Toni Sala

No m’estranya gens que un cosí meu, Pere Sala, sigui coordinador tècnic del nou Observatori del Paisatge. Molts catalans entre els trenta i quaranta anys hem vist com durant l’última dècada se’ns transformava bona part del paisatge on havíem crescut. El procés ha estat tan fulminant que encara no ens en sabem avenir. L’Observatori del Paisatge es va inaugurar el mes de març i el dirigeix Joan Nogué. En parlo amb Pere Sala.

“A principis dels setanta,” li dic, “van construir el bloc de pisos més horrorós i més gran de la història del nostre poble. Doncs als discursos d’inauguració es felicitaven perquè aquell monstre no tapava la vista a ningú.” “És el contrari,”em diu,”d’un regidor de jardins sevillà de principis del segle XX, que abans de pintar la façana de casa seva va anar a preguntar-li al veí de quin color la volia, perquè era el veí, que l’hauria de veure diàriament. Un fill seu, per cert, el pintor Javier de Winthuysen, va escriure una defensa del paisatge, Bellezas que desaparecen, que començava dient: Si el salvatge adora la naturalesa i el civilitzat l’entén i l’estima, l’home a mig civilitzar la menysprea.” “Però el paisatge és subjectiu i variant. Vull dir que qui el deu acabar decidint és qui té les coses més clares.” “Els pròxims dos anys i mig l’Observatori farà set Catàlegs de Paisatge, un per cada futura vegueria, que permetran saber els tipus de paisatges que hi ha a Catalunya: en quin estat es troben, els seus valors naturals, històrics, simbòlics… Els catàlegs establiran les directrius per millorar-los. Això s’incorporarà als plans territorials parcials i servirà de base per la integració del paisatge a les polítiques sectorials.” “Els canvis d’un país comporten canvis de paisatge.” “Sí, però calen uns criteris i uns objectius. Per exemple, els anglesos tenen molt clar que un dels valors d’un paisatge és el silenci i que hi ha uns determinats sons que destorben. Un pot decidir que continuar veient la posta de sol és més important que la construcció d’un port. No es tracta d’aturar l’evolució paisatgística en un moment concret: s’han de fer compatibles els valors naturals, històrics i identitaris amb aquest canvi. En determinats indrets, sobretot al voltant de grans ciutats i àrees turístiques, el creixement urbanístic s’ha fet d’una manera desordenada, deslligada dels nuclis urbans tradicionals, i ara ens trobem amb paisatges homogenis, fragmentats, degradats ambientalment, de molt poca qualitat.” “Vols dir polígons, cementiris de cotxes, granges, casetes en filera, hivernacles… Tot el que no volíem a dintre la ciutat ho hem anat enviant a zones que abans definien aquesta ciutat, llocs on podies anar a passejar, per exemple, i que ara, amb tanta rotonda, no hi pots arribar si no és amb el cotxe.” “L’àmbit d’actuació de l’Observatori són tots els paisatges catalans. Dels agraris als turístics, passant pels metropolitans. No es limitarà als paisatges, diguem-ne, excel·lents.”

Mentre Pere Sala va parlant i parlant amb l’entusiasme de les coses tot just estrenades, penso en com, de Ruyra a Moncada, el paisatge ha determinat la nostra literatura. La degradació d’un paisatge va del bracet amb la degradació d’una llengua. Potser l’Observatori del Paisatge sigui la continuació de l’Observatori de la Llengua. És dur pensar que si necessitem aquests Catàlegs de Paisatge és perquè potser ja no sabem ni qui som.

( 30 d’agost del 2005, El Punt )

«Aixís me trobo a cinquanta anys, jo que no sóc fort, amb una sensació d’agilitat jovenil; jo, temperament egoista de somniador i solitari, fet cap d’un gran casal i amb reputació de patriarca (…); jo, que em sento amb tantes xacres i febleses morals, estimat un home pur i fort.» Maragall va escriure aquest fragment de les Notes autobiogràfiques un mes després d’acabada la redacció de Nausica. És l’home savi, conscient de l’experiència, venturosament ignorant de ser al final del seu camí: viurà amb prou feines un any més.

«Serveu la visió gran del pas de l’hèroe / davant dels vostres ulls i tota la vostra / vida en serà il·luminada.» Nausica, si per cas no fos el cim de l’obra maragalliana, estaria a l’altura dels textos més gloriosos del gran Maragall. En la versió que dissabte va estrenar-se a Sant Feliu de Guíxols, el moment de la trobada dels dos esperits protagonistes va ser impressionant: Ulisses, el rei vell, ja de tornada de tot, s’encreua amb Nausica, la princesa en flor, il·lusionada, a punt d’emprendre el seu camí. Tu qui ets, que jo no et temo?, li pregunta Nausica, sondejant-se. Ulisses es troba al punt d’una nova aventura, i l’afronta amb la divisa maragalliana que tanca l’acte primer: «Fou sempre eix crit ma sort. Avança, Ulisses!»

«Hoste: fores poeta, per ventura?», pregunta Nausica, i Ulisses respon: «Princesa, davant teu, qui no ho seria?» La poesia de Maragall és plena de noies; hi ha Adelaisa, Agnès, Haidé, però a Nausica també hi ressonen Helena, la Margalideta del Faust o Desdèmona. És literatura en estat pur, poesia, i només li calen uns actors i una posada en escena que no l’entorpeixin.

Per això, ja la versió llegida que fa unes setmanes vam poder escoltar a Caldetes funcionava; però l’estrena de diumenge va acabar de demostrar que també escenificada Nausica és una obra mestra. S’hi ha afegit música mediterrània, vestuari i l’Excèlsior cantat; així i tot, després de la funció, encara algú trobava una mica aturada l’obra. Aturada? Per cada línia d’aquest text hi corre una saviesa que ve ni més ni menys que de l’Odissea, i no necessita més que uns esglaons, un fons negre i uns actors competents que encarnin la paraula del poeta.

Goethe, de qui Maragall va agafar la idea, havia intentat una Nausica acabada en suïcidi. A Maragall no li calen morts per entendre-la com una tragèdia, i el muntatge ho remarca delicadament. La consciència, la topada amb el destí –amb la naturalesa: «cada una és com l’han feta els Déus»–, com tot començament, és destructora, i ho sap el rei del poble d’aquests feacis, «la gent que serva / més llarga joventut en tots sos dies / i una tendror com d’immortal al rostre».

«Sembla una torre», diu, d’Ulisses, una donzella, al primer acte. Al tercer, la nau que el rei ha preparat a Ulisses també és vista com una torre pel mariner. Tot és enfilar-s’hi, ser home sobre home o dona sobre dona; navegar, no deixar-se temptar per l’aigua mansa de cap sirena, fer-se a la gran mar –«la gran bagassa!»– del viure.

Davant la recuperació orgullosa i excel·lent d’aquesta peça universal, només puc donar les gràcies. Gràcies a Hermann Bonnín, a Jordi Coca, als actors i per sobre de tots a Sílvia Bel, Nausica de «sobrehumana discreció»; a Fermí Reixach, sacre, potent i sensorial; a Santi Ricard, breu, viu; a tots.

( 25 de juliol del 2006, El Punt )

L’altre dia estava conduint i vaig fer un descobriment. El descobriment és que no veia el carrer. Conduïa sense mirar.

Vaig adonar-me’n perquè, a l’entrada de la ciutat, hi han posat un senyal nou que va fer-me rumiar. Al senyal, s’hi veu el dibuix d’un radar amb aquesta llegenda: «Radar a tot el municipi».

Com deu funcionar? Amb una càmera a cada cantonada? Via satèl·lit? Pot ser que els municipals ara portin radar? Per què no posen un senyal que digui: «Municipals a tot el municipi»?

No és el radar, que em preocupa. El radar ens l’hem buscat. Però em revolta aquest gustet d’anar posant senyals. I que no se’n retiri ni un. N’hi ha de rovellats que tenen mig segle. L’altre dia vaig veure’n un del Mil·lenari de Catalunya, esperant que arribi el següent. Fa uns anys, es van posar de moda les bandes sonores. No va funcionar: la gent afluixava per passar la banda, però, en revenja, després accelerava a tot gas, i era pitjor. Les bandes han anat saltant i no s’han renovat. Els senyals encara hi són: «Bandes sonores.»

És correu escombraria. I això sense comptar els cartells afixats de «No afixeu cartells», les banderoles municipals, les pancartes de la fira del càntir, els anuncis de circ i els enormes cartells anunciadors d’obra pública. A les carreteres nacionals que travessen els pobles, amb totes les administracions barrejades, és de pel·lícula. Hi ha pinyes per trobar un lloc on posar un senyal més.

Ens acostem a una rotonda. Gran cartell amb el croquis de la rotonda. A continuació, senyal de reduir la velocitat: lògic, ve una rotonda. Senyals de cedir el pas: lògic, és una rotonda. Després, la rotonda mateixa, enorme i reiterativa. Quatre senyals blaus amb el sentit giratori, per si no ens hi havíem fixat: això és una rotonda. I quatre senyals rectangulars de revolt, perquè es vegi que la rotonda és circular. Si jo fos l’Observatori del Paisatge, faria encarregar unes quantes serres de metall.

Fa uns mesos, en un poblet d’Illinois, van penjar unes plaques sota els senyals d’estop, amb lemes com ara «and smell the roses» (‘i flaira les roses’), «means you aren’t moving» (‘que vol dir que paris’) o «in the name of love». En un cas hi afegien: «Stop stop stop stop pleeease». Les van fer treure.

La perversió dels senyals viaris està estudiada. Cada senyal li diu al conductor que l’amo és ell. En alguns pobles alemanys, fa temps que funciona el programa Share Space (‘compartir l’espai’). A Drachten, van treure tots els senyals, semàfors i tot. Resultat, no hi ha accidents greus. La gent vigila. Mira a l’alçada dels vianants, no a la dels senyals. El senyor Monderman, el responsable, explicava: «Funciona bé perquè és perillós, que és just el que volem. Desresponsabilitza el govern i fa responsable el conductor del seu propi risc.» No sé si vostès han estat mai a Nàpols.

Aquí fem una conducció virtual, amb l’ull exclusivament dedicat a passar d’un senyal a l’altre. Conduïm sense mirar el carrer. Si algú se salta una norma, el conductor no ho veu i s’hi estavella. Vet aquí per què no hi ha nens pels carrers. Són massa imprevisibles. Tenim el rècord d’Europa en mortalitat de vianants. A Barcelona, un de cada tres morts en accident de trànsit anava a peu. És a dir, era algú que passava per allà.

Com amb els cinturons, un dia obligarem els fabricants de cotxes a vendre’ls amb un GPS que supleixi tota aquesta ferralla invasora i horrible. Més enllà d’això, més val l’escepticisme. Hi ha dues coses irrecuperables, que són la virginitat i el sentit comú.

(17 de maig del 2008, El Punt )

“Els blogs d’aquí són coses de tertúlia. Als anglesos hi ha dades. Donen dades. Van fer dimitir Dan Rather. Falsificava documents. Això aquí és impensable. Imagina’t el tres per cent. El Carmel als Estats Units. Aquí no hi ha res. “ M’ho està dient Carles Miró pel Messenger, en la conversa que ara hi tinc perquè m’expliqui això del tancament del seu blog.

Perquè la notícia és que Carles Miró tanca el seu blog. Per mi, és una notícia que hauria de sortir a les pàgines culturals dels diaris. Hauria de provocar articles i cartes de protesta als directors. S’han acabat les Notes al marge.

L’autor hi avisa que l’anirà desmantellant. Val la pena entrar-hi i remenar els arxius, mentre encara s’hi és a temps. És un retrat viu, descregut i mordaç dels últims tres anys i mig del país, a través de comentaris sobre política i literaratura.

Carles Miró ha estat un referent a la blogosfera catalana. Blogosfera: món dels blogs internàutics. Blog: dietari que aprofita les últimes tecnologies, pàgina d’internet on algú va penjant textos, fotografies, enllaços a altres pàgines web o arxius audiovisuals, en temps real i actualitzant-ho constantment. N’hi ha de temàtics i n’hi ha d’anònims. La majoria admeten i fins i tot constesten els comentaris dels lectors. L’aparició i desaparició de blogs és constant i natural, però Notes al marge era un cas pioner i diferent: era professional.

Internet és un territori amb una presència estatal relativament pobra i, doncs, encara força en mans de cadascú. Això ha permès que la llengua catalana hi campi tranquil·lament. Hi han proliferat les pàgines en català i, entre elles, aquests dietaris informàtics. Els bloggers d’aquí compten amb l’atapeïda tradició dietarística catalana, i sobretot amb l’ombra de Josep Pla. Hi ha de tot, és clar, i molta xerrameca, com per tot arreu. Hi ha blogs d’autosatisfacció políticopersonal (Diari de Miquel Iceta) o blogs de dèries variades, com un que segueix i comenta les aparicions de la meteoròloga Mònica López (La dona del temps). N’hi ha un que s’escriu des de Mèxic i que va comentant el país (Cartes de Mèxic). I n’hi ha de generals, que donen una visió fresca, immediata, sobre la realitat: un punt de vista. Destacadament, L’Aeroplà del Raval, Fum i estalzí o El Cançoner de la Lola. Però hi ha de tot. Si volen riure, Projectes inviables per un país millor, d’Òscar Pàmies. Si els interessa la cosa escrita, El llibreter o el Flux de Jaume Subirana.

Amb els blocs, s’ha acabat allò del geni que no té editor. Qualsevol pot editar, fàcilment i de franc, el que vulgui. Amb editor o sense, però, escriure té un preu. Viure de l’escriptura, fer-la possible i no bescanviar-la per la bufonada o la llepada periòdica al govern de torn, malviure de, sobreviure a la literatura no ha estat mai fàcil. Una de les primeres feines dels escriptors és aquesta, aquí i arreu. Només l’amateurisme és de franc. Les hores que un professional dedica al seu blog, l’alimentació d’aquest professional, per sort i per desgràcia, encara tenen un preu.

Ara els dies sis i set de juny es faran a Sant Cugat unes jornades sobre el dietarisme. Carles Miró hi participarà i, segurament, donarà explicacions. Confiem que no es rendeixi. Que obri un altre blog. No té poc mèrit ocupar amb la teva presència un espai que, si no, ocuparan uns altres. Per això s’escriu. Per evitar mals pitjors.

( 31 de maig del 2005, El Punt )

Actualització. Per si algú encara bada, dues meravelloses notícies sobre Carles Miró i Òscar Pàmies.

És un carrer tranquil, estret i sense comerços, de manera que hi passa poca gent a peu, a part dels veïns de sempre i el carter. Però la primavera ha capgirat el temps i ara, cada migdia, hi veig passar el mateix vell. Un vell amb un bastó. Fins ara no havíem vist mai aquest home, tot i que cada estació té els seus personatges, que tornen cíclicament; i a l’hivern hi ha sempre la mateixa dona que treu el gosset a passejar cap a les cinc de la tarda; i a l’estiu algun turista perdut, que pel que fa al cas és com si fos sempre el mateix. Aquest vell pàl·lid del bastó du uns pantalons negres, una camisa blanca, tot balder, i unes ulleres grosses de plàstic. Camina lentament, pas per pas, es repenja en el bastó, sempre amb la boca badada, com si la mandíbula li pengés, amb una expressió rígida de sorpresa, una mica inquietant. Passa sol per sota les finestres de casa, insegur i esforçat.

El pas feixuc d’aquest vell és un avís del que li espera o és un resum, un resultat de l’existència. No va pas a comprar, ni a recollir els néts a col·legi, ni sembla que vingui d’enlloc. No torna a passar, de retorn. On caram va? D’on ve? Camina per prescripció mèdica? Ho fa per gust? El veig cada migdia. A què més es dedica, la resta de la jornada? Comences a pensar en una persona i les preguntes no s’acabarien mai. Necessitaries mitja dotzena de vides, amb els mateixos dies que la de la persona que has vist, per respondre totes aquestes preguntes.

Desplegament de la fulla tendra, ocells, repintada general de carrers i places, més olors, estirada dels dies, màniga curta i primers banys a mar. I, aquest any, específicament, el debat estatutari, els incendis precoços, i la sequera. Remullem-ho amb els dos últims versos de Pluja primaveral a Barcelona de Josep Carner: «Tot blau el cel, hauríeu vist encara/ el llagrimeig feliç de les canals.» No entenc aquestes noves germanes Brontë que avui es fan retratar entremig de tombes, per reivindicar el romanticisme i la sentimentalitat tronada. És una cosa claríssima que, actualment, els fantasmes no surten pas a les fosques, sinó en dies de sol, en matins com aquests, de principis de maig.

Quan jo era petit i arribava el bon temps, la meva besàvia deixava estar el televisor i s’asseia a la vora de la finestra, en una butaca assolellada. S’estava allà tot el dia, mirant com les hores anaven passant. Asseure’s a mirar la llum era tot el que podia fer, i, per la manera com somreia, no crec que se li fes gens pesat. Tenia més de 90 anys, era petita, seca, encorbada, i la veies sempre allà asseguda, contemplant el carrer. Una vegada, eren les sis de la tarda i el dia encara era del tot lluminós, jo vaig arribar de col·legi i vaig anar una estona a fer companyia a la besàvia, mentre em menjava el berenar. Aquella vegada, la besàvia, amb una mà va agafar-me pel braç i amb l’altra va assenyalar-me la vorera de davant del carrer, al fanal que hi ha a la vora de la cantonada, i va dir-me: «Veus? Ja el tornem a tenir aquí.» «Qui?», vaig preguntar jo. «Aquell home.» «Quin home?» «Aquell home d’allà.» «Ens coneixíem quan érem joves. Era un noi molt ben plantat.» Ho vaig deixar córrer, perquè allà on m’assenyalava jo només hi veia una cantonada buida, però, al cap d’una setmana, la vam enterrar.

( 7 de maig del 2005, El Punt )

Si pengéssim una selecció dels seus gravats, uns mesos, als passadissos de les escoles, o - en aquests temps d’hipocresia - a les parets dels instituts, els nostres fills rebrien una formació plàstica, històrica i moral incomparablement més profunda que fent-los quedar una altra hora a classe.

Però és una idea massa il·lustrada – massa il·luminada - en el país que ja es planteja suprimir el batxillerat nocturn.

En la commemoració dels dos-cents anys del Dos de Maig, fa molt de bé recordar-se’n del pintor del guerracivilisme espanyol. Dels Desastres de la Guerra a les fotografies de Capa, o dels Afusellaments del tres de maig als fusells dels Guàrdies d’assalt de Centelles, no ha canviat gaire res, si no és que s’ha anat enrera en la forma de representar-ho. Goya és el més vigent de tots. Va crear les composicions més dures de la història de l’art – qui se li pot acostar? Caravaggio? - Amb Velàzquez és el gran pintor espanyol, i no només per la tècnica – quan pinta la roba, l’ull se’ns fa tacte - i per la imaginació, sinó perquè va plantar-nos davant del nas que el caïnisme de qualsevol guerra és molt més cru i perdurable si aquesta guerra és una guerra civil. Va dir-ho a Espanya, i ho va descriure amb tanta intimitat que, quan veiem la seva obra, detectem de seguida que ens parla de desgràcies que estan passant sense parar en un recó amagat del nostre cervell, de la mateixa manera que estan passant sense parar en qualsevol recó amagat del nostre planeta. D’aquesta emoció descarnada i quirúrgica, que fa venir ganes de girar la vista, d’aquest aguantar la mirada, pot dir-se’n consciència.

Abans d’arribar a això, l’any 1792, Goya va tenir la malaltia desconeguda que el va posar en línia directa amb la bogeria i que va començar-lo a deixar sord. Sentia sorolls, es desmaiava, perdia el contacte, i va passar a la riba del Goya visionari que es va posar a pintar, com diu en una carta del moment, “para ocupar la imaginación mortificada en la consideración de mis males.” Molts d’aquests mals va situar-los en coves o en arquitectures o espais que hi recorden molt, sovint nocturns, com tancats a dintre seu. Els mals tenien a veure amb la guerra civil exterior, però també amb la interior que vivim els humans, cadascú amb la seva béstia. La guerra amb l’irracionalisme, del manicomi al canibalisme i de la Santa Inquisició a la bruixeria, del sexe al cinisme i de la hipocresia a la fatuïtat i la ignorància, del poder manipulador al populatxo desbocat. La premisa que explica tanta força és aquesta: “Mi pincel no debería ver más que yo.”

La tauromàquia va servir-li per descriure el fat, en un camí cap a l’enfosquiment que va deixar-nos uns Disparates i unes Pintures negres que encara avui no hem acabat d’entendre – i quina por, pensar que poguem arribar a fer-ho. Ara se sap, també, una notícia gens afalagadora: que les Pintures negres van ser pintades sobre un projecte anterior de paisatges bucòlics i lluminosos. El Saturn devorant el seu fill va ser pintat sobre una figura en dança.

Després del Trienni Liberal, tornada l’estultícia borbònica, Goya es va haver d’exiliar. Aquesta és la història. Amb Goya, la compassió va batre rècords. Fins a les últimes conseqüències, es posava a favor de l’única humanitat de qualsevol violència, que és la de les víctimes.

( 10 de maig del 2008, El Punt )

És tan lluminós aquest final d’abril que els peixos brillen com miralls a sota mar. Quina enveja els submarinistes, que els poden anar a veure! A la peixeteria del mercat, els veig agonitzant sobre els llits de glaç.

“Ara ve el temps del peix blau”, diu el peixeter, “que al maig arriba al seu punt, ni massa gras ni massa prim, perquè el peix blau, a l’hivern, és sec. A veure com anirà, aquest any, perquè l’any passat, amb aquella calor, el peix blau baixava al fons del mar buscant l’aigua freda, i les xarxes no hi arribaven, i per això va haver-n’hi poc. Ja només faltava això, amb totes les espècies que desapareixen, com la cabra, el nero, el llagostí… És que no els deixen crèixer; el rogeró, el seitó petit, els agafen amb una xarxa prima, és un infanticidi però a tothom li agrada, encara que estigui prohibit; és un peix que no passa per la subhasta; se’n va del camió al restaurant…

El peix més maco és la polla o l’escórpora, la vermella, que té unes espines precioses i que punxa com una rosa, i el peix que fa més bona olor és el peix de roca, el sonso, que fa olor d’aigua de mar, i la mòllera, que quan s’obre deixa anar un perfum tan fort… La rajada o bastina és la més empipadora de treballar, té agulles que tallen, i un moc a sobre, i la pell està molt aferrada. Però, si t’agrada i el peix és viu, és molt agradable!

Per saber si un peix és fresc, li has de mirar els ulls. Ell mateix t’ho dirà. Si té la mirada desperta i transparent, és que està viu. A mesura que van passant les hores, el peix es va posant trist, i quan et mira amb cara trista és que ja no és del tot fresc, i llavors costa de netejar, perquè la mort el posa rígid.

I l’escamarlà? A l’hivern, encara arriba ben viu, i llavors se’n va a la paella o al congelador que encara mou les potes; però, passat l’hivern, quan l’aigua de mar ja és calenta, quan el posen en gel l’escamarlà es mor automàticament, arriba mort a la peixateria. Això l’escamarlà d’aquí, perquè l’escamarlà que ens ve d’Escòcia sempre arriba viu; posen els animals en caixes i les tanquen, els embarquen a l’avió i arriben aquí que encara es belluguen, i aguanten un dia o dos a sobre el gel. Ara, no comparis: el d’aquí és més bo, claret, blanquinós; el d’Escòcia és fosc, ocre fort, i més farinós, no es pot comparar, fa un tuf desagradable que deu ser el conservant que li posen a sobre.

I la llagosta…! Per obrir en canal la llagosta encara viva i partir-la per la meitat perquè la clova li faci de cassola, primer se li han de baixar unes unes punxes que té a sobre els ulls, i aguantar-les cap avall per no punxar-te, o sigui que la llagosta no et pot veure, mentre l’obres de dalt a baix; de fet li estàs tapant els ulls com si fos un condemnat a mort… Una vegada, en un país nòrdic, no sé si era a Suècia, una associació protectora dels animals va posar una denúncia contra un peixater, pel patiment d’aquestes bésties. Va sortir als diaris i tot; però, com ho vols fer? És com les ostres: l’ostra ens la mengem viva, i això sí que és bèstia, perquè abans de matar-la la reguem amb àcid; li tirem una mica de suc de llimona i si no es mou, si no es belluga, no te la mengis perquè el marisc és perillós, s’ha de comprar sempre viu…

El rap, quan l’obres amb el ganivet, encara té el nervi viu, encara batega; i al lluç li tremola la ganya; quan el talles, el cor va fent-li toc-toc-toc, perquè està viu… Pobres peixos!”

( 28 d’abril del 2004, El Punt )

A la famosa entrevista de A fondo, Rodoreda, que és a punt de publicar Quanta, quanta guerra…, diu que no sap ben bé què pensar-ne; a estones la troba una novel·la genial, i a estones troba que no li agrada gens.

Quanta, quanta guerra… està dividida en tres parts. La primera és de les millors coses que va escriure l’autora, segons el meu criteri. És quan, com he dit, t’enamores del protagonista. És la part de la fugida, plena de personatges que estan lligats i que volen escapar-se. Per això hi ha tants de suïcides; jo n’he comptat cinc; el protagonista saltant d’una teulada, l’home que va per la via perquè l’esclafi el tren, el penjat que l’Adrià despenja i que li diu:

“Per què haig de voler respirar i tenir un cos que no m’estimo i que demana sense parar son, gana i tristesa? Vull dir que demana alegria, encara que només sigui una mica d’al’gria i només troba tristesa… ¿Per què? ¿Per què m’has despenjat?”

Hi ha el pres castigat a no morir mai i que diu:

“la meva presó no són aquestes parets: és la meva carn i els meus ossos”

I hi ha Isabel, que se suïcida per amor. Tot remet a aquest desig de llibertat que diu Rodoreda al pròleg.

La segona part és més distesa, més desfilada, i té un episodi en tercera persona que distancia del protagonista, de la intensitat d’Adrià.

La tercera torna a ser esplèndida. Es reprèn l’apocalipsi del primer moment. És la part del retorn, de la superació de la por i el retorn.

Quanta quanta guerra… és d’aquests llibres que contenen i justifiquen una literatura. Segurament és el llibre més ric pel que fa a tradició de la Rodoreda, i el que, amb Viatges i flors i La mort i la primavera, més camí obre en la novel·lística catalana. Encara avui no s’ha anat més enllà. La novetat i obertura d’aquests llibres només gosaria comparar-los amb les de la novel·la Solitud.

Rodoreda tanca el pròleg de Quanta, quanta guerra… amb un homenatge als autors que considera els seus mestres. Tots tres són presents al llibre, que, com dic, és un exemple esplèndid de com les literatures no són altra cosa que l’actualització d’una tradició, i la seva projecció endavant. Els tres autors són Verdaguer, present en el misticisme d’Adrià; Ruyra, l’escriptor de les històries iniciàtiques, dels nois amb “la llet encara als llavis” que narren la seva vivència – la fugida d’Adrià recorda molt a la del protagonista de La parada, i el bosc és el bosc d’Avís misteriós, tots dos provinents de la Commedia, i val la pena recordar aquí el vessant fantàstic de Ruyra -; i un tercer autor, Carner, de tots tres l’autor més transcendent per Rodoreda, narrador, com ella, de l’experiència històrica dels catalans del segle vint i de l’exili. L’onclo Carner, que li deia. I de tots tres ens diu que “van picar a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or.” I és aquesta herència, la lingüística, que els agraeix.

Em sembla que estarà bé fer un incís sobre la llengua de Rodoreda. Els llibres de Rodoreda són llibres de veus, són fets a partir de monòlegs, qui sap si per una afició teatral que li venia de família. Són personatges explicant-se a si mateixos en veu alta. Rodoreda, doncs, també va picar a la pedrera de l’idioma i també va descobrir-hi vetes d’or, i avui, juntament amb Josep Pla, que tenia un model ben diferent, encara ofereix una de les possibilitats de llengua més modernes que tenim a l’abast. En Rodoreda les paraules són físiques i primigènies, són paraules sòlides, sembla que les puguis tocar. És descriptiva a partir dels substantius. És una llengua com infantil, en el sentit dels nens que es fan entendre perfectament perquè, simplement, assenyalen amb el dit. Com les frases, nues, concises, mai de la vida amanerades, i com les imatges que fa servir, dantesques en el sentit de primigènies, d’estar basades en el món de l’experiència directa, mai llibresca o intel·lectual, en el sentit dolent de la paraula.

Hi ha llibres meravellosos que mentre els llegeixes tens la sensació que no només són el millor llibre que s’ha escrit mai, sinó que no hi ha alternativa: a partir d’ara, tots els llibres hauran de ser així, ja no es podrà escriure de cap més manera. Aquesta sensació es té llegint la primera i la tercera part d’aquest llibre. Fins i tot m’atreviria a dir que podríem saltar-nos la segona part. No gosaria dir que la novel·la guanyés, però em sembla que no perdria excessivament. Quanta, quanta guerra… és una obra que s’ha de llegir moltes vegades. Això es pot dir de pocs llibres.

( Barcelona, Biblioteca de la Sagrada Família, 21 d’abril del 2008 )

Aquest Sant Jordi, el Centre Cultural Blanquerna de Madrid –Alcalá 44, exactament on tenia la seu la Secretaría General del Movimiento– va presentar les Meditaciones en el desierto de Gaziel. És un dels llibres més importants del vint català, il·localitzable en idioma original. Inesperadament, va comparèixer el nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, amb seguici i escorta. Va prendre una copa de cava, va retratar-se amb els presentadors –Enric Juliana i jo mateix–, i va anar-se’n. Potser ens hauria fet un favor quedant-se ell i seguici, perquè, a banda dels periodistes i els organitzadors, vam tenir per tot públic una sola i misteriosa persona. Però el nou ministre devia haver vingut per retratar-se i saludar Juliana. Per conèixer Madrid, el ministre català havia anat a veure el periodista català més destacat que ara hi escriu.

Durant l’acte, Juliana va dir que, al Madrid franquista, Gaziel hi havia descobert el cinisme polític; un cinisme que encara explica alguns episodis recents. En acabat, vaig fer notar a Juliana que m’havia sorprès el comentari del ministre Corbacho dient-nos que pensava quedar-se a viure a Madrid. Algú podia esperar-se que no ho faria? Juliana, un periodista que es mou com un caçador, distant i amb el nervi activat, va fer-me veure com un problema que, als catalans, no ens agradi Madrid. O que ens agradi més Barcelona, per dir-ho diferent. Els catalans no es queden a viure allà i no hi ha lobby.

Ja sol, cap al vespre, vaig entrar en un bar ple de gent que fumava. Vaig esquivar l’entrepà de calamars i vaig demanar-ne un de pernil serrà. Em van dir moltes vegades «caballero» i me’l van servir amb aquell primitivisme: sense tomàquet i sense oli. Vaig agafar un diari. De tota la cartellera, l’únic que tenia possibilitats de no emprenyar-me era el Teatro Nacional Clásico, que representava El pintor de su deshonra, de Calderón de la Barca. Tampoc tenia res més a fer, i me n’hi vaig anar. Unes metàfores precioses i una llengua esplèndida. Però uns decorats tenebristes, uns actors funcionarials, massa vells pels personatges que interpretaven, i una platea mig buida, on només hi havia jubilats amb descompte i els alumnes d’un institut. L’obra era una història d’honor mancillado i revenja salvatge, amb la parella adúltera assassinada i el marit glorificat i aplaudit per tothom, príncep inclòs, ja que «defendió su honra».

Aquell final em va enviar directament a l’hotel. Em vaig estirar al llit i vaig encendre el televisor. Al canal 1 hi havia sintontizada Intereconomía TV. Quatre tertulians es dedicaven a matxucar José Luis Rodríguez Zapatero i els catalans, per la qüestió dels transvasaments o pel que fos. Poso el canal 2. Libertad Digital TV. El mateix format: quatre tertulians dedicats a matxucar Zapatero i els catalans. Canal 3: Popular TV, amb la periodista Isabel San Sebastián conduint una tertúlia idèntica. La inquisició devia ser una cosa així. I encara hi ha catalans que troben contradictori que la COPE sigui de la Conferència Episcopal. El director de l’hotel participava d’una missió evangelitzadora que s’ha de dur constantment. L’endemà al matí, vaig poder triar entre El Mundo, l’ABC i La Razón.

És clar que Madrid no és això. Però el Madrid obsessiu, irracional i cortesà em detectava i em perseguia, la capital conscient que es deu a l’arbitrarietat de trobar-se just al centre de la teranyina espanyola.

( 3 de maig del 2008, El Punt )