Toni Sala

Em preguntava, veient Delacroix, si els artistes no figuratius poden arribar avui a parlar-se gaire amb els clàssics, d’una manera semblant a com Delacroix xopava el pinzell a les pintures de Miquel Àngel, Rubens i Goya i es rebel·lava explícitament contra la tradició de Poussin, David i Ingres.

Les notes a peu de pàgina de vegades es mengen el text, i, sent el gran romàntic francès i un dels prodigis de la història de la pintura –i del cine emmarcat més fastuós–, no m’ha semblat que el seu romanticisme fos del tot acomplert, del tot lliure: hi ha una rigidesa de l’esforç, com si les cordes –les línies del dibuix– que ha de trencar l’estrenyessin massa per poder arribar a les sublimitats tan ben assumides d’un Friedrich o d’un Turner. No m’estranyaria gens que les meravelles que aconsegueix fer amb els animals i amb l’animalització de les persones –nadons com cadells, guerrers barallant-se igual que lleons sobre cavalls de Rubens– fossin un intent de defugir l’excés de consciència que una cultura tan abundant com la seva –moderna i oberta al nord-est, però d’arrel francesa acadèmica– havia d’oposar a l’alliberament romàntic.

Hi ha la història famosa de quan algú el vol afalagar dient-li que és el Victor Hugo de la pintura i Delacroix contesta, molest: “No senyor, això meu és classicisme.” La serenitat no la va perdre mai, com una àncora: la serenitat de Virgili al costat de Dante, la trasbalsadora serenitat de Sardanapale mentre fa cremar i degollar, la de la Venus marmòria de La llibertat guiant el poble. Des de Tànger, escriu fascinat a un amic com veu passejar-se pels carrers “Catons i Brutus, als quals no falta ni l’aire desdenyós que devien tenir els amos del món.”

Però el cas és que el rai de Gericault travessa tota la seva obra, fent transbordar personatges com Don Joan o el mateix Jesús de barca en barca fins a la mar verda de la Normandia, cap al color deslligat, el paisatge. L’essència de la pintura és el color, el paisatge del color: això ho sabia. La curiositat del dibuix pot plaure molt, però és el color, que enganxa els ulls com si fossin mosques i que se’ns endú de la matèria. Si li va costar, no va equivocar-se: de l’impressionisme fins avui, la resta és anecdòtica.

(18 de febrer del 2012, El Punt Avui )

No estava segur d’abaixar la guàrdia, deixant-se portar així. No li interessava conèixer gent nova – almenys d’una manera conscient -, amb l’esforç que això demana. Potser l’estirava la facilitat amb què l’altre l’havia convidat, com si fos un simple dinar de feina amb aquell company que treballa a l’altra planta i que t’acaben de presentar.

Van seguir la nacional en direcció a Girona, ell darrere el camió, i al cap de pocs quilòmetres van entrar a un aparcament ple de camions, a peu de carretera. Ja havia parat una vegada en un restaurant de camioners. Un menú abundant per un preu mòdic. El comportament dels transportistes era promiscu, es parlaven d’una taula a l’altra, cridaven potser perquè havien begut, potser perquè havien de complir les hores obligatòries de descans i després farien la migdiada. Ell anava sol, però de seguida, si hagués estat d’humor, hauria pogut engegar fàcilment una conversa.

Avui havia entrat amb aquell noi vint anys més jove que ell, però deu més gran que les seves filles. L’especialitat del restaurant era la carn a la brasa. L’altre va recomanar-li xai i van servir-los ràpid, com devia ser obligat pels transportistes de pas, la majoria dels quals segurament seguien la nacional per estalviar-se l’autopista, i per tant no tenien gaire temps per perdre. Al fons del menjador hi havia una llar encesa i, com s’esperava, la cridòria amb prou feines deixava parlar.

Tampoc tenien gaire a dir-se. El punt de fatxenderia del camioner només volia dir que el tractava una mica com a un pare.

- Aquesta tarda no tinc viatge – va dir el camioner. – Tu també has acabat la jornada?

- Fins demà. Sí.

- Hi ha poca feina. És ple de transportistes que treballaven a la construcció que han hagut de plegar. Poca feina. El gasoil no para de pujar. Tu saps quant val, omplir el dipòsit? De què fas, tu?

- Treballo a Vidreres. Al Santander.

- M’hi havia fixat. Els pantalons, la camisa… I la corbata i l’americana?

- Ho deixo a la feina. Fa massa fred.

- Els bancs en teniu la culpa de tot.

- No et pensis. Si la cosa peta, començaran a caure bancs com un dòmino, per tot Europa.

El camioner va donar un cop d’ull per la finestra.

- Veus aquell nano? Si algú s’acosta al camió m’avises. El mes passat em van buidar el dipòsit. Vénen amb garrafes, posen una manguera al dipòsit, xuclen i tururut. Hi caben tres-cents litres, al meu dipòsit. Fes números. L’altre dia van enganxar una furgoneta amb un dipòsit de tres mil litres a dintre i amb un sistema de bombeig. Va sortir al diari i tot. Si no ho veig, no m’ho crec. Amb un forat per treure la manguera. Els camions grossos tenen dipòsits de mil litros. Fes números.

Escurava els ossos altre cop amb els dos nois al cap. El camioner li havia assenyalat un noi que caminava per l’aparcament – havia acabat entrant al restaurant, era a la barra – i el noi l’havia dut a pensar altre cop en els germans. El gust de la carn a la brasa, el tacte cendrós de la part externa del xai, la carn morta, tot això eren pensaments que no es pot permetre un carnívor.

S’havia fixat en el camió, un camió ja vell, vermell, ataronjat, amb la circumferència de la casa Mercedes al morro, la grua plegada a darrere la cabina i la caixa buida. No impressionava gaire, però és que l’arbre també semblava innocent, a simple vista.

- No et fan por, a tu, els camions? – va continuar. – No els trauries de la carretera?

- Oi tant. I tots els cotxes que vénen de front. I els arbres de cada costat.

- Vine – li va dir el camioner. – Vine un moment – i se’n va anar cap al camió. Es va aturar a davant de la cabina, va fer un gest amb el cap i va dir: – Què et sembla? Vols pujar? Veuràs que es veu diferent, el món, des d’aquí dalt.

Va fer que no amb el cap.

- Mira – va dir. Amb el dit li va assenyalar el para-xocs. Hi havia un bony i una ratllada. Els hauria vist igualment. Es veien a primer cop d’ull. – Només queda això. D’aquí un any, la ferida del tronc, tancada, i aquí no ha passat res.

- Fa una fred de collons – va dir ell. – Potser sí que faré el cigarro.

Abans fumava. Ho va deixar quan les nenes eren molt petites. Aquella temporada va fer altres coses – l’assegurança de vida i el pla de pensions, acceptar el trasllat a Vidreres, comprar-se el televisor més gran del mercat, decidir tenir un tercer fill – per assegurar la situació de les nenes. Pures supersticions.

La coïssor calenta del fum va fer-li sentir el contorn de la llengua i les parets de la boca, l’esòfag i els pulmons. D’una manera semblant necessites els altres per sentir-te les vísceres. Aquests altres podien ser qualsevol. El món estava ple de gent. Volies pensar que els familiars i els amics et donaven les certeses, però un camioner desconegut, o el gust del tabac ros dues dècades després de deixar el negre, te les donaven igualment. Per què aquell patir? Si ara tornava a casa i es trobava les filles i la seva dona mortes, la salut física no se n’afectaria. No hauria perdut ni un braç ni una cama, continuaria sent ell sencer. Més sencer i tot, amb més coneixement. I doncs, per què aquell patiment pel que el camioner li estava ensenyant, un patiment que no venia d’unes persones concretes sinó d’uns desconeguts, d’una possibilitat? O realment patia per aquells dos nois, com per una cama amputada que no és teva?

Es començava a fer tard. Havia esgotat els deu minuts o el quart d’hora de marge que la seva dona deixaria passar abans de trucar-lo, el temps de començar a pensar de tornar a escalfar el menjar. Era un oficinista de manual, ell, extremadament puntual, cada dia feia el mateix trajecte en la mateix temps, mitja hora de viatge, a principis d’una tarda d’hivern poca cosa podies fer, a part de conduir cap a casa.

- Feia anys que no fumava – va dir.

- En vols un altre?

El va agafar, el camioner va encendre-li i va tornar-se’n cap a l’arbre, amb l’altre a darrere, que també se n’havia encès un. Va pensar que quan se l’hagués fumat se n’aniria, igual que un condemnat a mort. Millor dit, al contrari d’un condemnat a mort, perquè es sentia comprès al radi d’acció de la mort, una mica enganxat en una teranyina que tenia l’arbre per centre. Tenia l’energia per desfer-se’n, però notava la viscositat enganxosa a les ales. I el camioner se li va posar al costat, altre cop.

- Escolta – li va dir el camioner. – Tens pressa? Vull dir si has dinat.

S’ho va haver de preguntar ell mateix. Havia dinat? És clar que no havia dinat. Però, tenia gana?

- Amb aquesta fred, no s’ha de perdre la gana – va dir el camioner. – Jo me’n vaig a dinar aquí a can Serrat. No sé si ho coneixes. T’ho dic per si t’hi vols afegir.

- Potser sí – va dir.

I sentint-se la pròpia veu va deduir com n’estava, de desvalgut. Va treure’s el telèfon de la butxaca i va trucar a casa.

- Escolta – va dir -, digues a la teva mare que no vindré a dinar, que m’he trobat un conegut i que menjarem per aquí. Encara no he sortit de Vidreres. Digues-li que no pateixi, que posi el dinar a la nevera, que ja m’ho menjaré per sopar.

Si llegeixes, no estàs mirant la tele i, si no mires la tele, en general, vius més tranquil. En principi, la lectura i la televisió no haurien de ser més incompatibles que, no ho sé, la cuina o la jardineria i la televisió. Però de vegades sembla que no vagi així, i diries que els programes bons de llibres no és que no tinguin audiència, sinó que la treuen, la maten, la vampiritzen, perquè la literatura és essencialment antitelevisiva.

Així miro d’explicar-me que no tinguem avui un programa tan senzill i econòmic de fer com un bon programa de llibres. I no és per falta de models. Els programes de A fondo es van passar a DVD i avui són a les biblioteques. Veure l’entrevista de Joaquín Soler a Josep Pla no és pas tan diferent de llegir un seu llibre. I no fa tant teníem L’hora del lector, amb un presentador competent, que llegia i que sabia escoltar.

Potser perquè era massa digne, algú va decidir fer saltar aquell programa per posar-n’hi un altre que aquesta setmana he tingut el disgust de veure. Es diu Via llibre i aquest cop anava dedicat a Dickens i els clàssics. Quatre idees inconnexes sobre Dickens, quatre banalitats en una conversa sobre els clàssics, una entrevista a una lectora jove (com dient: oh, existeix!) i tot l’arsenal de tòpics llibrescos: taques de tinta, ulleres rodones, volums vells, cofre enterrat ple de llibres, ploma d’escriure. Durant els 25 miserables minuts de programa, es van presentar i referenciar fins a vuit edicions de novel·les de Dickens, totes en traducció al castellà, com si les traduccions catalanes de Dickens ni existissin, ni haguessin estat, fins avui mateix, tan importants per la nostra literatura.

No sé si són radicalment compatibles literatura i televisió. En qualsevol cas, hi hauria d’haver com a mínim un respecte del món de l’audiovisual envers el món de la paraula. És la paraula, que ens distingeix com a humans. En un programa de llibres, l’audiovisual ha de deixar espai a la paraula i no la paraula a l’audiovisual. Si no tenim present ni això, senyora Terribas i, sobretot, senyor Mascarell, després ja podem anar plorant i trobar de mal gust i de poca educació el comportament del sector audiovisual en una gala dedicada al cine.

( 11 de febrer del 2012, El Punt Avui )

Tenien un punt de banalitat, les esses negres deixades pel pneumàtic a l’asfalt, el tronc pelat pel xoc, els trossos de plàstic i vidre escampats per terra. No semblava gaire dramàtic. Costava relacionar la violència de l’accident amb la quietud de l’arbre i les muntanyes del fons. Ell va obligar-s’hi, va recordar el cotxe abonyegat de la fotografia, va arranar-se a la cuneta i va baixar, va travessar la carretera sense trànsit, va aturar-se allà mateix que abans ho havien fet els adolescents de les motos. S’havia d’imposar la realitat de l’accident, la mort dels dos germans desconeguts. No podia adormir-se, tenia tres filles, ell, no podia permetre’s passar de llarg de la realitat quan la realitat mateixa el buscava. Quan les notícies emetien imatges d’una tragèdia, quan feien documentals sobre camps nazis, era obligat mantenir-se mirant-los i no canviar de canal. No estava preparat, no era prou valent per anar pel món com si no passés res.

El soroll d’una porta que es tanca el va fer girar-se, i va veure el camió de palla, ara buit, aparcat darrere seu. El camioner del jersei blau s’acostava. Havia sentit venir el motor, de lluny, però després se n’havia distret, concentrat com estava en la matèria, la fusta pelada del tronc i els trossets de vidre com una gebrada.

El camioner va acostar-se fent que no amb el cap i, sense preàmbuls, li va preguntar si els coneixia. Ell va fer que no amb el cap.

- Tu sí?

- No, tampoc. Però he vingut a descarregar unes bales i el poble estava buit, m’he hagut d’esperar que acabés l’enterrament i després m’he trobat tot el panorama. Que ets d’aquí?

- No. Treballo aquí. Jo sóc de Palafolls.

- M’ha tocat descarregar just a casa dels pares d’una noia que sortia amb un d’ells. La casa estava tancada, quan he arribat. M’he hagut d’esperar que tornessin de l’enterrament i he vist la noia.

- Déu n’hi do.

Van passar un parell de cotxes que venien del poble. Els conductors van girar un moment la mirada cap al lloc de l’accident. Van creuar les mirades amb ells, primer un, després l’altre. Potser havien anat a l’enterrament. El lloc s’havia convertit en un punt d’atracció.

- No sé com no ens hi acostumem – va dir al cap d’un moment l’oficinista, per fer prevaldre la seva experiència d’home de cinquanta anys. – Bé que ens hem de morir tots, en un moment o altre. No hauria de venir de cinquanta anys més o menys.

- Ja seria estrany que no ens sabés greu – va dir el camioner. – Només tenim aquests anys.

- Però hauríem de tenir clar que els podem perdre. No afectar-nos tant. Això passa.

- És fàcil de dir. El meu pare sempre diu que no hi ha res tan bo que no arribi a cansar mai. I jo li dic: la vida. I ell fa així amb el cap. Ningú ens obligava a parar aquí.

Igual que perds vista i agilitat, va pensar ell, sembla que amb l’edat perds clarividència.

- Llavors, per què has parat? – va preguntar.

El camioner es va treure un paquet de Marlboro de la butxaca i va oferir-n’hi un. Va dir que no.

- Carda fred – va dir el camioner. – Si vols la veritat, he parat perquè he vist que hi havia algú. Llavors he pensat que devia ser el lloc de l’accident… Tu per què?

- No ho sé. Per no passar de llarg. També hi havia uns nanos que s’ho miraven.

- A mi aquestes coses més aviat em fan viure. Vull dir que et vénen ganes de viure per ells.

- És veritat.

- No sóc pas un filòsof… Però anant amb el camió ho veig. Jo veig els meus pares, la mare, quan surto al dematí, sempre, sempre, vigila amb el camió, vigila amb el camió… I mira que no sóc pas una criatura, que encara visc amb ells perquè mira, ha anat així, la crisi, les dones… Que, de fet, ara n’hi deu haver dues més. Doncs la mare sempre em diu que vigili, i no cal, perquè a la carretera el fort sóc jo. Encara que el camió no sigui res de l’altre món.

- Però també hi ha accidents de camioners, no fotem.

- No tants. No et pensis. Si comptem les hores que fem, pocs. I menys per carreteres secundàries, que són les que jo faig servir. No vaig mai gaire lluny, com a molt Barcelona. Amb aquest camió… No, més aviat sou els que aneu amb cotxe, els que heu de patir, quan em veieu a mi. Fixa’t, la cabina, jo us veig des de sobre, us acolloneixo, és veritat o no?

L’església havia tornat a treure el formiguer a la plaça, però els carrers van desguassar-lo. Al menjador de cada casa, les taules estaven parades. El seu company havia tornat a l’oficina i ràdio Vidreres havia recuperat la veu del locutor, potser una mica més lenta i distreta, és veritat, encara que continuava la selecció de les cançons ensucrades del moment. L’estona que quedava abans de tancar van estar ocupats a atendre els clients de dol que van aprofitar l’enterrament per passar per l’oficina. Només els familiars i amics més pròxims havien seguit la comitiva al cementiri.

- Perdona’m per abans – va dir el seu company entre un client i l’altre. Feia més d’una dècada que treballava amb ell, eren un matrimoni. – Tens raó, no és moment per passions baixes.

- No – va dir ell. – Perdona’m tu a mi. Estava una mica afectat.

Però el seu company tenia raó: no era moment per les passions, ni altes ni baixes. I en canvi no se’n podien salvar. Per això el seu company li demanava disculpes. Abans havia jugat a les passions baixes i ara jugava a les altes. I ell havia contestat, havia cedit perquè el silenci no ho empitjorés encara tot. Per no empitjorar, manifestar: la situació, la incomunicació, la derrota. Contestar era cedir.

Van arribar l’hora d’abaixar la persiana, de fer els números i de tornar-se’n a casa.

- On va ser? – va preguntar ell, sortint a la plaça buida, sense els cotxes de morts, sense el camió aparcat al carrer, la mateixa plaça de cada dia, només diferent pels brins daurats de palla que només sabia ell, flocs d’or omplint els racons, com les volutes d’un marc daurat.

- Aquí a la carretera de Lloret. Si t’hi fixes quan hi passis, veuràs la marca dels pneumàtics a l’asfalt. Van xocar contra un arbre, que no sé com no el van tombar.

No calia fer marrada i era estrany que al matí no ho hagués vist, perquè les línies negres es marcaven perfectament sobre l’asfalt. Potser ho havia vist i no n’havia fet cap cas. El món està ple de pistes que no seguim. Les dues guixades negres dibuixaven els últims segons dels dos germans: si més no el conductor havia intentat fer-hi alguna cosa, havia frenat. El cotxe havia travessat el carril contrari, havia saltat la cuneta i s’havia estavellat contra el tronc d’un plàtan. Les línies negres s’acabaven abans de l’asfalt. El conductor havia deixat anar el pedal, com si s’hagués adonat que no hi havia res a fer i hagués decidit a l’últim moment abandonar el cotxe i el germà, obrir la porta i saltar: fos com fos, impossible ser-hi a temps. Però en mig segon de desesperació extrema, els càlculs són imprecisos: només volia escapar, tot el cos devia concentrar-se a escapar d’aquell cotxe, com fos.

Va alentir-se per donar un cop d’ull al tronc ferit. S’hauria aturat al marge de la carretera per donar-hi un cop d’ull tranquil – es veien aquí i allà trossos de vidre i plàstics -, però no va gosar perquè ja se li havien avançat: dos adolescents, dos nanos d’institut, s’ho estaven mirant des de dalt de les motos, aturats al marge de la carretera, amb els parafangs apuntant a l’arbre.

Va continuar, doncs, a poc a poc, conduint més pel matí, més a través del matí que per la carretera, amb un estat d’ànim afinat i perceptiu, modelable, obert al paisatge com sempre durant el trajecte, a l’estiu perquè era l’estiu, a l’hivern perquè era l’hivern. Es coneixia la carretera i les seves vistes com si les hagués fet ell. Però avui estava obert no pas al que el paisatge pogués dir-li, sinó a les cavil·lacions subterrànies del propi paisatge, a la consciència del paisatge mateix, com si, a la seva dreta, els cims nevats dels Pirineus, les Guilleries i la mola cimentera del Montseny aquell dia haguessin fet un pas endavant per acostar-se-li. Passava per la llum prima, per la fredor inaugural d’una altra tarda de dilluns, una altra tarda d’hivern grisa i freda, una altra tarda de les tardes hivernals periòdiques que hi ha hagut d’ençà que el món és món, amb la grisor escampada pertot arreu, amb l’espontaneïtat dels cops de sol per platejar-les. Hi havia extensions de plàtans alts i pelats als dos costats de carretera, centenars de plomes de branques seques, compactes i encerades pel fred, eriçades i amb les puntes cap al cel, els braços aixecats, els troncs flacs tan a prop uns dels altres que la carretera feia la impressió no de passar pel mig d’una palissada sinó entre una cortina de troncs entreoberta. Després dels plàtans, l’asfalt encintava les làmines verdes dels camps. La boira de les fumeres mandroses, estiregassades, dels pagesos es deixataven i en un marge d’allà dalt hi flotava el glaçó de la Lluna, que veies per sota. Famílies de plàtans i pollancres s’apomellaven al mig dels camps, sense cap fulla, de color d’os, esquelets dreçats sobre els camps de Vidreres, l’espina dreta, arrelada, dels nois accidentats, el cos sagrat dels dos germans, de tots els morts, a fora de l’abocador del cementiri, i no llençats com peles de plàtan o ampolles de plàstic buides.

Va sentir darrere seu les dues motos de feia un moment, les va veure pel retrovisor. No va accelerar, va esperar que els motoristes l’avancessin i llavors va posar l’intermitent i va sortir de la carretera pel primer camí que va trobar, va fer mitja volta i se’n va tornar al lloc de l’accident.

Aquest gener, la Unesco va aturar el procés que havia de declarar els valsos vienesos patrimoni cultural immaterial després de descobrir que la llista de balls que volien promocionar incloïa el d’una associació de confraries d’ultradreta. Aquest ball va celebrar-se el divendres de la setmana passada, fent-lo coincidir, amb tota la maldat, amb el Dia Internacional de les Víctimes de l’Holocaust. Es va fer al centre de Viena i van celebrar-lo joves elegants, vestits amb uniformes militars, alguns amb cicatrius a la cara fetes practicant l’esgrima, altres amb esmòquing, fracs, i elles amb vestit llarg, com s’estila en aquests balls, on va el millor de cada casa.

El nazisme és una elit moral. El refinament del negacionisme és tan perfilat com va ser-ho el nazisme mateix. No podem negligir les fronteres de la banda de la civilització: cada centímetre que abandonem, l’ocuparan els salvatges.

L’Amical Mauthausen celebra cinquanta anys. No sé fins a quin punt s’és conscient de la importància que tenen aquests baluards morals, al nostre país com als altres. L’Amical va haver-se de fundar clandestinament i no va poder-se legalitzar fins el 1978. A Europa, aquests memorials funcionen des de l’endemà mateix de l’alliberament dels camps.

Avui queden poquíssims supervivents de Mauthausen, amb prou feines tres, dos catalans i un valencià. És ara, doncs, que l’Amical ha d’agafar el relleu a les persones que van patir el mal en carn pròpia i vetllar perquè no ens passi a nosaltres. Que fàcil que és confiar-se. Com ens agradaria. Per exemple, algun lector recorda que, fa cinc anys, el Tribunal Constitucional va sentenciar que el negacionisme no és delicte? Ho repetiré: ara mateix, a Espanya, el negacionisme no és delicte.

El 2003, els Mossos van decomissar més de 10.000 llibres, vídeos i propaganda neonazi a la llibreria Kalkí de Barcelona. L’Amical va presentar querella i l’Audiència de Barcelona va condemnar a presó els responsables. Aquest juny passat, el Tribunal Suprem –amb un, només un, dels seus membres en contra– va anul·lar la sentència, vist que “las ideas, como tales, no deben ser perseguidas penalmente”.

Vull dir que la salvatjada és permanent, com ho ha de ser el combat.

( 4 de febrer del 2012, El Punt Avui )

Ara mirava d’identificar entre la gent de la plaça, tota de dol, qui devien ser les persones que el seu company d’oficina i el senyor Cals havien fet sortir a la conversa. El locutor de Ràdio Vidreres també havia de ser allà mig, perquè a la ràdio feia estona que només posaven música. No parava d’arribar gent. A les dotze menys cinc van començar les campanades a mort. Estava acostumat a sentir-les des de l’oficina, cada pocs dies n’hi havia, només que aquesta vegada, sol a darrere el taulell, veient com la porta de l’església engolia el formiguer, li feia la impressió que tocaven molt més fort, el doble de fort o quatre vegades més fort, vist que eren per dos difunts i que el seu company l’havia deixat sol a l’oficina.

La plaça va anar-se buidant i llavors va poder passar el primer cotxe de morts, que es va posar de cul a la portalada, i dos empleats de la funerària, vestits com homes de negocis, àgils i eficaços, van posar un tauló petit per salvar l’esglaó de l’entrada i van fer-hi passar el primer taüt, sobre una plataforma amb rodes. Un taüt lluent, preparat qui sap quants dies o setmanes enrere, deixat fent guàrdia al magatzem a punt pel mort que hagués d’omplir-lo. El cotxe de morts descarregat va arraconar-se i va entrar a la plaça l’altre, que s’havia estat esperant. I quin germà devia anar en quina caixa? Per força hi devia haver una placa amb el nom, perquè els taüts eren idèntics. Els mateixos empleats van fer la mateixa feina. Després el segon cotxe també va separar-se de la porta, i el van aparcar al costat de l’altre.

Va parar la ràdio. Va estar temptat de trucar a casa amb qualsevol excusa, però es va estimar més deixar passar la intenció a través seu, sentir-la travessar-lo; com venia, com s’intensificava i com s’anava morint. De la mateixa manera deixava passar la majoria dels matins d’oficina, musicalment, sentint passar el temps a través seu. Havia trigat molts anys a trobar-hi aquest gust.

Feia sol, no es veia ningú pel carrer, l’estanc i la fleca tenien les persianes abaixades. Un pensament fugaç: el capellà com la persona més desgraciada del món, havent de fer de xarnera, havent de dir, de parlar, quan no hi ha res a dir; el sacrifici d’aquell homenet que cada dia veia entrar i sortir de l’església; el sacrifici de la consciència del capellà, l’obligada mutilació cerebral del capellà, la inevitable autocensura. I ara sentia un motor que s’acostava a la plaça del poble, un camió, un camió foraster, per força, aquell dia, i ja era estrany que un camió gosés encabir-se pels carrers estrets del centre. Es va aixecar i va acostar-se a la porta per veure’l passar.

Era un camió petit, carregat de bales de palla. Bales de palla al mes de gener… Era més corrent veure-les dur als mesos de juny o juliol, després de la sega, i també era estrany que fossin bales com les d’abans, rectangulars i relativament petites. Algú les devia haver encarregat pel bestiar de casa a algú de fora el poble, a Llagostera, a Cassà… El camioner estava desconcertat, buscava algú per preguntar què passava, on eren els amos de la casa on havia anat a descarregar i que havia trobat tancada. Quan va veure que havia arribat a la plaça de l’església, el camioner va aturar el camió en punt mort al mig del carrer i va baixar de la cabina. Era un home alt d’uns trenta anys, amb cabells llargs i mitja barba, amb el cos fort dels camàlics. Tenia brins de palla enganxats al jersei blau. El nostre oficinista es va mig amagar darrere una columna i el camioner va mirar cap a la fleca i cap a l’estanc tancats, i no hi va entendre res. Es va mirar el rellotge i després va caminar a pas ràpid cap al casino. La porta estava oberta i va entrar-hi. Es va trobar el local buit i, darrere la barra, la Cindy, la sudamericana que feia dos anys i mig que treballava a la barra. En castellà, ella devia dir-li que més valia que aparqués el camió i es prengués un cafè mentre el funeral s’acabava, perquè el camioner va tornar a sortir del casino, va pujar al camió i va aparcar-lo més avall del carrer, pensant que aquells dos morts joves devien estar tan vius que se n’havien endut amb ells tota la vida del poble. No havia aparcat a Vidreres sinó al cementiri de Vidreres, un cementiri amb nínxols que reproduïen les cases dels seus propietaris, un cementiri amb estancs i fleques i cotxes aparcats: així devia ser la vida d’ultratomba, si és que n’hi havia, així de buida i solitària.

I mentre a dintre l’església el capellà parlava i el poble no treia els ulls dels taüts paral·lels, posats perpendicularment a l’altar, als peus del crist, mentre el poble de Vidreres s’imaginava els dos cossos dels germans Batlle i quina roba devien portar en aquell moment, i tots i cadascú repassaven què n’havia quedat, dels dos nois, a la seva memòria, quines imatges, i recordaven com eren i què feien ells mateixos a l’edat que tenien els morts, i què s’haurien perdut, si s’haguessin mort llavors, i intentaven concloure si més enllà del sentimentalisme es podia dir que havia valgut o no havia valgut la pena; mentre a dintre l’església ploraven, els cotxes de morts s’esperaven, buits, per tornar a carregar els cossos i dur-los fins al cementiri; dos cotxes de morts aparcats al mig de la plaça, contravenint la normativa, però és que els municipals també eren a l’enterrament, i tampoc haurien dit res; i els conductors també eren a dintre l’església, havien deixat les claus al pany, no tenien cap por que els hi robessin; i mentre el camioner es prenia el cafè al casino buit, gran i fosc, amb taules velles de marbre i un televisor engegat, gran com un camp de futbol, l’oficinista del banc de Santander, dret a darrere el vidre, es va fixar que mentre el camió havia estat aturat a davant de la plaça n’havien caigut brins de palla, brins de palla buits per dintre que la mica de vent que feia s’emportava d’un racó a l’altre de la plaça i que el sol feia espurnejar, brins que dauraven els giravolts de l’aire, la cornucòpia fugaç i volàtil de la seva pròpia existència.

I el senyor Cals es va posar el bitllet a la cartera, i es va posar la cartera a la butxaca i, com cada dilluns, va sortir de l’oficina. El seu company es va girar cap a ell i va picar-li l’ullet.

- Mare de Déu, quina emprenyada que porta. No pot veure aquest en Jaume. No sé si ho saps, són cunyats. I ell s’ho veu a venir… Ja et dic què passarà, que l’altre comprarà les terres i ell tindrà un disgust que es ferirà. Té una fixació amb la seva germana, no pot sofrir que els seus nebots tinguin més terres que els seus fills, els germans Cals, aquest sí, que els coneixes, i ja veus què fan, amb els calés… I l’altre vinga a estalviar per les terres. Vaja, no crec que tingui els calés per comprar. En té, però no tants, i mira que ara és bon moment… O, espera’t, potser sí que els té i per això li diu a l’altre que calli i que s’esperi. A veure si encara tindrem una sorpresa. No se sap mai, aquests vells. Tu potser no veus què li passa pel cap, a aquest home, però jo el tinc clissat, fa anys i panys que l’aguanto. Me’n recordo que quan jo era petit passàvem per davant del seu camp quan anàvem a col·legi, feia por, llavors, com ens vigilava que no li toquéssim res. I total perquè, el dia que es mori, els seus fills el primer que faran serà vendre’s aquestes famoses terres. Són grans, tenen la nostra edat, no han fet mai res. I mira que és mal moment, ara, per vendre. Els de can Batlle han tingut mala sort en això i tot. Però, què han de fer? No podran pas llogar, i són grans, també, per agafar gent. I el dia que el senyor Cals falti, que no vagi encara a parar tot a mans dels fills d’en Jaume, tot, vull dir això dels Batlle i els camps dels Cals. Sort que l’altre ja no hi serà. Tant que no els pot veure. Sembla mentida que siguin tan diferents, sent de família, però és que els Cals… De fet no són els Cals, són els Flaquer, és la seva dona, vaja, són gent que no ha treballat mai, els fills ho han heretat de la mare, això. Però a cada porc li arriba el seu sant Martí, no fotem. Sembla mentida, les dones… Entre ella i els fills el van ben treure del mas, el senyor Cals. Van comprar aquest piset aquí al centre i va ser per ella, la Maria, en pau descansi, perquè ell no volia marxar. Però les dones… Eh? I feia bé de no voler marxar, perquè, ja ho veus, ella ja no hi és i ell ja té un peu al geriàtric, que el dia que se l’enduguin al geriàtric, amb el que arriba a costar cada mes, ja et dic jo que durarà quatre dies, es morirà del disgust, es morirà per no gastar el patrimoni, i els fills, ben contents, ell és d’aquests que es deixarien penjar pels calés. I tan punt la dinyi, els fills… Segur que s’ho imagina, però ja em diràs què hi pot fer. Sort que no ho veurà, perquè si s’aixequés de la tomba tornaria a caure mort. Si els fills es passen el dia a Girona, o a Barcelona, i vés a saber, tenen els negres al camp i ells no hi són mai, i el senyor Cals què ha de fer? Doncs estar pendent d’en Jaume, tot el dia amb en Jaume al cap, es troben al casino i l’altre li omple el cap, perquè l’altre deixa’l córrer, és un fanfarró, i ja hi som. No guanya per enrabiades. Ell i el seu puret.

No l’escoltava. La placeta s’anava omplint de gent de dol que hi arribava per tots els carrers, com si Vidreres s’escorregués i s’omplís del seu propi líquid negre. Qui ho diria, que hi havia tanta gent, en aquest poble d’interior i fantasmal, a l’estiu perquè hi fa calor i a l’hivern perquè hi fa fred? La plaça s’estava inundant, s’anava fent una cortina negra de persones a davant dels vidres de la sucursal, i mentrestant seu company vinga parlar i parlar, era un expert en interpretacions de la conducta del clients, era un mal vici absurd, què sabia, ell, de què li passava pel cap al senyor Cals? I, en tot cas…

- Però escolta – el va interrompre. No podia més. – Tu creus que és el tema, avui?

L’altre va deixar passar dos segons abans d’aixecar-se. Dos segons per comprimir el silenci. No és agradable, que et tractin de mesquí. Perquè quan fas de mesquí, ho fas perquè l’altre s’hi afegeixi, és una festeta, convides a una mica de llibertat en aquesta presó claustrofòbica del poble. No és agradable, quan tens la porta oberta i convides a passar, quan estàs així, desprotegit, no és agradable que et recordin que no tothom és del poble, que hi ha gent que ve a treballar de fora i que porta amb ell l’aire net de fora. Tot això ho podia entendre, i disculpar com cada dia el seu company, i fins i tot tornar-li el favor i convidar-lo a la festa de les seves pròpies maldats, continuar l’intercanvi de maldats de cada dia, al capdavall eren gent de comerç, ells, sabien jugar amb els valors, era el seu ofici. Però per això mateix la falta del seu company era greu i en aquell moment la repulsió que ell sentia era prou gran com per un acte de violència: aixecar la taula i tirar-ho tot per terra, agafar l’obrecartes i amenaçar-lo ensenyant-li la punta i demanant-li que callés, arribar a les mans, treure’l fora de l’oficina amb una empenta que el faria caure sobre la gent que anava omplint la plaça. No va dir res, però. I l’altre es va aixecar en silenci, en Josep, pare, també, d’un nen i una nena.

- Me’n vaig a l’enterro – va dir.

Era clar com s’havia d’entendre el silenci que va seguir, l’esquena dreta i els passos decidits del seu company, cap a l’armari:

- No dissimulis que em sents, fill de puta. Et deu semblar una victòria, però qui se’n va ara mateix a l’enterrament sóc jo i no tu. Sóc jo, que sóc d’aquest poble. Tu no en tens ni la més remota idea. Tu en quedes fora i per tant més valdria que callessis i em deixessis dir. T’ha semblat que tenies a favor la simplicitat collonuda d’aquests dos pobres nois morts. Doncs aquí en tens una altra: jo aniré a l’enterrament, a l’acte de l’enterrament, jo vaig vestit pel dol, no com tu, i jo nedaré en aquest líquid negre del poble que has descobert ara, jo m’hi barrejaré i si em surt dels ous ploraré, ploraré físicament llàgrimes, aigua salada, sal que ve de les venes, ploraré, treuré minerals del cos, els treuré a fora, m’entens, sal, sal, verí, aigua destil·lada per les meves vísceres, aigua que em rajarà tota sola dels ulls, inestroncable, inevitable, que caurà a terra i no descartis que aquesta aigua s’ajunti amb l’aigua dels plors de la meva dona, que ara m’està esperant allà a fora, i amb la de la persona que tingui a l’altre costat, perquè de gent no en faltarà, hi haurà gent dreta a fora i tot, i t’asseguro que no serem els únics que ploraran. Ara mateix, segueix-me amb la mirada, veus, al carrer, la jovenalla? Ha vingut tot l’institut, hi ha tot l’equip de futbol, tots els amics i les amigues d’aquests nanos. Veus, quanta gent jove? Et penses que no ploraran? Ja t’ho explicaré, com brillarà de moll el terra de l’església. I de l’església a l’oficina què hi ha, cinquanta metres? Encara deixaré petjades, quan torni. Jo estaré allà, tu estaràs aquí fent números i pensant en les teves filles, recreant-te en aquesta pietat dolça, i t’ho retrauràs i no sabràs si fas ben fet o si fas mal fet o si pots fer-hi res. I jo estaré allà, al banc, veient els dos taüts al final del passadís posats de cara a l’altar, i sentiré els gemecs dels seus pares i els plors dels amics, perquè serà un enterrament, serà una cosa física, no aquesta broma teva, jo seré allà amb els meus i tu estaràs aquí fent números i esperant, rumiant, aquesta és la veritat i no el teu moralisme barat que dóna lliçons. Te la guardes pel dia que es matin les teves filles, aquesta moral de fireta. Llavors en parlarem. Llavors ho veurem, si et queden ganes de donar lliçons.