Artigas

Si ara em fessin triar una escultura sola per endur-me a l’illa deserta aquella, m’hi enduria una gerra d’Artigas. La gerra és continent, és forma pura, i per això dic que, per al meu gust, Josep Llorens Artigas és un dels cims de l’art català de tots els temps.

Giorgio Morandi es va passar la vida pintant gots, gerres i ampolles. És com si hagués aconseguit, a base de creure-s’ho, que la matèria i la forma es deixessin posseir representant-les als quadres. I passa el que no passa amb gairebé cap pintura: que no et cansaries de mirar-la. Però Artigas va ser infinitament més radical: va portar aquesta mateixa matèria formada a l’existència, i sense intermediaris. Va produir la creació absoluta, deslliurant-la de pagar tributs. I en aquests gerros purificats pel foc, la tovor del fang ja no s’assecarà mai. L’ull hi veu fruita –pomes verdes, i olives, melons, i carabasses, i peres. El cap hi veu… Cranis, recipients de nosaltres mateixos. I el cos hi troba, més que no pas rodoneses femenines, directament femelles fèrtils. I tot això els gerros ho guarden a dintre, es contenen a si mateixos, plens. Estan girats de dintre enfora, cap a la llum. Són terra espiritualitzada, gerros humanitzats, matèria ennoblida, per això dic: és un dels grans cims de l’art. Teòricament, un dia Déu havia fet igual. Però, a la pràctica –i podem tocar-ho, podríem trencar-ho i tot–, aquí al planeta ho va fer un ceramista, i amb la mateixa falta de concessions: amb una discreció ubiqua que es converteix en desaparició. Desaparèixer en l’art. Que pocs artistes se n’han sortit. I eren aquests, els bons.

Coses que posaria jo a dintre d’un gerro d’Artigas, si tingués la fortuna increïble de trobar-me’n un. Doncs: aigua, perquè els gerros tenen forma de gota i així hauria estat primer la forma que la mateixa matèria. O hi posaria totes les lletres de les obres completes de Carner i Gaziel. O l’ompliria de sorra, de terra. Venim del fang i anem tornant-hi dia rere dia, no? Encara em deixaria convèncer que m’incineressin, si fos per anar a parar a dintre de l’urna d’un gerro d’aquests. Vistos conjuntament, fan un columbari digne de l’home: són transcendència física, resurrecció.

El Punt Avui, 21 d’abril del 2012

 

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant