Els nois (10)
El camí va ser més llarg que no s’esperava. Van tornar cap a Vidreres per la nacional, entre ponts deixats a mig construir, ponts perquè hi passessin carreteres que ja no es construirien. De Vidreres van agafar la carretera cap a Lloret. El camió anava a la seva marxa, de tant en tant un cotxe els avançava a tots dos.
No van acabar d’arribar a Lloret. En algun punt, el camió va trencar a la dreta i va entrar a una urbanització. Van passar per carrers buits amb noms de plantes: carrer Crisantem, carrer Grèvol, carrer Roser. Aquí el camió es va fer a un costat i va parar-se. El carrer tenia una vorera de cases a quatre vents, petites i amb l’aspecte inacabat de les construccions d’urbanització. Per trobar espai s’havia escarbat al granit, que encara sortia com dents entre les cases, recobert de pins i alzines. Aquí i allà es veien tendals de color blau piscina. Eren cases d’estiueig, era un luxe d’estiueig, ara en letargia, i en tot el carrer només s’hi veien un parell de cotxes aparcats. N’hi havia per pintar, i amb el jardinet de davant deixat, en espera de l’estiu. Cap xemeneia fumejava, encara que a aquella hora ja faltava foc perquè el fred comencés a escampar-se. Més enllà del carrer, es veien turonets amb cases i més cases.
Va esperar-se al cotxe fins que el camioner va haver baixat. El camioner va fer-li un gest perquè s’hi acostés.
- No tinguis por – va dir-li, i amb un cop de cap va dir: – He trucat. Són a casa.
Es va quedar quiet. Va pensar en les seves filles. En els pocs moments de prendre una decisió compromesa – des de concedir una hipoteca fins a decidir un avançament -, se li presentaven les tres filles. Després decidia, de vegades a favor d’elles, de vegades en contra, com va fer en aquest cas.
- Què et pensaves? – va dir el camioner. – Que et duria al club? Allò sí que fa por.
Es va acostar a una casa que no devia tenir més de tres o quatre anys i va tocar el timbre.
- Momento – va dir una veu femenina.
Però de seguida es va obrir la porta i una noia rossa d’uns vint anys, amb un vestit de colors lluents, tan lluminosa que semblava projectada, una noia amb els ulls grossos i les galtes vermelles, els cabells ben pentinats, una noia com un peix, va pensar ell, una noia com un peix d’aquari, que quan comenci a caminar es mourà com si nedés, lliure d’aquesta carn tan ben conformada… I li van presentar, Dana, petons, i va girar-se i va cridar:
- Karina! Karina! Ya están aquí! – i, sense resposta, va dir-los: – Mejor entramos.
Van caminar cap a dintre per un passadís poc viscut, com la recepció d’un consultori, i van arribar al menjador, amb els mobles corrents, un sofà, un televisor.
- Os tomaréis un café? Karina!
La noia va mirar cap amunt i va fer un esbufec de cansament. Que tot fos tan quotidià ho feia extraordinari, i el camioner de tant en tant li feia un cop d’ull divertit. Qui era? Li feia un regal. Aquelles noies. I qui li deia, al camioner, que duia diners i que ho podria pagar? Una trampa? Quina trampa? Per què?
I va ser entrar la Dana a la cuina a preparar el cafè, que va entrar al menjador la Karina. Portava un vestit blanc ajustat – aquella indumentària, l’uniforme identificatiu -, la faldilla molt curta, i tan nova i neta com la seva companya. Els dos homes es van aixecar, van fer-se els petons, Karina… Sabia el nom de les dues noies, i encara no sabia el del camioner.
Va ser el moment de les comparacions. Quina li tocaria? Li deixaria triar? Va voler deduir quina s’estimava més el camioner, per la manera de parlar-hi. La Dana va arribar amb quatre tassetes fumejants i una sucrera, i va començar a comparar cabells i pells, les dents impecables i blanques, els colls i els pits, les mides. Qualsevol de les dues era més del que es pogués acabar, i seria un descans estalviar-se de triar.
