Els nois (11)
Però l’altra no hi era, i va posar tot el desig en aquella noia. Se’n va adonar quan la inversió ja estava feta, i els papers firmats. Va confiar que arribat el moment el seu amic ho entendria. La noia tenia els cabells molls de la dutxa pentinats cap enrere, de forma que encara quedava més a la vista la pell blanca i neta. Les arracades estaven fetes d’un parell de centímetres de pedres petites i de color lila, que penjaven i ballaven com dues cordes nuades, cap als dos lòbuls.
Li va semblar que mai havia vist una noia com aquella, i realment mai n’havia vist mai cap, si no era filmada o retratada o de lluny, és a dir, de la mateixa manera que havia vist centenars de cops les seves tres filles sortint de la dutxa i amb encara menys roba. Per això la impressió de realitat física era tan forta que no és que li semblés que amb els ulls podia sentir-ne la carn com si la toqués o besés, sinó que era ell, el seu propi cos, que s’arribava a sentir pressionat per aquella pell pàl·lida i forta, abraçat i empès cap al sofà.
- Fa una mica de fred – va dir la noia, i també la veu, i el fet que parlés català, va fer-li créixer el pes específic. – Sort que ens fan cafè… Que ja hi barrejarem una mica de beguda. Deixeu-me tapar, mentrestant.
I es va posar una torera de cuiro marró clar, i es va asseure davant seu. Les puntes dels cabells van mullar l’espatlla de la torera.
- Què tal, Primi?
Primi? Un camioner que es diu Primi?
- Ja ho veus. Sempre fidel. Us porto un amic, perquè totes dues sou la meva ruïna.
La noia va somriure, i la Dana va arribar de la cuina. Va veure com desparava la tauleta entre els sofàs i com preparava les tassetes i la sucrera. Un cafè civilitzat, va pensar, i no, l’alcohol no hi caldria.
Donava cops d’ull a Karina, a retalls de la torera, i l’ull se li quedava enganxat al botó metàl·lic d’una butxaca, a la petita llengua del lliscador de la cremallera, que li feia venir al cap les arracades, ara fora de la seva visió, i que estava gastat, només amb restes de pintura, i això volia dir que la torera era més vella que no semblava tan brillant i encerada, i que els seus dits l’havien pinçat centenars, milers de cops, per cordar i descordar, i que la torera estava en contacte amb l’adolescència de la noia, encara visible. Aquests cops d’ull – ara a les arracades, ara a les pestanyes, ara al genoll, la cintura, les anques – es feien amb una violència més forta que quan es mirava les putes de la carretera. Ara el cos era present i no desapareixeria en pocs segons. Podria disposar d’aquella carn, i, mentre li servien el cafè, va donar un cop d’ull a Primi per tranquil·litzar-se: l’altre va fer que sí amb el cap, l’havia entès, Karina era per ell.
Immediatament es va trobar amb la noia asseguda al costat seu, els seus pantalons tocant la cuixa nua d’ella, l’arracada esquerra balancejant-se a tocar de la seva orella dreta, intensa com el batall d’una campana, tan a la vora que li semblava sentir-la a la pell, freda com un ventall de pedreria.
