Toni Sala

1. Paternal

L’escriptor preferit de Maragall era Goethe i Goethe diu en alguna banda que les naturaleses genials viuen “diverses vegades l’adolescència, en canvi les altres només són joves una vegada a la vida.” Aquesta idea serveix per introduir-se en Maragall i lliga bé amb el poema que es considera l’obertura de la seva obra, L’oda infinita, del 1888:

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quan canta en la ventada,
tot quan brilla per l’espai.

Maragall sencer té aquest caràcter irresolt i adolescent, interminable, inacabat, de L’oda infinita, de l’obra que es va fent sense parar i que sobrepassa l’autor. Una forma creativa molt del moment que fa pensar en l’obra de Kunt Hamsun ( Fam és del mateix any que l’Oda infinita ), el primer Ibsen, Munch, Grieg, autors d’una cultura de nacionalisme també emergent, Noruega, que s’independitzarà l’any cinc. Són artistes que parlen de la seva realitat en comunió amb el defora, de  manera que l’obra sembla que es fa a si mateixa, que es fa sola. Això remet també a la música de Wagner o a la Sagrada família de Gaudí, al mateix Comte Arnau del qual Maragall diu que ”s’ha anat fent en mi al compàs de la meva vida”, unes obres que s’autogeneren i no s’acaben mai. És l’etern retorn de Nietszche, que val per la poesia de Maragall però que també val per la seva obra política, que, com anirem veient, és l’altra cara de la mateixa moneda.

Una iniciativa anticrisi solidària i respectuosa amb l’entorn

El carnestoltes coincideix amb l’enrenou pel fet que el rei d’Espanya hagi pres la iniciativa política promovent un gran pacte contra la crisi. No tinc clar que els grans pactes estatals hagin convingut mai gaire als catalans, però després de llegir que Josep-Lluís Carod-Rovira (Esquerra Republicana de Catalunya) té una relació «fins i tot cordial» amb el rei i que li dóna suport, me l’embeino i tanco la boca.

L’altra notícia reial de la setmana, més comentada i tot al meu país, ha estat la retirada de la figura de cera de l’exgendre reial, don Jaime de Marichalar Jaime y Sáenz de Tejada, fill del comte de Ripalda i, divorciat, exduc de Lugo, exgrande de España i exexcel·lència. Van eliminar la fotografia de la web de la Casa Reial i aquesta setmana hem vist les imatges desoladores de com s’enduien la seva figura de cera de l’exposició.

Culmina així un procés de marginació gradual. Fa un parell d’anys els responsables del Museu de Cera de Madrid van separar-lo de la Família Reial i el van posar de comparsa a la secció de toros –s’havia anunciat el cese temporal de convivencia de la parella, però no tinc notícia de cap qüestió de banyes. Per compensar la peça retirada, el museu ara treballa en una figura de Cristiano Ronaldo. Sic transit etc., i ja tenim don Jaime al magatzem de desguàs del museu, entre un bosc de figures polsegoses, al costat de papes morts i dives oblidades, cames de cantants que han perdut la veu, braços d’astronautes perduts, caps de polítics que s’havien de menjar el món i altres víctimes dels crims del museu de cera. El problema és què se’n fa, d’aquestes figures. Tinc entès que de vegades se les torna amb un petit retoc estètic a alguna sala a fer piló de figurants plebeus. També se’ls deu poder tornar a fondre i enviar la roba a Càritas. La broma habitual és dir que se’n faran espelmes o que serviran per la depilació. Marichalar podria fer de maniquí d’una botiga cara i republicana. O donar el cos de cera a la ciència i salvar vides servint de ninot a les simulacions d’accidents de trànsit que fan els dissenyadors d’automòbils. O sortejar la figura en una gala a favor d’alguna bona causa (molt adequat a la missió benèfica que sol atorgar-se la gent de sang blavosa).

Hi ha qui té la monarquia com un senyal de civilització i refinament, i qui ho veu com una irracionalitat profunda. En teoria els monarques estan per sobre de la política. Per això catalanistes com Joan Maragall o Jordi Pujol n’han estat partidaris, com una manera d’afeblir el rival. Però els monarques també són hereus (vaja, són bàsicament hereus) i et surten amb frases com que a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Gaire demòcrates no ho són. Ni moderns. I cada divorci i cada cop que es casen i barregen sang blava i vermella perden pedegree, i llavors s’ha de dissimular i acaben traient de la web o del museu de cera aquestes tares de la institució.

Molt preocupat pel tema dels residus, m’agradaria des d’aquí proposar una solució ecològica per museus de cera d’Europa que es trobin en situacions tan incòmodes i, per desgràcia, cada dia més corrents com la viscuda al museu de cera madrileny. Un Cementiri de la Noble Figura Periclitada (o Magatzem Temporal de Residus Nobles) que solidàriament proposo pel meu poble, que és a la Costa Brava. Es podria fer un conveni amb la tot just creada Fundació Príncep de Girona. Convenientment promocionat, promouria la investigació i atrauria el turisme cultural.

(14 de febrer del 2010, El Punt )

I ara la part acadèmica. Primer de tot voldria donar les gràcies a Manel Ollé, a la Universitat Pompeu Fabra i al Departament d’Humanitats per haver-me convidat. Per sobre de tot voldria dir si se’m pemet que Quim Monzó representa per la literatura catalana el cas d’un autor que no deixa indiferent. La seva obra és cabdal, entronca amb el la deu principal del pensament literari català i la projecta més enllà dels nostres dies. És un autor que ha creat escola, i té molts de deixebles. És un fet constatable que sense Monzó, avui, no estaríem aquí. Em sap haver-ho de dir, però aquestes coses s’han de dir. Com diu la frase, deu ens lliuri dels nostres imitadors, perquè d’ells seran els nostres defectes. I és un fet que la cultura de jiji-jajà ha fet molt de mal en aquest país, que se’ns ha omplert de monzonets que no tenen cap mena de gràcia i que només serveixen per distreure’ns d’empreses molt més importants. El ponent es passa la mà dreta per la barbeta. Es queda quiet. Acaba de llegir la frase número dotze. S’està llegint a si mateix. O sigui està llegint exactament això que llegeix. Paraula per paraula. Paraula per paraula i lletra per lletra. O sigui no diu res que no surti al text que du escrit. De fet no pot. Qualsevol cosa fora del text que du escrit seria una improvització i una improvització seria una falta de respecte al públic. Perquè un escriptor no és un improvitzador i el ponent se l’ha convidat com a escriptor i per tant ha escrit un text que és el que se suposa que ha de saber fer. Si no no l’haurien convidat a ell. Si fos un ballarí ballaria. Però com que és un escriptor ha hagut d’escriure. Però ho ha hagut de fer a casa perquè si ara es posés a escriure aquí seria un avorriment. I no només això. S’espera d’ell que comenci a repartir floretes. Als contes de Monzó, als articles de Monzó, a les novel·les, al discurs de Frankfurt de Monzó. Naturalment. Que digui que Monzó ha estat molt important per ell. Que digui que l’ha influït i fins i tot es podria arribar a dir en aquest text que està llegint. S’espera que digui alguna cosa del discurs de Frankfurt. S’espera que el ponent llegeixi aquí que cap altre autor emprenya tant als necis com Monzó. No ho fa. Ho ha fet. No ho fa. S’espera que digui tot de coses que l’escriptor diria amb molta més comoditat si Monzó fos mort però per desgrà Això està mal escrit. Més ben dit està ben escrit. Costa molt parlar molt bé d’algú igual que costa molt parlar molt malament d’algú. No. parlar malament costa menys. Sol haver-hi més motius. En tot cas si s’espera que l’autor digui tot això deu perquè tothom ho té clar. De manera que no cal que ho digui. Però llavors de què parla? De les finestres? L’escriptor es grata el cap. Si es grata el cap és perquè a casa ha escrit que es grataria el cap. I això sí que no s’ho pensava ningú, que l’escriptor es grataria el cap. No queda gaire bé gratar-se el cap. Però què pot fer, si ha escrit que es grataria el cap? No gratar-se el cap. Però és que si ara no es grata el cap no és perquè no quedi bé gratar-se el cap sinó perquè el text que du escrit de casa diu que l’escriptor ara no es grata el cap. Es torna a gratar el cap. No pot fer res més. No pot ni pensar. És molt fotut no poder ni pensar. Encara que de vegades no és tan fotut. De vegades reposa molt. A veure si després de tanta propaganda resultarà que llegir és el contrari de pensar. Això sí que seria una descoberta digna de ser presentada en públic i d’haver-la dut escrita. Perquè el ponent està llegint i per tant està encadenat a cada frase que llegeix. Concretament i ara mateix llegeix la frase número cinquanta-nou. No és que les hagi comptat ara. Ja s’ha vist que no s’ha aturat a comptar-les. Les porta comptades de casa, o sigui, el dia que les va comptar, que resulta que no és avui, o sigui, sí que és avui, perquè és avui, dijous dia tres de desembre de l’any dos mil nou, que és quan ho està o ho estic escrivint, perquè en realitat sóc jo mateix que ho escric i en realitat preveig o preveu que ho llegiré o ho llegirà, que ho estic llegint o ho està llegint exactament d’aquí dos mesos, el dimecres dia tres de febrer de l’any dos mil deu, que resulta que és avui però que en realitat no és avui, de manera jo ara mateix el ponent o jo o fins i tot tots dos som un producte de fa dos mesos o sigui que fa dos mesos que tinc o que té o que tenim segrestat aquest moment que ara visc. O viu. O vivim. Ja fa dos mesos que sé o sap o sabem que el dia tres de febrer sabré o sabrà o sabrem que fa dos mesos que sabia o que sabia o que sabíem que avui dia tres de febrer concretament al matí estaria o estaria o estaríem o estaré o estarà o estarem o estic o està o fins i tot estem llegint exactament aquestes paraules exactament aquí on les estic està o estem llegint ara. Alentiment de la lectura perquè sembli que al mateix temps que llegeixo o llegeix o llegirem o llegiré o llegirà o fins i tot llegirem estic o està o fins i tot estarem rumiant. I després diran que llegir ens fa més lliures. Obertura de braços i palmells. El ponent o sigui jo o sigui ell i jo o l’un o l’altre o nosaltres, gestualitzar, és igual, deixem-ho en el ponent lector de Monzó i que en tot cas si no el llegís tampoc ho diria aquí entre altres coses perquè no ho duria escrit i no ho duria escrit perquè en realitat seria una mentida cosa tampoc sé com es menja perquè si una cosa és mentida no pot ser al mateix temps real de manera que no es pot dir el que acabo de dir que en realitat seria una mentida perquè no hi ha una realitat de les mentides, anar accelerant gradualment el ritme de lectura, no es pot dir en realitat és mentida i això vol dir que la ficció no existeix i això vol dir que jo sóc mentida en tant que ponent, o si no és que jo no existeixo, o sigui que o no hi ha ficció o tot és ficció o… El ponent es queda un moment aturat. Es queda aturat o es quedarà aturat perquè se n’adona que ni llegir és pensar, ni llegir el fa més lliure, i que ara mateix llegir en realitat és escriure i escriure és llegir i llavors es queda parat en una paraula que acaba d’escriure però que en realitat encara ha d’escriure perquè és la que ve ara i que diu: llegeix. I ho fa. Llegeix. Llegeix. Llegeix. Llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix que llegeix… Prou! Prou! Prou! Prou!

( 3 de febrer del 2010, Universitat Pompeu Fabra )

Seré breu.

Ara mentre fèiem el descans estàvem discutint al bar si en aquestes ponències són més aclaridores les anècdotes o les dissertacions acadèmiques. A mi em costa la cosa acadèmica, sobretot respecte un escriptor d’ara i aquí i a sobre tan conegut i tan antiretòric.

Començaré per una cosa important, després explicaré un parell de batalletes i deixaré pel final la part acadèmica.

La cosa important és que ahir al vespre la meva filla va venir entusiasmada de l’institut perquè li havien fet llegir un conte de Monzó. La meva filla llegeix poc. Ha sentit a parlar a casa del tal Monzó i és natural que li interessés. Em va demanar altres contes de Monzó i va fer servir la paraula “guai”. El conte que li havien fet llegir era “Redacción”, sic, “Redacción”, en castellà ( a català llegeixen un llibre d’Eva Piqué. )

Les batalletes. Recordo la primera vegada que vaig veure Monzó… Va ser molt a principis dels noranta… Jo llavors anava a la universitat de Girona… Monzó l’havien fet escriptor del mes… Va venir a parlar a la Casa de Cultura… Al final de l’acte, un va demanar-li:

- Què et preocupa més?

I ell va contestar, més o menys, que li preocupava no poder ser al mateix temps a dos llocs diferents. Jo tenia vint anys i em va semblar una cretinada de resposta. Ara en tinc quaranta i em preocupa no pas la idea de no poder ser al mateix temps en dos llocs, sinó en tres, quatre o fins i tot cinc.

La segona batalleta ve del fet que el Sant Jordi de l’any 97 feia poc que jo havia publicat el meu primer llibre, Entomologia, i aquell dia vaig obrir l’Avui ( em sembla que algú va dir-me que ho fes ) i hi havia una foto petita de Monzó i li preguntaven quin llibre recomanaria aquell Sant Jordi i deia que el meu. Vaig quedar de pedra i a partir d’aquí cada vegada que jo feia un llibre li enviava i creuava els dits. Al cap d’uns anys, vam coincidir en una sessió fotogràfica pel diari El País al terrat d’un edifici del Passeig de Gràcia. Jo havia tret Rodalies ( Premi Sant Joan i Premi Nacional de Literatura ) i li vaig demanar si l’havia rebut. Em va dir que sí i que l’havia enviat directament a les escombraries. Vaig quedar descol·locat i li vaig dir que n’hi enviaria un altre, però no ho vaig fer. Al cap d’uns anys, Monzó va publicar aquell conte d’un escriptor consagrat que fa un elogi del llibre d’un escriptor jove, i segur que no vaig ser l’únic de pensar que no fos jo, que és clar que no ho era.

Interludi abans d’entrar a la part acadèmica. Jo distingeixo entre escriptors animals ( que predominen a la literatura catalana: Verdaguer, Maragall o Porcel ) i escriptors no tan animals ( que són els que m’agraden més perquè de tant en tant fan riure: Carner, Rodoreda, Monzó ).

L’edifici de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Tarragona, tocant a la rambla Nova, té a la façana una pancarta enorme amb les frases «Tarragona Capital. Tarragona som TOTS». No és l’única pancarta així que hi ha a la ciutat. Demanen que Tarragona sigui capital de la nova vegueria, que no volen que es digui Camp de Tarragona sinó directament Tarragona. El lema Tarragona som tots és un típic lema invasor, de la mena d’España somos todos o El sistema que ens hem dat. T’agradi o no, se t’inclou al concepte que l’encapçala. El lema de Reus és Tots som capital i té per logo un avió que s’enlaira. Tàrraco era la capital de la província Tarraconense. A la rambla Nova, els cartells de promoció del comerç diuen: «Passeja’t per la història.»

En els últims temps hi ha hagut trifulgues sobre si l’aeroport, que és a Reus, havia dir-se Reus o Tarragona. De moment es diu Aeropuerto de Reus. El desembre passat es va fer al Teatre Fortuny de Reus l’acte de presentació de Reus com a candidata a capital de vegueria. Benach hi era, i que el president del Parlament de tots fos allà no va agradar gens a Tarragona. Benach és ganxet (reusenc), és dels Xiquets de Reus, es passeja amb samarretes de la colla, té una masia, porta un tractor, el veuen arribar amb el seu famós cotxe oficial… Però Reus per mi ha donat un polític molt millor, Ariel Santamaria, el regidor que va entrar a la política després que se li aparegués dos cops Elvis Presley. Per solucionar el tema del túnel barceloní de l’AVE, Santamaria va proposar traslladar la Sagrada Família a Reus, d’on era Gaudí. Ara ha penjat un vídeo a internet on surt al seu despatx, ple de fotografies d’Elvis, amb una samarreta negra de Reus is not Tarragona i amb una guitarra. Toca el Love me tender i després anuncia que, vist que «no tenim res per compartir amb els de Tarragona perquè les dues ciutats són totalment incompatibles», el seu grup, el CORI, presentarà una moció per tal que Reus tingui vegueria pròpia i en sigui la capital. No demana la capitalitat de tot. Una vegueria per a cadascú i fora problemes.

Quan els de Reus se’n van a Tarragona, diuen que van al barri marítim de Reus. Quan és Santa Tecla, els joves tarragonins canten «voti, voti, voti, reusenc el que no voti». Mentrestant, a 70 quilòmetres, Ascó demana un cementiri nuclear. Les centrals de Vandellòs són a 50 quilòmetres. «Hi ha problemes de pudor amb els polígons», m’explica un tarragoní, «però quan la refineria de Repsol al Morell, de nit, treu flames, el cel sembla una posta de sol permanent. Quan jo era petit les llumenetes del polígon em feien somiar en torres altes, una gran ciutat com Nova York».

Anant cap a mar, els últims trams de la rambla Nova fan pujada. És peculiar d’aquesta Rambla. No baixa a mar, sinó que hi puja. El final és abrupte, una barana i un precipici. Aquí vénen els suïcides. L’últim, un cambrer que havia perdut la feina. Fa anys una mare hi va llençar el fill abans de saltar ella. Que Tarragona sigui en un escarpat feia molt difícil una estació per al TAV, i la rivalitat amb Reus va impedir que es fes en aquella ciutat. Van fer-la al mig dels camps. Els tarragonins s’acosten al mirador a «tocar ferro», és a dir, a tocar la barana i veure volar els coloms des de sobre, i el moll i els petroliers quiets, plans i llargs, més enfonsats els carregats, menys enfonsats els que ja han buidat, i en dies clars les plataformes petrolieres, mar endins.

( El Punt, 7 de febrer del 2010 )

Gary Burton i Chick Corea van ser rebuts per un públic devot. Corea va demanar d’entrada que ens poséssim còmodes; que si volíem entrar o sortir de la carpa que ho féssim sense problemes, que si algú havia de fer una trucada que no patís… Que estiguéssim confortables. I amb un Love castle preciós van arrencar un concert efectivament confortable, ple de velluts, delicadesa i comprensió. Al capdavall havíem vingut a celebrar tres dècades i mig del disc Crystal silence, trenta-cinc anys i sis discos d’experimentació i enteniment entre piano i vibràfon. I això va ser el concert, una celebració.

El vibràfon té una història relativament petita i un regust infantil, pròxim a la capseta de música i la màgia mozartiana. Les composicions del Crystal silence i força de les que Corea va anar escrivint després es referien a la infantesa i al joc - moltes Children’s songs, per exemple. Al concert de Sant Feliu es va veure fins a quin punt l’instrument ha evolucionat pel camí, la manera com Burton l’ha aprofundit i eixamplat, dignificat, gairebé inventat, ensenyat a parlar. En alguns moments del recital el músic semblava de debó taumatúrgic i en estat de gràcia.

Va ser un concert eclèctic, hi va haver una gran varietat de ritmes i estils, amb temes del Crystal silence i del Native sense però també amb peces basades en el be bop i el flamenco, homenatges a compositors de piano, del romanticisme rus a Thelonius Monk, i la interpretació final de La fiesta.

Però per acomiadar-se del públic entusiasmat encara Corea i Burton van fer un número còmico-musical tocant el vibràfon a una, dues, tres i quatre mans, reptant-se a l’escenari i jugant a jocs de mans. Va tornar a demostrar-se la comunió extraordinària adquirida amb els anys, la manera que els dos mestres s’admiren i entenen. Fet i fet, podria perfectament dir-se que durant tot el concert Corea i Burton no havien fet altra cosa que tocar a quatre mans un sol instrument de percussió, de dur a l’escenari un mateix batec.

( Juliol del 2007, Festival de la Porta Ferrada )

Gaziel va escriure que a la fàbrica del seu pare, “que era paret mitgera de la casa on la família vivíem, en el carrer de la Processó ( avui de Joan Maragall ), s’hi sentien més cançons que no en cantava un orfeó, moltes vetlles d’hivern, i tot seguit d’haver sopat, jo em deixava dur al llit només per poder adormir-me al bres de “Les flors de maig”, cantades pels tapers, a tres veus. Les sentia a través del gruix de la paret, que hi posava sordina. I moltes nits el ritme gronxador d’una havanera es barrejava, quan a mar hi havia temporal, amb el ressò llunyà del rompent a la platja”.

També és a Sant Feliu de la Costa Brava que Gaziel va parlar de les dues rifes que ha tret Sant Feliu de Guíxols, primer la del suro i després la del turisme. I el cas és que si Gaziel s’adormia a casa seva a l’hivern sentint els tapers que cantaven havaneres, els ganxons de la meva edat també ens hem adormit sentint cantar havaneres, a l’estiu i al mateix compàs del rompent, havaneres cantades per donar corda a la rifa turística, que a Sant Feliu ha volgut dir sobretot estiuejants barcelonins.

Els deu lofts que els arquitectes de Integralsl van fer a partir de la rehabilitació de l’antiga fàbrica dels Calvet semblen un monument a aquest pas d’una rifa a l’altra. Com tot monument, té una funció fixadora. La façana de color mangra pren el to adust i seriós dels arcs rebaixats que circumden l’edifici. Paret per paret amb la casa burgesa, les portalades de la fàbrica fan un contrast de mútua exaltació amb els vitralls modernistes de les portes de la casa.

Fa uns cinquanta anys, a Nova York, estudiants amb pocs recursos i professionals que treballaven a casa i necessitaven espai van començar a aprofitar les naus industrials en desús. Eren gent sense fills i sense diners. Com sovint passa a les bones idees, amb el temps els lofts s’han anat convertint en habitatges de luxe i disseny. El cert és que els de la fàbrica Calvet són un cas únic a Sant Feliu i dubto que gaire repetit a la comarca. Han tingut poca sortida en un Sant Feliu sense els problemes d’espai d’una ciutat comprimida. Els pocs que s’han venut fan de segona residència. Tampoc hi ha gaires joves que puguin pagar-se un terra de pissarra de Brasil, una calefacció subterrània, una cuina italiana o alemanya i una rehabilitació feta amb criteris “ecològics”, que vol dir conservant tot el material que es pogués, canviant la menor quantitat possible de totxos i reutilitzant al vestíbul les rajoles de la teulada, tot plegat molt més car que fer-ho de cap i de nou.

Una de les gràcies d’aquests lofts oberts, nets i luxosos de l’antiga fàbrica dels Calvet és que s’hi respira la matèria. S’hi té una sensació molt agradable de fisicitat, de contacte amb els elements. La pedra dels murs, la fusta de les bigues, l’espai, la llum generosa de les finestres fan la sensació que l’herència d’un ofici tan material com el dels tapers no ha estat malaguanyada. Les bigues del sostre encara tenen els aïllants de porcellana per on passaven els cables de la corrent. La pissarra brasilenya del paviment sembla una refosa del ferro de la maquinària i els ganivets.

( Revista de Girona )

Vejam què en diu Coromines al Diccionari Etimològic. “Déu ens guardi el cafè i ens salvi de snobs, i d’aigueroles enervants o excitants”. Cosa que em recorda una advertència de Connolly als escriptors: no escriviu mai sobre la vostra pipa.

En diuen aprendre però la paraula és excessiva. En el millor dels casos marxem havent après molt poc. Jo més aviat en diria experimentar. D’això sí que ens en fem un tip. Hem vingut aquí a ser els nostres propis conillets d’índies.

Per exemple, en el meu cas, en el terreny de l’experimentació química, els últims sis anys m’he dedicat a la pipa. En anys alternatius, fumant un any sí i un any no per constatar la meva resistència a l’addicció i també per no agafar un càncer que malbaratés recursos públics. Primer resultat de l’estudi, el tabac és distret, relaxant, matisat i agradable. Segon resultat de l’estudi, tot acaba avorrint. L’octubre passat ja tenia molt clar que el 2009 seria el meu últim any de pipa i el 2011 no fumaré.

Em pregunto si em passarà igual amb l’experiment químic emprès aquest any i basat en el te.  Havia viscut quaranta anys sense saber res del te. Cap dels meus amics en pren, cap familiar. Beguda oriental, pensava, coses de l’imperi britànic, i arrufava el nas com Coromines. Hi sentia l’amargor i la repugnància que hi troben els nens. Aigueroles enervants. Però he persistit coratjosament en la investigació. He tastat totes les marques de la ruta del te en supermercats. Això m’ha donat un al·licient quan faig la tediosa compra setmanal. Cada supermercat té la seva secció de te i les seves marques. Te blanc, verd, vermell, negre. En sobres individuals d’una comoditat insuperable. La casa Lipton te’ls presenta en format piramidal, però ni així arriba a la sofistificació fonamentada de la casa Twinings, amb tes tan ben trobats com l’English Breakfast, seriós i impertèrrit, o a l’altre extrem la fantasia amb pinya tropical del Voyage African Tunda, o els esplèndids i cítrics Pu-Erh i Earl Grey.

Enfront del cafè té dues grans virtuts. La primera, que no demana sucre – l’empalagador característic dels nostres dies infantilitzants, que ja trobem a tot el menjar industrial, a les salsitxes, la salsa de tomàquet, la verdura enllaunada o el pa: tot se’ns edulcora sense pietat. La segona virtut és que té menys cafeïna. Pots prendre’n més tasses sense que haver-te d’enfilar a la taula convertit en una cabra histèrica.

En temps de fred i de crisi, és un plaer barat. Al cor de l’hivern hi fumegen plats de caldo, bols de llet i rengleres de tasses de te. Poses un sobre d’Earl Grey – que era el nom d’un primer ministre anglès del XIX - a l’aigua que havia començat a bullir al microones. El sobre borbolleja un moment, com un refresc. T’esperes uns minuts. Fas les teves coses. L’aigua es va tenyint d’aranja. L’olor de bergamota embauma l’aire. La saliva puja. Finalment t’escalfes els dits, et cremes llengua, paladar i esòfag. Els pensaments corren per la boca diluïts a l’aigua, cremant-te d’un costat a l’altre de la llengua. L’aigua baixa les tuberies i omple els radiadors i ja pots treballar una mica més. Et dóna la benhaurada alerta per no adormir-te en aquesta realitat pesada i lenta i amb cel de plom, i tornes a tenir l’experiència profundament didàctica de totes les drogues, de no saber si te les prens perquè t’agraden o si t’agraden perquè te les prens.

( El Punt, 31 de gener del 2010 )

En el fons del fons del fons, no sé si s’ensenya a llegir. És com escriure: s’ensenya a escriure? Es pot ensenyar a escriure? Se’n pot aprendre. Però, ensenyar-se’n? Seriosament? No ho crec.

Es pot fer que una persona tingui uns gustos concrets?

Es pot acompanyar, es pot agafar del braç algú que et tingui confiança i dir-li: mira, veus aquesta pintura? Doncs fixa’t en aquest detall. Mira-t’ho d’aquest cantó, interpreta aquest símbol, no et perdis aquest quadre. Això pot fer-se. Es pot encoratjar, aconsellar, però aconseguir que a algú li agradi un determinat pintor, músic o escriptor és com pretendre que podem arribar a les entranyes d’una persona i manipular els cables.

Som com som.

Ara bé, qualsevol principiant necessita un ensenyament. Algú l’ha d’acompanyar i li ha de dir: mira, tenim això. Es tracta només de donar-li a conèixer, de fer-li constatar que hi ha un gran plaer que se’n diu lectura. Que pot prescindir-se’n? Si no s’hi ha entrat, segur. Que d’entrada no és fàcil? I tant que d’entrada no és fàcil, perquè la literatura està feta de paraules, o sigui de raonaments, i hi ha mecanismes molt més immediats que la raó – la música, la pintura, el cine són més fàcilment accessibles -, que competeixen per un mateix espai de temps. Per això em sembla que un professor de literatura està obligat a obligar l’alumne a llegir bons textos. No li pot ensenyar a llegir en el sentit profund però pot iniciar-lo en la lectura.

Perquè llegir no vol intermediaris, llegir profundament és comunicació directa entre dues persones màxim – l’escriptor amb el lector, el lector amb si mateix.

Després, també és part essencial d’aquest llegir profundament llegir el que ens doni la gana i només el que ens doni la gana.

Alumne: per llegir bé, no pot llegir-se per obligació. Tots els grans llibres han jugat a saltar-se les normes - fins i tot aquesta -, i els lectors també han de fer-ho i per tant, alumne, has de llegir només els llibres que et vinguin bé o et recomanin persones en qui confiïs, i encara si el llibre t’agrada, i res d’obligacions.

( No confonguis l’obligació amb l’esforç: ens esforcem més en allò que no és obligatori. )

Deixa’t d’històries, agafa Gogol, llegeix-te El nas, El diari d’un boig o L’abric, que són contes, i si t’han agradat no et perdis Les ànimes mortes, que és una novel·la per morir-s’hi de riure.

( Institut, 2006 )

Llegeixo Llull com una obra de gènere, és a dir, no espero pas que em sorprengui, me’l faig a mida, sé les parts que m’he de saltar, on trobaré el que m’agrada, i anar fent - com un Simenon, un Veloso o un Woody Allen.

“Com sia covenient cosa que home sàpia què és home, volem encercar e mostrar què és home”, comença aquest llibre. Mai s’hi posa per poc, Llull. La primera part, de “ésser de home”, és un tractat científic que en quaranta pàgines explica l’home materialment. Les volutes i tobogans de la llengua, les giragonses sintàctiques i l’organicitat d’una prosa literària turgent, que encara no s’ha donat: “l’elementatiu en son propi elementable elementa lo elementable qui ve de fora”…

Però el nucli del Libre de home és a la segona part, “que és de mort de home”, és a dir, de la frontera que ens departeix de Déu; allà on més visible el tenim. Llull és exhaustiu, cartògraf, metàl·lic, però quan arriba als punts boirosos i a les tovors cedeix a la poesia, no hi ha cap més manera. Si era un fantàstic és que s’havia de ser un fanàtic de l’home - és a dir, de Déu; aquí hi ha la clau del llibre - per enfrontar-se, meravellar-se de la complexitat del món.  Per això és capaç d’esprèmer amb tanta força aquest memento mori de la segona part. Parla de la mort corporal i enumera “ço que mort toll a aquells qui moren” com fan sempre els creadors desbordants. S’endú voraçment el món a l’obra només d’enumerar-lo. La mort és arreu, en l’espai – “con sia ço que en la carniceria hom veja tots dies bèsties mortes, en la pescateria peys morts, e en los camps arbres morts”- i en el temps – “home entra en la casa e no sap si n exirà; e hix de casa: no sap si s tornarà.  Hom compra l peix: no sap si l menjarà; met del vi en l anap: no sap si el beurà”… Llull encara té l’esperit prou pràctic per retreure les bondats de la mort, ja que, per por d’ella, l’home s’absté de riscos, es torna humil, pensa en Déu i, si és ric, fa caritat. Com que sense menjar ens moririen, la mort ens fa treballar i comerciar. Sense ella, “les unes terres no ajudarien les altres per mercaderia.” Parlant de la mort espiritual, com en una lletania, Llull cataloga els pecats mortals, diu on s’originen i la manera de guanyar-los amb cada virtut. Aquí és l’essencia humana: en la possibilitat de pecar – de conèixer la mort -, i Llull llavors es torna un gran moralista, perfectament actual, com quan ens presenta la tipologia de l’home orgullós o de l’envejós.

La implacable lògica lul·liana porta que tot plegat desemboqui a la tercera part, que és d’oració. D’oració a Déu a través de Jesús - “ver home sots per vostra natura humana”. Dedicar un llibre a l’home, naturalment, era dedicar un llibre a Crist. Resant resant, fa un repàs a l’evangeli i, finalment, una exaltació gloriosa del món que ens porta a pensar en el Desconhort, el Cant de Ramon o el Llibre d’amic e amat. La tensió entre l’amor a la idea de Déu – la “imaginativa” – i l’amor al Déu accessible en aquest món – la “sensitiva” –, fa saltar espurnes: som a la poesia.

( Quadern de El País, 2004 )