l’altre, escapar-se saltant d’un viu a l’altre com saltant d’una pedra a l’altra, per no posar el peu a la bassa… Qualsevol d’aquells camioners, el jove mateix que tenia a davant: tu agafes el meu cotxe, jo agafo el teu camió.
Tenia els cabells massa llargs i despentinats, li convenia tallar-se’ls. Va buscar i va acabar-hi trobant un bri de palla. Estar-se a fora d’aquell crani també era un poder sobre la mort. Igual que haver estat fora dels dos cranis trencats. Sent fora d’aquell cap el podia contenir, igual que un pop sobre la seva víctima. No comptava que fos o no veritat. L’estava embolcallant, era la seva atmosfera, i si l’altre feia igual amb ell, no importava gens.
S’havien acabat les postres, havien posat cadascú el seu bitllet sobre el compte.
- Te’n vas cap a casa? – va dir el camioner.
Potser li passava factura, ara, pel temps que li havia concedit.
- Vols prendre un altre cafè?
I és clar que eren dos homes, i és clar que la pulsió sexual… Però amb el mateix abaixar la mirada es va veure la panxa, i va avergonyir-se d’haver ni pensat que pogués tenir cap atractiu. És clar que hi havia gustos malaltissos, però el to no era aquell. No podia preguntar-li què volia, perquè a ell mateix li hauria estat impossible contestar la mateixa pregunta.
- No. Escolta. Me’n vaig a veure unes amigues.
I si havia caigut en una trampa? Tot el matí que l’havia passat com estabornit per la notícia dels dos morts. No podia saber la fortalesa que tenia, ni si en tenia. L’altre va picar-li l’ullet.
- Després de dinar… – va dir el camioner. – És molt bona hora. Està molt buit, podràs fer la migdiada.
La temptació de la companyia, la temptació eròtica i la temptació del son. Una gradació perfecta, si hagués cregut en el diable. Però, sense el diable, aquell oferiment podia ser qualsevol cosa. Diable inclòs.
- Gaire lluny? – va dir.
- Aquí mateix.
Va fer que sí amb el cap, i l’altre va anar cap a la porta. Va saludar amb el cap la cambrera i va sortir. Ell va esperar-se a dintre el cotxe que el camió arrenqués, igual que abans, i després va sortir a la carretera darrere seu.
En la direcció que conduïen, ell va pensar que quan l’el camió posés l’intermitent i deixés la carretera, ell podria continuar com si res, cap a casa.
