Plaça Catalunya

Dilluns passat, cap a les cinc de la tarda, m’estava esperant que el semàfor es posés verd per travessar cap a plaça Catalunya, i de cop veig arribar del Portal de l’Àngel una allau de negres, devien ser almenys una quarantena, joves, d’uns vint, vint-i-cinc anys, corrent en grup amb els farcells a l’esquena, com una estampida, també cap a la plaça, però sense esperar el verd. Els farcells havien de ser aquestes estores plenes de productes falsificats, cedés pirates o el que sigui que venguin, que tenen lligades per les puntes, de forma que si veuen venir la policia en un moment estiren els cordills i el farcell queda fet, se’l posen a l’esquena i s’arrenquen a córrer.

Ho havia vist altres vegades, però el que aquest cop em va sorprendre va ser amb quina desesperació corrien, i quants eren, ja ho dic, com un mercat sencer de venedors il·legals. Corrien tant que un va caure per terra a davant meu i es va fer sang i tot a una mà. Es va aixecar de seguida i va continuar fugint amb els altres, desesperats, suposo, del terror que no els agafessin i els tanquessin al Centre d’Internament per a Estrangers de la Zona Franca. Corrien tots cap a la banda d’El Corte Inglés, per tornar a travessar cap a fora de la plaça, però allà també devien trobar-s’hi policies, perquè el grup sencer va frenar-se de cop i va fer marxa enrere igual que un estol d’ocells en bandada, i aquest cop van córrer cap a la part interior de la plaça.

Van fer aixecar el vol a un ramat de coloms tòxics, i van travessar corrents la plaça cap al passeig de Gràcia, i per allà van esfumar-se. Llavors em vaig fixar que a la plaça encara hi havia restes de l’acampada dels indignats: nois que tocaven la guitarra i jugaven a cartes asseguts a terra, globus, cartells reivindicatius amb lemes naïf, tendes plantades als parterres de les fonts. Els negres van passar per allà mig com un alè, i ni es van arribar a veure els uns als altres.

I una senyora que s’havia quedat com jo, plantada mirant l’espectacle de l’exèrcit de negres fugitius, es va posar a riure i va dir: “¡Mira tú como corrían! Es que ¿a quién se le ocurre venir aquí? ¿Es que no saben que con los acampados está la policía? Si es que hay que ser..”

(El Punt Avui, 19 de maig del 2012)

Divagacions banals sobre literatura i ficció,6

“En totes els meus contes hi ha una càrrega autobiogràfica”, diu Calders. Tota literatura és autobiogràfica, encara que parteixi de la més profunda intimitat de la persona.

En català tenim un cas bonic en la figura d’un poeta mallorquí, Joan Alcover, ell mateix molt conscient de l’escriptura: va reflexionar-hi en els seus versos. Alcover va viure entre el XIX i el XX i és autor de mitja dotzena de llibres de versos, quatre en castellà, els primers, i dos en català, els dos últims. Però en realitat podríem dir que és autor de mitja dotzena o, sent generosos, d’una dotzena de poesies i res més, perquè bona part de la seva obra no val res. Alcover era magistrat, amic personal d’Antoni Maura, que el va fer regidor i diputat de província. Alcover va arribar a diputat de les corts a Madrid. Com passa avui amb gent de la política o la vida pública, en això no ha canviat res, l’home escrivia. Estava casat, tenia tres fills, feia versos, i els seus llibres podien sortir amb un pròleg del germà de Maura o rebre els elogis de crítics importants com Menéndez Pidal. Però aquestes poesies són totes molt dolentes, són purs aplecs de tòpics romàntics escrits en espanyol. Què va passar? Doncs que l’any 1887 se li mor la dona. El 1901, se li mor una filla, de tuberculosi. I el 1905 se li mor un altre fill, també de tuberculosi. I és aquí que fa el canvi de llengua, passa a escriure en català per una sèrie de circumstàncies naturalment també polítiques, però sobretot perquè esbandint-se el castellà es treu de sobre també tot el pes d’una retòrica – això passa sovint, va passar-li a Narcís Oller pels mateixos anys, ha passat amb Gimferrer -, i llavors és quan escriu aquesta mitja dotzena de poemes meravellosos, la part de les Elegies del llibre Cap al tard, entre els quals hi ha La relíquia - “Faune mutilat/brollador eixut/jardí desolat/de ma joventut…” – o Desolació – “Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, / que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta; / mes branques una a una va rompre la tempesta,/ i el llamp fins a la terra ma soca migpartí” i que acaba “sens jo res parlaria de la meitat que em manca / jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.”

Alcover va reflexionar molt sobre els efectes de l’experiència del dolor en l’art, i va dedicar un poema a Beethoven – el compositor de vida desgraciada, que es torna sord, que no se’n surt en l’amor, etcètera. El poema no és res de l’altre món però té interès des d’aquest punt de vista:

Si per miracle de l’amor de mare,

la veu de lo futur arribés ara

i li digués [a la mare de Beethoven, que li està donant el pit]: – En l’àpat de la vida

no hi haurà lloc per ell;

la seva set d’amor serà escarnida,

ni un bes li donaran per caritat,

i nit i jorn espremerà el cervell

per a guanyar el pa de la pobresa

de llàgrimes banyat;

la teva llet, nodrint-lo, a l’avidesa

de la dissort prepara son festí,

a l’art son esplendor -… Què sentiria

la mare? Dol? Esglai? Acceptaria

la tràgica altitud d’aquell destí,

o bé pel fill a Déu imploraria

la benaurança de la vida obscura?

Qui sap… El geni alat i carnisser,

com un grifi, les urpes ha mester

per aixecar del fang, cap a l’altura,

l’electa criatura;

i aquell que de les ungles tingui por

i de sentir el turment de la carn fesa

per l’urpa del voltor,

no sentirà tampoc la ubriaguesa

de la vertiginosa ascensió.

Això està amarat de romanticisme, de l’artista maleït, però és veritat que Alcover mateix és un exemple claríssim de com sense l’experiència – en aquest cas terrible, de la pèrdua de dona i fills – simplement hauria estat un poeta no pas menor, sinó directament dolent – això comptant que un poeta dolent sigui un poeta, que no, “poeta dolent” és un oxímoron.

Hi ha encara una coda a tot això, que és que al llibre que va escriure nou anys després, Poemes bíblics, hi ha un poema sobre Resfa, la dona de Saül, que veu com li maten dos fills. Ja morts, abans de vetllar els cadàvers, Alcover diu:

“tant que ha sofrit i encara no sap el dol suprem”

Naturalment ho escriu pensant en els seus dos fills morts, però el cas és que el mateix any que publica aquests Poemes bíblics, Alcover, que havia perdut dona i dos fills, i que s’havia tornat a casar i havia tingut més fills de la segona dona, perd, en una mateixa nit, la nit del sis de març, dos fills més, per culpa de la grip – la famosa grip que fa tancar la universitat i que engega, doncs, el Quadern gris -; un se li mor a Barcelona, i l’altre a Palma.

Bé, no va escriure cap més llibre. O sigui que també pot ser que l’experiència t’acabi emmudint.

La gespa

Els jardiners municipals de Barcelona tallen la gespa al parc de la Ciutadella. Aquesta olor avança l’estiu, les vacances, l’aigua fresca i intensa de la gespa segada. Exèrcits de jardiners atenent arbres ombrius, flors, fa molt bon dia, és ple de gent que pren el sol i juga amb gossos, s’hi està de primera.

No em trec del cap aquest reial decret que deixarà al marge de l’assistència sanitària els immigrants sense papers. El País Basc, Andalusia i Catalunya ja han dit que mantindran la cobertura universal, encara que sigui pel risc que els desatesos ens contagiïn les seves malalties. La justificació m’és igual. Però no puc entendre això de negar la salut a algú.

Si passa en altres països, no són cap model de res. Però, aquí, al país dels viatges Imserso, en què paguem 90 milions d’euros a un futbolista i encara li fem una exempció fiscal, al país dels AVE i altres aus caríssimes, corruptes i banals, al país dels carallots, del foment taurí, dels safaris monàrquics, subvencions, funcionaris, burocràcia; aquí que el corc de l’Estat es fica pertot arreu, sovièticament –incloent-hi els privilegis pels membres del partit–, que justament aquí algú decideixi negar la sanitat als de baix de tot em sembla d’una misèria humana que deixa molt enrere l’altra, l’econòmica, que representa que és el motiu. Ni un pobre de solemnitat negaria les engrunes que pel nostre sistema significa l’atenció als més desvalguts.

Em donaran cinquanta explicacions i s’estavellaran totes contra la indignitat del decret. I com defineix aquest moment. Quan li peten a la cara les conseqüències d’enriquir-se sense treball, quan Espanya s’adona altre cop d’on l’han duta els deliris de grandesa, fa això. Just quan hauria de ser més conscient de què és la pobresa. Però, quin consol no deu ser atonyinar el de baix de tot! Si t’han rebaixat, rebaixa el de sota: potser et semblarà que mantens la posició. És com m’ho explico. Per humiliar. Per incapacitat de plantejar-se si negarien l’atenció a un germà o familiar seu. Per la incapacitat ja irremissible d’aquest règim que ni sap per què ni per qui governa, i que camina cec, en un planeta que ja no té res a veure amb el planeta Terra.

 ( El Punt Avui, 12 de maig del 2012 )

Divagacions banals sobre literatura i ficció,5

Hi ha unes frases molt conegudes de Pere Calders, autor que d’entrada posaríem al grup dels escriptors de ficció:

”Encara que pugui semblar una cabriola verbal, us puc assegurar que en tots els meus contes hi ha una càrrega autobiogràfica, tot el que explico m’ha passat a mi d’una manera o altra, a vegades mirant cap endins, a vegades mirant cap enfora. Si ho explicava a dretes, potser no em creurien.”

L’última frase és la important. No escriu sobre un venedor de forats a domicili o sobre un matrimoni que es ven el fill per comprar-se un piano perquè li agradi imaginar-se situacions estrambòtiques o perquè vulgui sorprendre el lector gratuïtament, sinó just pel contrari contrari, és a dir, perquè “si ho explicava a dretes, potser no em creurien.”

És una paradoxa. Si expliqués el que visc, diu Calders, no em creuríeu; per tant, faig servir la literatura per explicar-ho amb una pretesa ficció que admetreu tranquil·lament. Faig servir la màscara, que, com sabem, és l’únic que em permetrà explicar la veritat. La veritat, en si mateixa, directament, és insoportable, és una garrotada mortal, és rígida, ens estaborniria. No és que Calders, o l’escriptor, enganyi; tot el contrari, es posa la màscara de la literatura per poder dir les coses pel seu nom, però entenent-ho d’una manera flexible. Ens podem acostar a la veritat, però no pas mirar-la als ulls. Perquè la veritat – paradoxa final – és ambígua. Estic convençut que en el fons de qualsevol obra, no ja literària, sinó artística, el que sempre hi ha és l’ambigüitat, un magma viu, penombrós i sobretot tou, maleable i, doncs, lliure. Per això que l’art neguiteja, perquè, si ho és, també és una forma de llibertat.

Divagacions banals sobre literatura i ficció,4

La diferència és entre veritat i mentida. Un llibre és dolent quan hi detectem un engany de fons. Els llibres d’autoajuda sovint fan servir tècniques literàries – narració, metàfores, sentències – i acostumen a ser una estafa perquè prometen possibilitats impossibles: ser feliços, fer diners segons una estratègia, menjar-nos el món. Són fantasies. O la novel·la rosa, o qualsevol novel·la basada en la simplicitat, o sigui l’evasió: molts bestsellers són bestsellers perquè són d’evasió, ens agrada, necessitem deixar-nos arrossegar una estona per la simplicitat d’una mentida, en novel·la, en pel·lícula d’acció o en article periodístic, tant és. Molta gent ens deixem enredar i la majoria de vegades ben a gust, igual que ens agrada prendre’ns una Fanta de taronja. Però la Fanta i la taronjada no hi ha cap relació. De fet, no hi ha cosa més diferent d’una taronjada que una Fanta de taronja, com no hi ha res més diferent d’una relació amorosa que allò que explica una novel·la rosa o una revista del cor. Ni res més diferent d’una monarquia que la imatge que la monarquia vol donar-ne. Ni més diferent d’una relació eròtica que els relats o filmacions pornogràfics. Enganyar-nos ens agrada, i sort en tenim, d’això. Sovint ve molt bé, però que ens agradi veure una pel·lícula d’acció o llegir una història d’amor, no vol dir que ho haguem de confondre amb el que entenem per literatura o el que entenem per cine o el que entenem per taronjada. Elementalíssim!

Testimonis: manual d’ús

Últimament no rebo tantes cartes dient que m’ha tocat la rifa. Però, en canvi, per telèfon, és com sempre: enquestes, ofertes de telefonia, assegurances… Els riscos laborals de treballar a casa entre setmana.

Internet et protegeix de la tele, però tampoc és un revolver. El telèfon, si tens sort, pots despenjar-lo sense haver de moure’t. Amb el timbre del carrer, has d’aixecar el cul. I és terrorífic. Si és el carter, vol dir correu certificat, o sigui multa. Si no és el carter, pot ser un negre que s’ofereix per esclau. I després hi ha els que creuen en miracles: els venedors a domicili de calderes, congelats o purificadors d’aigua, i els testimonis de Jehovà.

Aquests són com extraterrestres i, si t’avorreixes, t’hi pots distreure una estona. No em faria cap gràcia que trobessin sola la meva filla a casa, ni vull pensar què farien de mi si m’enganxessin en hores baixes. Per això em venjo del que em farien, i algun cop els he convidat a entrar i seure. Són tan educats que no taquen res.

Una vegada vaig intentar convertir-ne un parell. Els vaig dir que el món és molt pitjor que no es pensen ells i que això no ho arregla ni Déu. Els vaig donar aigua – no beuen cervesa -, i ens hi vam estar una bona mitja hora. Ho vam haver de deixar, hauríem acabat malament. Van regalar-me un número de La Atalaya i van dir que ja tornarien, però encara els espero.

Dijous vaig veure unes dones al meu carrer. Tot i la primavera, no asseguraven precisament la continuïtat de l’espècie. Duien roba de color gris i maletins. Estava molt clar què buscaven. Al cap d’uns minuts, vaig sentir el timbre. Obro una noia de pell pàl·lida – tenen prohibides les transfusions -, amb unes grans ulleres fosques i gavardina. “Disculpe que le moleste. Ha oído usted hablar de los testigos de Jehová?” “Sí. Gràcies. Adéu.”

Igual que hi ha un servei municipal que s’endú els gossos perduts, podria haver-n’hi un de recollida d’aquest zombis amb corbata que assetgen casa nostra amb la intenció de reproduir-s’hi. D’acord: és mal moment pels serveis socials, són part del personal desassistit, entre ells ja s’ho fan sols i a més tenen un punt d’exemplaritat, perquè prediquen la fi del món sense manifestar-se en contra del govern.

 

( El Punt Avui, 5 de maig del 2012 )

Divagacions banals sobre literatura i ficció,3

Agafem una escena quotidiana. Imaginem-nos que algú ens diu una mentida. Per exemple, un venedor ens enreda i ens ven per nou un cotxe de segona mà. Molt bé, en el moment que ho descobrim, trenquem el mirall de l’artifici. Però en el mateix artifici hi havia una veritat: més enllà que el cotxe no és nou, hi ha una altra veritat més profunda: el fet que el venedor és un trampós. És a dir, qualsevol mentida és conseqüència d’una altra veritat amagada que només sabem quan descobrim que allò que ens semblava veritat és un engany, i que va més enllà de la mateixa mentida. La mentida només és la primera capa. Sota de l’engany del cotxe, hi ha l’engany de la persona, hi ha un engany moral. Sabent que el cotxe nou en realitat era vell, no sabem res. La qüestió important és: per què aquest venedor ens volia enredar? Quines motivacions tenia? Eren d’alguna manera justificables? Potser tenia el negoci a punt de fallida. Potser s’estava venjant d’algun mal que jo li vaig fer abans de la venta. M’enganyava per diners? Pel gust del risc? Faig cara de babau, jo? Sóc un babau?

En el cas de les arts ja sabem d’entrada que hi haurà un engany, i, doncs, ja ens enfrontem directament amb la intenció d’aquest engany. Posem per cas, Martorell ens ha explicat aquesta reacció de Tirant de trencar els miralls. Què ens hi volia dir? Doncs probablement ens volia remarcar que davant de la maldat del món no hi calen màgies negres, de la mateixa manera que, davant la fastuositat de les representacions que es fan durant les festes del rei d’Anglaterra, Martorell tampoc s’està d’anar explicitant que res de tot allò que ens podria semblar tan meravellós no és fet per artifici màgic.

Divagacions banals sobre literatura i ficció,2

Intentaré explicar com veig la relació entre ficció i realitat en la literatura, segons la meva experiència com a lector i escriptor.

Primer haig d’avisar d’una cosa que justament pot semblar un artifici, però que no ho és: personalment se’m fa molt difícil distingir entre realitat i ficció, no només en el terreny de la literatura, sinó a la vida mateixa. Hi ha zones vaporoses pertot arreu. Per exemple, si jo oculto, si jo deixo de dir alguna cosa, això és una ficció? Si callo – ara mateix, per exemple – no és una ficció? Si parlo, no ho és, també? Una amabilitat, com ara dir a algú que et ve de gust veure’l sense que sigui ben bé així, sinó que en realitat t’és igual, és una ficció? Potser quan, per exemple, abraces algú, i en el moment d’abraçar-lo no en tenies ganes però després, durant l’abraçada, trobes que està bé, i fins i tot t’agrada… On és, la ficció? En l’abraçada? En l’abans de l’abraçada? Aquesta camisa és una ficció perquè en realitat jo me’n volia posar una altra? Quan per exemple jutgem algú i diem “aquest és una mala persona”, o “una bona persona”, ja sabem que les coses no són tan senzilles: llavors, admetem com a part de la realitat una certa ficció. De fet, com que no tenim ni idea de què fem aquí al planeta Terra, podem acceptar que tenim molts de números per estar vivint una ficció: ens sembla que hem vingut a, no ho sé, a fer el bé, o a tenir fills, o a passar un cap de setmana, a anar tirant, fins que no arribi el carnisser: cadascú es fa la seva pel·lícula i mai millor dit, perquè, com que ningú té una explicació, doncs deu ser que no n’hi ha i que per tant tot és ficció. Bé, tot això és molt barroc i Calderón o Shakespeare ho van dir infinitament millor.

L’impermeable

Estava fent una conferència a Olot i, per explicar una altra cosa, vaig posar com a exemple un canvi que tots hem notat, que és que les crítiques que avui fem als polítics per les conductes dels últims, posem, deu anys, fa cinc anys no les haurien admès. Ens haurien apuntat amb l’índex i renyat: nosaltres representem el poble, etc. Perquè un poder que no et pot renyar, quin poder és?

Segurament per això, l’endemà mateix, un polític local que havia vingut a la conferència va escriure, molt emprenyat, al seu bloc: “És que no s’adonen que el comentari fàcil contra «els polítics» només aconsegueix perpetuar un sistema que és el que, en teoria, volen criticar?” Aquesta frase no la vaig entendre. Però sí que vaig entendre la frase següent, amb què tancava la reflexió: ”Jo sempre dic el mateix: si els polítics que hi ha no t’agraden, posa-t’hi i intenta fer-ho millor.” Caram, vaig pensar. Si, per posar un exemple a primera vista extravagant, jo critiqués la màfia, se’m podria recriminar que no hi entrés per mirar d’arreglar-la des de dintre?

Vaig comentar-ho a un amic meu. “Però compte amb la crítica general al món de la política,” va contestar-me. “L’alternativa a la democràcia imperfecta que tenim és la dictadura.” I em va recordar el feixisme i el comunisme, i que canviar no necessàriament volia dir millorar, i que “la república romana era una merda, sí, i tant, però va ser molt pitjor l’imperi.”

De totes maneres, una democràcia que no accepta el moviment no és democràcia. És el problema irresoluble d’un poder que ha d’anar en contra de si mateix. És com això del rei. No sé en quin món vivíem, que és com si ara haguéssim descobert de cop que els reis cacen, tenen amants i s’enriqueixen dels seus súbdits. El fet que criticar la monarquia la destrueixi, és senyal que és molt poc democràtica. Naturalment: per alguna cosa és una monarquia. Però, i tot allò que la sosté, tot allò de què viu? De què viu? De la feblesa o de la fortalesa democràtica? Tots els règims es justifiquen hipòcritament, i democràcia i dictadura d’entrada només són noms: el problema no és a la màscara, sinó a la rigidesa de la màscara, la impermeabilitat que ofega.

 El Punt Avui, 28 d’abril del 2012 

Divagacions banals sobre literatura i ficció,1

Hi ha un capítol molt conegut del Tirant, el 283, on la Viuda Reposada, la dolenta de la novel·la, munta un artifici per fer creure a Tirant que la seva enamorada, Carmesina, té relacions sexuals amb un jardiner que és un esclau, moro i, per si encara fos poc, negre. Carmesina és ni més ni menys que la filla de l’Emperador de Bizanci i Tirant, per més que sigui el cavaller ideal, és un home que rep el favor d’una persona que no li correspon, tota una princesa. Doncs bé, la Viuda Reposada fa disfressar la donzella de companyia de Carmesina, Plaerdemavida, de negre moro i la fa jugar amb la princesa. A Tirant el fa estar-se a dintre una habitació amb una finestra molt alta, i perquè pugui veure què passa al jardí li munta una mena de periscopi, amb dos miralls, de manera que pugi veure el defora de la finestra des de baix.

Quan veu aquella escena, Carmesina i el moro, Tirant es desespera i trenca els miralls per assegurar-se que no hi hagi un engany, que allò no sigui un encanteri. Però, què passa? Doncs que, naturalment, encara que ell hagi trencat el mirall, l’escena del jardí continua. Tirant s’enfila a la finestra i veu que Carmesina encara està amb el negre.

S’ha equivocat de ficció. Perquè la ficció real era la de la màscara, la disfressa de Plaerdemavida, no pas els miralls. Els miralls només eren l’instrument perquè Tirant veiés o llegís què passava al jardí. Però el que passava al jardí no era la conseqüència d’un joc de miralls, i molt menys d’un ardit màgic: era tot un ardit moral – d’una moral malvada -, un ardit de la Viuda Reposada, i Tirant, per poder descobrir-lo, hauria hagut de tenir més perspicàcia.

No podem pensar que la literatura sigui un joc senzill entre realitat i irrealitat, una invenció que ens podem treure de davant només trencant el mirall de l’artifici.

S'actualitza de tant en tant