Divagacions banals sobre literatura i ficció,1

Hi ha un capítol molt conegut del Tirant, el 283, on la Viuda Reposada, la dolenta de la novel·la, munta un artifici per fer creure a Tirant que la seva enamorada, Carmesina, té relacions sexuals amb un jardiner que és un esclau, moro i, per si encara fos poc, negre. Carmesina és ni més ni menys que la filla de l’Emperador de Bizanci i Tirant, per més que sigui el cavaller ideal, és un home que rep el favor d’una persona que no li correspon, tota una princesa. Doncs bé, la Viuda Reposada fa disfressar la donzella de companyia de Carmesina, Plaerdemavida, de negre moro i la fa jugar amb la princesa. A Tirant el fa estar-se a dintre una habitació amb una finestra molt alta, i perquè pugui veure què passa al jardí li munta una mena de periscopi, amb dos miralls, de manera que pugi veure el defora de la finestra des de baix.

Quan veu aquella escena, Carmesina i el moro, Tirant es desespera i trenca els miralls per assegurar-se que no hi hagi un engany, que allò no sigui un encanteri. Però, què passa? Doncs que, naturalment, encara que ell hagi trencat el mirall, l’escena del jardí continua. Tirant s’enfila a la finestra i veu que Carmesina encara està amb el negre.

S’ha equivocat de ficció. Perquè la ficció real era la de la màscara, la disfressa de Plaerdemavida, no pas els miralls. Els miralls només eren l’instrument perquè Tirant veiés o llegís què passava al jardí. Però el que passava al jardí no era la conseqüència d’un joc de miralls, i molt menys d’un ardit màgic: era tot un ardit moral – d’una moral malvada -, un ardit de la Viuda Reposada, i Tirant, per poder descobrir-lo, hauria hagut de tenir més perspicàcia.

No podem pensar que la literatura sigui un joc senzill entre realitat i irrealitat, una invenció que ens podem treure de davant només trencant el mirall de l’artifici.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant