Toni Sala

El pis és ple de pintures, llibres, discos i col·leccions d’objectes. També és ple de fusta; el parquet, els mobles. I després hi ha flors en gerros, en testos o en els quadres que pinta Maria Girona. La paret del menjador l’ocupa un fresc d’Albert Ràfols-Casamada, d’un marró de color de fusta, amb algunes figures [...]

Mir s’ajusta a la descripció que Zola feia dels impressionistes. No pintava mai a l’estudi, anava a la cacera dels paisatges, buscava aquelles “descomposicions i recomposicions” de la llum i posava sobre el llenç la “impressió sentida d’un moment de la natura.” Com un Manet, un Sisley o un Pissarro. Només que l’en separaven molts [...]

A mig matí les portes comencen a tremolar. És aquest vent. Ja només faltava que un diari electrònic digués que podria haver-se desprès part de la cúpula de Barceló. «Catàstrofe al Palau de les Nacions de Ginebra, el cel ens cau al cap!», escrivia un tal Gasparini. Que poc que lliguen l’art i la barroeria [...]

Perejaume no es dedica a l’obra, sinó a l’obreda, que és una paraula que ell i la llengua van crear per referir-se a una obra que es va fent a si mateixa. Per parlar d’aquesta obreda, què caldria? Una sobreobreda? Una reobreda? Una obreda d’obredes? Si sol ser complicat i generalment sobrer parlar de les [...]

«Avui he creat coses monstruoses…», escriu Ródtxenko en una carta. «Seré el rival de Picasso en la possessió del dimoni…» Com si el moviment i l’exploració fossin malvats per naturalesa i el bé fos quietista i la moral fos sempre conservadora. No et moguis i no et passarà res. O bé, com escriu al diari [...]

Sei Shonagon, una dama de la cort imperial japonesa, va apuntar al seu Quadern de capçalera quines són les “Coses que guanyen en ser pintades.” Entre altres: “El pi. Els camps de tardor. Els poblets de muntanya i els viaranys. Les grues i els cérvols.” També va anotar les “Coses que perden en ser pintades”: [...]

El mateix dia que uns tornados espantaven el país i, amb aigua i vent, pentinaven les palmeres catalanes com si això fossin els tròpics, vaig entrar a la Pedrera per visitar l’exposició L’esplendor de la ruïna.
La mostra repassa com hem representat les ruïnes al llarg del temps. És sorprenent com les ruïnes s’encongeixen i s’eixamplen [...]

Si pengéssim una selecció dels seus gravats, uns mesos, als passadissos de les escoles, o - en aquests temps d’hipocresia - a les parets dels instituts, els nostres fills rebrien una formació plàstica, històrica i moral incomparablement més profunda que fent-los quedar una altra hora a classe.
Però és una idea massa il·lustrada – massa il·luminada [...]

La pintura de Francesc Gimeno es pot entendre com una galeria de closos. Els caps dels seus fills adormits; la seva dona, tancada en un son que la protegeix de la impudícia. El son aixeca els mateixos murs que l’acte maquinal de les dones cosint o fent mitja, o dels personatges concentrats llegint. Són els [...]

Al començament, els morts floten. Després, l’aigua els omple els pulmons i s’enfonsen. Però, al cap d’uns dies, els gasos de la putrefacció els tornen a la superfície.
Music, al camp de Dachau, sobre els cadàvers: «També hi havia moribunds entre els morts, cossos que no estaven morts del tot. S’havia de voltar, o trepitjar-los. Ells [...]