Toni Sala

Dijous que ve és el Sorteo Extraordinario de Navidad. Està bé perquè, amb la crisi, la superstició encara és més màgica. Se’m farà un nus a la gola amb els nens cantors. És tan maco, que l’Estat jugui amb nosaltres! Trobaria tan trist que algú es quedés sense una participació, gran o petita! I quina irresponsabilitat no afegir-se a aquesta tradició entranyable de la bona gent, tradició democràtica, perquè no hi ha res tan democràtic com l’atzar, que ni té en compte els motius: el ric juga per ambició, el pobre per desesperació, i tots dos es palpen el dècim a la butxaca, que no l’hagin perdut… Perquè a un o altre li ha de tocar i només poden passar dues coses: que et toqui o no et toqui. És un cinquanta per cent de possibilitats.

Perquè la grossa no m’agafi distret, dedico el cap de setmana a planificar què faré amb els diners. Faig una llista. Només queden cinc dies. No se sap mai. Més val preparar-se. Costa molt, decidir-se. Moralment, seria reconfortant donar-los, perdó, tornar-los a l’Estat, per ajudar-lo a pagar els malvats creditors. També podria fer donació completa del premi a qualsevol partit polític, o a la Casa del Rei, que ve a ser el mateix. O fundar un banc patriòtic i deixar diners a la Generalitat. O, millor, ser solidari amb les regions pobres d’Espanya. També podria pagar el que dec al Servei Català de Trànsit o a l’estanc, perquè “la gent seriosa paga el que deu”, fins i tot als funcionaris. O fer una aportació a la Qatar Foundation o a la Casa d’Alba, o promoure una plantació de cols i parcs eòlics a l’entorn de Fukushima. Ja sent més egoista, podria comprar-me un jet amb un pilot i tres hostesses d’uniforme blau, un jet amb panys d’or, jacuzzi i pantalla gegant per jugar amb la videoconsola, i embarcar-hi la meva persona i perdre-la de vista una bona temporada. O també podria fer-me una Visa Platinum Super Gold Mega One. Per això, hauria de dur els diners a un banc. A quin banc els duria? Al més endeutat. Per reflotar-lo. Després cremaria la Visa la mateixa nit al Club Venus, convidaria tothom a alcohol i sexe, i faria regals, m’ho rebentaria tot i m’endeutaria per donar negoci al banc. Beuria fins a oblidar que no m’ha tocat, perquè, total, a mi no em tocarà.

( El Punt Avui, 17 de desembre del 2011 )

Va ser un capvespre fantasmagòric de dissabte, ja vingut el bon temps i les tardes inacabables – el dia guanyant pam a pam el terreny la nit, trepitjant-la i humiliant-la amb exèrcits al saqueig, el cel ple de violacions i incendis, la foscor sotmesa a la llum, amb traicions encobertes i judicis sumaríssims, parricidis, fraticidis, infanticidis, la nit esqueixada i oberta en canal, els animals nocturns fugint desesperats pel cel als seus amagatalls, deflagracions i espases, la punta d’acer del sol entrant i sortint dels budells, tota aquella empastifada a punt de caure’ns a sobre.

Les cases d’aquesta urbanització són de segona residència. La temporada vacacional comença per setmana santa. Els propietaris barcelonins aprofiten aquests dies per endreçar la casa i arreglar el jardí, i llavors els gossos, tots els gossos de la urbanització, senten olors que els humans no detectem, saturats com tenim els sentits, en primavera.

A quarts de nou comença la serenata. Com llums sonors que s’encenen en punts aleatoris del silenci, quan comença a fer-se fosc, els lladrucs de les cases van sumant-se els uns als altres. Parla un gos i els altres callen. Acaba el seu discurs. Un segon de silenci i pren la paraula un gos de més enllà. El lladruc que ve de l’altra punta de la urbanització precisa alguna cosa. Dos gossos fan un duet, un altre udola una ària rogallosa… No hi ha res més que aquestes fogueres sonores que s’encenen i s’apaguen i ressonen en el buit.

Els mateixos veïns nouvinguts – que amb les olors estranyes de la seva presència provocaven els lladrucs – van protestar. És natural, necessitaven dormir, reposar de l’huracà dels dies laborals, que per això venien aquí, a la urbanització amb vistes a mar, al sol primaveral, a les nits templades, a la natura dòcil. Havien vingut a reposar i no a sentir una orquestra absurda de lladrucs. Perquè és l’absurditat, que desespera: a qui lladren, aquestes bésties? Per què lladren? Per què hem de saber que no sabem? Els gossos no eren seus, el bon temps ja permetia deixar la finestra una mica oberta perquè entrés l’aire del jardí, les primeres olors florides. No havien vingut aquí per sentir els gossos que els distreien de la veu dels televisors, que pot ser grollera, falsa i enervant, tot el que es vulgui, però que és coherent.

I un capvespre vam rebre una trucada:

- Esa mierda perro! Hostia! Coño!

No sabem res dels nostres veïns de cap de setmana, però, qui hagués trucat, tenia tota la raó. Jo també sóc sensible als sorolls. El pitjor veí del món és un gos a la casa del costat.

El veterinari va donar-me uns calmants per la gossa. Els primers dies, funcionaven. Feia llàstima veure-la amb aquella mirada de xai i les orelles abaixades. Què li estava donant? I la bogeria – els fantasmes que sentia, que bordava – no duraven pas més d’un parell d’hores. Valia la pena, drogar-la?

Quan vaig acabar el pot – perquè la Floreta és un nervi, no és tan fàcil, fer-la callar, i normalment doblava la dosi, també per avançar l’efecte -, vaig tenir la idea de posar-li un morrió.

Ho entenc perfectament, que em mossegués. Poseu-me un morrió a mi. Treieu-me a mi l’únic desfogament a la cadena.

Me’n vaig atipar.

Per què havia de tenir més dret la gossa a gratar els rosers, les buguenvíl·lees, els gladiols, les camèlies, les gardènies, les hortènsies o la gespa purament a existir? Per què la llibertat de la nostra gossa havia de passar per sobre de la nostra? De qui era, el jardí?

Vaig fer venir uns paletes. Vam emporlanar un cercle de gespa al peu del roure, perquè la gossa tingués ombra i no es cremés els peus.

Ara viu encadenada allà al roure. Vint-i-quatre hores, tres-cents seixanta-cinc dies. Un radi de dos metres de llibertat, amb dret a bordar els cotxes que passen, els vianants o algun gat o a nosaltres mateixos quan tornem de treballar. De vegades, ni això: els capvespres que borda als fantasmes com una desesperada, li poso un morrió per no haver de sentir-la.

La deixo córrer una estona pel jardí quan sóc a casa sol, a la tarda. Llavors, si comença a xisclar, la crido i ella ve, perquè és creient, i la torno a lligar a l’arbre. És com una baralla. Feta un nervi, no ho pot evitar: quan vaig per deslligar-la se m’arramba, em trepitja, se m’embolica a les cames amb la cadena, estreny i em fa mal.

Vam posar-li de nom Floreta pensant que quan fos gran li canviaríem el nom i es diria Flora. Però ha quedat així: passem de “gossa” a “Floreta” i no hi ha terme mig. “Gossa!” quan borda i ens rebenta les orelles – cada vegada que arribem a casa, o quan li porto el menjar o l’aigua, o quan amb la mànega li netejo els excrements de sobre el pòrtland. “Floreta” quan vull ser carinyós amb ella.

L’he sortit a veure per poder descriure-la. Encara té un pèl jove molt fi, molt net, que brilla i crema amb el sol del migdia, ben bé igual que un tiziano. Els colors s’escampen com olis sobre el pèl lluent de l’animal, l’incendi marron de les galtes i la panxa clares, el carbó del morro fosc, el nas, els llavis prims i negres, el flameig blavenc de les orelles i les potes, el refredament fins a la cendra del clatell i l’extinció completa del foc a l’esquena negra, on sura un llambreig de pèl platejat.

El contorn dels ulls és negre, fi com un antifaç de seda molt petit al voltant de les ninetes marrons, clares i grosses. El blanc moll de la còrnia, la brasa marró que fulgura als forats dels dos ulls, dos cràters mínims, la llum que arriba del fons de l’animal… Els ulls d’un animal són terribles.

El morro. La mucosa del llavi. El dibuix negre de la boca i els ullals grogosos, la corona bruta de les dents, la llengua que penja com un drap vermell, la boca que em va mossegar.

El primer d’aquest mes, els italians es van trobar a La Stampa una entrevista al president de la Generalitat. Mas els deia que “podem aportar el bon exemple de Catalunya, un tros d’aquesta Europa del sud tan denigrada però que també sap fer les coses seriosament”. El mateix vespre, els catalans vam veure Mas, amb trajo gris, funest, entrevistat a TV3: “Una cosa sí que està al nostre abast, que és ser un país seriós. Jo no vull ser un país de pandereta,” etc. No hi ha dia que Mas no faci servir la paraula seriós. Sobre els 759 milions que l’Estat no ens pagarà, dimarts deia que “estem intentant donar un exemple de gent seriosa i ens trobem que altra gent que havia d’actuar amb la mateixa seriositat resulta que acaba incomplint.” Dimecres: “La gent seriosa paga el que deu”…

És una estratègia bona. Quanta gent no em va dir, després de l’entrevista a TV3, que Mas l’havia convençut: persones sense mútua, funcionaris amb el sou acabat de retallar, nacionalistes que oblidaven el pacte Mas-Zapatero sobre l’Estatut, gent que no volia pensar més en la foto de la presidenta del Parlament vestida de fada grotesca… Hi ha tantes ganes de sentir la paraula!

“Seriós” ja sona com una caritat. És tan difícil ser seriós en aquest país, que, fins i tot en les profunditats d’aquesta crisi, fa por que en qualsevol moment salti la pallassada i ens tornem a afegir a la rua carnavalesca. El camí de la frivolitat a la tragèdia, aquí, és tan curt! Res s’assenta, es viu la pura evanescència. Poc o gens representats a les institucions, els catalans no parem de buscar refugi i model en personalitats que creixen com bolets, d’Espriu a Pujol i de Puyal a Guardiola. Els aplaudim, els dediquem programes de televisió i fem un drama si dissenteixen una mica.

Però tot és dual, perquè és dèbil i poc assentat. Cada model té el seu revers en un Boadella, un Azúa, un Espada o un hereu Centelles. La posició de l’entremig sembla missió impossible, tan plena d’esculls –verb escollir. No deixar-se endur pel corrent, mantenir una mínima civilitat, acaba consistint en això, aprofitar el que es pugui i si, per una temporada, som capaços de mantenir la il·lusió d’una mínima seriositat, doncs tot això que tindrem.

( El Punt Avui, 12 de desembre del 2011 )

Vaig omplir amb una madeixa de filferro espinós embullat cada forat que la gossa començava a escarbar. Vaig comprar una grana repulsiva que feia una pudor repel·lent i també en vaig tirar als llocs del jardí que començava a gratar. Res va servir de res. Vaig preguntar al veterinari si podria arranar les ungles a la gossa, i el veterinari va contestar-me que no, que s’hi faria mal i que igualment li tornarien a créixer.

El jardí feia llàstima. Vam acabar per no sortir-hi, i al final a casa no teníem cap més tracte amb la gossa que quan jo li posava el menjar i li omplia el bol d’aigua, una vegada al dia. Llavors l’animal, esverat i feliç de veure’m, em saltava a sobre amb la llengua a fora, amb les ungles i les plantes dels peus brutes d’haver estat gratant la terra. M’embrutia la roba, em llepava, m’arribava a fer caure. La meva filla no s’hi podia acostar i la meva dona no s’hi atrevia.

Treia els excrements de la gossa cada vegada menys sovint. Si rebíem una visita inesperada, ens fea vergonya. Al matí o a mitja tarda, no podíes pas abaixar les persianes dels finestrals que donen al jardí.

Un dia vaig llegir que els gossos escarben per estrés.

- Pobreta – em va dir llavors la meva dona. – Necessita amor.

Però el peix s’estava devorant la cua. No podíem acostar-nos a la gossa perquè la gossa ens saltava a sobre i la gossa ens saltava a sobre perquè volia que ens hi acostéssim més.

Hauríem pogut provar de desfogar-la. Hauríem pogut dur-la al bosc a passejar i que s’esbravés. Però el sol fet de carregar-la al maleter del cotxe ja era complicat i perillós. La Floreta és una gossa forta i nerviosa, i tampoc teníem ganes, ni temps, de dur-la a passejar cada dia al bosc. Alguna vegada la vaig treure al carrer, amb un morrió. Era dramàtic, m’estirava com un cavall.

Li diem Floreta. És un pastor alemany. La tinc lligada al roure del jardí amb una cadena curta. La Floreta és una gossa d’uns quatre anys, nerviosa i enèrgica. Es passarà la vida encadenada a un arbre.

No sempre l’he tingut lligada. La gespa encara no ha cicatritzat el camí que va anar obrint de tant de vorejar la tanca del carrer, anant i tornant sense parar d’un extrem a l’altre del jardí, perseguint al galop els cotxes que passaven pel carrer o a qualsevol que s’hagués perdut per la urbanització, ensenyant les dents, grunyint, bordant, tensa, violenta i agressiva, dreta sobre les potes de darrere i amb les de davant contra la tanca.

Anant distret pel jardí, encara avui és fàcil caure per culpa d’algun forat que la gossa va escarbar-hi. Clavava compulsivament les ungles a terra i expulsava enrere la sorra entre les potes posteriors; arrencava la terra, inundava de sorra la gespa del voltant. El jardí va perdre tot el verd. Quin desastre. Semblava un paratge de cràters, un camp bombardejat.

Era instantani. Plantava un plançó de llimoner, per exemple, i l’olor de la terra remoguda i acabada de regar se li feia irresistible. Em girava un moment i el clot ja tornava a estar buit. La terra negra adobada i humida cobria la gespa a l’entorn del forat i la gossa arrossegava amunt i avall el plançó amb les dents, com un ninot escabellat, i s’aturava aquí i allà a barallar-lo tenint-lo contra el terra amb les dues potes de davant, i ensenyava les dents al plançó ja amb la meitat de les fulles, i li bordava. Del petit llimoner fruitat només en quedava l’olor àcida de les fulles trencades, i les llimones rodaven brutes per terra.

Jo havia muntat un sistema de rec, tota una canalització de mànega gruixuda enterrada al jardí, amb esparsors negres treient el cap cada dos metres. Hi havia invertit moltes hores i diners. Havia sigut una feinada, havia suat molt, per muntar-lo. Doncs, com si en sentís l’olor, la gossa va començar fent un forat i després va anar estirant la mànega amb les dents, aixecant la terra i desfent-m’ho tot.

Quan gratava, s’excitava tant que deixava anar uns xisclets anguniosos i aguts, com si patís. Per mi eren com punxades d’agulla, si sentia aquells xisclets afilats havia de deixar immediatament el que estigués fent per sortir d’una correguda al jardí a veure quina destrossa m’hi estava fent.

Esbroncava la gossa. L’estomacava fort, però era inútil, i ho feia amb més ràbia perquè sabia que no serviria de res.

De vegades, a la nit, sobretot en nits de lluna plena, em despertava i sentia aquests xisclets aguts. M’havia d’aixecar corrent i sortir al jardí amb el pijama. Primer sentia l’olor de terra remoguda, després veia l’ombra de la gossa platanda allà, com esperant-me, amb les orelles enrere i la llengua a fora, remenant la cua, demanant disculpes pel desastre.

Llavors la gossa tenia un any, més o menys. El veterinari va dir-me que el vici de fer forats al jardí quan fos gran li passaria. Però quan va tenir dos anys encara feia els forats més grossos.

Fa divuit anys que treballo en serveis socials. Vaig començar un octubre i al desembre vaig atendre una família amb pocs ingressos. I vaig passar un Nadal fatal, pensant: i jo tant de menjar, i aquella família no té res per menjar… Doncs mira, van rebre una herència al cap d’uns mesos i el primer que van fer va ser comprar-se un cotxe. I allò que dius: què? Un cotxe? I els deutes? I el lloguer? I aprens a distanciar-te.

Però porto temes d’infància, i és dur, sobretot perquè tinc fills, i faig comparacions. Els maltractaments infantils han pujat amb la crisi, però també la violència de fills a pares. Nens que han crescut en els anys bons, sense obligacions ni límits. Tenim casos d’aquests, i cada vegada comencen de més petits. Pares que diuen: és que no puc dominar el meu fill. Però, si el nen té deu anys!

La persona quan ve aquí és perquè està en una situació crítica. Però la tipologia d’alguns usuaris ara ha canviat. Abans de la crisi eren les típiques famílies amb feina en l’economia submergida o feina molt temporal, amb problemes econòmics. Amb la crisi ha començat a venir gent que cobra l’atur però que les seves despeses són molt més elevades. Tenen una hipoteca molt alta i ara tenen uns ingressos molt baixos, fins i tot més baixos que la hipoteca que paguen. No entren en els ajuts perquè ja cobren l’atur, i diuen: com pot ser? Jo sempre he pagat els meus impostos i ara no m’ajudes?

Ve gent que mai havia estat en serveis socials. N’hi ha que abans ha demanat hora amb l’alcalde. Gent que en els bons moments potser tenia un pis i se’n va comprar un altre, va fer una hipoteca pont, va enganxar la crisi i no va poder vendre ni el pis antic ni el pis nou, i ara no en té cap. Semblava que l’estat del benestar no s’acabaria mai… És el que ens feien creure.

Abans de la crisi hi va haver una època de molts ajuts: ajuts de lloguer, ajuts a la renda mínima d’inserció, ajuts a la dependència. Ara aquests ajuts s’han retallat moltíssim, sobretot els de la Generalitat. Nosaltres ens queixàvem que només fèiem de gestors de prestacions. Ara hem tornat a la nostra feina.

A veure què passarà el 2012. Justament ara, perquè hi ha més crisi, hi hauria d’haver més política social, no?

( 3 de desembre del 2011, El Punt Avui )

He tingut bons moments, en això. Tot un hivern, fa dos anys, vaig estar anant cada dia a omplir un saquet de pinyes, pinyes de pi pinyoner, sempre al començament de la tarda, cap a les tres, amb la llum freda, la flameta blava del bufador a punt per començar la sagnia de la posta. Trobava roses de fusta, poques pinyes massisses i enganxoses de resina, dures com elms de nan, perquè els negres ja havien passat a davant meu a recollir-les, me’ls trobava de tant en tant, amb els sacs plens de pinyes carregats a darrere la bicicleta. Quedaven les pinyes antigues, per clapes, com bolets, obertes i amb les prestatgeries buides, els pinyons ja caiguts del seu nínxol, la vida en una altra banda. Semblaven esquelets, carcanades, fragments i estelles d’ossos d’una fossa comuna amagada al bosc, pètals secs quan la pinya havia quedat dreta a terra: si s’havia tombat, enfonsada a l’humus del sotabosc, s’hi resistia quan l’estirava, arrelada al negre.

Però hi ha pinyes perfectes, grosses, fortes, obertes com flors musculoses, amb la fusta encerada i lluent, amb tots els marrons d’una ala d’ocell. Posada arran de foc, la pinya brilla, aviat comença a suar per les pestanyes i, tot d’un cop, s’inflama amb una explosió petita. Els pètals van encenent-se uns als altres, un per un, i la flama puja l’escala. La resina desprèn un perfum dolç i net, sembla impossible, la resina és inflamable, però, abans de prendre, bull. Llavors la pinya encén llençaflames petits, de llengüetes horitzontals i afruitades, gairebé líquides, i també brolladors grocs, verticals i sòlids. La flama té la pinya al puny i va rosegant-la en silenci, com un esquirol de llum, groc i blau. Quan l’esquirol ha acabat, la flama continua, amb una remor esmorteïda, encoixinada, una remor tèxtil.

Després el foc se’n va i deixa una flor de vidre que respira, incandescent i molt fràgil. Si un pètal cau, és com si caigués un tros de làmina fina de vidre sobre un llit de vidres encara més prims. Els dits negres no del tot cremats fan bombolletes de quitrà i fumegen en un cementiri de flors de caliu, que van apagant-se. Al cap d’uns minuts ja són flors de cendra i un alè d’aire les desfaria.

Surten de la cafeteria i agafen el passadís que els porta al hall, i tornen a trobar-se les taules amb un home i una dona vestits amb bata blanca que recullen firmes contra les retallades sanitàries que el govern fa.

Aquest hospital construït cinquanta anys enrere, un instrument a consciència, molt diferent dels edificis públics d’avui, dels miratges arquitectònics de l’última dècada, façana blanca i parets de paper de paper de fumar. Quina diferència aquesta porta alta i ampla d’entrada, amb el pom massís daurat, aquestes escales generoses, les baranes ferrenyes, la voluntat robusta de millorar i salvar la vida humana. Com no han de queixar-se, aquesta gent que viu per protegir-te. Com poden escatimar-los diners públics? Mira la parella de darrere la taula, voldria preguntar-los si la seva dona rep el millor tracte. Com pot saber-ho? És una pacient als límits, no deuen haver gosat la part més sensible de l’hospitalització, retallar el tel delicat entre vida i mort… No poden?

Ara es vol quedar entre aquestes parets gruixudes, resistir el setge dels de fora i tancar-se entre aquestes muralles de set o vuit pisos de bondat. Atura el pas mentre el seu germà continua caminant cap a la porta. Està bé que el seu germà surti i ell es quedi aquí. Però fins i tot el seu germà ha estat, és acollit aquí.

- Anem – diu el germà, quan veu que l’altre no el segueix.

- Espera’t.

- Fins demà no et tornaran deixar entrar.

- Haig d’anar al lavabo.

Sent les passes del germà darrere seu. Passa de llarg dels labavos. El germà no protesta. Continuen, agafen una escala. Se sap el camí, aquesta tarda hi ha passat, quan s’havia perdut. Uns cartells en gris i metall diuen en lletres blanques: ICO. El seu germà el contiua seguint. S’enfonsen sota terra per unes altres escales. Per primer cop en molt de temps, en anys, li vénen records dels seus pares. Segurament els únics que haurien pogut confortar-lo. Així devien baixar als refugis quan van viure la guerra.

ICO, repeteix el cartell. Institut Català d’Oncologia. Una part d’obra nova de l’hospital. Passen la porta de vidre i entren a una sala d’espera, plena de gent. Hi ha un mostrador amb un parell d’administratives amb bata blanca i tot de pacients asseguts esperant. El seu germà continua seguint-lo sense dir res. Travessen la sala d’espera. Encara unes altres escales, encara baixen una planta, ara les parets són de maó vist i això fa créixer la sensació de refugi, de búnquer, i se sent per megafonia:

- Juan José Martínez, passi a la consulta dos, Juan José Martínez.

Han arribat a una altra sala d’espera, també plena de gent. El sostre és baix. Les cadires estan fixades i lligades les unes a les altres, de fusta i metall, i no només ressegueixen, com a la UCI, les parets, sinó que aquí les han posat per rengleres, una renglera davant de l’altra, com en un cine, perquè hi càpiguen més persones. Les cadires estan gairebé totes ocupades. La il·luminació és molt freda, com devia ser-ho, també, als refugis, i a les parets de maó vist hi ha penjades algunes fotografies de cales buides d’aigua blava, cales on t’aniries a banyar amb la dona i els nens, però que a les fotografies són mortes i desangelades, sense ni una ànima, i el blau de l’aigua s’ha tornat estèril, com un blau de plàstic, compacte. També hi ha penjades fotografies de paisatges deserts, fragments de muntanya acolorits però erms. A la sala hi ha quatre portes de fulla estreta i grisa, una al costat de l’altra, tan impersonals que podrien ser els lavabos. En un cartellet entre aquestes portes, la icona de la radioactivitat, tres triangles grocs units pels vèrtexs sobre un fons negre. Zona vigilada, hi diu a sota, zona d’irradiació. Ell va arribar a tenir aparells radioactius a la consulta, una màquina per les radiografies dentals posada en una habitacioneta que no feia cap gràcia a ningú. Havies de posar-te una bata pesada de plom i després deixar sol el client mentre es disparava la fotografia. Aquestes quatre portes grises potser estan revestides d’aïllant, potser les han pintat amb una capa de plom, potser són de plom, per això són grises. Aquí baix, a sota terra, podrien ser les comportes de quatre cambres cuirassades, i potser ho són: cada pacient que hi criden entra a deixar-hi una part del seu tresor, o a retirar vals per unes quantes nits més amb els seus, en aquest món.

- Seiem una mica – diu al seu germà. – Estic cansat. Ara marxarem.

L’altre creu i s’asseu.

- Després, si tot va bé – havia dit la neurocirurgiana, – haurà de seguir un tractament combinat de ràdio i de quimioteràpia.

Totes aquestes persones, estretes una al costat de l’altra, com en una aula… Què és, això, Chernòbil? Fukushima? D’on surt, tota aquesta gent? Cada persona amb l’animalet o animalets del seu càncer o càncers rosegant-la per dintre, tothom mirant d’aplacar l’animal. Les cadires posades en rengleres, una davant de l’altra, l’autobús cap a la radiació, no cal que es mogui, no faci res, pacients de cinquanta anys en amunt, la majoria, bastons, cares pàl·lides, ells cabells blancs, elles cabells tenyits, si en conserven: molts ja porten gorres o mocadors que els cobreixen el crani sense cabells per culpa dels tractaments químics o les radiacions. Torna a imaginar-se la Maria, unes plantes amunt, amb la clapa al cap i la cicatriu, amb la cua que li han fet, anastessiada, rígida, i en el que li espera. La majoria d’aquesta sala són dones, dones malaltes o dones que acompanyen els seus homes, dones que acompanyen les seves mares, les seves germanes, les seves amigues. Dones amb tumors al pit i homes com el que seu dues cadires enllà i que no para de parlar, amb un forat de la traqueotomia a la base del coll, un forat cobert amb una plaqueta platejada plena de foradets com el tap d’un saler, i que parla i parla sense parar amb el company d’espera, parla de l’última operació que li han fet – no me’n faran cap més, diu, no queda res per treure, i ho diu amb el coll, amb gargalls, parla amb un borbolleig afònic de saliva i mucositats, amb prou feines comprensible. De tant en tant algú s’aixeca i surt, va cap a una de les portes grises i allà l’acull la bata blanca d’una infermera, com si fos l’àngel de la baralla amb Jacob, i el malalt entra en aquella habitació petita com un nínxol a rebre les seves radiacions, el seu contacte amb l’aura blanca de l’àngel.

Hi ha una noia jove, amb el cos ben retallat, el vestit més lluminós de la sala d’espera, més acolorit que la parada nupcial d’un ocell, un cos com una ampolla plena de vida i no de verí, però aquesta noia no arribarà a l’edat que ell té, ni molt menys, no veurà aquesta edat que fins fa pocs dies ell podia dir que hi havia arribat sense dolor. Tots som afortunats. No sóc l’únic. I pensa en els tumors morals del seu germà assegut al costat seu. I torna a aixecar la mirada perquè li càpiguen a als ulls cadascuna d’aquestes persones meravelloses que l’acompanyen.