Toni Sala

Pels cantaors, el públic de festival d’estiu deu ser difícil, i busquen maneres: canten tangos, sones o peces del repertori culte com El amor brujo.

No sé si lliguen gaire uns textos plens de mites clàssics amb els referents populars de Falla. La primera part de l’espectacle, amb Jordi Dauder interpretant amb l’Orquestra de Cadaqués els Poèmes d”amour d’Albéniz, s’anunciava a la lletra petita del programa i bona part del públic no hi havia comptat. L’actor i la música van fer de teloners. Recitar és un art dels més difícils, sobretot si el text no és res de l’altre món. Fàcilment es cau en l’afectació i la gestualitat pretesament sublims.

Encara que fos per contrast, Estrella Morente es va imposar d’entrada. Amb ella sola n’hi havia prou per ocupar l’escenari, i el cas és que va fer-se-li petit. Després ella mateixa va empetitir-se davant de la potència de la partitura. Recitava, actuava i ballava amb tota la tradició familiar – filla de bailaora i del millor cantaor del moment -, però com aplacada per les pretensions que l’havien precedida i per la veta culta i refinada de Falla, que l’Orquestra de Cadaqués més aviat remarcava – com si toquessin música de cobla, i no és cap retret. La suavitat de la interpretació va anar agafant un to d’espectacle per tots els públics, amb la força de la cultura gitana derivant amb gran perill cap al tipisme. Molta veu i molta sensualitat i molta taula, però hi ajudaven poc l’espai, el terra cobert de papers vermells simulant pètals i la il·luminació ensucrada, com un anunci de Cacharel protagonitzat per Shakira.

Els aplaudiments no van ser res de l’altre món i Estrella Morente va tancar el recital amb Volver. En aquell moment, misteri, van començar uns focs artificials molt empipadors a la badia de Sant Feliu. És igual: amb Volver, Morente va posar dreta una part del públic. Volver, aquella cançó que també interpreta Julio Iglesias.

( Festival de la Porta Ferrada, 26 de juliol del 2010, El Punt )

“Els núvols entelen la Lluna, la boira cobreix la rosada…” Estem acostumats a rebre adaptacions shakespearianes d’orient a través del cinema, posem per cas de Kurosava, però el cinema és un art d’arrel occidental. El que vam veure dissabte va ser una altra cosa. Tot just fa vint anys que s’han començat a adaptar a l’òpera xinesa els clàssics grecs i shakespearians, essències de la visió occidental de l’home. Veure’ls passats per una forma tan elaborada i aliena com l’òpera de Pekín sembla que hagi de demanar més esforç per part de l’espectador. No és pas així. Amb la mateixa facilitat que rebem l’espectacle de colors i moviments tradicionals xinesos, dels quals ens en perdem la subtilitat d’un bosc de simbolismes, l’orient acull els universals despullats del Hamlet: fatalitat, venjances, teatre a dintre del teatre, la terrible confusió existencial de la topada d’un jove amb la mort. A través d’aquest sedàs, apareixen claríssims i depurats.

Per l’espectador català, l’òpera xinesa vessa de sorpreses luxoses. Encara avui, al nostre país, és tot un privilegi poder-hi assistir. L’escenari és mínim, quatre plafons i cinc cadires que tant serveixen de pedestal com de tomba. Amb el paper primordial de la percussió, el cant i la música són el més important. La modulació de la veu és tot un espectacle. Els actors es mouen amb un hieratisme de titella, de moviments clavats que essencialitzen les emocions i els gestos. Hi ha mímica, ball minuciós, passos, matisos, equilibris, acrobàcies i tombarelles, hi ha la tragèdia i també hi ha la comèdia, i la representació acaba prenent la màgia d’un conte.

Va ser un espectacle rítmic i veloç, amb focs d’artifici, maquillatges, vestuaris brillants, colors i sedes, diademes, plomes, joies, brodats i pentinats. Amb els colors i la majestat de la joventut, Hamlet es movia com un esperit. Poloni era un nan còmic que feia riure amb ganes. El duel final entre Hamlet i Laertes, amb les banderoles a l’esquena, va ser podigiós. La programació del Hamlet xinès va convertir-se en la celebració del primer lustre d’un festival que continua sorprenent.

(Juliol del 2007, El Punt )

Hamlet: el dia dels assassinats ( Le Jour des meurtres dans l’histoire de Hamlet ) és una peça de joventut de Bernard-Marie Koltès, fins fa ben poc inèdita. La idea de Koltès va ser de concentrar en el temps l’argument narratiu principal del Hamlet i mirar fins a quin punt colpia d’aquesta manera, despullat. Com era previsible, l’experiment funciona. Fet i fet, el Festival Shakespeare ja és la cinquena temporada que demostra que de Shakespeare tot s’aprofita, tot fa profit i tot és llavor. Aquesta idea, que és una fe, ja la tenia el fundador del Festival i director durant les anteriors temporades, Paco Azorín, que ara hi dirigeix aquesta peça.

Azorín accentua l’experiment de Koltés i afegeix, a la unitat de temps, la unitat d’espai: un menjador burgès asèptic, amb parquet, taula llarga, tovalles blanques, coberteria de plata, servei, i res més. Fa passar l’obra, com ja és costum aquí, pels referents cinematogràfics, en aquest cas els del cinema Dogma, que també propugnava les unitats d’espai i de temps, ni més ni menys que des de Dinamarca. La fredor de la posada en escena, el mobiliari, els sentiments submergits i a punt d’esclatar van fer-me pensar en un dels títols clau del moviment, Festen ( La celebració ), de Thomas Vinterberg.

Aquesta unitat l’havia donada també no fa gaire Àlex Rigola, amb un altre Hamlet d’hora i escaig, l’European House. Aquí retrobarem aquest Hamlet actual, tan rematadament adolescent, punk, aquí amb una llauna de Red Bull a la mà - les pistoles, projeccions, gravacions, rock a tot volum i parlament en micro ja els dono per descomptats.

Al cor de les institucions, familiars o nobiliàries, potser és on més es comprimeix aquest cor d’immaduresa del ser o no ser. Tot s’assenta en un magma, i qualsevol realització, qualsevol poder, per infantil o innocent que pugui semblar-nos, és un cavall de Troia. Hi ha un pecat original, “hi ha un misteri en la seva ànima, i no és follia.” Aquesta centralitat hamletiana ve de l’ambigüitat i el misteri, que a la posada en escena es remarca amb la solitud i l’aïllament dels personatges que comparteixen taula. No només és oportú que poguem anar mirant-nos Hamlet d’un angle i altre, sinó que, finalment, potser resulti imprescindible.

( Juliol del 2007, El Punt )

La setmana passada, Enrique Segura, un noi de Palamós, estava traient ferralla d’uns contenidors al carrer Mas Semí de Platja d’Aro. Era migdia i va veure una resplendor metàl·lica en un descampat de l’altre costat del carrer. Pensant segurament que hi trobaria més material, s’hi va acostar. Segons El Punt, “quan va ser allà es va espantar perquè va veure un fèretre de zenc, de reduïdes dimensions, abonyegat d’un costat, destapat i folrat per dintre amb teixits blancs i encoixinat”. El fèretre feia uns vuitanta centímetres de llargada, és a dir que era un model per enterrar nadons i, a més, semblava fet servir. Enrique Segura va córrer a denunciar-ho als Mossos d’Esquadra, que en aquell moment estaven enfeinats i “no van considerar prioritari atendre aquell servei de manera immediata”. Al vespre, desesperat, hi va insistir. Va tornar a contactar amb els Mossos i aquesta vegada va tenir més sort. A quarts d’onze de la nit, una parella d’agents van anar a veure el fèretre. La notícia, que de moment no ha tingut continuació, acaba així: “Cap a tres quarts d’onze de la nit, tothom se’n va anar i el taüt es va quedar allà”.

Res de nou. Els descampats catalans són un femer de runa, matalassos i fèretres. Les costes són blocs d’apartaments amb una bassa d’olis nàutics i preservatius a davant. Greenpeace acaba de presentar un informe. Els catalans aboquem el 42% de la contaminació que va a parar al Mediterrani espanyol. Els últims vint anys la costa espanyola s’ha destruït a bon ritme, una mitjana de vuit camps de futbol diaris. El noranta per cent de la costa catalana no protegida està edificada.

Per això la notícia que aquest estiu el Patronat de Turisme de la Costa Brava està instal·lant marcs de ferro per tota la Costa Brava no m’ha preocupat gens, perquè ja no ve d’un trasto. Queda poc tros net i s’ha d’aprofitar. Tornen els creadors de Som unes Bahames, amb una proposta complementària que farà furor: Som unes postaletes. La idea és anar col·locant marcs de ferro Corten “fets artesanalment” (encara sort), que “la commemoració dels cent anys de la denominació Costa Brava deixa com a empremta”. Segons fonts del patronat, així es potencien “els atributs (sic) que fan únic (sic) el litoral gironí: el mar, la muntanya, l’arquitectura, el paisatge”. Els marcs porten una placa amb textos d’escriptors, com aquest tan preclar de Ferran Agulló: “Oh, la nostra costa brava, sense parella al món!”

Es tracta que et posis a davant del marc i contemplis. És una idea genial perquè no hagis de preocupar-te per decidir cap on has de mirar o fer la foto. Amb molta discreció, se li llança una indirecta al visitant. Posada en paraules, seria una cosa com: eh, imbècil, vols fer el favor de mirar què tens a davant? Què et sembla? Què dius? Que aquest tros de ferro et fa nosa? Que et tapa la vista? No emprenyis. Què coi saps, gamarús insensible?

Hi ha idees que també s’haurien d’emmarcar. Emmarcar amb el punt de mira d’un bazuca, i disparar. Folkloritzar, tornar-lo pintoresc posant-li el marc, tot són maneres de rematar i enterrar el poc paisatge que queda. Muntaran vint-i-quatre marcs d’aquests i que ningú es pensi que acabada la temporada turística els hagin de desmuntar. Es quedaran allà com una ferralla inútil, igual que el fèretre.

Enrique Segura, tu i jo no ens coneixem, però, si vols més ferralla, aquí tens una idea.

( 18 de juliol del 2010, El Punt )

A la represa literària del dinou, quan s’era conscient de reflotar una literatura nacional, els escriptors catalans més potents devien trobar-se amb una llengua estranyament neta d’artificis i crostes intel·lectuals, és a dir, una llengua lligada molt curt la terra després d’uns segles de moratòria cortesana i acadèmica. Superficialment, el català podia tenir barbarismes, però essencialment es mantenia amarrada a l’arrel del país, per bé i per mal. La retòrica s’expressava en castellà. Per això Verdaguer, el primer escriptor de talla universal d’aquella remuntada, va ser d’origen pagès.

Ens trobem amb una llengua que és la pura emanació d’un paisatge. Una determinada pedra s’associa a una determinada paraula i una determinada paraula s’associa a una determinada pedra. Som en aquest nivell. En part per això, al segle vint la literatura catalana sap paladejar les paraules. La fisicitat de les paraules, el seu regust, té un valor en si mateix, directe, sense abstraccions, com qui es menja un plat cuinat per l’àvia, sense fer-ne cap història. La nostra literatura ha tingut molt de matèrica, plàstica i pictòrica.

La millor prosa catalana del vint té afinitats amb la poesia. És una prosa altament poètica. El simbolisme va expandir el significat de les paraules, i a partir de Maragall la literatura catalana modernitzarà el caràcter immediat i pagès de la llengua potenciant-lo i refinant-lo a través de la poesia. Carner i Sagarra no són pagesos sinó ben de ciutat. A través del postsimbolisme es pot enriquir, civilitzar la llengua i donar-li una contemporaneïtat radical. La prosa acabara d’expandir aquest pas, l’estendrà a tots els àmbits. El cas paradigmàtic és Pla.

De Verdaguer a Moncada, el paisatge ha tingut un gran pes a la literatura catalana. Hi ha altres motius, com la voluntat de preservar uns móns i una llengua que no tenen al darrere els favors de l’estat, però la llengua mateixa hi portava. El pintor retrata una muntanya amb els colors que la mateixa muntanya li dóna. Els escriptors han fet servir les paraules dels llocs per escriure’ls. Això s’ha realitzat en diferents graus i resultats, i de vegades ha pogut arribar a ser una llosa insoportable. Però és una tradició que encara avui respira. Potser el cas més extrem d’aquesta identificació de la llengua escrita amb el paisatge, i en certa manera la culminació, la tenim a l’obra final de Coromines, l’Onomasticon Cataloniae.

El centenari del naixement de Coromines ha anat a coincidir amb el de la publicació de la novel·la Solitud. Marines i boscatges (1904) de Ruyra i Solitud (1905) de Català són les dues peces mestres del nostre paisatgisme literari. La primera és resultat de paisatge de Blanes i la marina de la Selva, i la segona és una clara literaturització del massís del Montgrí. En tots dos llibres, paisatge, llengua i vivències són la mateixa cosa. Que les visicituds culturals del país i les històries personals dels autors han fet variar la valoració o la presència d’aquestes obres en un moment determinat. Però el mestratge de Ruyra va ser explícitament assumit per Pla, i, llegida Solitud, Rodoreda s’entén molt millor.

La peça principal de les narracions que conformen Marines i boscatges és El rem de trenta-quatre. Explica la història d’un viatge desventurat per la costa catalana. La protagonista és una pintora jove. Ruyra ens fa veure la costa a través dels ulls d’una pintora, i pot fer-ho perquè ell mateix, de jove, també havia pintat. Com havia pintat Català i com havien pintat tants altres. El cas més espectacular és Rusiñol, però els exemples d’escriptors pintors o de pintors escriptors, de les concomitàncies catalanes entre la ploma i la lletra, són nombrosíssimes i presents tot al llarg del vint, i continuen a la literatura catalana d’ara.

Un d’aquests pintors escriptors actuals, Perejaume, ha recordat últimament l’origen agrari de la nostra cultura. Una cultura feta poc de cara a la galeria, ha dit, que ha funcionat amb la mateixa discreció del pagès que enterra una llavor, que germinarà si Déu vol. Amb cada obra, els artistes han produït una mena d’escriptura de la propietat, i el pintor o l’escriptor, quan firmava un quadre o un llibre, s’apropiava d’un indret. Perejaume diu que la cultura catalana és recol·lectora, procura sempre preservar, i el seu graner, el lloc on guardar la collita, és Barcelona.

Aquest origen pagès també explica altres coses. Per exemple, el caràcter tan sensitiu de la metàfora en els millors escriptors del vint. “Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats”, escriu Català, tot just començar Solitud. Tota la novel·la és així. Pla i Sagarra es podrien estudiar des d’aquí.

Per tot això, serà interessant de veure de quina manera la nostra literatura assumirà aquests moments en què la cultura pagesa està acabant de ser del tot substituïda pel turisme. Fins i tot la indústria en el sentit tradicional recula a favor del terciari. Pla encara podia escriure sobre els pagesos d’una manera natural, vull dir no pintoresca, i va escriure una literatura de recol·lecta en el sentit que li donava Perejaume.

L’escriptor català d’avui, quin ús en pot fer, de la tradició paisatgística? El narrador de El rem de trenta-quatre, fet el mateix viatge actualment i amb els mateixos ulls de pintor, trobaria manera d’escapar-se del plany pel que s’ha fet amb la costa? No hauria de preguntar-se de què ha servit tanta literatura de paisatge, si a l’hora de la veritat el país s’ha permès devastar sense miraments? Que, en el fons, seria com preguntar-se: de què ha servit tot l’esforç dels escriptors i de la gent que s’ha deixat la carcanada a favor de l’idioma, si avui se’l troba així de desemparat?

L’art interioritza els elements externs i exterioritza els interiors. D’un moment de postguerra no en sortirà una literatura bel·licista, i d’un paisatge esquarterat no en sortirà una literatura que se’n vanti. A L’idil·li d’en Temme, Ruyra parlava del protagonista com d’una emanació del paisatge: “els penyalars i les ones i l’ample cel i l’aire marí, tot afillant-se’l, li atorgaren màgicament llurs dons especials; i, toc-toc, toc-toc, les roques comunicaren a la seva carn quelcom de llur duresa; i, balandrimbalandram, les ones van inculcar als seus nervis i tendons llur virtut de flexibilitat i lleugeria; i, riu que riu o brama que brama, la mar va insuflar-li de boca a boca l’alè vigoritzador del seu ample pit; i el dia li espolvorejà els rústecs cabells i li alluentà la pell amb sos ruixims d’or, i la nit va banyar-li les parpelles amb una ombra simpàtica. Era el ver fill de les platges i els roquissers: llur natura l’havia format i acolorit amb substàncies d’ella mateixa, com fa amb els seus ocells i amb els seus peixos.”

Aquest era en Temme. Ara el litoral de la marina de la Selva està urbanitzat, massificat i turistificat. El català oral hi tira cap a la derrota. Serà interessant de veure quins personatges literaris ens procurarà això.

( Setembre del 2005 )

El televisor era a sobre de la màquina escurabutxaques. A primera línia estava ple de cadires, com si fos un cine, amb gent de totes les edats, de nens de cinc anys fins a avis. A la taula amb menys visió hi havia un grup de dones; els marits seien a primera fila. A la barra, entre la gent, mitja dotzena de negres molt abrigats, alguns amb gorra de llana.

Aviat, un sector del públic ja tenia els braços plegats. Més d’un feia amb el cap que no. Un client va dir: “sí que comencem bé.” “Au, cap a casa,” va contestar un altre. No paraven d’encendre cigarros.

“Jugant al contraatac,” em va dir el meu amic, “ens en faran tres o quatre.” Llavors, el Barça va marcar. Un nen amb la samarreta blaugrana va fer un salt, va aixecar els braços, es va girar endarrere, va fer el senyal de la victòria i tothom el va aplaudir. “Això s’ha animat,” vaig dir. Però el meu amic insistia que no: “el Madrid vol que el Barça es desgasti atacant, i després fotre-li un contraatac.”

L’amo del bar farà poc calaix. Polzes a la boca i cares de disgust. “És que va perdent com el dia del Chelsea, collons!”, diu algú. El nen crida “ara, ara, ara!”, però res. A la taula del meu costat hi ha una colla de negres, d’uns vint-i-cinc anys, tots vestits de dalt a baix amb roba texana. El de més a la vora protesta: “quiere romperle pie, ostia!”

Un home aplaudeix: “venga, venga, venga, venga!” Un altre: “ja la fotran, ja la fotran, ja la fotran!” Un pica de mans, l’altre s’hi ajunta, algú crida “penal!”: s’aixeca un mocador, hi ha abraçades, petons, punys tancats, alegria i festa. La gent es miren els uns als altres, menys un adolescent que, sense moure el cap, va fent que no i que no amb l’índex.

S’acaba la primera part. La gent surt al carrer a respirar. Els de dintre es miren la repetició de les jugades com un acte de penitència. “Què t’he dit?”, em pregunta l’amic, “tres a un.”

Segona part. Els de la taula del costat m’expliquen que són del Camerun. Com que el de vora meu continua somrient, li faig, amb els dits: tres a un. Que es noti el pessimisme autòcton. “Seguro Barça va a poner tres,” em rectifica, “seguro. Pero chuta hombre! Gol ahí, osti!”

La setmana anterior havíem tingut l’enterrament televisat del papa. Les cares que feia la concurrència ja començaven a recordar-me el funeral. L’abatiment s’havia estès pel bar. Ningú consumia. Em vaig imaginar els jugadors del Madrid com un equip de papes jugant contra un equip de cardenals.

“No tenemos suerte hoy no sé qué pasa,” em va dir el camerunès. El Madrid va tornar a marcar. Un marroquí de davant meu va clavar cop de puny a la taula, va agafar la jaqueta i se’n va anar sense obrir la boca. “Encara ens en marcaran algun altre,” va dir el meu amic. Em giro i aviso al camerunès: “sólo queda un quarto de hora.” Em somriu. El meu amic acaba de reblar-ho: “és bastant utòpic que el Barça pugui remuntar.” Torno a girar-me cap al camerunès. Em torna a somriure: “sí, tengo dos, eh, tengo dos; faltan dos, sí, vamos, vamos!“

Vam sortir aclaparats com tothom. Ja era fosc. Una dotzena de nens negres jugaven un partit en una plaça. Corrien, saltaven i cridaven, contents: “Madrid! Madrid!” Nosaltres veníem de veure el partit amb alguns dels seus pares. Va passar un cotxe amb la finestra abaixada i la música a tot volum. El conductor, que era jove, va frenar, va treure el cap per la finestra i va cridar, al ritme de la música: “nosaltres sempre donem suport al Barça!”

(14 d”abrl del 2005, El Punt )

Terrassa de La Vaca Paca, Passeig de Gràcia amb Diputació, les nou del vespre, acabada la mani. He arribat fins aquí des de Rosselló. És tot el recorregut que he pogut fer en unes tres hores. Ha estat una manifestació lenta, festiva i estival. Les papereres estan desbordades d’ampolles d’aigua buides. La terrassa és plena de manifestants que seuen rebentats, amb adhesius de “Som una nació” i noies portant l’estelada com si fos una capa. Un matrimoni de Sant Feliu de Llobregat fa temps perquè obrin els carrers a la circulació: tenen el cotxe en un pàrquing. Al mig del passeig de Gràcia encara s’hi aixeca un castell. La gent aplaudeix. Ha estat potser la imatge més potent de la manifestació, aquests castells de quatre o cinc pisos, aixecats improvisadament entre la riuada de manifestants, dos nois i dues noies amb pantalons curts, sense el vestit de casteller, és a dir, deslliurats de folklorisme.

 ( El Punt, 12 de juliol del 2010 )

Al meu poble, els encanten els focs artificials. Abans, els castells de focs eren l’espectacle més esperat de la festa major i la tancaven. Ara continuen sent-ho: l’obren, la tanquen i, la resta de l’any, a la mínima que et despistes, et munten un espectacle de focs artificials a sobre la badia.

Parlant de petards. Com cada mes de juny, els petards de Sant Joan m’han avisat que era el moment del primer bany. Finalment! He agafat la tovallola i les ulleres i vinga. El món subaquàtic m’estava esperant amb tot de llums remogudes i renovades. Aquesta llibertat de l’aïllament, l’aigua que et separa del món, la cosa amniòtica, només tu amb tu mateix… Bé, no exagerem, els peixos sempre hi són i no sé fins a quin punt s’estan al marge de tot. Veure peixos nedant i llegint el diari és tan difícil com trobar-te’n encara algun amb la quadribarrada al llom. És veritat, ara van amb un burro català gravat a l’escata, i alguns amb un toro, i ja no és el mateix. De totes maneres, els veig molt preocupats pel referèndum d’aquest diumenge sobre l’estatut. Si m’hi acosto i els miro de prop, noto com una tremolor a l’aigua. És l’efecte del gran debat que tenen entre ells. «Tu ja ho tens clar?», es pregunten els uns als altres. «Jo votaré que sí», diu un lluç. Però passa un llenguado i replica: «Ah! Això és el vot de la por! Que poc que confieu en el país!» I un rap: «No fotis que votaràs que no. Com el PP i l’Hèctor Bofill?» Passa un grupet de morralla: «Ens hem hagut de sentir dir de tot, de tot, de tot, i d’estúpids per amunt perquè no ens volem empassar l’ham…!» I un pagell: «Feu què feu, el vostre vot serà utilitzat en contra vostra.» «Vot nul! Vot nul!», crida un sonso, amb una veueta prima, «vot nul!» Llavors passa una barcassa d’arrossegament amb una xarxa il·legal i se’ls emporta a tots.

Tant és. Aquí baix tothom xerra i segur que ni s’han llegit l’estatut. Van dir que arribaria un exemplar de l’estatut a cada casa i jo encara l’espero. Doncs imagina’t aquí baix.

(Els meus amics també estan molt preocupats i cada dia que em veuen em pregunten què han de fer. Dissabte passat van venir a sopar i els vaig haver d’improvisar una sessió d’espiritisme. Vam convocar Joan Coromines. Coromines no va comparèixer. Després vam convocar el president Macià. Tampoc va presentar-se. Per mi que s’amaguen.)

M’he entretingut massa contemplant els peixos i se m’ha fet de nit. Què és, ara, això? Què són totes aquestes llums que es veuen al sostre de l’aigua? Grocs, blaus, grocs, verds… S’encenen, s’apaguen, es tornen a encendre… Focs d’artifici  a sobre la badia! Que maco, vist des d’aquí a sota aigua! Il·luminen el fons rocós. Mira, cartells del sí i del no enganxats a les roques. Però, tot aquest paper moll, qui baixarà a desenganxar-lo, quan s’acabi la campanya? Per mi que ho deixaran aquí. Mira, un barco enfonsat! Tan lluny que havia d’anar! I aquests quatre peixos pallasso? Que s’han equivocat de mar? I, mira, allà, l’estrella de «la Caixa»! Que sana que se la veu. I aquesta melodia que sento? Les sirenes sobiranistes, cantant i tocant la pandereta…! I un eriçó. «Recorda Fuster», sento que li diu a una petxina, «tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Ai, petxina. Potser sí, que s’ha de canviar l’estatut perquè no canviï res.»

( 8 de juliol del 2006, El Punt )

Jo estic molt a favor que l’estatut inclogui el dret dels catalans a ser feliços. Trobo molt bé que ens el vagin recordant. I ja entenc que no es pot tenir tot, però, un article que reconegués el dret dels catalans a reprimir-se, també estaria bé.

Veiem suar els polítics, arromangats, per fer un estatut nou. Potser acabaran posant-se d’acord, potser no; potser l’aprovaran, potser no; potser hi haurà alguna diferència amb l’anterior, potser no. Sigui com sigui, amb voluntat participativa i ciutadana, proposo una esmena que reconegui les bondats de l’home reprimit. Deixem-nos estar d’ingenus drets a l’autodeterminació. Amb el dret a l’autorepressió els catalans en tidríem prou i de sobres. Un dret acord amb les necessitats reals del país, perfectament consensuable, amb competències exclusives i completes en la matèria, blindades, fins i tot excloents. Un dret sense implicacions en matèria de finançament, gratuït, solidari, constitucional.

Un home autoreprimit es posa a sí mateix entre parèntesis. Exactament entre les parets de vidre d’una peixera. Allà dintre, l’home va donant voltes com un peix emprenyat. No diu res, no fa cap mal a ningú. Ell va fent. Aguanta els dos escuts del seu parèntesi: un a davant, que l’atura, i un a darrere, que el protegeix. Reprimir-se no és tan fàcil, ni agradable. Però l’emprenyada és d’energia atòmica – tan bona com qualsevol altra.

Ens ho diem deu mil vegades, abans d’una reunió: callaràs. No diràs res. Abans de sortir del pis, ens tanquem la boqueta hermèticament a davant del mirall. Ens ho anirem repetint pel camí. Callaràs. Sobretot, a callar. A callar i a escoltar. Però després tot és veure l’altre, cedir a la temptació i començar a cridar com beneits, total per res. Tant que hi hauríem guanyat, callant!

Siguem responsables. Aquesta esmena ajudaria a l’esforç col·lectiu, contribuiria a l’autoestima, ens sentiríem reconeguts. Institucionalitzem el dret a l’autorepressió i l’autoemprenyada. Traguem profit de l’emprenyada de cada vespre amb l’estultícia dels telenotícies, per posar un exemple. O aquest altre cas: entraries al súper, veuries que diu “Preus bons per a la teva guardiola!”, pensaries “no et fot, no seran bons per la guardiola del veí”, després t’emprenyaries quan veiessis quins són aquests preus, t’emprenyaries amb la música dels altaveus, t’emprenyaries amb la caixera, t’emprenyaries amb la tarjeta de crèdit i t’emprenyaries amb tu mateix. Sí. Això no t’ho treu ningú. Però comptaries amb el reconeixement i el suport institucionals. En l’escalfor de l’enrabiada, arribaries a notar la punta de l’ombra d’una Creu de Sant Jordi.

Polítics admirables: escoltin la veu d’un pobre redactor estatutari aficionat. Aquesta esmena complauria tots els extrems. S’encenen els boscos; continua la guerra a l’Iraq; el terrorisme, quan ens afecta, ens el mirem tant amb lupa que perdem de vista el funcionament del món, i llavors surten polítics parlant-nos del bé i del mal sense problemes: jo sóc el bo, tu ets el dolent. Per una orella ens entra i per l’altra orella ens surt. Jo parlo d’aprofitar aquesta oportunitat històrica i de satisfer d’una vegada les autèntiques necessitats del país. Potenciem els valors distintius que ens uneixen. Cada català amb la seva peixera als dits, amb el peix a dintre, anar donant voltes. Donem-nos aquesta alegria, catalans, ara que encara podem!

(26 de juliol del 2005, El Punt )

Amb les nacions passa com amb les llengües, que no poden existir en un mateix territori sense que amb més o menys pressa l’una es vagi menjant l’altra. Pot ser un procés interminable, perquè hi ha refluxos i alts i baixos, però són animals vius i, per tant, no s’estan quiets.

Fa poc, en una entrevista a TV3, Jordi Pujol va avisar que Europa no ens ajudaria en un procés d’independència. El discurs de l’independentisme català sol ser el contrari: sent a Europa, diuen, Espanya no ens podria enviar els tancs. Però, un estat capaç de negar el resultat d’un referèndum seria incapaç d’enviar els tancs? Em pregunto, llavors, d’on surt la seva força.

Una manera d’entendre el món és posant-se a la pell de l’altre, i pels que dubtin de la misèria de la nostra posició – una posició que permet una sentència així -, he volgut fer una ucronia. Imaginem-nos que la història hagués estat més favorable als catalans. No hi ha derrota el 1714. Es constitueix una República Catalana sota la protecció imperial austríaca. Al segle XIX, però, a la manera italiana, impulsat des de Castella, es produeix un gran moviment iberista que aconsegueix la unió dels regnes hispànics. Espanya és una confederació que inclou Portugal, Castella, País Basc i Catalunya. El nacionalisme espanyol s’identifica fortament amb la llengua i la cultura castellanes, promotores de la unitat. No hi ha cap guerra civil, però Espanya participa a la segona guerra mundial al bàndol feixista. Derrotada, es fa una nova constitució, ara autonòmica, en què els catalans ocupen el poder central. La capitalitat es desplaça a Barcelona.

Imaginem-nos, doncs, què seria per la nació i el nacionalisme espanyols haver de llegir una sentència semblant a això:

El Tribunal Constitucional, per l’autoritat que li confereix la Constitució, ha decidit:

Estimar parcialment el recurs d’inconstitucionalitat plantejat per més de cinquanta Diputats del Grup Parlamentari Catalaníssim contra la Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut de Castella i, en conseqüència,

Declarar que

1. Manquen d’eficàcia jurídica interpretativa les referències a “Espanya com a nació” i a “la realitat nacional d’Espanya”.
2. És inconstitucional i, per tant, nul·la, l’expressió “i preferent”, referida a la llengua espanyola en el seu ús per part de les Administracions Públiques i dels mitjans de comunicació públics d’Espanya.
3. És inconstitucional i, per tant, nul, qualsevol plantejament d’un Consell General del Poder Judicial que no depengui d’un Consell de Justícia Català. Per tal de poder exercir, els jutges no tindran l’obligació de conèixer la llengua espanyola.
4. És inconstitucional i, per tant, nul, que Castella hagi de realitzar un esforç fiscal similar o menor al que realitzin les altres Comunitats.
5. El Síndic de Greuges pot actuar per tota Espanya.
6. El deure de conèixer l’espanyol no pot ser entès com una obligació jurídicament exigible.
7. Els símbols nacionals espanyols s’han d’entendre com a inclosos dintre de la seva indissoluble unitat amb la nació catalana.
8. Es protegirà el dret a rebre l’ensenyament en català com a llengua vehicular dintre d’Espanya.
9. Les competències exclusives de Castella no impediran l’exercici de les competències catalanes.
10. Els catalans tenen el dret de vetar qualsevol referèndum.

Publiqui’s aquesta Sentència al Diari Oficial de l’Estat.

Donada a Barcelona, a quatre de juliol del dos mil deu.

( 4 de juliol del 2010, El Punt )