Toni Sala

La pinya com a pòndol de l’aire, com a pesa, arrel aèria, que pot obrir-se i ensenyar les ungles.

Més endavant, un altre any, vaig descobrir la pinya subterrània: la rabassa. La rabassa és la part enterrada de la soca d’un arbust. El tresor que cada bruc o cirerer assenyala. Les pinyes, lògicament, es troben al voltant d’un tronc. Normalment corren a arreplegar-se juntes a la fossa comuna que l’orografia mateixa determina, segons el partit judicial de cada pi. Els caps verds de les pinyes, joves i dures com bronze, roden del peu de l’arbre cap al reclutament. Allà s’apleguen, i ja comencen a obrir els punys molt lentament, tan lentament que s’hi estan anys, per deixar caure les llavors. Maduren a terra, no a l’arbre. Passen del verd moll al marró torrat d’ala de pardal. El sol les fa florir: si tenen la sort d’haver caigut a solell, al cap d’un parell d’anys, brillen com flors grosses de caoba, obertes i encerades, i cada escata fa la talla d’una flamarada petita, negra a la base, marron al cos, i amb una gota blanca de resina seca a la punta, ensucrada. Si en canvi les pinyes han rodat cap al podrimener d’una obaga humitosa, s’enfonsen a l’humus i allà es descomponen com un cadàver mig enterrat, en un procés també llarguíssim, i amb els anys s’engriseixen, les pestanyes es desfibren, els cosos es desfan.

Les rabasses les trobes en clarianes de bosc artigat, a la vora el camí. Clarianes petites que són ossaris d’animals fantàstics, amb els cranis foscos i les banyes trencades dels troncs trencats de l’arbust. S’han endut l’arbust i han deixat la rabassa, que ha acabat emergint entre la terra remoguda i que, com dic, pot tenir forma de col de terra o de cranc gegant, massís, un cranc subterrani petrificat amb les pinces obertes, o pot tenir la forma de l’os que sigui, de costelles de totes les bèsties, tíbies, fèmurs, pelvis… I de fet són bulbs i tubercles de fusta retorta, són cebes, ais, pastanagues de fusta, mandràgores, ginsengs amb la pell negra d’estar-se podrint, però amb el cor del tot resistent a la terra: bateguen al subsol, sords, tan lents que un batec triguen a fer-lo vint anys. La rabassa més vella, la que ha estat flotant anys a sol i serena sobre la terra remoguda, la que la pluja ha rentat i polit, té el color gris d’elefant.

De vegades una rabassa fa la forma d’un homuncle brut de terra. El cremo a la llar, entre la pila de rabassa. És com si cremessis una talla de nen jesús amb tot un bestiari romànic. I quina olor de molsa que fa la fusta desenterrada i seca. La rabassa crema poc a poc, una pila de cors en flames. I la terra que revesteix la rabassa i que de vegades queda agrumollada a la petita teranyina d’una barba de fusta, aquesta terra guspireja al foc amb una prodigalitat de purpurina d’or, com una pluja microscòpica d’espurnes volcàniques, i és que el foc encara surt de dintre terra, és el foc de la terra mateixa, la lava i el magma de roca fosa, un foc espurnejant de grans i pols de terra incandescents i volàtils, que s’enfilen com bombolletes de llum i prenen la forma de cabelleres brillants. La mar també estén cabelleres de sal sobre l’aigua, els migdies. A casa, la rabassa encén la seva vida daurada i efímera sobre el fons carbonitzat de la paret de la llar.

Remenant amb els molls aquests ossos estranys i contemplant com respira el llit de brasa de sota, sentint crepitar i mirant caure trossos de fusta com trossos de vidre, em sembla que contacto amb totes les generacions d’humans que s’han passat tots els capvespres de totes les tardors i de tots els hiverns de les seves vides enfront d’una llar, mirant-se en silenci les llums líquides de la flama, escoltant el ronc persistent del gat incorpori, arraulit, i de vegades l’esbufec, i el caure, trencar-se, esberlar-se, enfonsar-se de la llenya, cremant les hores en la contemplació del foc, fent part de la foguera atemporal de la mateixa vida dels humans, d’ençà que existeixen.

I, doncs, floquets d’or, espurnes granades, serpentines de puntets, cascades verticals que pugen del fluir encès, eixams ignis que brillen un moment com infinits estels fugaços contra la nit de la paret carbonitzada, mentre, sota seu, la flama líquida acarona la rabassa, la va llepant, la flama espessa com rovell d’ou, amb el so d’una bandera de foc que respira i es rebrega amb l’aire i el vent que la llenya aixeca, al bat del sol. I de vegades l’espurna la dispara una canonada, i és perquè la rabassa ha retingut a dintre petits jaciments de gas, bombolletes a la fusta, càpsules d’aire, el grisú d’aquestes mines de carbó.

La rabassa mor esquarterada en terrossos abatuts, plaques de terra incandescents i crostes de sang viva.

Però tot això, Toni, no té cap interès social, és preciosisme.

Que no, lector, que si no té interès social és perquè ni tu ni jo som societat, ara mateix. N’estem a fora. Som una societat de dos, som la nostra societat. Més aviat ens enfortim en contra els altres. A la merda, l’adreçador. Nosaltres som de la nostra societat asocial. Som asocials. Som amics. Ens ajuntem i ens amaguem aquí i ens escalfem a aquesta llar. I la nostra societat, tan nostra que només som dos, aquesta societat, ara mateix – i l’ara és el que compta, i l’ara és el poder – ho és tot, no hi ha res més. Aquí ho tenim, un embaràs de bessonada.

Havent-me llegit els diaris de començament d’any, havent-me informat a consciència, i després de pensar-hi molt, he deduït que el dos mil dotze serà o bé l’any de la independència de Catalunya, o l’any de la derrota final. Veig que els analistes somriuen per sota el nas, encantats amb la sagacitat de les seves prediccions. Senyors, no hi haurà mitges tintes. Això d’Espanya s’ha acabat, diu un. Finis Cataloniae, titula l’altre. La crisi ha tornat insostenible el model actual: aquesta frase triomfa. O sigui, que qui es pensi que Catalunya i Espanya continuaran eternament com gat i gos – o com el gos famós aquell, que ni menjava ni deixava menjar – està però que molt equivocat. Ha arribat el moment d’un canvi de model.

Sí. Les ganes. Però jo sé perquè ho diuen. Ho diuen per avorriment, perquè alguna cosa s’ha de dir i per no desmoralitzar el personal. No s’atreveixen a pronosticar que la situació continuarà igual, només que ara enfangats en la misèria.

I segurament fan bé, i com que és tan entretingut especular amb les nacions – aquesta benedicció que Déu va deixar caure sobre terres afortunades com la nostra -, doncs, segons la meva opinió, potser sí que els catalans ara tenim una oportunitat, l’oportunitat: aprofitant la confusió general, aixecar bandera blanca i rendir-nos.

Parlem-ne. No és tan animal. Primer, perquè no s’hi perdria tant. A veure, si som seriosos, encara podem viure amb una mica menys. Els que poc o molt van tirant podrien apuntar-se a la jugada per patriotisme, i, francament, als que ja no poden caure més avall tampoc els vindrà d’aquí. Rendim-nos abans que se’ls acudeixi fer-ho a ells. Cremem les banderes. Per comptes de fer el gallet amenaçant amb tancaments de caixes, obertura total i vint-i-quatre hores de caixer automàtic: aquí teniu les claus, quedeu-vos-ho tot, no volem res. Ens hem cansat de ser fenicis, de robar a Espanya i creure’ns el melic del món. S’ha acabat. Tornem competències, tanquem ambaixades, obrim places de toros i ens castellanitzem d’una santa i completa vegada, que tampoco nos costará tanto, carajo.

I quan siguem la regió pobra d’Espanya i el pig entre els pigs, la Carme Chacón que reclami solidaritat amb Catalunya. Vaja, segur que no ens deixen morir de gana.

(El Punt Avui, 6 de gener del 2012 )

amunt… És el seu poble sencer, que se’n va, hi té els fills, els amics, la família… I s’aparten d’ell perquè ell viu obsessionat per la pintura i només la pintura. És un home sol. Té l’estudi en un polígon de Badalona. Treballa en un compartiment que ha llogat a dintre una nau industrial dividida en tallers petits. Fa dos mesos que es queda a dormir cada nit al taller, ja no torna al seu pis. Per què, si no li espera ningú? Això és il·legal, es queda d’amagat a la nau, el farien fora si el descobrissin. Té un matalàs amagat a darrere de les teles murals. Dina al restaurant del polígon, amb els treballadors i els transportistes. Té aquesta obsessió. Un dia a la setmana torna al pis, renta la roba, va a comprar i torna a tancar-se aquí. La idea és que per ell no quedi, la idea és que, ja que la vida és limitada, s’ha d’aprofitar cada hora, cada minut, cada segon. Va deixar la família, fa anys, i els amics, i dels altres pintors només li interessa la relació d’ells amb la pintura. Està obsessionat i no veu res més. Naturalment això li acaba fent molt difícil pintar. Però el pitjor és que no veu que no va enlloc. Per comptes de dedicar-se a la llum s’està dedicant a les maneres de capturar-la i entendre-la. En altres paraules, no li interessa la llum sinó que li interessa la pintura. Viu tan emmaniat amb la captura de la llum que ha acabat per desenvolupar un gust massa exquisit, un gust tan personal i refinat que l’incomunica. S’ha quedat sol. Coneix tan bé la llum, ha après a discernir-ne fins a tal punt els matisos, que per arribar a donar el que vol necessitaria una tècnica tan complicada com la mateixa llum: potser més i tot, perquè ell pretén una duplicació. I s’hi dedica tant que és un expert que discerneix entre les mescles d’olis com costa molt d’imaginar que cap altre pintor hagi aconseguit discernir mai: la manera com es barregen dos o tres colors, la consistència que l’oli pren amb l’aiguarràs, com s’asseca o s’agrumolla l’oli a la paleta o entre els pèls del pinzell, l’olor específic de cada tonalitat, cada color, cada mescla – encerta els colors amb el nas, podria arribar a deduir de què va una pintura amb el nas! -, el refrec dels pèls diferents dels diferents pinzells sobre les diferents teles i el pes diferent de cadascun, i el desgast del pinzell, o com es ressaguen els pèls quan travessen el monticle pastós d’una pinzellada anterior, com si el pinzell arrossegués no els pèls, sinó la cua de marta o turó d’on van ser arrencats, distingeix el procés d’assecat de les pinzellades, el canvi gradual del color, fins i tot la pressió que han de fer els dits al metall de cada tubet i la seva relació amb el cuc de color que surt, els tons que prenen els olis sobre la pell dels dits segons l’hora del dia, segons si té la pell més o menys hidratada, segons si ha begut gaire, fa poc o fa molt, segons si s’ha dutxat, un color tan diferent del que prenen a la tela, i les empremtes de color sobre un objecte tocat amb els dits humits de pintura, tot el procés de pintar se li ha convertit en un món tan ric que li dóna un plaer voluptuós i privat, la infinita intimitat pròpia, exclusiva, la incomunicabilitat de l’erotisme, fins el punt que, com si diguéssim, surfeja sobre l’oli del quadre que pinta, passa, se’n desentén de l’obra mateixa, del que hi ha a sota – per què, què és, l’obra, no? -, tot ell s’ha convertit en una part del procés de pintar, una perllongació del pinzell, s’hi ha fos, ha desaparegut, és un pont, un intermediari entre la llum i el llenç, aconsegueix això, desaparèixer, de vegades, fondre-s’hi, deixar-se xuclar pel remolí de la pintura… I el resultat és un desastre. La desaparició no li fa fer millors quadres – tot i que això podria discutir-se: com que és atemporal, potser algun dia es descobrirà la genialitat de les seves taques -, ni, i aquest és l’autèntic drama, això tampoc l’ajuda a vendre, al contrari. I com que no vol saber res d’amics i familiars més enllà del mínim necessari per sobreviure, que vol dir una trucada setmanal a la família i una de mensual a determinats amics – té una agenda -, tampoc es relaciona amb els marxants i ha quedat en mans d’una galerista sola, que passa una vegada al mes a recollir-li els quadres i que a canvi amb prou feines li dóna el que necessita per pagar el lloguer de l’estudi però que, això sí, cada mes li promet que acabarà trobant-li un client que el traurà de la misèria, un client, diu ella, perquè tampoc és tant el que necessita ell, i sobretot perquè cada pintor té el seu client ideal, només falta tenir la sort de trobar-se amb aquesta mitja taronja. Ell se l’escolta, es posa els diners a la butxaca i se n’alegra quan ella desapareix del taller. Llavors, directament, surt de l’estudi i se’n va al vestíbul de la nau industrial, toca un timbre i entra a una oficina on avança bitllet per bitllet el lloguer del mes que ve. Li queda, llavors, el just per mantenir-se fins a la pròxima visita, si no ha de comprar material. El diner pel material va traient-lo dels estalvis que té d’alguna venda ocasional: en el seu moment, anys enrere, va fer-ne moltes. Exposicions, ja no se les planteja. De vegades, quan ha de comprar material, demana diners a la galerista. A això no diu mai que no. Fins que, un dia, ella deixa caure que no pot pagar tant. Hi ha una crisi, ha tornat el figurativisme. I llavors el meu pintor es troba que no podrà continuar pagant el lloguer del taller. No pot deixar el pis, perquè ho té tot allà i dormir al taller és

aquí. Seguim. Un quilòmetre lluny, remoc uns brucs i m’hi trobo a sota un militar estirat, amb tot l’equip de camuflatge. Què fa, aquí?, pregunto. La guerra, em contesta. La guerra. Quina guerra? Sóc insurgent. Vigilo el camí. Espero l’enemic. Ja vindrà. Vaig preguntar-li qui era l’enemic. Els catalans, va dir. Doncs jo sóc català, i tu també n’ets, vaig dir, parles perfectament el meu idioma. D’acord, em diu: però jo busco catalans morts. Catalans morts que passin pel camí? Catalans morts. I per què? Per matar-los. Com vols matar catalans morts? Amb aquest fusell. Per això estic aquí. Cada vegada que passi un català mort, me’l carregaré. No ho entenc, vaig tornar a dir. Fàcil: matant un mort, el tornes a la vida. És natural. Arrenca un arbre i planta’l de cap per avall i tindràs un altre arbre. Això és igual. Com un ping-pong. D’aquí vénen els nens. Cada cadàver ve d’un nen i cada nen ve d’un cadàver. Els cadàvers estan embarassats, homes i dones i surtin d’on surtin. Alguns vénen d’assassinats, alguns vénen d’accidents, alguns de malalties terminals… Tots vénen de la vida. El baby boom va venir de les guerres mundials. Mort a la mort! Però si la població mundial no para de créixer, vaig dir. T’ho penses tu. Són naixements a crèdit. I va sol?, vaig preguntar. Sol. Vam callar. Jo no gosava tirar endavant perquè tenia por que em disparés per l’esquena. No sé què dir, vaig dir. Jo… Jo no sóc català… Els meus pares, sap… I, a part, ser català… Avui en dia… Oi tant, que ets català!, em va dir, mal que et pesi, capsigrany! Però et salvaràs perquè estàs viu i jo només mato morts. Però no me’n fiava, no em vaig moure. I en passen gaires, de morts, per aquí? De moment, ni un. Sóc l’únic. Ah, estàs mort?, vaig preguntar. I què hi fas, aquí, si estàs mort? No hauries de ser al cementiri? Millor tenir un peu a cada costat, em va dir. Molt bé, doncs, i vaig començar a caminar d’esquenes per no perdre’l de vista, atent a si movia el rifle. Molt bé, vaig passant, ja ens veurem… Alto!, va cridar, de cop. Podria matar-te i després rematar-te. Però, tu vols ser un assassí?, vaig contestar. I no em va quedar més remei que jugar-m’hi la pell. Vaig girar-me i vaig continuar el camí. A partir d’aquesta trobada vaig pintar El soldat. L’ombra de sobre els pantalons del soldat que veus estirat a terra és la meva mateixa ombra, encara que, això, només ho saps tu. De fet, si no fos pel títol, poca gent diria que és un quadre bèl·lic, i difícilment veuria algú el soldat de camuflatge, ni les taques de pintura s’entendrien com explosions, ni les taques vermelles com sang. Jo no considero que els títols dels meus quadres hagin de tenir res a veure amb la pintura, encara que, tu creus que és possible que alguna decisió meva estigui desvinculada en el fons de cap altra decisió? Faci què faci, tot lliga amb mi. Desgraciadament. Per això el nom del quadre se me’n fot. És com si un escriptor donés valor d’obra pròpia a la imatge de la portada d’un seu llibre, per molt que l’hagi triada ell. Un pintor és un pintor. Un pintor és un que pinta. Per això em puc permetre posar els títols que vull, de vegades poso, per exemple, Titànic quan, mentre pintava el quadre, només volia aixecar acta, aclarir-me a mi mateix com vaig viure el naixement de la meva segona filla. Però ara tothom hi veu el mar Àrtic, i la meitat dels que miren el quadre, t’ho juro, i el noranta nou per cent dels crítics hi saben veure el transatlàntic. Allò és la punta de proa, que és l’ultim que es va enfonsar, i aquella ombra diluïda és el Titànic que s’enfonsa, i això és l’aigua remoguda… I res, perquè el nom el vaig pensar molt després d’haver pintat el quadre, un dia que feien un documental a la tele. Justament vaig triar un nom que no tingués res a veure amb el motiu, la capsa d’on sortia el quadre. I és un dels meus quadres més famosos. O sigui, que sóc una estafa. L’autor no sóc jo, sinó els altres. Qui s’equivoca, però? Ells o jo? Només hi ha una realitat, que és el quadre. El quadre és el centre. Els altres som fills seus. La pintura és la mateixa, amb un títol o un altre! La pintura és la que és, i la pintura és llum. Titànic també va néixer com un regal, d’una d’aquestes capses tan difícils d’explicar que necessiten una història que doni un cos a la seva ànima. Però tu em preguntes per aquest altre, de quadre. Molt bé. Aquest, la imatge que em va perseguir durant setmanes és la d’un home sol, un home amb una incommensurable consciència de solitud. Una solitud sense els límits que hi posaria una altra persona més. Una solitud alta i compacta com un gratacels buit al fons de tot de l’Atlàntic, allà no hi ha ni vida ni llum, amb totes les oficines buides, el mobiliari que flota tocant el sostre i el que no flota aturat, les cadires d’acer ben posades a les taules de conglomerat i plàstic, enfonsades. Parlo d’un home sol que està sol perquè el defuig tot. Ho veus, no, darrere seu? Les cases del seu poble s’enfilen a la muntanya. Ni les cases li poden estar a prop. Les flors i tot, veus? Veus com se separen d’ell? Al seu voltant tot és d’aquest lila dels morts. Cap companyia. Són els altres, que el deixen sol? És ell, que repèl els altres? Fixa’t en el ramat de cases que es va enfilant a poc a poc, muntanya

Repàs a ull nu de l’any que s’acaba.

És com si amb Amy Winehouse s’hagués mort la promesa d’excel·lència i el 2011 hagués anat deixant a la vista no tant la misèria, que ja hi comptàvem, com la irrespirable falta de perspectives. Fukushima va fer un panorama de runes que en altres moments no haurien semblat assumibles pel primer món. La central cremada, el fatalisme irracional, és un bon monument a l’any que s’acaba.

Que ha estat un any d’agonies. Agonia de la frivolitat del conservadurisme d’esquerres, tan ben representada per ZP i els seus delegats catalans. Agonia de l’autogovern català, amb el nom de “retallades”. Moviment agònic dels indignats, consol del mal de molts, populisme sense espina dorsal, ara per ara. El sentiment de deslegitimitat de tot el sistema és general i ve de lluny. Fa anys que els mateixos que en viuen no hi creuen. D’això també se’n diu corrupció.

Abans, la paraula preferida dels polítics per justificar-se era “responsabilitat.” El 2011 l’han canviada per “seriositat.” S’ha perdut, pel camí, la culpa. La crisi no té responsables. Ningú va permetre l’especulació i les fantasies dels anys de les grues. Ningú va decidir endeutar – ja podríem començar a dir “vendre’s” – les institucions.

L’any s’acaba deixant a la vista els peus de fang de la monarquia espanyola. Els reis no porten coses, se les enduen. Queda el consol del mal pitjor, característic, també, del 2011. Els catalans tenim una frase feta i tot: no et queixis, que encara rebràs.

Tot semblaria a punt pel totalitarisme, però de moment no sembla que calgui per mantenir l’ordre, i estem massa desencantats. Fins i tot hem eliminat uns quants salvadors: Bin Laden, Gaddafi, Berlusconi, ZP.

Ha estat terminal, 2011? No hi ha anys terminals. Però ara mateix la regeneració no sembla cosa d’aquest planeta. Potser ha arribat el moment que vingui un extraterrestre. Un extraterrestre verd, amb trompetes per comptes d’orelles i els ulls posats al final d’uns tentacles retràctils. Si n’hi ha algun ara mateix al seu OVNI, llegint el Punt Avui mentre fa temps per aterrar, des d’aquí li dic que és el moment. Estaria molt bé. Ens donaria molta vida. Tampoc se li demana un gran coeficient intel·lectual. Que baixi. S’entretindrà. Fa pinta que el 2012 serà un gran any.

(31 de desembre del 2011, El Punt Avui )