Perquè la notícia és que Carles Miró tanca el seu blog. Per mi, és una notícia que hauria de sortir a les pàgines culturals dels diaris. Hauria de provocar articles i cartes de protesta als directors. S’han acabat les Notes al marge.

L’autor hi avisa que l’anirà desmantellant. Val la pena entrar-hi i remenar els arxius, mentre encara s’hi és a temps. És un retrat viu, descregut i mordaç dels últims tres anys i mig del país, a través de comentaris sobre política i literaratura.

Carles Miró ha estat un referent a la blogosfera catalana. Blogosfera: món dels blogs internàutics. Blog: dietari que aprofita les últimes tecnologies, pàgina d’internet on algú va penjant textos, fotografies, enllaços a altres pàgines web o arxius audiovisuals, en temps real i actualitzant-ho constantment. N’hi ha de temàtics i n’hi ha d’anònims. La majoria admeten i fins i tot constesten els comentaris dels lectors. L’aparició i desaparició de blogs és constant i natural, però Notes al marge era un cas pioner i diferent: era professional.

Internet és un territori amb una presència estatal relativament pobra i, doncs, encara força en mans de cadascú. Això ha permès que la llengua catalana hi campi tranquil·lament. Hi han proliferat les pàgines en català i, entre elles, aquests dietaris informàtics. Els bloggers d’aquí compten amb l’atapeïda tradició dietarística catalana, i sobretot amb l’ombra de Josep Pla. Hi ha de tot, és clar, i molta xerrameca, com per tot arreu. Hi ha blogs d’autosatisfacció políticopersonal (Diari de Miquel Iceta) o blogs de dèries variades, com un que segueix i comenta les aparicions de la meteoròloga Mònica López (La dona del temps). N’hi ha un que s’escriu des de Mèxic i que va comentant el país (Cartes de Mèxic). I n’hi ha de generals, que donen una visió fresca, immediata, sobre la realitat: un punt de vista. Destacadament, L’Aeroplà del Raval, Fum i estalzí o El Cançoner de la Lola. Però hi ha de tot. Si volen riure, Projectes inviables per un país millor, d’Òscar Pàmies. Si els interessa la cosa escrita, El llibreter o el Flux de Jaume Subirana.

Amb els blocs, s’ha acabat allò del geni que no té editor. Qualsevol pot editar, fàcilment i de franc, el que vulgui. Amb editor o sense, però, escriure té un preu. Viure de l’escriptura, fer-la possible i no bescanviar-la per la bufonada o la llepada periòdica al govern de torn, malviure de, sobreviure a la literatura no ha estat mai fàcil. Una de les primeres feines dels escriptors és aquesta, aquí i arreu. Només l’amateurisme és de franc. Les hores que un professional dedica al seu blog, l’alimentació d’aquest professional, per sort i per desgràcia, encara tenen un preu.

Ara els dies sis i set de juny es faran a Sant Cugat unes jornades sobre el dietarisme. Carles Miró hi participarà i, segurament, donarà explicacions. Confiem que no es rendeixi. Que obri un altre blog. No té poc mèrit ocupar amb la teva presència un espai que, si no, ocuparan uns altres. Per això s’escriu. Per evitar mals pitjors.

( 31 de maig del 2005, El Punt )

Actualització. Per si algú encara bada, dues meravelloses notícies sobre Carles Miró i Òscar Pàmies.

El pas feixuc d’aquest vell és un avís del que li espera o és un resum, un resultat de l’existència. No va pas a comprar, ni a recollir els néts a col·legi, ni sembla que vingui d’enlloc. No torna a passar, de retorn. On caram va? D’on ve? Camina per prescripció mèdica? Ho fa per gust? El veig cada migdia. A què més es dedica, la resta de la jornada? Comences a pensar en una persona i les preguntes no s’acabarien mai. Necessitaries mitja dotzena de vides, amb els mateixos dies que la de la persona que has vist, per respondre totes aquestes preguntes.

Desplegament de la fulla tendra, ocells, repintada general de carrers i places, més olors, estirada dels dies, màniga curta i primers banys a mar. I, aquest any, específicament, el debat estatutari, els incendis precoços, i la sequera. Remullem-ho amb els dos últims versos de Pluja primaveral a Barcelona de Josep Carner: «Tot blau el cel, hauríeu vist encara/ el llagrimeig feliç de les canals.» No entenc aquestes noves germanes Brontë que avui es fan retratar entremig de tombes, per reivindicar el romanticisme i la sentimentalitat tronada. És una cosa claríssima que, actualment, els fantasmes no surten pas a les fosques, sinó en dies de sol, en matins com aquests, de principis de maig.

Quan jo era petit i arribava el bon temps, la meva besàvia deixava estar el televisor i s’asseia a la vora de la finestra, en una butaca assolellada. S’estava allà tot el dia, mirant com les hores anaven passant. Asseure’s a mirar la llum era tot el que podia fer, i, per la manera com somreia, no crec que se li fes gens pesat. Tenia més de 90 anys, era petita, seca, encorbada, i la veies sempre allà asseguda, contemplant el carrer. Una vegada, eren les sis de la tarda i el dia encara era del tot lluminós, jo vaig arribar de col·legi i vaig anar una estona a fer companyia a la besàvia, mentre em menjava el berenar. Aquella vegada, la besàvia, amb una mà va agafar-me pel braç i amb l’altra va assenyalar-me la vorera de davant del carrer, al fanal que hi ha a la vora de la cantonada, i va dir-me: «Veus? Ja el tornem a tenir aquí.» «Qui?», vaig preguntar jo. «Aquell home.» «Quin home?» «Aquell home d’allà.» «Ens coneixíem quan érem joves. Era un noi molt ben plantat.» Ho vaig deixar córrer, perquè allà on m’assenyalava jo només hi veia una cantonada buida, però, al cap d’una setmana, la vam enterrar.

( 7 de maig del 2005, El Punt )

Però és una idea massa il·lustrada – massa il·luminada - en el país que ja es planteja suprimir el batxillerat nocturn.

En la commemoració dels dos-cents anys del Dos de Maig, fa molt de bé recordar-se’n del pintor del guerracivilisme espanyol. Dels Desastres de la Guerra a les fotografies de Capa, o dels Afusellaments del tres de maig als fusells dels Guàrdies d’assalt de Centelles, no ha canviat gaire res, si no és que s’ha anat enrera en la forma de representar-ho. Goya és el més vigent de tots. Va crear les composicions més dures de la història de l’art – qui se li pot acostar? Caravaggio? - Amb Velàzquez és el gran pintor espanyol, i no només per la tècnica – quan pinta la roba, l’ull se’ns fa tacte - i per la imaginació, sinó perquè va plantar-nos davant del nas que el caïnisme de qualsevol guerra és molt més cru i perdurable si aquesta guerra és una guerra civil. Va dir-ho a Espanya, i ho va descriure amb tanta intimitat que, quan veiem la seva obra, detectem de seguida que ens parla de desgràcies que estan passant sense parar en un recó amagat del nostre cervell, de la mateixa manera que estan passant sense parar en qualsevol recó amagat del nostre planeta. D’aquesta emoció descarnada i quirúrgica, que fa venir ganes de girar la vista, d’aquest aguantar la mirada, pot dir-se’n consciència.

Abans d’arribar a això, l’any 1792, Goya va tenir la malaltia desconeguda que el va posar en línia directa amb la bogeria i que va començar-lo a deixar sord. Sentia sorolls, es desmaiava, perdia el contacte, i va passar a la riba del Goya visionari que es va posar a pintar, com diu en una carta del moment, “para ocupar la imaginación mortificada en la consideración de mis males.” Molts d’aquests mals va situar-los en coves o en arquitectures o espais que hi recorden molt, sovint nocturns, com tancats a dintre seu. Els mals tenien a veure amb la guerra civil exterior, però també amb la interior que vivim els humans, cadascú amb la seva béstia. La guerra amb l’irracionalisme, del manicomi al canibalisme i de la Santa Inquisició a la bruixeria, del sexe al cinisme i de la hipocresia a la fatuïtat i la ignorància, del poder manipulador al populatxo desbocat. La premisa que explica tanta força és aquesta: “Mi pincel no debería ver más que yo.”

La tauromàquia va servir-li per descriure el fat, en un camí cap a l’enfosquiment que va deixar-nos uns Disparates i unes Pintures negres que encara avui no hem acabat d’entendre – i quina por, pensar que poguem arribar a fer-ho. Ara se sap, també, una notícia gens afalagadora: que les Pintures negres van ser pintades sobre un projecte anterior de paisatges bucòlics i lluminosos. El Saturn devorant el seu fill va ser pintat sobre una figura en dança.

Després del Trienni Liberal, tornada l’estultícia borbònica, Goya es va haver d’exiliar. Aquesta és la història. Amb Goya, la compassió va batre rècords. Fins a les últimes conseqüències, es posava a favor de l’única humanitat de qualsevol violència, que és la de les víctimes.

( 10 de maig del 2008, El Punt )

“Ara ve el temps del peix blau”, diu el peixeter, “que al maig arriba al seu punt, ni massa gras ni massa prim, perquè el peix blau, a l’hivern, és sec. A veure com anirà, aquest any, perquè l’any passat, amb aquella calor, el peix blau baixava al fons del mar buscant l’aigua freda, i les xarxes no hi arribaven, i per això va haver-n’hi poc. Ja només faltava això, amb totes les espècies que desapareixen, com la cabra, el nero, el llagostí… És que no els deixen crèixer; el rogeró, el seitó petit, els agafen amb una xarxa prima, és un infanticidi però a tothom li agrada, encara que estigui prohibit; és un peix que no passa per la subhasta; se’n va del camió al restaurant…

El peix més maco és la polla o l’escórpora, la vermella, que té unes espines precioses i que punxa com una rosa, i el peix que fa més bona olor és el peix de roca, el sonso, que fa olor d’aigua de mar, i la mòllera, que quan s’obre deixa anar un perfum tan fort… La rajada o bastina és la més empipadora de treballar, té agulles que tallen, i un moc a sobre, i la pell està molt aferrada. Però, si t’agrada i el peix és viu, és molt agradable!

Per saber si un peix és fresc, li has de mirar els ulls. Ell mateix t’ho dirà. Si té la mirada desperta i transparent, és que està viu. A mesura que van passant les hores, el peix es va posant trist, i quan et mira amb cara trista és que ja no és del tot fresc, i llavors costa de netejar, perquè la mort el posa rígid.

I l’escamarlà? A l’hivern, encara arriba ben viu, i llavors se’n va a la paella o al congelador que encara mou les potes; però, passat l’hivern, quan l’aigua de mar ja és calenta, quan el posen en gel l’escamarlà es mor automàticament, arriba mort a la peixateria. Això l’escamarlà d’aquí, perquè l’escamarlà que ens ve d’Escòcia sempre arriba viu; posen els animals en caixes i les tanquen, els embarquen a l’avió i arriben aquí que encara es belluguen, i aguanten un dia o dos a sobre el gel. Ara, no comparis: el d’aquí és més bo, claret, blanquinós; el d’Escòcia és fosc, ocre fort, i més farinós, no es pot comparar, fa un tuf desagradable que deu ser el conservant que li posen a sobre.

I la llagosta…! Per obrir en canal la llagosta encara viva i partir-la per la meitat perquè la clova li faci de cassola, primer se li han de baixar unes unes punxes que té a sobre els ulls, i aguantar-les cap avall per no punxar-te, o sigui que la llagosta no et pot veure, mentre l’obres de dalt a baix; de fet li estàs tapant els ulls com si fos un condemnat a mort… Una vegada, en un país nòrdic, no sé si era a Suècia, una associació protectora dels animals va posar una denúncia contra un peixater, pel patiment d’aquestes bésties. Va sortir als diaris i tot; però, com ho vols fer? És com les ostres: l’ostra ens la mengem viva, i això sí que és bèstia, perquè abans de matar-la la reguem amb àcid; li tirem una mica de suc de llimona i si no es mou, si no es belluga, no te la mengis perquè el marisc és perillós, s’ha de comprar sempre viu…

El rap, quan l’obres amb el ganivet, encara té el nervi viu, encara batega; i al lluç li tremola la ganya; quan el talles, el cor va fent-li toc-toc-toc, perquè està viu… Pobres peixos!”

( 28 d’abril del 2004, El Punt )

Quanta, quanta guerra… està dividida en tres parts. La primera és de les millors coses que va escriure l’autora, segons el meu criteri. És quan, com he dit, t’enamores del protagonista. És la part de la fugida, plena de personatges que estan lligats i que volen escapar-se. Per això hi ha tants de suïcides; jo n’he comptat cinc; el protagonista saltant d’una teulada, l’home que va per la via perquè l’esclafi el tren, el penjat que l’Adrià despenja i que li diu:

“Per què haig de voler respirar i tenir un cos que no m’estimo i que demana sense parar son, gana i tristesa? Vull dir que demana alegria, encara que només sigui una mica d’al’gria i només troba tristesa… ¿Per què? ¿Per què m’has despenjat?”

Hi ha el pres castigat a no morir mai i que diu:

“la meva presó no són aquestes parets: és la meva carn i els meus ossos”

I hi ha Isabel, que se suïcida per amor. Tot remet a aquest desig de llibertat que diu Rodoreda al pròleg.

La segona part és més distesa, més desfilada, i té un episodi en tercera persona que distancia del protagonista, de la intensitat d’Adrià.

La tercera torna a ser esplèndida. Es reprèn l’apocalipsi del primer moment. És la part del retorn, de la superació de la por i el retorn.

Quanta quanta guerra… és d’aquests llibres que contenen i justifiquen una literatura. Segurament és el llibre més ric pel que fa a tradició de la Rodoreda, i el que, amb Viatges i flors i La mort i la primavera, més camí obre en la novel·lística catalana. Encara avui no s’ha anat més enllà. La novetat i obertura d’aquests llibres només gosaria comparar-los amb les de la novel·la Solitud.

Rodoreda tanca el pròleg de Quanta, quanta guerra… amb un homenatge als autors que considera els seus mestres. Tots tres són presents al llibre, que, com dic, és un exemple esplèndid de com les literatures no són altra cosa que l’actualització d’una tradició, i la seva projecció endavant. Els tres autors són Verdaguer, present en el misticisme d’Adrià; Ruyra, l’escriptor de les històries iniciàtiques, dels nois amb “la llet encara als llavis” que narren la seva vivència – la fugida d’Adrià recorda molt a la del protagonista de La parada, i el bosc és el bosc d’Avís misteriós, tots dos provinents de la Commedia, i val la pena recordar aquí el vessant fantàstic de Ruyra -; i un tercer autor, Carner, de tots tres l’autor més transcendent per Rodoreda, narrador, com ella, de l’experiència històrica dels catalans del segle vint i de l’exili. L’onclo Carner, que li deia. I de tots tres ens diu que “van picar a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or.” I és aquesta herència, la lingüística, que els agraeix.

Em sembla que estarà bé fer un incís sobre la llengua de Rodoreda. Els llibres de Rodoreda són llibres de veus, són fets a partir de monòlegs, qui sap si per una afició teatral que li venia de família. Són personatges explicant-se a si mateixos en veu alta. Rodoreda, doncs, també va picar a la pedrera de l’idioma i també va descobrir-hi vetes d’or, i avui, juntament amb Josep Pla, que tenia un model ben diferent, encara ofereix una de les possibilitats de llengua més modernes que tenim a l’abast. En Rodoreda les paraules són físiques i primigènies, són paraules sòlides, sembla que les puguis tocar. És descriptiva a partir dels substantius. És una llengua com infantil, en el sentit dels nens que es fan entendre perfectament perquè, simplement, assenyalen amb el dit. Com les frases, nues, concises, mai de la vida amanerades, i com les imatges que fa servir, dantesques en el sentit de primigènies, d’estar basades en el món de l’experiència directa, mai llibresca o intel·lectual, en el sentit dolent de la paraula.

Hi ha llibres meravellosos que mentre els llegeixes tens la sensació que no només són el millor llibre que s’ha escrit mai, sinó que no hi ha alternativa: a partir d’ara, tots els llibres hauran de ser així, ja no es podrà escriure de cap més manera. Aquesta sensació es té llegint la primera i la tercera part d’aquest llibre. Fins i tot m’atreviria a dir que podríem saltar-nos la segona part. No gosaria dir que la novel·la guanyés, però em sembla que no perdria excessivament. Quanta, quanta guerra… és una obra que s’ha de llegir moltes vegades. Això es pot dir de pocs llibres.

( Barcelona, Biblioteca de la Sagrada Família, 21 d’abril del 2008 )

“Podia ser que coses de debò i coses de somni s’haguessin barrejat i no pogués arribar a destriar quines eren les de debò i quines les de somni?”

I al final de tot s’insinua que tota la novel·la no pugui haver estat la conseqüència d’una febrada.

Però una guerra ja és això, una febrada mortal, un territori entre la vida i la mort. I, sobretot a la primera part, hi ha tot de personatges que estan entre el món dels vius i l’Hades, personatges que són com fantasmes, o fantasmes directament: el pare mort que va a acomiadar Adrià quan se’n va de casa, el penjat que Adrià vol salvar, els germans que no ha tingut i les germanes mortes… Arriba un moment que no saps on ets; no ja per l’abstracció de la guerra, sinó perquè els peronatges hi són i no hi són, i els llocs són i no són, existeixen i no existeien. Ens movem entre la realitat i la fantasia, també, perquè som en un món infantil, en el sentit d’ingenu, un món infantil a la frontera amb el coneixement adult, amb el mal.

Aquest món oníric està ple de referents infantils que semblen trets dels contes de tota la vida: la novel·la és la història d’un Pere sense por, i la de l’heroi que ha d’anar superant proves. Hi ha gegants, nens que s’abandonen al riu per comptes de matar-los, hi ha personatges que et donen una fruita o un beuratge, velles que viuen soles en una casa al mig d’un bosc, castells amb portes que s’obren i es tanquen, miralls encantats, fills maltractats, àngels… I tota aquesta fantasia en un context que podríem dir-ne d’un gran realisme sentimental, d’un hiperrealisme sentimental, i en una guerra que és totes les guerres, com hem vist quan parlàvem de Cervantes i de Goya, però que és, primer de tot, la revolució i la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, que són les que Rodoreda va viure, però que és especialment la de la Batalla de l’Ebre, una de les batalles principals del segle vint, i feta en territori català; amb les masies, els pagesos, els soldats encara “amb la llet als llavis” de la quinta del biberó i el riu baixant ple de cadàvers, el riu amb el castell i la platja, en una novel·la inundada d’aigua.

És el paisatge d’aquest sonet, del cicle D’amor i de guerra - un altre bon títol per aquesta novel·la:

Sonet de guerra, III

Una branca esqueixada decantant-se
besa el corrent nodrit del vostre fang;
en el sepulcre blau pintat de sang
anys i més anys el vostre cos descansa.

Paisatge sense temps per a mortalla
dels tendres morts i del teu pont trencat,
esquinça Déu el cel ametrallat
i una llàgrima d’or tèbia davalla.

Com les ombres errant, un bleix de guerra
dels abraçats per l’aigua i per la terra
plana pels arrossars i els tarongers.

Gireu el pensament, semença humana,
el riu dels morts per als seus morts demana,
oh país meu, un pensament només.

L’experiència de la guerra marca la literatura del segle vint, i aquesta novel·la de Rodoreda fa part d’un cicle en què, com a escriptora universal, ella havia de ser. El tractament de la guerra civil des d’uns ulls infantils l’havia fet un autor que llegia, Faulkner, i un altre dels seus autors, Hemingway, va escriure sobre l’europea. A les entrevistes, es veu la importància que Rodoreda donava a l’experiència de la guerra, a l’exili, el viatge, la retirada de França, de París a Châteauroux, a peu, entre els bombardejos, entre l’exèrcit alemany que avançava i l’exèrcit francès que reculava. Tota aquesta experiència de la guerra és aquí, com és a tots els llibres que havia escrit fins al moment. Ho diu també al pròleg de Quanta, quanta guerra…:

“Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de morts. Per culpa d’aquesta gran circulació de tragèdia, en les meves novel·les, potser alguna vegada involuntàriament, poc o molt, la guerra hi surt.”

I ara tornem al començament, al mite d’Ulisses. L’any 1943 Carles Riba va publicar les Elegies de Bierville, on descriu la seva experiència d’exili. L’Elegia IX és una de les més famoses, en part perquè hi ha una gravació d’ell recitant-la. Està dedicada a Pompeu Fabra, i un dels versos és tret ni més ni menys que del cant XXVI de la Comèdia, aquell que citaven Levi a Si això és un home i Rodoreda a Món d’Ulisses. El vers que cita Riba és aquest:

fatti non foste a viver come bruti

que és el que diu Ulisses als seus homes, per convèncer-los de continuar el viatge. Riba ho tradueix així:

no fórem fets per un destí bestial.

Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l’orgull d’ésse’ i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.

És aquesta missió, la del portador de secrets, la de l’Ulisses que ha baixat a l’infern, el destí no bestial de l’ésser humà: el seu lligam amb la història, amb la corrua dels morts, amb la missió de llibertat, que uneix la Rodoreda de Quanta, quanta guerra… a unes determinades obres clàssiques del vint català, on la història del nostre poble es converteix en literatura per ser explicada, com ha fet sempre la humanitat, però especialment als orígens de la literatura, i en aquest segle vint tan ben representat per Primo Levi. També els altres llibres, però sobretot Quanta, quanta guerra… posa Rodoreda entre els catalans que han escrit sobre l’experiència tràgica del nostre poble durant el segle vint: vull dir Carner, Gaziel, Riba, Pere Quart, Pla, Sales o Moncada. Seria molt interessant fer una lectura del llegat històric català a través d’aquests autors, i Rodoreda seria en primera línia. Al començament de la novel·la, el protagonista, amb els cabells rossos, és comparat amb l’arcàngel Gabriel. No és perquè sí que aquest sigui l’àngel de l’anunciació.

“tot i que l’he vista no es pot dir que l’hagi viscuda perquè tant com he pugut n’he anat fugint”

Adrià Guitart es passa la guerra perdut. De seguida que arriba al front, ja es perd. Fa com el soldat Svejk, un altre dels grans pacifistes europeus del segle vint. En el cas d’Adrià Guinart, però, no hi ha cap recurs a l’humor. Adrià Guinart es passa el llibre anant d’una banda a l’altra dels desastres de la guerra, entre gent que li vol bé i gent que li vol mal, buscant el coneixement, buscant-se a si mateix, com li diu l’home del castell, amb “cara de béstia sorpresa”, i fent-se preguntes de la mena de: “Què era la vida, el que de debó valia la pena?” Enmig de la guerra, té una actitud passiva i renuncia a matar. Se’n tornarà a casa sense haver après ni a fer anar una arma. És un místic amb tendència al miracle, a salvar-se miraculosament de tot – hi ha un moment que se li acosta un escorpí: un ocell ve i s’endú el perill -, és una mena de sant que viu en la pobresa, afamat, menjant el que li donen, dormint on l’aixopluguen, amb uns escapularis penjats i, a partir d’un cert moment, com un monjo, amb el cap rapat. És un noi que té una mirada compassiva sobre el món, que enterra els morts i els encomana a Déu. Dic que és un sant agafant-me a una altra frase esplèndida de Primo Levi, quan diu que “potser només als sants els és concedit el terrible do de la pietat envers molts.”

Aquesta compassió cristiana es veu molt bé en la relació d’Adrià amb els animals. Rodoreda és una autora dels éssers vius, que dedica molta atenció als animals i a les plantes. Considera l’home com una part més d’un tot orgànic, de manera que són part dels desastres de la guerra el maltractament no només a les persones, sinó també als animals. Hi ha una projecció inoblidable de la pietat del protagonista sobre un escarabat que s’enduen les formigues, com hi és sobre un gos apallissat, un cuc tallat a trossos per unes nenes, un gat dissecat, una papallona clavada amb una agulla, una serp partida, uns peixos pescats… És per aquesta pietat cristiana que al final del llibre apareix una mare que du als braços un nen mort. Aquesta mare és una mare de Déu que es contraposa a una mare de Déu malvada que ha aparegut abans, i que actualitza la figura de la Pietat, és a dir, de la Mare de Déu amb el Crist en braços, que és, de fet, Adrià, el protagonista del llibre, mort en el sentit d’haver perdut la innocència. Aquesta mare, a més, posa en contacte el protagonista amb un record que Rodoreda explica al pròleg, un record de quan era petita i l’avi li explicava la història d’un àngel. Aquí la literatura s’empelta de vida, la ficció de la novel·la es barreja amb la realitat del pròleg i és un dels moments culminants i més poderosos del llibre, amb la ressurrecció de la carn, la ressurrecció dels soldats morts.

On potser es defineix millor Adrià Guinart és en aquest diàleg amb el pescador, que ens torna a fer pensar en els versos del cant vint-i-isis de la Commedia i que ens enllaçarà amb la qüestió del caïnisme d’Adrià:

“Tenia ganes de dir-li que el que m’agradava més que res era anar perdut pel món. Fer el que volia tant si em sortia bé com si em sortia malament sense que ningú em donés consells de cap mena. Veure cel, veure boscos, tenir por, mirar la nit i tenir-la per sostre (…) Vull anar pel món. Ser de tot arreu i no ser d’enlloc. Tot just he començat a veure coses i fa rodar el cap pensar en les ue encara em queden per veure. Tants pobles, tants camins… Em va tornar a picar l’esquena. Encara que acabessis veient tos els pobles de la guerra, què? Com les vides, que tu deies, tots són si fa no fa: carrers drets o torts i cases apilotades. El que val, vaig contestar-li, és de la manera que cadascú les mira. És clar, com la gent, però arribarà un moment en què et trobaràs amb una vida falsa a les mans. Tu ¿què hi tens, a dintre? ¿Jardí o infern? Una mica de tot. Segons com bufa el vent. I sense saber ben bé per què, vaig preguntar-li: ¿què vol dir ser un Caín? Fins aleshores es pot dir que havia estat parlant sense mirar-me i la pregunta li va fer girar el cap. ¿Què vols dir? Només això: ¿què és un Caín? ¿Em vols fer creure que no ho saps? Sé que Déu va castigar-lo i que després va protegir-lo. Quan feia enrabiar la meva mare em deia que jo era un Caín. I aquest senyal que tinc al front… Quines preguntes de fer. Tothom sap de memòria que Caín va matar… Però hi ha qui el considera aquell que vol saber, que no s’atura mai, que no l’atura res, que ho vol conèixer tot.”

Adrià és un personatge amb un estigma, com el tenia Cain. Però a la Bíblia, Déu té una relació ambivalent respecte de Caín, i l’estigma és un senyal de defensa. Caín ha mort el seu germà, però fixem-nos com acaba l’episodi al Gènesi:

“Llavors Caín digué a Jahvé: “El meu crim és massa gran perquè ningú el pugui suportar. Em bandegeu avui de la terra fèrtil, i jo m’hauré d’amagar de la vostra mirada; viuré fugitiu i errant per la terra, i qualsevol qui em trobi em matarà. Jahvè li va respondre: “Això no! Si algú mata Caín, serà venjat set vegades”. Aleshores Jahvè posà un senyal a Caín, perquè no el mati qualsevol qui el trobi.”

Adrià porta aquest estigma al front, i viu “fugitiu i errant per la terra.” Fugitiu i errant és una bona manera de descriure el moviment d’Adrià Guinart per la novel·la.

Hi ha una reivindicació de Caín que ve del romanticisme. Caín és el coneixedor del mal, és el pecador i el que carrega la culpa: és més humà que Abel, en això. Caín, com Ulisses, ha viatjat a l’infern. També és un heroi. Al pròleg, Mercè Rodoreda cita el poema de Baudelaire Abel i Caín, que és una reivindicació de Caín a partir de la contraposició amb el seu germà.

En la nova versió de Jordi Llovet:

ABEL I CAÍN

I

Raça d’Abel, dorm, beu i menja;
Déu et somriu amb complaença.

Raça de Caín, en el fangar
repta i mor miserablement.

Raça d’Abel, ton sacrifici,
afalaga el nas del Serafí!

Raça de Caín, el teu suplici,
tindrà alguna vegada fi?

Raça d’Abel, mira el teu gra
i el bestiar, com van a més;

Raça de Caín, la teva panxa,
de gana fa rau-rau com un gos vell.

Raça d’Abel, escalfa bé el teu ventre
a dins la llar patriarcal;

raça de Caín, en el teu antre
tingues esgarrifances de xacal!

Raça d’Abel, ama i procrea!,
Els tenus diners també fan fills.

Raça de Caín, cor tot encès,
para atenció als anhels massa grans.

Raça d’Abel, creixes, pastures,
Com una xinxa en el fustam!

Raça de Caín, porta la teva
Família acorralada pels camins.

II

Raça d’Abel, engreixaràs
Amb la carronya el camp que fuma!

Raça de Caín, la teva tasca
No s’ha acomplert abastament;

Raça d’Abel, quina vergonya!,
el ferro ha estat vençut per un dardell!

Raça de Caín, vés fins al cel,
I llança als homes el teu Déu.
( Et sur la terre jette Dieu! )

Com Caín, Adrià du l’estigma del coneixement, del coneixement del mal. Quanta, quanta guerra… és el descobriment del mal que fa Adrià. I el que entra en contacte amb el mal és estigmatitzat. Hi ha un personatge, Pere Ardèvol, que veu en un mirall la paraula “estigma.” Per no haver de pensar-hi, llegeix Sant Agustí, i en cita aquesta frase:

“Jo estava enfonsat lluny dels vostres ulls. Als vostres ulls no hi havia res de més repugnant que jo.”

El mirall, la possibilitat de veure’s des de l’altre costat, surt molt sovint als llibres de Rodoreda. Adrià és aquest sant que només al final de la novel·la es revolta, d’una manera semblant a com ho fa la Colometa. La ira d’Adrià no és cap broma: estaborneix una vella, la lliga en una cadira i cala foc a la casa.

Jo no sé si hi ha altre autoconeixement que el coneixement del mal. Per això la parella d’Adrià es diu Eva, la que va incitar Adam a menjar la fruita del coneixement, la nostra mare pecadora. Eva, estigmatitzada com Caín.

En un altre sonet de Rodoreda, Adam a Eva, Adam li diu:

Si el paradís ens llença, l’aspra terra és oferta
al vagareig dels nostres entremesclats afanys.

Eva és una miliciana que, com Adrià, ajuda els morts i els ferits, però que representa també l’amor no sotmès. Això és molt important, perquè l’altre gran tema del llibre, amb el de l’autoconeixement, és el de la llibertat. Tornem als versos del cant vint-i-sis:

“…ni el goig del fill, ni l’abraçada estreta
del meu pare xacrós, ni el jurament
d’amor fet a l’esposa mansueta,
no em varen vèncer l’esperit, ardent
per córrer món i per tornar-me expert
en les virtuts i els vicis de la gent.”

El problema de l’amor i la llibertat és present a tota l’obra de la Rodoreda, tant en personatges femenins com masculins. Eva representa aquesta llibertat i per això és una heroïna:

“Estava contenta d’haver-me tornat a veure, i va afegir baixet que no li agradaven les persones que l’estimaven. Estimant-la era com si la lliguessin, com si no la deixessin bellugar. Necessitava sentir-se i poder anar on vulgués i ajudar qui ella volgués; sense que anar a ajudar es convertís en una obligació. Tu m’agrades… Perquè no lligues i perquè tens aquesta cara. Només t’he vist unes quantes hores a la meva vida però sempre m’he recordat de tu i et recordo moltes vegades tant si et veig com si no et veig. Ens vam conèixer dintre de l’aigua… Va callar una estona; jo no donava a l’abast a pensar en tot el que m’anava dient. De vegades aquesta manera de ser meva em fa fugir… Només hi ha els morts que no em facin por. No demanen res; per això em fan tanta pena i me’ls estimo tant”

Aquesta Eva tan pietosa té un contrapersonatge que és la Isabel, la noia que s’enganxa a Adrià. Adrià vol anar sol pel món, la rebutja, i Isabel se suïcida. Adrià li retreu:

“Jo estava tranquil i m’has abocat el mal de la bogeria.”

L’amor és un lligam. En un moment donat, Adrià es troba un matrimoni malavingut, Lena i Magí. A 15 anys, que és l’edat d’Adrià, Lena s’havia casat amb Magí.

“Jo no volia casar-me; volia festejar. Era ell, que volia casar-se. Jo només tenia quinze anys; no em volia casar. I em va fer casar. Va venir el que em feia por: un marit no és un promès. No era el mateix, era un altre. Que si el sopar no està fet, que si és massa calent, que si és massa fred, que si no m’agrada reescalfat…”

Quan arriba el marit, però, diu que es va casar amb ella per llàstima, i que era ell, que no volia casar-s’hi. Al final, ens quedem sense saber qui dels dos diu la veritat. Quan Adrià se’n va, els veu junts, abraçats.

La primera frase d’Aloma, que Rodoreda considerava el seu primer llibre, és “L’amor em fa fàstic.” L’obra de Rodoreda comença amb aquesta frase.

El problema amb l’amor ja el té el mateix protagonista que, recordem-ho, és orfe. Quan li diuen que ha de tenir una germana, al començament, es desespera. Amor i llibertat tenen problemes per lligar. Tornem al pròleg de Quanta, quanta guerra…

“Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. D’aquesta llibertat tan cantada – la sola paraula m’emociona – que només mena a un canvi de presó.”

I llavors hi afegeix una frase meravellosa:

“Potser el desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia.”

Com diu l’home del castell: “Totes les joventuts són tristes, totes a dintre les mans d’altres vides…” I Adrià s’escapa de casa, i busca la llibertat en aquest ambient de guerra. Perquè les guerres, és clar, es fan per la llibertat.