Toni Sala

La pinya com a pòndol de l’aire, com a pesa, arrel aèria, que pot obrir-se i ensenyar les ungles. Més endavant, un altre any, vaig descobrir la pinya subterrània: la rabassa. La rabassa és la part enterrada de la soca d’un arbust. El tresor que cada bruc o cirerer assenyala. Les pinyes, lògicament, es troben [...]

Havent-me llegit els diaris de començament d’any, havent-me informat a consciència, i després de pensar-hi molt, he deduït que el dos mil dotze serà o bé l’any de la independència de Catalunya, o l’any de la derrota final. Veig que els analistes somriuen per sota el nas, encantats amb la sagacitat de les seves prediccions. [...]

amunt… És el seu poble sencer, que se’n va, hi té els fills, els amics, la família… I s’aparten d’ell perquè ell viu obsessionat per la pintura i només la pintura. És un home sol. Té l’estudi en un polígon de Badalona. Treballa en un compartiment que ha llogat a dintre una nau industrial dividida [...]

aquí. Seguim. Un quilòmetre lluny, remoc uns brucs i m’hi trobo a sota un militar estirat, amb tot l’equip de camuflatge. Què fa, aquí?, pregunto. La guerra, em contesta. La guerra. Quina guerra? Sóc insurgent. Vigilo el camí. Espero l’enemic. Ja vindrà. Vaig preguntar-li qui era l’enemic. Els catalans, va dir. Doncs jo sóc català, [...]

Repàs a ull nu de l’any que s’acaba. És com si amb Amy Winehouse s’hagués mort la promesa d’excel·lència i el 2011 hagués anat deixant a la vista no tant la misèria, que ja hi comptàvem, com la irrespirable falta de perspectives. Fukushima va fer un panorama de runes que en altres moments no haurien [...]

què va, ni pel pes. Només saps que serà una pregunta, i que les preguntes engabien fantasmes d’animals lliures que ni existeixen ni existiran, però són l’excusa, com el crani fa de motllo al cervell. Ja et diré la imatge que em va dur al quadre que demanes, és més persistent que el quadre mateix: [...]

dediquem a fer una mica d’endreça, a emmarcar un tros de món, donar quatre explicacions a la mirada, de la mateixa manera que els músics ho fan a l’oïda. És anar proveint. Doncs, quan em ve al cap una imatge d’aquestes, i això deu ser, no ho sé, un cop cada mes o cada dos [...]

Capvespre. Vidre d’aparador d’una perruqueria canina, decorat amb boletes i grèvol de plàstic. Darrere el vidre, hi ha un caniche blanc sobre una taula, lligat perquè no es mogui del costat de l’assecador. El caniche s’està dret, acabat de pelar i de rentar. Li han deixat un tupè arrissat i una borla de pèl al [...]

La manera que em vénen els quadres al cap és la mateixa manera que els ve a molts pintors, a partir d’una imatge que es va repetint i que, t’ho diré metafòricament, és una mena de capsa de parets obsessives – de parets que són fruit d’una obsessió que no et treus de sobre, com [...]

Està asseguda amb les orelles dreçades cap a mi. Obre la boca, li penja la llengua i la respiració curta i seguida li fa brandar el cap com si afirmés. Però la porta són els ulls rodons, la llum del fons del pou. Si poguéssim parlar, podríem tenir malentesos, però a través dels ulls no [...]