Toni Sala

Els tres últims llibres de Mercè Rodoreda, Viatges i flors i Quanta, quanta guerra…, publicats l’any 1980, i La mort i la primavera, publicat pòstumament, el 1986, tres anys després de la seva mort, són la culminació de l’obra rodorediana, l’aventura novel·lística més avançada del vint català i una de les més audaces de la literatura universal. Són llibres que demanen del lector una manera nova de llegir, que explica la relativa desatenció que han rebut aquestes obres si les comparem amb Aloma, La Plaça del Diamant o Mirall trencat. Però això distingeix els genis, un llenguatge propi.

Quanta, quanta guerra… va ser escrita a Romanyà de la Selva, entre l’any setanta-cinc i l’any vuitanta, en el mateix moment que Rodoreda escrivia els Viatges i flors. A la primera part de Viatges i flors, la dels Viatges, una veu, que és la mateixa dels tres últims llibres rodoredians, ens descriu uns pobles que ha anat veient. Igual com La mort i la primavera es pot considerar el desenvolupament d’un dels pobles de Viatges i flors, Quanta, quanta guerra… també pot llegir-se com el desenvolupament d’un dels viatges del llibre. Hi ha capítols que són intercanviables. Per exemple, El poble de les tres acàcies podria ser un dels pobles dels Viatges; de la mateixa manera, els pobles de Viatges i flors Viatge al poble dels homes ganduls o Viatge al poble dels penjats – on els homes es suïciden penjant-se – són molt semblants a El penjat o a L’home de l’entrepà, l’home de la mandra de Quanta, quanta guerra…

Quanta quanta guerra… Segurament és el llibre més literari de Rodoreda, en el sentit que és el continuador d’una tradició literària riquíssima. Els referents no s’acaben mai, i s’hauria de tenir una gran cultura per poder captar-los tots.

Quanta, quanta guerra… és la història d’un noi de quinze anys que se’n va a la guerra. El referent primer de qualsevol llibre de viatges és l’Odissea. El poemari Món d’Ulisses, com he dit, escrit a la immediata postguerra, va ple de sonets sobre soldats morts, sobre cadàvers i sobre molineres; temes represos a Quanta, quanta guerra…, i quatre sonets específics sobre la guerra. Vull dir que la idea d’una odissea bèl·lica no és cap novetat en Rodoreda.

Rodoreda és una novel·lista clàssica en el sentit que totes les seves novel·les són iniciàtiques. Aloma, la Colometa, Cecília C. són personatges que viuen una evolució. El protagonista de Quanta, quanta guerra… va pel món trobant models i contramodels, superant proves i descobrint-se a si mateix. Això té a veure amb l’Odissea, però també té a veure amb la derivació que va ser-ne la literatura de cavalleries, començant pel cavaller cristià que Ramon Llull descrivia al Llibre de l’orde de cavalleries. El to de veu del protagonista no és pas diferent del de la ingenuïtat aparent de Fèlix al Llibre de meravelles, aquest to diguem-ne infantil, amb tota la importància que té la infantesa per la Rodoreda, i amb tota la significació que aquesta pretesa ingenuïtat va tenir en l’art del vint, com a mínim a partir de les avantguardes, o sigui, a partir de la primera guerra mundial, especialment en la pintura del tipus que la mateixa Rodoreda va practicar, però també en l’obra d’escriptors com Cela o Hraval. Una pretesa ingenuïtat que permet treure’s de sobre la crosta de la retòrica estilística, o sigui moral.

Tornem al Llibre de Meravelles. Ella mateixa ho escriu, al pròleg de Quanta, quanta guerra…: “De petita, vivia meravellada”. Per això, diu al pròleg, el protagonista de la novel·la no serà un vagabund:

“Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès.”

Com li diu el pare a Fèlix, al Llibre de Meravelles: “Ve per lo món, e meravella’t dels hòmens per què cessen d’amar e conèixer Déu.” Ves pel món, i descobreix la maldat, i sorprèn-te’n.

“Obedient fo Fèlix a son pare, del qual pres comiat ab gràcia e benedicció de Déu. E ab la doctrina qui li donà son pare, anava per los boscatges, per munts e per plans, e per erms e per poblats, e per prínceps e per cavallers, per castells, per ciutats; e meravellava’s de les meravelles qui són en lo món; e demanava ço que no entenia, e recontava ço que sabia; e en treballs en en perills se metia per tal que a Déu fos feta reverència e honor.“

Si ens prenem Déu en un sentit del segle vint – perquè Quanta quanta guerra… és una novel·la amarada de cristianisme -, aquest paràgraf tan famós del Llibre de Meravelles es pot prendre com un resum perfecte de la novel·la.

I no només respecte al cavaller cristià i a tots els referents de la literatura cavalleresca i de la llegenda àurica que Rodoreda mateixa cita al pròleg, sinó que les històries que el protagonista va coneixent recorden moltíssim els exemples medievals, per com són de per despullades, succintes i descarnadament morals.

Val la pena insitir en la idea del cavaller, tan important en la literatura catalana, i amb tant de pes del cristianisme i la literatura de viatges. No per res és una novel·la amb castell, llac, pescador – el rei pescador, el peix com a símbol cristià -, ermità… I no per res el protagonista havia decidit que “aniria pel món, ajudaria i salvaria vides.”

Un cavaller cristià, naturalment, després de tota l’evolució que ha viscut aquest personatge des de la literatura medieval, i que Rodoreda actualitza, lògicament. Vull dir que el cavaller ha passat pel Tirant i ha passat pel Quixot, és clar. El nom del protagonista, Adrià Guinart, ve d’un personatge català que ha entrat a la història de la gran literatura perquè se’l troba el Quixot quan va cap a Barcelona. És el bandoler Perot Rocaguinarda, Roque Guinart, al llibre de Cervantes. Rodoreda ho explicita al capítol El pescador:

“¿Com et dius? Adrià. ¿Adrià què més? Adrià Guinart. Va riure. ¿Com el bandoler?”

És a dir, com un dels personatges més positius del Quixot, un bandoler noble, culte, insubmís, una mena de Robin Hood que s’entén bé amb el Quixot perquè són, tots dos, uns idealistes, uns inadaptats que se sorprenen de la maldat del món. El capítol LX de la segona part, De lo que sucedió a don Quijote yendo a Barcelona, quan apareix Roca Guinart, és un del moments inoblidables del Quixot.

Fixem-nos que el tros que ara llegiré es mou en el terreny del real i la fantasia tan característic d’aquestes novel·les, però també en el de l’horror; per això l’efecte que ens fa un arbre que, per dir-ho com en una cançó famosa de Billie Holliday, té uns fruits estranys, peus i cames humans, és fabulós:

“Levantóse Sancho, y desvióse de aquel lugar un buen espacio; y yendo a arrimarse a otro árbol, sintió que le tocaban la cabeza, y alzando las manos topó con dos pies de persona, com zapatos y calzas. Tembló de miedo; acudió a otro árbol, y sucedióle lo mesmo. Dio voces llamando a don Quijote, que le favoreciese. Hízolo así don Quijote, y preguntándole qué le había sucedido y de qué tenía miedo, le respondió Sancho que todos aquellos árboles estaban llenos de pies y de piernas humanas. Tentólos don Quijote, y cayó luego en la cuenta de lo que podía ser, y díjole a Sancho:

- No tienes de qué tener miedo, pues estos pies y piernas que tientas y no vees, sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados; que por aquí los suele ahorcar la justicia cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta; por donde me doy a entender que debo de estar cerca de Barcelona.

Y así era la verdad como él lo había imaginado.

Al parecer alzaron los ojos, y vieron los racimos de aquellos árboles, que eran cuerpos de bandoleros. Ya, en esto, amanecía, y si los muertos los habían espantado, no menos los atribularon más de cuarenta bandoleros vivos que de improviso les rodearon, diciéndoles en lengua catalana que estuviesen quedos, y se detuviesen, hasta que llegase su capitán.”

( El motiu dels penjats surt a Quanta, quanta guerra…, com surt en un sonet meravellós de Món d’Ulisses, que es diu Les serventes penjades, on parlen aquestes serventes penjades, i que acaba amb els tercets:

Dretes ja som si torcejàvem vives
- quin plom sobtós en carns imperatives,
oh cos cedit en llits mal defensats!

Negres de sang en gleves adormida
de puntetes entrem a l’altra vida
amb els caps una mica decantats. )

Doncs, just quan els bandolers estan a punt de robar-li tot a Sancho, apareix Roca Guinart, i els salva, pietosament. La pietat, aquesta pietat cristiana, carneriana, és un sentiment que apareix i torna a aparèixer al llibre. Roca Guinart li diu al Quixot:

“- No estéis tan triste, buen hombre, porque no habéis caído en las manos de algún cruel Osiris, sino en las de Roque Guinart, que tienen más de compasivas que de rigurosas.”

Roca Guinart entén el cavaller errant que és el Quixot. Veu que està sonat, però Roca Guinart també està fent la seva guerra, i m’agradaria lligar aquest episodi terrible dels penjats portant-lo dos segles endavant i lligant-lo amb el pintor d’una altra guerra, la Guerra del Francès, Francisco Goya, que de fet és qui obre Quanta, quanta guerra…, ja que Rodoreda comença la novel·la amb el títol famós d’un gravat, El sueño de la razón genera monstruos. Acabada la guerra, Goya va pintar els Desastres de la guerra. Rodoreda, que havia viscut la Guerra Civil i la segona Guerra Mundial – i en parla prou a les entrevistes – escriu el Món d’Ulisses i, més gran, Quanta, quanta guerra…

Imatges de Los desastres de la guerra il·lustrarien perfectament Quanta quanta guerra…:

El penjat

L’empalat ( Eva empalada)

L’incendi ( El poble de les tres acàcies )

Per triar-ne alguns a l’atzar.

Al pròleg, Rodoreda explica que Quanta, quanta guerra… va nèixer d’una pel·lícula:

“Quanta, quanta guerra……” ve néixer una tarda al vestíbul de l’antic Publi Cinema on havia entrat a mirar les fotos de la pel·lícula que estaven passant: “El manuscrit trobat a Saragossa” del director polonès Hans. Cada fotografia, cada paisatge, cada expressió en el rostre dels actors eren una pura meravella. Una de les pel·lícules més originals, més poètiques, més extraordinàriament fora del món que mai havia vist. Passeig de Gràcia amunt pensava si jo no podria fer una novel·la que arribés al grau de poesia i de misteri de “El manuscrit trobat a Saragossa”.

És interessant que aquesta pel·lícula – polonesa, de més de tres hores i avui de culte, d’un director, Wojciech Has, que, venint del cinema documental, es va posar a fer pel·lícules d’ambientació fantàstica -, aquesta pel·lícula plena d’onirisme, de significats ocults, i plena de calaveres com les que surten a la novel·la, i, sobretot, plena de penjats, s’ambienti també durant la guerra del Francès, la mateixa dels Desastres de Goya i també estigui, és clar, marcada pels gravats goyescos. La pel·lícula i el llibre expliquen el mateix: el viatge iniciàtic d’un jove a través dels desastres de la guerra. Només que Rodoreda no situarà en una guerra del dinou, sinó a les del vint que li ha tocat viure.

El manuscrit trobat a Saragossa està basada en el llibre d’un noble polonès, Jan Potocki, que era contemporani de Goya i també il·lustrat. Fins i tot és possible, segons alguns biògrafs, que Potocki, en un viatge a Madrid, visités l’estudi de Goya. Potocki va fer servir Espanya per criticar el reaccionarisme, que és el que Goya va fer als Caprichos. Aquest Potocki, per cert, va tenir un final de llegenda: va acabar-se creient que era un home llop i es passava les nits tancat per voluntat pròpia, per no fer mal a ningú. Aquesta bogeria, a mi, em recorda els personatges que imiten animals, com l’home que renilla a La mort i la primavera o, a Quanta, quanta guerra…, l’home que miola com un gat. No dic que hi hagi relació, però m’hi fa pensar. El noble Potocki té un final trist. Es va fabricar ell mateix una bala de plata, va fer-la beneir i va suicidar-se.

Al començament de Els salvats i els vençuts, citant Simon Wiesenthal, Primo Levi recorda que els caporals nazis dels camps de concentració deien als presoners que, guanyés qui guanyés la guerra, ells, els presoners, ja l’havien perduda:

“juntament amb vosaltres també destruirem les proves. I fins en el cas que alguna prova arribés a quedar, i algú de vosaltres arribés a sobreviure, la gent dirà que els fets que expliqueu són massa monstruosos per ser creguts: dirà que són exageracions de la propaganda aliada, i ens creurà a nosaltres, que ho negarem tot, i no pas a vosaltres. La història dels Lager l’escriurem nosaltres.”

Al segle vint hi va haver unes guerres, però, després d’aquestes guerres, hi va haver una altra batalla: la batalla per explicar aquestes guerres. Encara avui ens va arribant constantment del XX novel·les, pintures i tota mena de testimonis, especialment dels camps d’extermini nazis o del gulag, és a dir, de l’infern culminant del segle vint: l’experiència de la guerra mundial, de la guerra com un apocalipsi d’extermini humà.
De la mateixa manera que al dinou podia ser-ho posem per cas el Don Joan, em fa l’efecte que Ulisses és un dels mites centrals del vint. Ho és pel viatge i ho és pel fet que Ulisses sigui un dels pocs personatges que han baixat a l’infern i han tornat per explicar-ho. La batalla per explicar, per donar la seva notícia d’Auschwitz, van moure a escriure a Levi, que es considerava a si mateix un Ghegeimnisträger, un portador de secrets.

Hi ha un capítol a Si això és un home que es titula El cant d’Ulisses. El cant d’Ulisses és el cant XXVI de la Divina Comèdia, un dels més coneguts, que explica la trobada de Dante i Virgili amb Ulisses. Més o menys pels mateixos anys que Levi escrivia Si això és un home, és a dir, al cap de pocs anys del final de la Segona Guerra Mundial, Mercè Rodoreda escrivia un poemari, Món d’Ulisses, un recull de sonets a partir de l’Odissea ple de referències bèl·liques, de soldats i de mort. Rodoreda va encapçalar Món d’Ulisses amb una citació justament d’aquest cant vint-i-sisè de la Divina Comèdia:

…né dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né’l debito amore
lo qual dovea Penelopé far lieta,
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ebbi a divenir del mondo esperto,
e de li vizi umani e del valore;
ma misi me per mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
piccola da la qual non fui diserto.

La cita continua, però la deixarem aquí. En la traducció de Sagarra és:

…ni el goig del fill, ni l’abraçada estreta
del meu pare xacrós, ni el jurament
d’amor fet a l’esposa mansueta,
no em varen vèncer l’esperit, ardent
per córrer món i per tornar-me expert
en les virtuts i els vicis de la gent.
I em vaig ennavegar per mar obert
amb l’escàs escamot, al qual estranya
mai fou la feina, i no em deixà desert.

Quedem-nos de moment amb aquestes dues idees sobre Ulisses que interessen a Rodoreda: per una banda, el viatge; i per l’altra, més específica de la citació que en fa, la de la llibertat per construir el propi camí malgrat l’amor als altres.

A Tortosa, just en aquest temps, amb l’aigua, baixa per l’Ebre l’olor melosa de la flor dels tarongers. Al pont, ple d’immigrants que el travessen a peu en aquesta hora del capvespre, davant del monument franquista al mig del riu, aturo un senyor gran amb un gos. “Sí”, m’ho confirma, “ara florixen los tarongers, les floretes van cap a l’aigua i arriben a la voreta per aquí, perquè fins a l’Assut tot són tarongers, i se sent l’oloreta… Quinze dies, i encabat ja fan unes tarongetes així petites, i encabat van creixent, i es fan taronges…”

Diumenge passat, Joan Puig, d’ERC, publicava al Diari de Girona l’article “Des de Blanes: l’alternativa al Segre”, on demanava a l’ACA que Barcelona fes servir la dessaladora de Blanes fins que funcionés la del Prat. L’any passat va estar aturada sis mesos per una avaria, i els pobles que abasteix van poder tirar dels pous de la Tordera sense cap problema. “Tenim suficients garanties i està documentat. Els pous tenen prou aigua per suportar aquesta solidaritat i a més estalviaríem molts milions d’euros a l’erari públic. I el que és més important, evitaríem impactes territorials i debats estèrils.”

No hi ha manera de saber la veritat dels grans temes polítics, però hi ha un axioma que sabem per experiència: que sempre reben els mateixos. Fa tres anys, el poeta tortosí Albert Roig ja m’ho advertia, en aquesta mateixa pàgina: “S’ha fet el minitransvassament a Tarragona, i les comunicacions entre Tarragona i Barcelona. Si ara passem un any o dos sense ploure, el poden fer en un mes. Diran que és un cas d’urgència. El transvassament més prompte o més tard se farà. Això ho sabem els tortosins.”

Doncs aquí tenim el transvassament. Encara pengen per Tortosa els cartell de la campanya electoral de La Catalunya optimista que pel pont on sóc passa un cotxe amb megàfons, anunciant assamblea general. “Lo riu és vida”, crida. També hi ha convocatòries blaves als aparadors: Lo riu és vida, no als transvassaments. La pintada de fa anys a la paret del riu no s’ha esborrat: Lo riu és vida. No al transvassament. Llavors encara es deia en singular. Segons l’Albert Roig, avui, a Catalunya “no hi ha ni un intel·lectual capaç de defensar les Terres de l’Ebre.”

L’home del gos, que resulta que és de Paüls, continua: “Ara baixa mig riu, perquè va ploure a Reinosa… Ara fa una setmana o dos, en baixava la meitat. A vegades, quan l’Ebro creix, arriba a les barandilles estes. Però fa molts anys que no plou. Abans que no havia pantanos, aquí a Xerta, Tivenys, pues pel carrer anaven en barca. Per aquí eixos pobles de la Terra Alta, antes, entremig de la vinya feien un banc de melons i cebes i tomateres. Però plovia més, amb una vegada que plogués a l’any ja en tenien prou. I ara hi ha una guerra d’aigua. Quan manaven lo PP, van proposar dur-la a Múrcia i a València, i els socialistes no estaven d’acord. I ara volen l’aigua a Barcelona, i Aragó, i València, i Múrcia. I allà als Monts Negros… Perquè no s’ha previngut. Perquè, entre emigrants, hi ha un milió i mig o dos de milions més de lo normal a Barcelona i lo que vol l’Ajuntament és que com més gent hi ha, més diners. Aquí hi ha molts moros, crien igual que les rates, jo estic d’acord que la temporada de collir, però encabat fora. I els rumanos, que han vingut enganyats, que es compten que lligàvem los gossos amb llangonisses… L’aigua que sobra ha de fer el seu curs, l’aigua no es pot desviar… No s’ha previngut. Quan no hi ha, tot són basques i tot són romances, i quan hi ha no sents una mosca, ho entén?”

( 19 d’abril del 2008, El Punt )

És molt més difícil parlar dels bons llibres que dels dolents. Jo em sento molt afortunat de poder presentar aquest llibre impressionant. El millor seria que l’Albert Roig ens en llegís uns poemes i jo callar, però com que s’espera de mi que digui alguna cosa, miraré de donar algunes anotacions.

L’Albert Roig és un poeta que constantment escriu el mateix poema. Això es pot dir de tots els bons escriptors, tots escriuen constantment el mateix llibre. Però l’Albert Roig no escriu un llibre, sinó un poema. I cada vegada que surt un llibre seu, és el mateix poema, però millorat. Em sembla que no faré cap animalada si quan posi aquest llibre a la biblioteca en trec els altres seus.

Com que això és poesia, aquest poema que l’Albert Roig va perfilant, i que, naturalment, és “una oda començada que no podrà acabar mai”, és també una llengua nova. Estic parlant del grau extrem de la literatura, el més infreqüent, el més absolut, el de la poesia. Donar un idioma nou a un idioma és el privilegi dels poetes. I jo crec que la poesia de Roig retorna la paraula a la poesia, torna a la llengua la llengua, rega l’idioma, el fa. La gent de l’Ebre teniu la ventura de poder llegir-lo en la vostra llengua – sense l’Alcover a la pantalla - , la llengua a partir de la qual aixeca aquest idioma nou – és clar que no és nou, però és nou sobre el paper -: un lèxic nou, una morfologia, una sintaxi nova, una imatgeria nova, molt al sur de l’Empordà, per dir el lloc d’origen d’una llengua amb molt de pes en la nostra literatura.

Com que la llengua és paisatge, de fet, és el paisatge, la poesia de Roig és una empenta d’optimisme i una clatellada als que pensen que del paisatge – o sigui, de la llengua – ja no se’n pot parlar, perquè està sobreexplotat, perquè està malmenada. Com dieu vosaltres del riu, la poesia és vida. El paisatge del riu, la metàfora tan antiga de la vida, de l’aigua primigènia, que Roig poa del mateix Llull, de l’origen, és, a més de donadora de vida, una presència estable, quieta, atemporal.

I universal. Algun localista podria pensar que des d’un dels paisatges més amagats – i per tant aparentment difícils, per fosca - de l’Ebre no pot anar-se gaire lluny. Per l’aigua, Roig parla de Creta i parla, molts versos, del Brasil, sense cap problema, i amb la mateixa llengua. Amb la llengua de l’Ebre parla del Brasil, amb el Brasil ens parla de la llengua de l’Ebre.

Trobo entusiasmant veure com a un escriptor l’obra li creix. A l’encesa és per mi el millor llibre de Roig perquè és el més clar, el més comprensible. Dit en un vers del llibre, s’ha fet un“jardí de noces de l’ombra i la joia.” La imatge és més que precisa, és màgica: pescar – o caçar! – a l’encesa, o sigui de nit. La imatge de la llum en la nit fent pujar màgicament els peixos… La literatura com una depredació de paisatges físics o espirituals, per revificar-los encara. Per això, també, els poemes dedicats als morts es tornen a través d’aquesta imatge tan impressionants: entre nosaltres i ells hi ha la llum del poema, que els convoca.

Roig parla també de la creació d’ell mateix, a partir de l’autoretrato de Manuel Bandeira:

“Poeta. I tan dolent
que solament va cantar el cant
de mort del Riu
i l’infant a la riba.
Així es va anar fent vell
en la infància eterna de l’art.”

Es va anar fent vell en la infància eterna de l’art. Després dels poemes de mort i d’amor, ve la refeta del Dido i Enees, dos infants vells. A la manera maragalliana d’agafar un text clàssic i refer-lo, aquesta versió no és pas el regal més petit d’aquest llibre. Roig dóna a la tragèdia un final diferent; permet que Dido plori l’absència d’Enees llargament, fa que es pengi d’una olivera, li dóna un fill i ho lliga tot amb la Rodoreda de La mort i la primavera. Uns dels versos que toca menys, però, són aquests, del cor:

Great minds
Against themselves conspire
And shun the cure
They most desire.

“Les ments grans conspiren contra elles mateixes i eviten la cura que desitgen més.”

En paraules de Roig:

“El cor contra ell mateix conspira
i fuig del bé que més desitja.”

Només ho apunto, i acabo. Com diu Xavier Lloberas, Roig troba al Brasil “un espai més propi del primigeni delta de l’Ebre que no pas el delta d’ara.” Avui que el transvassament torna a reviscolar el fantasma de la mort, de la mort del riu, acabaré citant uns versos molt famosos de la versió del Dido i Enees de Purcell, la de Nahum Tate, quan Dido, morint, diu:

Remember me, but
Ah!, forget my fate.

Amb aquest llibre d’Albert Roig, podem dir que encara no ha arribat aquest moment. I que trigui a venir.

( Tortosa, 17 d’abril del 2008 )

Albert Roig, paisatge i amor. El paisatge és l’Ebre i l’amor és la poesia. Llegit àvidament I pelava la taronja amb les dents (Empúries), el llibre que acaba de treure, vaig trucar el poeta Albert Roig. Va citar-me al Bar Cèntric, un redòs darrere finestrals, en una cantonada del carrer Tallers, amb mobiliari de quaranta anys enrera, Holliday i Fitzgerald als altaveus i, a la paret, un rellotge aturat. Va presentar-se amb bufanda i gorra de llana, tot negre, pantalons de vellut i l’aspecte que amb els anys va guanyant, malgrat viatges i lectures que li afinen la pell, de pagès, amb les ninetes de color d’oliva.

Dóna gust la manera que té l’Albert Roig de parlar, que és fluvial, o sigui ràpida i suau. A I pelava la taronja amb les dents fa un passeig autobiogràfic per la poesia (els poetes), els paisatges (Tortosa, Grècia i Brasil: “allà on hi hagi sol i marihuana”) i el sexe (l’amor). “És un llibre irònic”, m’adverteix. ”Miro de dir el que no s’ha dit d’alguns poetes venerables. Em distancio fins i tot de Vinyoli, el gran poeta català; de Vinyoli i de Ferrater, que parlaven de la felicitat i eren uns desgraciats; de Riba, que parlava tant de l’amor i tenia por a enamorar-se… Els romans i els grecs, en canvi, eren alegres i vitals. Perquè el que interessa de l’amor és veure què ens costen les dones als homes; quant ens costa anar-nos-en-hi al llit. Com deia Graves, les dones ens deixen el cor destrossat i la butxaca escurada.”

El llibre de Roig està ple d’aquestes delicatesen. Com el dia que Sebastià Joan Arbó, tortosí, després de tirar-li a la cara una copa de xampany, va clavar bofetada a la Mercè Rodoreda.

Vam parlar de com tracten l’amor els escriptors brasilenys; de com són de difícils, avui, les dones, a Grècia; de l’Andreu Vidal, poeta; i vam pagar fatalment tribut als nostres temps i a la nova poesia còmico-institucional (que ell critica, documentat i temible com sempre: “el millor poema de Forcano, La casa de Píndar, no és seu; no ho diu, però és una versió d’un d’Akhmatova.”)

Però jo el que volia era parlar de l’Ebre. Les millors pàgines del llibre són sobre el riu. “Toques l’Ebre”, li vaig dir, “d’una manera elegíaca, com si el transvassament s’hagués fet.” “És que s’ha fet. S’ha fet el minitransvassament a Tarragona, i les comunicacions entre Tarragona i Barcelona. Si ara passem un any o dos sense ploure, el poden fer en un mes. Diran que és un cas d’urgència. El transvassament més prompte o més tard se farà. Això ho sabem els tortosins. S’ha guanyat esta batalla, però la guerra se perdrà. Si ja en Borrell ho volia fer. Ara hi ha hagut una mobilització que ha unit la gent. Suposo que esperen que es refredi per tornar-hi. Però, i la radioactivitat de Flix? La natura ja està destruïda. El que s’ha de fer és aprofitar el rendiment econòmic immediat, i els vots que genera la política de destrucció de la natura. Ni la protecció de la natura, ni de la cultura, generen vots: al contrari.”

I no hauríem acabat de parlar si, en aquestes, no hagués entrat al Cèntric una noia jove com un trasbals, amb els cabells recolllits amb una pinça negra a darrere i unes grans arrecades, que va asseure’s a la taula del costat.

Tornant cap a casa, en una plaça, hi havia branques podades als peus d’uns tarongers. Vaig pensar en les taronges de l’Ebre. “Del novembre fins ara collim les taronges”, m’havia dit el poeta. “Si no culls la taronja, la taronja es panseix, perquè l’arbre xucla el mateix suc de la taronja.”

( 28 de gener del 2005, El Punt )

Ahir sortia als diaris la notícia del suïcidi d’un pobre regidor de Nerja. Va escriure una nota de comiat i va disparar-se un tret al cap, amb tan mala fortuna que no va matar-se. Quan va voler-hi tornar, la pistola, que era vella, se li va encasquetar. Per alguna cosa el mètode més utilitzat al nostre país, i amb molta diferència, és la corda. Gent que el coneixia va veure’l pel carrer, amb una mà a la cara molla de sang. Va anar-se’n a un mirador i va tirar-se daltabaix –segon mètode més utilitzat–, des de vint de metres d’alçada.

En definitiva, ja és primavera. Els mesos de març i abril (amb els de juny i juliol) són els de més suïcidis. Les consultes per depressió s’enfilen i, com va escriure el germà de Henry James, «per mi que no hi ha cap home educat que no li hagi passat mai pel cap la idea de suïcidar-se».

La primavera comença el 20 de març, però la notem, i amb un sotrac, a partir de l’últim diumenge de març, quan ens canvien l’horari i ens allarguen el dia d’una hora. Això agrada molt, però és a crèdit: ens tornaran a prendre l’hora a l’octubre, quan el dia s’escurci i més la necessitem. Però el cas és que ha arribat la primavera, sofisticada, amb tacons alts, samarreta cenyida i bíceps de legionari. Cabell rapat, ulleres fosques i pírcings al llavi: ja ens coneixem de cada any. Amb focus il·luminant-la exageradament pertot arreu i amb un horari de can Mai Tanquis. Entre l’exhibicionisme dels cirerers i les glicines, ocells fent corals i gripaus cantant rap, no seríem persones si no ens sentíssim una mica mosca amb una natura que va a la seva i que ens arrossega als instints de viure i viure, com bestioles desficiades.

S’obren les flors, l’aire s’infesta de pol·len: és el moment de la fecundació i de l’asma. La llum estimula la producció d’andrògens i estrògens, les feromones es disparen, la roba s’escurça i, en conseqüència, la primavera és l’estació de l’amor. Que vol dir infidelitats, adulteris, malalties de transmissió sexual, crims passionals, onanisme i cançons i poemes d’amor en vers, en prosa o en Messenger. El sol també dóna vida als fongs, als herpes i a l’envelliment i el càncer de pell. Tanta llum ja és publicitat descarada de l’estiu, i vint persones de cada deu comencen règim. El sol ens crida a formar. Les màquines del gimnàs estan totes ocupades, i això fa molta ràbia. Aparques un moment i t’empaperen el cotxe de flyers que anuncien mètodes d’aprimament per cirurgia estètica o a tota pastilla. La primavera és de primera.

Amb el bon temps, la flassada fa suar i el llençol se’ns enganxa. Però no és això, sinó que el cervell, com és la seva obligació –amb cap–, ens produeix l’astènia primaveral. Anem fets una ànima en pena, arrossegant els llençols enganxats, el matalàs i un armari ple de roba per planxar. Tot ens fa una grandíssima mandra. Portem els braços i l’ànim caiguts, però és en defensa pròpia. Contra l’excés primaveral, anhedonia - alteració de l’afectivitat caracteritzada per la disminució o la desaparició de la capacitat d’experimentar plaer (definició del Termcat).

L’altre dia llegia que el cervell humà funciona amb dotze watts. Dotze watts és el que consumeix una bombeta de llanterna. No en treu pas poc rendiment. L’energia que el cervell gasta en un dia equival a dos plàtans. Això no és cap picada d’ullet darwinista, sinó un desig primaveral: que ens aprofitin.

( 11 d’abril del 2008, El Punt )

Com en la política, en les situacions límit o en els dinars a cals sogres, al futbol es manifesta el millor i pitjor de l’espècie humana. L’estat d’ànim és aquella onada d’il·lusió que permet tenir el veí barcelonista amb la cara pintada de colors i carregant banderes molt lluny de casa. La mateixa onada, a la baixa, enfonsa aquest mateix veí en la misèria.

Els experts recomanen un estat d’ànim pessimista abans de començar un partit. L’estat d’ànim pessimista abans del partit ens permetrà tenir l’última paraula en cas de resultat negatiu. “Ja ho deia, jo!” Si ens equivoquem, ningú ens ho retreurà. Un optimisme erroni, en canvi, ens duria a ser acusats d’il·lusos o d’alta traïció, i encara podria ser que ens trenquessin la cara. Per tot això, la gent amb dos dits de front és pessimista abans de començar el partit.

Per contrarestar aquest pessimisme, sempre hi haurà qui s’encarregui d’advertir que el pessimisme acaba portant al derrotisme, i que el derrotisme porta segur a derrota. Els que diuen això són els pessimistes autèntics.

Hi ha pessimismes abnegats i brillants. Quan, als últims minuts d’una final, amb quatre a zero a favor nostre i un penalt acabat de pitar també al nostre favor, algú ens diu que pleguem, que no hi ha res a fer, és un cas sever de pessimisme abnegat i brillant. Convé no oblidar que el pessimista abnegat i brillant, de vegades, l’encerta.

Si l’estat d’ànim pessimista ve del seny, l’estat d’ànim optimista ve d’un bon resultat previ. Si has guanyat un partit, bé pot ser que en guanyis un altre. I, després d’aquest, el següent. Per mantenir aquest estat, només cal guanyar el primer partit, l’altre, l’altre i el següent. Si ens abandonés la fe, recordem sempre que el futbol és un camí tan digne com qualsevol altre cap a la transcendència i el retir monacal.

Es pot parlar de transmissió hereditària en l’estat d’ànim. S’ha constatat que els pares optimistes porten els fills a l’estadi a amarar-se de l’entusiasme que s’hi viu. Els pares del sector pessimista fan el mateix, generalment el mateix dia.

L’estat d’ànim que portem abans del partit, es pot modificar durant el partit, però no és aconsellable canviar-lo més de vint vegades, perquè acaba marejant. Intentar modificar l’estat d’ànim de l’entorn, no sol produïr resultats apreciables. Si ens posem a fer de director d’orquestra en un camp ple fins a la bandera, segurament els de lluny no ens veuran. Sempre es pot mirar de modificar l’estat d’ànim dels jugadors. Això es pot fer sense tirar objectes contundents al camp.

Les principals tipologies anímiques es manifesten durant el transcurs del partit. S’han descrit casos d’individus que al començament d’un derby entren en un estat catatònic d’impassibilitat absoluta, ratllant el misticisme. No parpallegen, és dubtós que respirin i no s’exclou la levitació. S’especula que aquestes persones simplement estiguin esperant que s’acabi el partit. En altres casos, l’individu exterioritza el seu estat d’ànim per tal de compartir-lo amb familiars, amics i concorrents. Es tracta de persones d’una gran generositat. Si són al camp, salten, criden, gestualitzen, es convulsionen i després es giren a comprovar que els espectadors de darrere seu estiguin fent el mateix que ells. Hi ha el perill que es decepcionin. Si són a casa, salten, criden, gestualitzen, es convulsionen i després es giren a comprovar que allà on hi havia una dona ara no hi hagi una carta de comiat. Són persones a qui el camp se’ls fa petit. El pis, també. Per això, mentre dura el partit, s’observa als balcons d’alguns edificis la presència d’uns individus que hi han sortit a cridar. Només molt de tant en tant, cauen i es maten. Van de dintre casa a fora i de fora a dintre. Entremig, trepitgen el gos, salten sobre el sofà, s’enfilen per les cortines, roseguen el comandament a distància o abracen la tele, segons es desenvolupi el partit. Ens aquests casos, no parlem tant d’un estat d’ànim com d’una mutació genètica.

És corrent que, quan truques a una d’aquestes cases amb un individu amb l’estat d’ànim exaltat, el telèfon comuniqui. Això és perquè està mirant de compartir generosament el seu estat d’ànim exaltat amb un altre estat d’ànim exaltat que es mor de ganes de fer el mateix. L’experiència demostra que, en aquestes circumstàncies, és molt millor trobar-nos que el telèfon comunica. És difícil que, en l’empat a cinc minuts del final del partit o en la tanda de penalts, les persones afectades d’un estat d’ànim exaltat tinguin al cap l’adreça de restaurant que hem trucat per demanar-los, o gaires ganes de comentar com es troba de salut la tieta Paca.

Acabat el partit, es pot beure per celebrar la victòria o per oblidar les penes. En tots dos casos, això es fa al bar. Es pot tirar un coet perquè s’ha guanyat o es pot tirar perquè ha perdut el rival, a gust de cadascú.

En acabar el partit, l’estat d’ànim, si es trobava al camp, sol tornar a casa seva. Si és un estat d’ànim positiu i torna amb cotxe, no és infreqüent que tregui una bufanda per la finestra, toqui el clàxon i passi una dotzena de vegades per sota casa nostra, habitualment seguit d’una corrua d’altres estats d’ànim positius que també van amb cotxe, a darrere, fent la conga. Si l’estat d’ànim positiu és de fora de Barcelona, els radars antivelocitat ho detecten i les autoritats corresponents li comuniquen al cap d’uns dies. És una llàstima que, quan arriba la sanció, l’estat d’ànim ja no sigui el mateix. Si l’estat d’ànim que surt del camp és pessimista, els radars no noten res. Una frase que no és aconsellable dir en aquests casos és que l’important és participar.

Si el nostre equip fos imbatible, no caldrien estats d’ànim. Però seria tan divertit com seguir l’evolució d’una pedra al desert. De manera que, quan es guanya, alegria; i, quan es perd, tristesa. O almenys és el que diu la meva filla.

( Barça, n. 33, abril del 2008 )

La pintura de Francesc Gimeno es pot entendre com una galeria de closos. Els caps dels seus fills adormits; la seva dona, tancada en un son que la protegeix de la impudícia. El son aixeca els mateixos murs que l’acte maquinal de les dones cosint o fent mitja, o dels personatges concentrats llegint. Són els mateixos murs dels patis de Sant Gervasi a Les parres, amb dues figures sense rostre al costat de la paret lluminosa, jardins quotidians i tancats, que contenen el verd. Gimeno va ser un pintor caut, molt conscient, potser massa, concentrat en els closos. Per això dedica tanta pinzellada al clos definitiu: la pròpia persona. Gimeno s’autoretrata amb una actitud malfiada, observant-nos sovint de reüll, amb la mirada lleugerament canina, quixotesca, provinent del seu món preservat.

Sembla que el tancament vingui de la desconfiança. A La petita i el seu companyó, el quadre de la nena i el gos, retrata dues mirades plenes de recels: la del gos i la de la nena sola, asseguda en una cadireta, amb el cap descobert i el barret de cop per terra, només protegida pel gos negre de davant. Pinta una intimitat a la defensiva, intramurs; l’home dins la closca de l’ou familiar, l’artista al seu clos.

Els anomenats “anys obscurs” de Gimeno comencen l’any 1880 quan, tornat a Barcelona d’una estada llarga a Torroella de Montgrí, acabat de casar, es posa a treballar de pintor de parets per guanyar-se la vida. Farà d’artista a les hores lliures: pintarà uns altres murs. El caràcter del geni modernista, de l’art que no es ven, va ser tràgic pels artistes que havien de guanyar-se la vida, com Francesc Gimeno o Prudenci Bertrana. Gimeno preservava el seu art al clos de les hores lliures, i fins a l’any 1915 no va exposar en solitari a la galeria Dalmau.

L’antologia que ara pot veure’s al MNAC, Francesc Gimeno. Un artista maleït, va acompanyada de fragments de l’homenot que Josep Pla va dedicar-li. A disset o divuit anys, Pla va presentar una exposició de Gimeno. Es coneixien de les estades que el pintor feia a Fornells. La poca informació que de vegades tenim d’un personatge es pot compensar anant a la Gran Enciclopèdia Planiana, però Pla es capaç d’escriure moltes pàgines a partir d’una anècdota. Aquí el presenta com un pobre home – “pobre Gimeno!” -, amb poca més formació que la lectura obsessiva de la Bíblia, i ens diu que retratava una naturalesa per civilitzar.

No és pas la natura que veiem en aquesta exposició, plena de jardins tancats entre els murs, continguts, de Sant Gervasi o de Sabadell; els arbres, les taques verdes arriben a traspassar aquests murs, però no s’escapen. A canvi, tenim una pintura lenta, terrosa, enfangada, com a Un poble empordanès, que retrata un dia de mercat a Torroella, amb el Montgrí de fons.

I alguns paisatges exteriors entre els quadres finals. Un bosc dels voltants de Sabadell, arreglat, amb un pontet, un pi vell amb animals pastant plàcidament al peu. Les figuretes del gorg no l’engrandeixen; és el gorg, que les empetiteix. Com Joaquim Mir amb el torrent de Pareis, a sa Colabra, Francesc Gimeno va trobar a Son Orat, a Formells, un cara a cara amb la natura en estat pur. I va pintar-hi una natura gens desenfrenada, tot al contrari; la mar està en calma, les barques, entre les roques, com testos de jardí, anclades, amarrades o costejant, i el quadre es diu El paradís.

Artista maleït, Gimeno? Artista caut, jo diria; artista al seu clos.
( 18 de març del 2006, El Punt )

Un xofer vestit amb un trajo fosc impecable m’obre la porta de davant del Mercedes Kompressor negre i em diu que passi, sisplau. Em demana on vol que anem. Li dic el camí d’uns camps de cols. L’entrevistador i el càmera van al seient de darrere. Han vingut a entrevistar-me per a Página 2, un programa sobre literatura que fan al segon canal de televisió espanyola. Felicito el presentador i el càmera. Això sí que és pressupost. Es veu que de vegades van en Jaguar. Els agraeixo l’entrevista, és molt important donar a conèixer la cultura catalana a l’estat. No pas per didactisme angelical, sinó perquè després, quan ens esquarterin, sàpiguen què fan i no els vingui de nou si ens queixem una mica. Ja era hora que un programa estatal no negligís la cultura catalana. Però estic fet un il·lús. El presentador em contesta amablement que aquest programa es farà en català, i que és un especial pel Sant Jordi, només per Catalunya. Treballen des de Sant Cugat, i ja fan prou havent-se de sentir a dir «catalanes».

El Mercedes Kompressor negre aparca entre els camps, al marge d’un camí per on passen negres amb bicicleta. Fa l’efecte d’una nau extraterrestre. Un pagès s’acosta a demanar-nos que ens identifiquem. Es deu pensar que volem comprar-li el camp, en efectiu.

El presentador no em vol avançar les preguntes perquè, així, les respostes seran més espontànies. Més insegures i errades, seran. No m’ho han dit, però m’entrevisten en qualitat d’escriptor jove. Justament el dia que faig 39 anys, per cert. A aquesta edat ja saps per experiència que hi ha dues menes d’escriptors, a la tele: els joves i els traspassats. Els traspassats duren quinze dies. Els joves, un mínim de seixanta anys. És provable, doncs, que facis part d’aquests últims. L’escriptor jove té l’avantatge d’haver publicat poc, o d’haver encara de publicar «l’obra definitiva». Això tranquil·litza els entrevistadors.

Ja que pregunta sobre com ho tenen els joves literats en català, li comento un article de Vicenç Pagès publicat a Presència que ha fet certa fortuna, sobre una tendència estoica de la literatura catalana. Vist que el públic és migrat i disputat, «la literatura catalana comença a caracteritzar-se per la proporció d’autors que tenen més ganes de ser James Joyce que no pas Kenn Follett». El crític Josep Isern ho troba esplèndid: quin jovent tan abnegat. A mi em sorprèn, perquè jove i estoic no casen, i em costa imaginar que Sèneca s’hagi acabat reencarnant en Anna Carreras o Edgard Cantero. Més aviat em sembla que, per publicar un primer llibre aquí, la literatura catalana no planteja més dificultats que la castellana: segurament menys.

Una altra cosa són els lectors. Mentre recullen el material de gravació, el xofer em comenta que tenia raó quan he fet el memorial de greuges de la literatura catalana –què voleu, improvisant! Ell demana sempre traduccions al català, perquè milita, i la traducció catalana sempre han de buscar-la-hi al fons de tot de la llibreria, o encarregar-la. El tranquil·litzo: El sueño del ángel, el llibre que es vendrà més el Sant Jordi que ve, no té traducció catalana.

Contents d’haver-nos conegut, ens diem adéu i fins a una altra. El Mercedes Kompressor desapareix en direcció a Girona, a continuar la gravació de l’especial Sant Jordi. Entrevistaran Fonalleras i després passaran per Romanyà, a fer unes preses de la tomba de Mercè Rodoreda.

( 4 d’abril del 2008, El Punt )