Toni Sala

Ja començant per l’efecte mirall, l’aigua i la moral tenen força a veure. Posem per cas, aquest agost: a mitjanit, en un bar del passeig marítim del meu poble, a la vora de la màquina de tabac que hi ha al final de la barra, seuen dues estrangeres rosses, de quaranta i seixanta anys, segurament mare i filla. Tenen a davant un parell de copes de xampany. Pel cendrer ple de burilles i per les copes acabades d’omplir, ja es veu que no és la primera ronda.

Mentre la meva dona es baralla amb la màquina expenedora de tabac, escolto què diuen les dues estrangeres. Fan servir totes les possibilitats despectives de l’idioma anglès per malparlar d’un tal George i, en general, dels homes.

La màquina expenedora no funciona bé. S’ha quedat les monedes a canvi de res, i la meva dona busca amb la mirada el cambrer. No és la primera nit que les angleses passen en aquest cul de bar: ja coneixen la màquina. “Pégale”, aconsella la gran. La meva dona venta un copet a la màquina. Cap resultat. Llavors s’aixeca l’altra anglesa i clava una tal trompada a la màquina, que el paquet de Marlboro baixa de cop. “Hay que tratarla como a los hombres,” diu l’anglesa, i em repassa de dalt a baix.

No gaire lluny d’aquest bar, hi ha una discoteca. A aquesta hora, el passeig marítim és ple de jovent que se n’hi va. Estrangeres com les de la barra, però encara verdes, desfilen encantadorament cap a la discoteca – en termes estètics, l’anada a la discoteca no té res a veure amb la tornada de la discoteca. Per contrast amb el parell d’angleses perilloses i desenganyades del bar, les noies discotequeres em fan pensar en les sirenes, que li cantaven a Ulisses:

Mai ningú no ha doblat per aquí amb el negre navili,
que de les nostres boques la veu no escoltés, que és dolcesa;
però després se’n torna joiós i més ple de ciència.

Ja sabem com va salvar la pell Ulisses. Circe el va avisar:

Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella
de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures
no el sortiran a rebre, tornant a casa, joiosos:
no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,
des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima
d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va emblanquint-se.

Molt a prop d’aquesta mateixa platja del meu poble, el disset de juliol passat, uns turistes que es banyaven van veure uns pèls surant: era un cuir cabellut. Ja en vaig parlar llavors, aquí mateix. Exactament al cap d’un mes, el conductor d’una moto aqüàtica va denunciar que havia vist una cama flotant pels voltants del port de Blanes. L’endemà, un home passejava el seu gos per l’estany de Banyoles. El gos va entrar a remullar-se a l’estany i va remoure el fons de l’aigua. Mig amagades entre els joncs, hi havia les restes d’un crani humà. El dia següent, a Blanes, torna a aparèixer la cama flotant. Els responsables de la neteja de l’aigua van pescar-la amb un salabret. Segons El Punt, la cama “estava totalment descarnada a la zona de la tíbia i el peroné, però, en canvi, el peu, ficat dins del mitjó i la sabata, s’havia conservat perfectament.”

Entorn blanqueja una rima - és a dir, una pila - d’ossos de gent que es corromp. Cadàvers insepults, plagues de meduses, subsaharians ofegats o subsaharians vius: l’aigua ens acaba plantant davant dels nassos els problemes que ella mateixa ajudava a amagar.

( 6 d’agost del 2006, El Punt )

Un llibre fonamental a la meva biblioteca és aquest volum gruixut, de color negre i tapa dura, sense títol, que em va regalar una editora fa anys, pensant-se que l’aprofitaria per escriure-hi. És un volum mut, amb les pàgines blanques, que havia servit de maqueta per unes probatures editorials. El guardo entre els autors que m’interessen, és a dir, a un parell de parets de distància de la majoria de llibres que tinc a casa.

Com cada any, amb els turistes, ha arribat la primavera. Els coloms s’han tornat bojos, les cotorres urbanes s’han multiplicat i els veïns han obert les finestres. Els sents parlar, a ells o al presentador del programa que miren. Si apagues el televisor, sents el dels veïns. El dia s’allarga, de tant que ha de dir, i la xerrameca es multiplica.

La llengua està lligada a l’ànima amb un nus. S’arrela en el bassal que l’alimenta i que li dóna el to. Quan algú es deixa anar i xerra només per xerrar – no cal que sigui directament a tu: de vegades fotent la murga a un altre, al seient de darrere teu, en un autocar; o assegut a davant teu amb la parella, fent temps a la sala d’espera del consultori matrimonial -, quan algú xerra només per xerrar, per un acte d’autoafirmació i de conquesta, és molt difícil que no acabi dient bestieses. Llavors, no puc fer-hi res: veig el xerraire impúdic com una tassa de vàter, amb la tapa i els llavis obrint-se i tancant-se.

Aquests últims anys han nascut expressions defensives: “no em ratllis”, “no em taladris”… I encara, si tot fos xerrar. Perquè n’hi ha que alliçonen. Entre aquest bla-bla-bla interminable i entomològic, el zum-zum del mestretites és especialment emprenyador. Paràsit sense edat, deglutidor voraç dels organismes febles, el mestretites té l’hàbitat natural en àmbits descompostos, preferentment corruptes. Com que tota l’autoritat li ve del xerrar, no para de donar lliçons, i aquestes lliçons no poden refutar-se-li: com vols parlar seriosament amb un ximpancè? L’única resposta possible és el mutisme. Davant d’un mestretites, l’únic que es pot fer és deixar-lo dir. És un insecticida lent, però garantit. Deixar la mula que brami sola.

Es produirà, llavors, una bella metamorfosi per la qual el mestretites es transforma en monologuista. En aquest punt, segons què li convingui, el mestretites interpretarà el nostre silenci com un assentiment o com una covardia, en tot dos casos a favor seu. Si persistim a callar, però, arriba un moment perillós: és provable que el mestretites s’enfadi i àdhuc tingui actituds violentes. Per més que protesti, insulti i pernegi, però, hem d’aguantar. Si molt convé, ja li contestarà un altre mestretites, per donar-li la raó o per treure-li - això tant és. El silenci pot semblar en un primer moment transparent i neutre, però això és perquè el silenci, en realitat, és el mirall que li poseu davant del nas.

Llibres sense res a la coberta, amb les pàgines blanques. Diaris sense cap lletra. Cedés verges. Anuncis de carretera blancs. Telèfons amb el cable tallat, llengües dissecades, ordinadors sense pantalla i cases amb la persiana avall: un mestretites pot ser devastador. Però no s’ha de defallir: un dia o altre s’atipa de si mateix.

De tant en tant, penso: obriràs aquest volum negre, faràs cas a l’editora i començaràs a escriure. Però no. De cap manera. Aquest llibre de tapa negra és una obra mestra, és el quadre negre de Malèvitx, és la resposta definitiva. I hi ha mil maneres d’atansar-s’hi, sense haver-lo de plagiar completament.

( 25 d’abril del 2006, El Punt )

La piloteta de goma, al pis de dalt: pam, pam, pam. Pica a terra i torna a la mà del meu veí, que deu ser al dormitori, assegut al llit.

Té l’especificitat, l’espècie humana, de l’expansió espiritual. Lluitem com animals pel territori, però això no és prou i ens expandim de mil maneres més: els pares volien que els fills s’asseguessin d’una determinada forma a taula; els gelosos volen que la parella es vesteixi així o aixà, i la llengua va ser sempre companya de l’imperi. Cançons, llibres sobre el paisatge d’infantesa de l’autor, devessalls sentimentals sobre una terra. Amarament de la casa on hem viscut tants anys, de l’anell que ja era de l’avi, de l’americana amb què vam casar-nos i de la samarreta del Barça estrenada la nit de la final de la Champions.

Això devia pensar el meu veí de dalt, avui, al metro, tornant a casa. En com ens desprenem més alegrement dels cabells i les ungles que no de les camises, pantalons o sabates. Potser perquè sabem que la cinta de l’ungla no s’aturarà, o perquè tenim per inevitable la caiguda del cabell. L’expansió no afecta el propi cos. Deu ser que el cos ja és part de l’esperit.

Ara a l’entretemps, és el moment dolç de la sabata. Ho ha descobert, el meu veí, en els companys de vagó de metro: encara hi ha peus amb mitjons, i molta sabata esportiva, i unes botes i tot. La sabata d’hivern, amb la pell gastada, encara conviurà uns dies amb les sandàlies noves de colors, amb o sense corretja al darrere. Un peu a la vista pot ser més aviat desagradable, sobretot si l’ungla del dit gros sembla una peülla groga, que el propietari deixa crèixer potser per fer-se’n, a la llarga, una visera. Si la sandàlia és sense corretja posterior i la propietària seu amb les cames encreuades, un peu queda suspès a l’aire. Llavors, la base de la sandàlia penja uns quants centímetres sota el taló i s’aireja mitja arcada del pont del peu. El meu veí de dalt s’ha entretingut en el peuet d’una noia acabada de sortir de l’adolescència: ungles esmaltades, fulles verdes pintades a la llenca de cuir de la sandàlia, sola del taló penjant i l’arc del peu que fa una arcada que el veí, una altra primavera – unes vint primaveres enrera, tirant baix -, hauria considerat un arc de triomf digne de fer-hi desfilar per sota el millor de si mateix – que llavors tenia.

L’arc del peu del meu veí, ara mateix, el cobreix el feltre marró de la sabatilla. La pilota pica entre les dues sabatilles estampades de quadrats.

Pam, pam, pam. Pujo i toco el timbre. El pam, pam, pam de la piloteta s’atura. La veïna crida: “abre ya!” El veí s’acosta a l’altre costat de la porta, amb un gos als peus. Obre. Molt respectuosament, demano sisplau que sento un pam, pam, pam, que necessito concentrar-me per escriure un article, que si hi ha un nen, que si li pot prendre la piloteta. El veí no contesta, tots dos ens mirem el gos i el gos em mira a mi. El veí torna a tancar la porta. Dit més detalladament, me la tanca als nassos.

Abans, però, he vist darrere el gos el moble sabater de l’entrada, ple, com ho està el meu, de sabates velles per llençar. Ja torno a sentir el pam, pam, pam, sobre meu. Ara és més fort i no pararà. Ara té més sentit. L’home s’està expandint a través dels rebots de la piloteta. Ja no hi té res a veure la sandàlia. Me’ls dedica tots a mi. Formo part de la seva expansió espiritual, i ell forma part de la meva.

( 23 de maig del 2006, El Punt )

Aquesta setmana, al meu poble han muntat les atraccions per la fira de la festa major, que serà els primers dies d’agost. M’hi vaig estar passejant dijous, a mig matí. Hi havia àvies amb néts i molts nens amb banyador, perquè la fira és a tocar de la platja. Feia olor de crema bronzejadora. Era un gust, per les criatures, veure aixecar les atraccions. Autos de xoc, casetes de tir, tómboles, cadires voladores, pesca de tortugues, remolcs carregats de paquets enormes: uns Reis d’agost. «Mira, el Pulpo!» Plegada a dintre el tràiler, l’atracció semblava un pop amagat a la roca.

Els operaris anaven amunt i avall, carregant peces i eines estrambòtiques, bruns, amb guants i sense samarreta. Un home penjava en un arbre l’anunci d’un circ. Es va haver de plantar una grua per aixecar la muntanya russa. Uns magribins polien les carrosseries dels autos de xoc. Els responsables de l’escalèxtric infantil provaven els bafles, entre un frankfurt i una parada de xurros. Tot aquest treball, ahir al vespre va desembocar en un cafarnaüm de música i llums estridents, una benedicció pel repòs estival.

Juliol i agost són els mesos forts de les festes majors i, per tant, de les fires. Un gitano que porta una petita tómbola em va explicar que venia de la festa major de Sant Andreu de Llavaneres. D’altres arriben d’altres parts. A cada poble, cada any es troben els mateixos. L’animador de les curses de camells de plàstic, un homenet inquiet, amb cua i veu de fumador, anava atrafegat amunt i avall controlant el muntatge de les vuit atraccions que té en aquesta fira. És propietari d’algunes més, ara mateix a Blanes. Se’l veu satisfet. L’èxit de la seva parada ve de com ell mateix retransmet, amb el micròfon a la mà, una competició tan ximple com una cursa de camells de plàstic que avancen una mica cada vegada que els jugadors fan entrar una piloteta a un forat.

L’home de la tómbola preparava els premis. Anava posant-los als expositors. Arribava una furgoneta. «Artículos para la feria.» Va descarregar caixes de joguines de plàstic pels firaires. Una noia mestissa traginava una bossa plena de peluixos.

El pròxim dimarts 5 d’agost, l’endemà del final de la festa major, com una mena de comiat, al meu poble els firaires organitzen el que en diuen «la festa del nen». Fa anys que funciona. És l’últim dia de fira. Els pares ja en tenen la pipa plena, i la butxaca buida. Llavors totes les atraccions, per un dia, rebaixen els preus al cinquanta per cent.

Fa un any, coincidint amb la festa major del meu poble, van arribar les notícies de la crisi borsària americana. Ara, diaris, governs i particulars, tothom parla d’aquest estiu com de l’últim d’una època de vaques grasses. A l’estiu tota cuca viu, vénen a dir: després ens ho trobarem. Agafeu aire. Si no heu vist les vaques, per què badàveu. Les empreses han començat a acomiadar o a tancar abans que la crisi les arrossegui. Pugen l’atur, l’endeutament, la inflació. Baixen la borsa, el consum, les perspectives de creixement. Enfonsada la bicoca immobiliària, queda la pròrroga del turisme: fins al setembre. Això se’ns anuncia. Ramats de vaques magres. Aquest any, els autos de xoc, les muntanyes russes, el tren de la bruixa i la casa de la por han agafat molta potència. La fira hipnòtica d’aquest agost l’haurem de veure amb ulls d’adult.

( 26 de juliol del 2008, El Punt )

Em roda el cap de pensar, cada persona que veig, tot el que la revesteix. Començant pels cabells: quina conversa amb el perruquer va precedir aquest tallat? Acabant pels peus: de quina tria són resultat, aquestes sabates? Quants viatges ha fet, aquest home, quines botigues i ofertes ha descartat, per acabar-se comprant aquesta determinada camisa? I les ulleres? Graduació, paga i senyal, passi d’aquí cinc dies. Per no dir el móbil que ara es treu de la butxaca: bluetooth? Mp3? Càmara digital? Quantes hores d’autonomia?

Portem l’individu a casa seva. Posem-lo a l’habitació on s’està més. Envoltem-lo dels carrers del seu barri. Fem que el seu cor sigui el cor del seu món. Sumem-hi la família. La familia de la parella. Afegim-hi el lloc d’on ve i la gent amb qui es fa. Afegim-hi la gent que es fa amb la gent que ell es fa.

Homes trencaclosques, i una peça busca l’altra. La mateixa veu, la manera que la veu ret tribut al poder. Pots saber de quin partit és un polític, més i tot que pel que diu, més i tot que pel diari que llegeix o l’emissora que escolta, per la manera com parla – pels estilemes, les modulacions de la veu directament apreses del líder.

I això les coses perceptibles, perquè la penombra es va fent opaca. Si no du l’anell de casat: té parella? I si en du: té una amant? Aquestes arrugues: osquen la quarantena? I l’embalum de la bossa? S’ha endut un jersei per si es girava fred? I el paraigues. Que és beneit? Amb aquest cel tan net? O l’ha de tornar? Ja fa dies que no plou. Qui va deixar-li?

Llibres i diaris, ràdios, televisions i converses. Butlletins informatius a cada hora. La relació entre conèixer i conservar, entre saber i existir. El pare ensenya al fill la casa on l’avi va nèixer. Tinc, visc, sóc el que sé. Això va sol; seria com esperar que els pares no vigilessin els fills. Cap subjecció més instintiva que el sotmetiment a la informació, ni cap dolor més defugit que la solitud. La proteïna és una part del plat; el gust també ens alimenta; i la textura, el color, l’escalfor del rostit.

Per això que el misteri ens fa seus. El cervell que hi ha a dintre la nou per obrir, la promesa d’informació multiplicada. Aquest matí, un periquito groc es passejava per sobre l’armari de la meva habitació. Ha sortit tal com havia entrat, per la finestra. He baixat les escales. Encara l’he trobat al carrer, confiat i domèstic. De tant en tant s’aturava a pessigar una engruna a l’asfalt. Hi ha ocells que caminen i n’hi ha que saltironegen. Aquest caminava amb les potes rígides com escuradents, i ha trobat refugi a sota un cotxe aparcat.

Ni idea d’on sortia. M’he mort de ganes d’estirar-li informació. L’hauria desplomat i esventrat amb les ungles per remoure-li les entranyes. D’on s’ha escapat? Com? Quant fa? Qui el busca? Com ha anat a triar justament la meva finestra? De què viurà, lliure? On trobaran el cadàver? El periquito ha volat per entre els edificis, perquè algú altre pugui fer-se aquestes mateixes preguntes. Un gos treia el morro entre els barrots d’un balcó. Els ulls dels gossos, dels ocells, gats, peixos, persones: què hi passa, al darrere? Al cervell de la nou per obrir. Ganes de veure què passa darrere dels ulls d’un amic, del veí, l’animal, arbre, pedra, què passa a dintre nosaltres mateixos.

D’anar greixant la maquinària del traspàs d’informació.

(15 de novembre del 2005, El Punt )

Henry Moore guardava al seu estudi troncs retorts que trobava als boscos, trossos de sílex arreplegats als camps de Hertfordshire, ossos que descobria al plat mentre sopava. Petxines, còdols, d’aquests trossets de la natura que recollim i deixem a sobre d’una taula al rebedor, o que duem a la butxaca una temporada per poder anar-los amanyagant. Ho fem per la força concentrada que tenen els detalls de la natura, per la bellesa de la imperfecció, pel vigor atòmic i primitiu, suposo.

Si Gaudí modelava la natura, la humanitzava fent-la utilitària i ciutadana – i, per torna, ens convertia a nosaltres a un estat inquetant de selvatgia -, sembla que Moore hagués simplement deixat fer a la naturalesa, li hagués donat veu, l’hagués retallada i aconseguit envoltar de silenci perquè la poguéssim sentir bé. No va limitar-se a copiar-la, com Dalí, no va recrear-la; simplement la va deixar fer. Diu que entrava al seu estudi, remenava entre els objectes naturals i, al cap d’uns minuts, li venia la idea. Per alguna mena de paciència divina o d’acceleració imaginària, Moore trobava la manera de saltar-se un pas en l’evolució natural d’una peça orgànica, un pas de milions d’anys, i després tornava aquella peça al seu entorn, amplificada, convertida en escultura, una escultura que n’era la conseqüència natural, amb el prodigi, per si fos poc, de mantenir-se viva. Plantats davant d’una escultura de Moore, endevinem que no està quieta, que està evolucionant, que, algun dia, l’escultura ja no serà la mateixa, perquè l’hem agafada en un moment de pas.

Per això les formes humanes seuen o jeuen, perquè s’estan esperant, fan temps. “L’escultura”, va dir Moore, “ha de ser eterna i reposar.” Per sortir-se’n, va fer servir materials naturals, vius, que treballava a partir d’una comtemplació permanent de la naturalesa. Cada dia agafava el cotxe per anar-se’n a veure les formes dels boscos i els prats. Llavors, lògic, li surt una escultura que tancada en un museu es torna trista com un animal engabiat. Una escultura que li convenen els camps verds anglesos, els arbres i els xais, l’aigua, la llum i els intercanvis entre aquelles formes. I, quan l’escultura està pensada per un edifici, és a través d’una forma natural que s’hi relaciona; no és una artificialitat confrontada a l’edifici, sinó una part de la naturalesa que s’hi ha acostat.

Però Moore no treballava només els petits detalls; el cos humà també evoluciona a les seves figures, esculpides o dibuixades. El tema de la maternitat per força havia de ser important en una obra així de generativa; i la figura femenina, i l’embaràs, donat en formes tan aparentment estranyes com una armadura, un forat, uns miners o els refugis londinencs durant els bombardejos de la segona guerra mundial. I després hi ha el descobriment de la dualitat, de la creació compartida, en peces que s’han desdoblat i es confronten i es creen, sumant-se, restant-se, o en representacions familiars on el fill uneix materialment els pares.

Vistes aquestes escultures, et vénen ganes de sortir de Barcelona i anar-te’n a badar pels boscos i pels camps, de contemplar les formes dels arbres en estat natural, de les roques i els núvols. Moore va plantejar honestament l’essència ambígua de l’art i va defensar que l’escultura havia de ser misteriosa i havia de fer preguntes a l’espectador, i, en això, també va seguir la natura.

( 2 de setembre del 2006, El Punt )

Dimecres passat, dia de la Mare de Déu del Carme, al moll de Palamós, vaig preguntar per la processó a un avi assegut en un banc. «Teniu raó, que és avui. Però, els pescadors, com que se’ls gira treball, la fan diumenge, que és festa. Allà a l’oficina de turisme us donaran un prospecte. Però ha perdut molt. Aquí hi ha quaranta barcos d’arrastre, però molts queden amarrats a port, no volen sortir i molta gent queda en terra. Alguna vegada algú s’hi ha fet mal, o ha caigut a l’aigua, i no estan de punyetes. Han de fer un seguro especial per als que s’embarquen, no volen problemes. Potser en surten deu. Van a buscar la verge del Carme a l’església i l’embarquen, però ha perdut molt.»

«Deuen fer-la diumenge», li dic, «perquè ho puguin veure els turistes de cap de setmana. A Sant Feliu van fer-la diumenge passat.» Resposta: «No ho sé. Perquè el turisme ha baixat, eh. No es veu gent, per la crisi. El boom va ser als seixanta i setanta. Aquí mateix, llavors, no s’hi cabia. Ara estem a la segona quinzena de juliol i, d’ambient, no n’hi ha. De gent, no se’n veu.»

Sóc de la Costa Brava, i el diagnòstic no em ve de nou. Des de petit que cada juliol sento la mateixa cançó: aquest estiu, no hi ha gent. Suposo que aquí es combinen la discreció amb què tractem els temes monetaris i la sensació que sempre tenim amb el que ens ve donat: que mai n’hi ha prou. Segons les estadístiques, deixa menys diners, però cada any ve més turisme (gran negoci). Però el comentari no varia: no es veu gent, aquest any!

També és veritat que, l’estiu de la crisi immobiliària, la Costa Brava és plena d’apartaments, pisos i cases en venda. Som a mitjan juliol i encara veig molts cartells de «Es lloga». Algun pis, fins i tot, «Es lloga/Es ven». I sí que el Museu de la Pesca avui sembla poc concorregut, i sí que he trobat aparcament lliure i gratuït, però els cotxes de matrícula francesa, belga i holandesa, els turistes de juliol, no veig que hagin fallat.

Fixem-nos, aquest bon home: em parla del turisme com si parlés del peix. Al capdavall, són negocis basats en la depredació: «Aquí abans venia molt d’alemany i molt de belga, amb molts diners. Tot això ja no ve, perquè troben països més barats que aquí. Això cada any ha anat a menos!»

Un cop passada la llotja dels pescadors, amb els camions frigorífics de les peixateries aparcats a l’entrada i tot l’entorn de restaurants de peix, arribo al port de pesca. A bord d’un petit palangrer amarrat, un pescador adoba una xarxa. L’estira d’un cubell, la fa passar per una anella elevada que l’aixeca, la desembolica i en va traient les noses que hi han quedat enganxades després d’haver separat el peix. Un cargol de mar, un tros de cranc, una garoina, un pagell mutilat, un corall groc… Ho va tirant per la borda, i cada rebuig que va a l’aigua congrega tot de peixos, que pugen del fons a mossegar.

Quan el rebuig està massa embolicat a la xarxa, agafa un mall de fusta i l’esmicola sobre l’orla, a la mateixa xarxa. M’explica que deixa la xarxa calada uns quants dies, amb una balisa a cada extrem, una de vermella i una de negra. Troba un tros petit de corall vermell a la xarxa. «Encara n’hi ha,» em diu. No el llença. Ara la xarxa du enganxada una banya de llagosta, llarguíssima. La tira a mar. Li pregunto pel preu actual de la llagosta. Resposta: la gamba grossa va a cent euros el quilo, però, «ui, la llagosta! Abans d’agafar-la, ja la tinc venuda.»

( 19 de juliol del 2008, El Punt )

Aquests últims anys hem hagut de patir una absurda reivindicació de l’excel·lència enfront de la pretesa tendència a la vacuïtat de la prosa catalana actual. Els promotors situaven als dos extrems dos autors indiscutibles, Monzó i Porcel, i era, de fet, un mèrit més de Jesús Moncada que el seu nom no aparegués mai en aquestes polemiquetes.
L’any passat vam celebrar el centenari de Marines i boscatges i aquest any, almenys en la teoria, celebrem l’any de Solitud, dos dels millors llibres mai escrits en català, en què el paisatge de Blanes i el paisatge del Montgrí es barregen a través de la llengua amb les històries que s’hi expliquen. No costa gens d’inserir la Mequinensa submergida de Moncada en aquesta tradició.

També pel rigor i la talla de les seves novel·les. De Camí de sirga se n’ha parlat i ara se’n parlarà abastament, però jo reivindicaré la novel·la seva que m’estimo més, que és Estremida memòria. Estremida memòria explicava un fet de la història local de Mequinensa, l’assalt i assassinat d’un recaptador d’impostos al segle XIX. “No he escrit una novel·la històrica, encara que passi el 1877”, va haver d’advertir l’autor, en una entrevista, i amb tota la raó. La narració transcorria durant els dos dies anteriors i el dia dramàtic de l’execució dels bandolers, però, naturalment, la novel·la transcendia els fets i es convertia en la descripció d’una comunitat i d’uns successos les conseqüències dels quals arribaven fins a avui. La narració se’ns donava a través de set punts de vista, sis dels quals femenins, d’una manera absolutament vivencial i sensitiva. Potser alguns vam necessitar un llapis per retenir els personatges, vull dir que no és una novel·la fàcil, per sort: perquè Estremida memòria retorna l’esforç amb escreix. Com sempre passa en les comptades obres de categoria universal, la realitat i la ficció es confonien en el relat d’una densa història moral, inoblidable.

La mort de Jesús Moncada, a seixanta-tres anys, és una de les notícies més terribles i desgraciades d’aquest any.

( 14 de juny del 2005, El Punt )

Després diran que no llegim, però, mentrestant, al tren de rodalies de la costa, qui no va amb el diari gratuït és que ha arreplegat un catàleg immobiliari. I quina requesta, aquests catàlegs: al jove que busca teulada, li pren el catàleg l’inversor que ja va per la cinquena. Hi ha fotografies i tot són magnífiques oportunitats. Sant Pringat de Quintaforca Loft a reformar 2,93 m2 celobert barbacoa  id.  parelles 12kg€.
Ara és l’únic moment de l’any que el catàleg d’agència immobiliària perd la preminència, i és perquè un altre catàleg li passa a davant i permet oblidar-lo: el catàleg d’agència de viatges.

Dret entre els turistes, al vagó de rodalies costaner, el jove hipotecat local obre el catàleg i a veure què hi tenim: Alemania, la ruta de los cuentos de hadas; Eslovenia en granjas; Noruega en cabañas; Polonia en castillos; Suiza con niños. Tot il·lustrat amb fotografies inoblidables. No me n’invento cap. Després tenim la destinació exòtica: Tras las huellas de Rimbaud (Yemen 18 días), La gran ruta Kiwi al completo, Memorias de África… El jove hipotecat local s’atura un moment. Ha vist un catàleg d’immobiliària a la paperera del vagó, i això l’ha fet rumiar. Per què no estalviar-li un termini de la hipoteca al meu fill? Amb una cosa més pròxima ja faria. Si viatjo pel país, donaré negoci als de casa. És clar que l’ideal seria poder prescindir, oblidar-me del turisme. Però com puc evitar el turisme sense haver de fer turisme, si resulta que en aquest mateix tren de la costa en realitat el turista sóc jo; si els estrangers són majoria, si l’excepció i el que ha d’anar-hi dret sóc jo!

Una bona solució pel nostre jove hipotecat local és recòrrer a l’anomenat Turisme Interior Total, una nova tendència que cada dia guanya adeptes entre el jovent amb més futur del nostre país. Aquest estiu, la demanda de TIT ja supera àmpliament la de vols barats i ofertes last minute. El TIT s’ha demostrat una alternativa vàlida, econòmica i sostenible a les vacances tradicionals. “No m’afectaran les vagues de pilots, però ni així em perdré un sol gram de l’essència de tot viatge, que és l’autoconeixement,” comenta l’Elisenda, una entusiasta de la modalitat. Com que el TIT s’adapta a cada gust particular i a les possibilitats de cada butxaca, donarem com a exemple de viatge-tipus d’una setmana el que el nostre jove hipotecat local, aficionat als esports d’aventura, emprendrà aquest vespre quan torni de la feina, en aquest mateix tren de rodalies, si troba un seient i pot tancar els ulls i recolzar el cap al respatller dur.

Viatge en glòbul. Dia 1. A l’hora prevista, sortida en vol amb destí a Pulmó. Nit a bord. Dia 2. Ruta de la tràquea. Combinat de barranquisme i rappel. Allotjament en parador nacional. Dia 3. Excursió a l’arbre pulmonar. Senderisme pels bronquis. Submarinisme sanguini. Presa de contacte amb el glòbul. Tarda lliure. Allotjament tradicional en família. Dia 4. Visites amb guia al ventricle i aurícula esquerres. Zona típicament sentimental, possibilitats amoroses. Ràfting. Dia 5. Creuer per l’Aorta. Festa de benvinguda a bord. Meravelles de la pròpia persona, tan lluny, tan a prop, quin ens ho havia de dir i qui no es conforma és perquè no vol. Sopar de gala amb el capità. Dia 6. Escala de dues hores a Ronyons. Visita de l’impressionant, enorme i infatigable Fetge. Degustació de productes autòctons: paté de foie. Allotjament als Intestins. Dia 7. Compres de darrera hora. Sortida aèria.

( 13 de juliol del 2006, El Punt )