Toni Sala

Entrant al despatx d’un editor, juraries que el visitant d’abans teu ha estat directament un huracà. Les taules, lleixes, el terra ple de llibres, papers i revistes de totes mides i colors, piles d’originals més altes que el llum de taula. Busques l’editor i n’hi trobes un altre. L’huracà se n’ha endut l’anterior.

I, en canvi, a l’ull de l’huracà hi ha una gran tranquil·litat. L’ordre i amplitud del despatx de Quaderns Crema no és pas una impressió. La taula de fusta es permet espais desocupats. Algun llibre obert, algun llibre amb punt, una capsa de puros - tancada. Res de quadres ostentosos: parets despullades. Cap biblioteca: una butaca d’orelles amb llum de peu, enfront d’un rellotge de pèndul aturat. Tal com ho dic: aturat. Cortines blanques civilitzant el sol del carrer Muntaner. Una arcada. Aquesta ha estat l’editorial decisiva per la literatura catalana de finals del XX. Legítims o bords, els escriptors de la meva edat som fills d’aquí.

Jaume Vallcorba du unes ulleres daurades i fines. No li ballen, segur. Semblen tensades amb filferro a les orelles. Una J i una V brodades a la butxaca de la camisa.

“Volia una editorial literària moderna. Imbricada amb el món europeu contemporani. D’aquí va sortir la revista Quaderns Crema, on reivindicàvem Foix, Pla (…)” ”Joan Ferraté m’havia dit: si es treballa en termes de catàleg, és després dels 15 primers anys que es comença a anar una mica bé (…)” “Gabriel Ferrater era una meravella de persona. Em va posar el cuc de l’editorial, sobretot la posició moral i intel·lectual de treballar en català amb la normalitat d’un europeu. Carner, Foix, Ors ja s’ho havien plantejat. No era una novetat radical. Però en aquell moment… Que, per cert, de vegades sembla que encara ens duri (…)” “Tot d’una, llibres que semblaven minoritaris es comencen a vendre. El públic s’amplia. Monzó, Torrent, Pàmies, Solsona. Alguns llibres entren al mercat escolar (…)” “El públic va existir als anys vuitanta. Després s’ha anat desintegrant. Se l’ha enganyat. Massa premis donats de qualsevol manera, massa urgència per publicar, col·leccions fetes de qualsevol manera. Últimament el públic potser més literari ha tendit al castellà (…)”

“En el fons hi ha molta més gent interessada en la vida literària que en escriure. He conegut gent amb autèntica passió per la literatura. Gabriel Ferrater. Foix. Roberto Bolaño. Quim Monzó. Autèntica passió per la literatura. L’obsessió per tenir el text més net possible, més bo possible, més brillant possible, que tradueixi amb més precisió el pensament.”

“Avui una tesi doctoral amb faltes d’ortografia no escandalitza ningú. Un document intern d’una universitat amb una llengua abominable no preocupa ningú. És l’autisme del borratxo, que diu: jo ja m’entenc.”

“La literatura només pot estar en mans de persones que creguin en l’autèntic valor de la paraula, amb respecte i amor. L’amor és una cosa que també ha passat avall. Ara la gent parla de passió. No: deixi’s estar de passió. Jo li parlo d’amor.”

“Es pot aprendre que existeix la nicotina, o que es pot viatjar sota aigua, o geografia, llegint Vint mil llegües de viatge submarí. Però hi ha un altre coneixement, estrictament emocional, com la por que se sent escoltant els cops de pota de John Silver contra l’empostissat de fusta i adonant-se del perill que representen aquests cops pels teus amics.”

( 11 de novembre del 2005, El Punt )

Amb l’anul·lació de les actuacions anteriors a Cap Roig de Joaquín Cortés, i després que la setmana passada Tamara Rojo no pogués ballar, el públic de dimarts no les tenia totes, i, durant la primera mitja hora d’espectacle, veient que Cortés sortia més aviat poc a l’escenari, es van començar a sentir protestes. Mi soledad és una mena d’òpera rock ampul·losa, pensada perquè Cortés hi brilli, encara que sigui per contrast. Però si Cortés hi apareix poc, es torna un cafarnaum de música, crits i fum – aquest recurs tronat del fum als espectacles musicals, encara és més curiós en la dança: algun cop no deixava veure el ballarí. Es tracta de complaure el públic amb l’espectacularitat d’una festa gitana amb disset músics a escena, pirotècnia de llums, petards de taconeig i tots els tòpics del torero, el crucificat i el dolor jondo. Mi soledad tendeix a l’acumulació escènica. Una mica més de soledad a l’escenari s’hauria agraït.

I poc més es pot dir. Cortés va fer tres o quatre coreografies, en una de les quals, la millor, va aparèixer a escena amb un barret exactament a l’estil Michael Jackson. Cortés és una estrella pop, i s’ha d’entendre d’aquesta manera: a l’entrada podies comprar un pot de Night Show, el seu perfum. Òbviament, això no treu que parlem d’un grandíssim ballarí, que en aquest número va deixar-nos amb la boca oberta, per l’extremada ductilitat del ball, meravellosament compatible amb una potència enlluernadora. A la següent coreografia va aparèixer amb un bastó. Després va venir un duo d’acordió i guitarra i aquí el públic, que tenia moltes ganes d’aplaudir, va començar a perdre la paciència. Cortés va fer un ball espectacular i ell mateix va demanar als assistents que aplaudissin. I tothom va fer-ho. Llavors va semblar que volia plegar, però el públic ja tenia la mosca al nas i no sé què hauria passat si arriba a fer-ho. Ens hi estem trobant aquest any, que sembla que alguns artistes no tinguin consciència del preu de l’entrada, com si els festivals d’estiu i el seu públic fossin cosa de més a més.

Aquí va començar la segona part del show, una improvització que va tenir moments de tot, des d’un parlament de Cortés, micro en mà, sobre l’orgull de ser gitano, fins a alguns números seus de ball, curts i intensos, passant per moments que van fregar el ridícul, com quan va preguntar als seus companys: “Y ahora, qué hacemos?”, o quan els va haver d’empènyer, un per un, perquè sortissin ells a ballar. L’espectacle es va convertir en una mena de festa gitana, que es va salvar per la simpatia de l’artista, que va tenir la dignitat de no deixar el públic penjat i acabar les dues hores d’actuació, encara que fos convertint-les en un dels espectacles més estrambòtics que aquest cronista humil hagi vist últimament.

( 21 d’agost del 2008, Festival de Cap Roig, El Punt )

L’amistat, l’amor, la batalla diària, perduda… Ara aquest amic meu que s’ha comprat una motoreta de butxaca. Me l’ensenya per sorpresa l’altre dia a casa seva. Elegant, pentinat, amb l’americana, la panxa, la papada entre els genolls, amunt i avall pels carrers de la urbanització on viu. La motoreta és molt sorollosa, els gossos criden, els nens petits ploren, els municipals no se’ls veu per enlloc.

La mida de la motoreta no té res a veure amb la capacitat mental del meu amic. “El motor és potent”, m’explica, “perquè l’he modificat.” El meu amic treballa a La Caixa. Té tres fills. No sé si van ser volguts. El petit té deu anys: veient-lo sense casc, com aixeca la rodeta de davant i com crida quan la moto de butxaca se l’emporta carrer avall, preveig que gràcies a la motoreta del seu pare arribarà molt lluny. Superats mitja dotzena de traumatismes craneals, guanyar el mundial de motociclisme serà regalat.

El meu país és tan petit! De Catalunya Comtat Gran a Catalunya en Miniatura. Això també ens acosta als japonesos, encara que, proporcionalment, nosaltres empetitim més, perquè som més corpulents. Com més petita és la càmara digital o l’ordinador, més car. Però ho paguem a gust, som forts si l’altre és dèbil i anem sobrats d’instint protector, tan agradable de satisfer que tots els nens volen tenir un gosset, una nina o un tamagoshi. Per això el meu amic ara s’ha comprat una moto de butxaca. És pura autodefensa. “No gasta gens”, es justifica. “Tampoc vas enlloc”, li dic. “Tot just m’ha costat 200 euros”, em diu. “Doncs, aquests reis, calcem-nos”, dic jo.

“Si no fos pels conductors irresponsables, podria anar tranquil·lament cada dia a treballar amb la motoreta,” diu, i m’ho lliga amb la moda del tuning: “No paro de vendre hipoteques. La gent s’espavila. Tu tens un pis petit, ben lluny d’on treballes. Doncs, per comptes del piset, t’arregles el cotxe. Total, hi passaràs més hores i, amb les retencions a les carreteres, tothom te’l veurà.”
Doncs sí. Per això som amics. Perquè podia haver estat molt pitjor que la moto de butxaca. El meu amic podia haver optat pel tuning, epidèmia precedent a la grip aviària, o comprar-se un cotxet d’aquests que no necessiten carnet de conduir, de tan bon trobar-se a davant quan hi ha una pujada – perquè encara els ciclistes pedalen, i suen, treuen la llengua i se la juguen: aquests, ni això.

“No entenc que em prohibeixin anar amb motoreta”, em diu. “Coses del govern”, contesto. “És com això dels radars. Ho fan perquè estiguem entretinguts. Posen radars, però avisen. Em pots dir quin sentit té? Si els posessin sense dir on són, amb una dotzena n’hi hauria prou. Sis mesos de multes i tothom a creure. Però no. En posen de falsos i tot. Ben grossos perquè els vegis, i encara t’avisen que hi ha la possibilitat que hi hagi un radar fals. A la web de la Dirección General de Tráfico hi ha mapes d’on són els radars espanyols. Allà on no t’ho diguin, però, allà sí: allà, a còrrer. Matem-nos, però a determinats llocs. No entenc perquè no ho fan amb els controls d’alcoholèmia. I després hi ha el problema que no saps on s’acaba el radar. I, què fas? Doncs fas com els altres, vas a la velocitat que van els altres. I llavors és quan et claven la multa. Perquè els altres tampoc en tenen ni punyetera idea, de la velocitat que han d’anar.”

( 7 de novembre del 2005, El Punt )

L’altre dia es va celebrar a Vilanova i la Geltrú un seminari sobre Patrimoni literari i territori. En aquestes jornades va presentar-se la xarxa Espai Escrits, que uneix els principals centres, fundacions, arxius i cases-museu d’escriptors catalans. Espais Escrits fa tot l’efecte de ser una esplèndida idea per lligar, aclarir i enfortir aquests establiments que tenen, al nostre país, un gran futur.

Donat que el turista és una espècie depredadora, s’ha d’estar sempre atent per trobar el punt just entre el negoci i la preservació, que és un punt, òbviament, subjectiu. Transvassats, recreats als seus llibres, els paisatges i ambients de l’escriptor plantegen el mateix problema que la famosa pipa del quadre de Magritte. L’escriptor també ha estat turista, també ha depredat, i un espai escrit que se’n surti serà per bé i per mal un espai trepitjat. És inevitable i d’aquesta paradoxa en viu l’art, sigui pintat, filmat, escrit, retratat o edificat. Moncada gestava Mequinensa al mateix temps que la resuscitava, i és en aquest terreny que ens movem, entre modificació i conservació i entre ficció i realitat, perquè resulta que l’essència del present és creativa i, com deia aquell, un gra de blat ha de morir per germinar.

La directora de la Casa-Museu Verdaguer de Folgueroles, Carme Torrents, va fer una ponència molt assenyada i esperançadora sobre la gestió d’aquests espais. Va alertar del perill que no es miri prim i que cada poble no acabi tenint la seva casa d’escriptor. Va advertir que no es podia caure en la vanalització i va posar l’exemple d’una “coca del mossèn”, naturalment cuita en honor de Verdaguer. Jo en posaré un altre exemple: la “boina d’en Pla” que en motiu de l’any Pla (1997) va començar-se a produir en un poble tan òbviament planià com és Pineda de Mar. Una dolça amb fruits secs, també ho haig de dir, boníssima.

Hi ha una part d’aquests espais escrits molt ben delimitada i que és la que conformen les cases que han habitat els escriptors. Les cases on els escriptors han volgut estar, que és com dir el vestit que han decidit posar-se, cada dia, per treballar. El Rowan Oak de Faulkner, el mas Pla, la casa de Fuster a Sueca o les cases que els escriptors mateixos han dibuixat als plànols, per fer-les construir: la casa amb jardí de Rodoreda a Romanyà o el casalot de Simenon a Épalinges.

I ara anirem d’espais escrits a escrits espaiats, és a dir als textos que els escriptors han dedicat concretament a les cases. Les cases com a espais màximament humanitzats, les cases com una emanació de la persona. Les cases a les quals fan de casa els poemes. “La casa solitària” de Formosa, Vull tornar amb tu / a recòrrer la casa solitària / on vam anar aquell vespre que vaig venir a trobar-te. “L’absència” de Carner, He vist, passant, la teva casa morta, / morta d’ençà del primer doll d’estiu, / orbes finestres i callada porta, / endormiscada pols, aire captiu. “La casa que vull” de Salvat-Papasseit, La casa que vull, / que la mar la vegi / i uns arbres amb fruit / me la festegin. I, molt especialment, “En una casa nova” de Joan Maragall: Alçant aquestes parets heu pres entre sos caires / lo que era abans de tots, l’espai, l’ambient, la llum: / mai més lliure un aucell travessarà aquests aires / ni una llar errabonda hi aixecarà el seu fum.

Moltíssima sort a aquests Espais Escrits.

(26 de setembre del 2005, El Punt )

El pianista Manel Camp és a Capellades, gravant un CD a partir de Solitud, que sortirà aquest juliol. He agafat el cotxe i m’hi he plantat perquè m’ho expliqui.

Me’l trobo sol a la sala Paper de Música, un espai que l’extraordinària mecenes Gemma Romanyà posa a disposició dels músics per fer-hi recitals o gravacions. La sala té un so intimista de concert, molt adequat per la música de Manel Camp. Un tècnic està fent les últimes revisions, la gravació tot just ha acabat i el piano encara treu fum.

Abans de l’Eso, als instituts, Solitud cada any era lectura obligatòria. Hi ha milers de catalans que comparteixen el record d’aquella novel·la. Hi va haver un temps que els universitaris podien parlar d’un mateix llibre que els havia marcat. Ara les coses han canviat força, als instituts i a la societat, i tothom s’ha pres amb una gran naturalitat que aquest any fos el del Quixot, i no el de Solitud.

“Un bon dia llegeixo que fa cent anys de la primera edició i em dic: la tornaràs a llegir, perquè m’havia frepat molt, a l’institut. Fent el disc n’he parlat amb molta gent i és general. Tothom en va tenir una patacada fortíssima.” “D’alguna escena en especial?,” li pregunto, perquè inevitablement tots els lectors en recordem especialment alguna, per exemple la de la Mila netejant exvots. “El final, la violació”, em diu, “però sobretot el sentiment de solitud, aquella solitud de les muntanyes. De jove potser no ho caces tot, però alguna cosa hi ha… El que m’he trobat ara, però, és que no em pensava que fos tan rica de llenguatge. En aquella època no vaig notar-ho. Hi ha moments que ho has de rellegir: en canvi, de jove, no tens aquesta sensació. El cas és que després de dos o tres capítols ja em vaig dir: vull fer un treball amb això, perquè és impressionant. Mai m’havia passat una cosa així, ha estat molt fort, molt fort. Ha estat una necessitat personal. Llegia i no podia deixar-la. Tenia previst un disc de jazz amb una big band i ho vaig abandonar tot per fer aquest disc.” “T’hi ha ajudat, potser, que sigui una novel·la tan sensorial, sobretot visualment?” “Molt. Jo vinc del jazz, però el que faig no ho és ben bé. El disc és com una banda sonora, perquè la veig tan real, la imatge és tan clara que és com anar posant música a les sensacions de la Mila. Hi ha pinzellades de jazz clàssic i de música popular. Musicalment dóna molt de sí, són dotze episodis, deu dels quals coincideixen amb la novel·la. Cada capítol té la seva música. Hi ha uns temes dedicats a Floridalba i a Sol de Murons.”

“Em continuo meravellant com pot ser que tingui aquesta vigència”, m’ha dit Manel Camp, abans de marxar, però a mi no em meravella gens. Si la novel·la ha resistit aquests cent anys i avui admet i reclama lectures actuals com la seva és que Víctor Català va construir un món d’una potència fabulosa. Poques novel·les hi ha com aquesta, i parlo en termes de literatura universal.

El centenari de Solitud ha pres el relleu al de Marines i boscatges, de Joaquim Ruyra. Són dos llibres que valen per una literatura sencera. Ruyra va rebatejar Marines i boscatges el 1920 amb el nom de Pinya de Rosa. Ho recordo perquè últimament torna a parlar-se d’edificar el paratge de Pinya de Rosa, a Blanes, que el govern anterior havia declarat paratge natural d’interès nacional. Practicarem l’encreuament de dits, doncs; el nostre fet diferencial.

( 30 de maig del 2005, El Punt )

Sóc amb en Sergi Doria al meu poble, Sant Feliu de Guíxols, a la terrassa de l’Amura. És un diumenge al matí. La gent té, a sobre les taules de vidre, entre les tasses, el diari gruixut del dia plegat en dos. Nosaltres hi tenim la portada d’una revista de l’any trenta, Imatges. La portada l’ocupa la fotografia de dos nedadors a punt de tirar-se de cap a la piscina: un nen d’uns cinc anys i un nedador expert, d’uns trenta. Tots dos miren a la càmara. “Com a al·legoria,” em diu en Sergi Dòria, “el nen podria ser Barcelona i el senyor gran, el nedador que ja sap nedar, podria ser Berlin, Londres o París. Imatges posa constantment Barcelona al mirall de les grans ciutats, a través de reportatges que hi busquen similituds. És una ciutat cosmopolita, europea i moderna. Per això he titulat el llibre Barcelonins i moderns, perquè aquesta és l’aspiració constant de la revista.”

El llibre és un recorregut pels vint-i-cinc números de Imatges, i l’edita La Campana. Profusament il·lustrat per les meravelloses fotografies de la revista, és d’aquests volums llaminers, per mirar i remirar, ple d’històries que l’antòleg ha seleccionat després d’anys de tenir-hi tractes. “El llibre surt d’una tesi doctoral on comparava els setmanaris gràfics catalans amb els setmanaris europeus anteriors a l’aparició de Life. Però tot allò que era molt important per la tesi, aquí no va servir. Vaig adonar-me’n que les anècdotes m’explicaven la història real: com vivia un pescador de la Barceloneta, el mite de la bellesa i de la fama del moment, els preus de les coses…” D’anècdotes i històries, el llibre en va ple. Un exemple entre cent: el reportatge sobre Buster Keaton, “l’home que no riu mai.” Li deien “cara de pedra”: tenia un contracte que li prohibia riure. Viatjava acompanyat d’un vigilant que el controlava.

Doria parla entusiàsticament, gesticula, ajunta les mans, creua els dits, es reclina endavant, endarrere, em mira als ulls somrient, amb un to de veu moderat i elegant. Al pròleg del llibre, Ruíz Safón el tracta de savi. Sigui com sigui, l’entusiasme és pertinent. La revista és d’una modernitat insuperable. “Va ser una idea de Josep Maria Plana, que venia de París amb el model de Vue. L’editava la llibreria Catalonia, que tenia una manera de fer que s’avançava al de la FNAC; podies veure els llibres a l’aparador o comprar-hi revistes estrangeres. Aquest cosmopolitisme és esencial a Imatges. A primers del vint se n’hauria dit universalisme, a l’època de Imatges se’n deia cosmpolitisme i avui potser en diríem globalització. ”

“Ara digue’m que avui no hi ha res que s’hi assembli”, li comento. “A nivell periodístic, no. Com a intenció, podríem parlar del discurs olímpic i postolímpic de Barcelona, que és un discurs neonoucentista i que d’alguna manera és això: la ciutat torna a ser la capital del disseny. O el Fòrum.” “El Fòrum?” “Tens raó. Però l’olimpíada sí que es pot comparar a l’ambient de l’exposició del 29.”

No deixo marxar en Sergi Doria sense demanar-li per l’altre llibre que té a punt, que ha coordinat amb Sergio Vila-sanjuán i que promet ser de la categoria d’aquest, que ja és prometre. Una guia literària de Barcelona. Hi haurà setze itineraris, cadascun fet per un autor diferent: la Barcelona gòtica, la de Verdaguer, la de Rodoreda, la d’Orwell, la Barcelona dels barris alts, del mar, dels treballadors, la ruta negra-criminal… Un altre motiu d’alegria. Es presenta el mes que ve.

( 23 de desembre del 2004, El Punt )

Amb Del amanecer, Mercé va convertir-se fa deu anys en un cantaor popular, amb un públic que li demana als concerts cançons seves i adaptacions com Te recuerdo Amanda o Qué bonito es vivir ( What a wonderful world ). Sense que necessàriament s’excloguin, però, Mercé també complau un públic de flamenc pur. Pel que havíem llegit als diaris, semblava que el concert de Sant Feliu satisfaria les dues tendències.

El públic va rebre’l amb crits de “número uno!” i “monstruo!”, i el concert va començar amb una malaguenya que va posar sobre la taula la potència i la profunditat del flamenc pur. Després Mercé va interpretar una soleá amb quietud canònica, assegut amb els peus junts i l’esquena dreta, com si no calgués prodigar-se gaire en uns versos tan cantats: ho feia des de la tradició, deixant que anessin sols, tirant cap a l’agut i el crit. L’ombra ineludible de Camarón va ser més d’un cop a l’escenari, però la ductilitat de Camarón i Tomatito aquí era certesa i seguretat – que de cap manera faltaven als altres, però que aquí predominaven.

Moraíto, el guitarrista de sempre de Mercé, és excepcional. En tot moment, el tocaor semblava més creatiu i despert que el cantaor, sense menjar-se’l mai, perfectament conjuntat després de tants anys de tocar junts, però amb una plasticitat, una certesa, una vida i unes ganes impresionants.

El concert va anar-se escalfant per seguiriyas, i va arribar al punt dolç amb unes alegrías precises i fermes, interpretades des de la solidesa d’un fons molt seriós, sense deixar-se endur pel sentiment. Mercé va ser molt aplaudit. A cops de geni uniforme i de quejío expert, van venir uns fandangos també molt celebrats, i unes bulerías de gola refinada. El cantaor va aixecar-se, va cantar sense micro i es va veure que espais grans com l’entarimat del Festival fan perdre intimitat a una música que justament viu d’això – per no parlar de com l’electricitat homogeneitza i refreda. Mercé va ballar, alegre, i va fer un pas de torero abans de deixar l’escenari amb el públic dret i una dona cridant “viva mi Jose!”

Va semblar, llavors, que començaria la segona part del concert, on, com havíem llegit als diaris, s’interpretarien els Grandes éxitos. Part del públic demanava “Aire!”, “Mammy Blue!” Mercé ja havia desatès la petició d’una granaína. Es va desfer en elogis pel públic, va dir “vamo a deja argo pa otro día, que no me contratan má” i va cantar Al alba en versió flamenca. Però s’ha de ser un geni i tenir el dia perquè aquestes cançons aflamencades arribin a bon port.

I Mercé va deixar l’escenari. El públic va insistir tant, que va haver de sortir i ens va fer el gran favor de començar a cantar sense micro Aire. Va deixar-la a mig fer. El concert va durar poc més d’una hora. Fa deu dies, Cheikh Lo també va deixar el públic amb gana. Potser els artistes haurien de tenir una mica més de respecte pel públic, encara que sigui de festival d’estiu.

( 11 d’agost del 2008, Festival de la Porta Ferrada, El Punt )

Fa deu anys, Buena Vista Social Club va recuperar i escampar al món els clàssics cubans vius. Tan de bo que les recents provatures xicanes de Ry Cooder tinguessin una part del mateix èxit. És una idea pels responsables de Cap Roig.

Però el cas dels cubans va ser molt excepcional. La seva música havia resistit inalterada en una illa física i política, i els intèrprets eren els mateixos de feia cinquanta anys, uns clàssics venturosament longeus. Alguns ja han caigut: Compay Segundo, Ibrahim Ferrer. Però encara hi ha clàssics cubans en actiu, i tenim la sort que ens visiten, com el juliol passat va fer Bebo Valdés, a Perelada.

Aquest octubre, quan Omara Portuondo faci els 78 anys – i, descomptant-hi els de l’ambient musical en què va nèixer, els 60 anys de vida artística -, sortirà el seu nou disc, Gracias, que és el que va presentar dilluns passat a Cap Roig.

La gratitud va dominar tot el concert, i en totes dues direccions: del públic a Omara Portuondo i d’Omara Portuondo al públic – i també als seus autors, músics i família. Va començar amb la cançó Gracias i va acabar amb el Bésame mucho. Els assistent van cantar molt, i ella es va sentir dir més d’un cop: “guapa!”

A més del guitarrista i director del grup, la cantant anava acompanyada de quatre músics joves que van donar un contrast molt pertinent a la seva edat provecta. Teníem els joves que es foguegen, amb ganes de deixar-se anar, però també atents i respectuosos, al costat d’una cantant més que bregada.

La Portuondo canta sense aixecar la veu, però sense mai rebaixar-la. Té l’elegància, la serenitat feliç i la falta d’exabruptes dels clàssics, que fan valdre tant el que diuen com el que callen perquè no cal dir-ho. És molt difícil cantar amb solvència peces que parlen despulladament de la felicitat, l’amor i el desconsol. La Portuondo aprofita la perspectiva dels anys per desglossar-nos les experiències emotives amb la proximitat d’una àvia, lligant ironia i nostàlgia. A Gracias fa un repàs de la seva carrera i un catàleg d’experiències vitals: de la cançó de bressol al repudi, de la ironia descreguda a la severitat d’un retret. Com una peça shakespeariana a la cuina de l’àvia, hi va haver de tot, i sempre amb la capacitat de fer solcar el sentiment més gran per una bassa d’oli i deixar-te de pedra. El festí de la vida s’acaba, són les postres serenes, i tenen molt de didàctic.

Al començament de la seva carrera, Omara Portuondo feia de ballarina al Tropicana. També ha estat actriu. Al concert de Cap Roig, el cant es confonia amb la parla i el ball amb la gestualitat actoral. La vam veure escampant llavors a Semillita i, asseguda, bressolar el nadó de Drume negrita amb una tendresa adquirida per la pròpia maternitat – o no s’explica.

Drume negrita ens va recordar Bola de Nieve, amb qui també havia cantat. Aquest repàs sentimental de la seva carrera, va ser-ho de la música cubana en pes. El moment més íntim ens va posar a tots la pell de gallina. Va dedicar el Dos gardenias a Ibrahim Ferrer, que havia compartit amb ella els fruits del Buena Vista i que ja és mort. La cançó, tan gastada, va prendre un aire tràgic terrible.

( 6 d’agost del 2008, Festival de Cap Roig, El Punt )

El pes enorme que Wynton Marsalis ha tingut al jazz de l’últim quart de segle ve de la crida a l’ordre que la seva aparició va significar en uns moments de fusió i experimentacions, una tornada al “real jazz” tal com havia d’entendre’l el fill d’una família de músics de Nova Orleans nascut amb la trompeta a sota el braç. Des de fa quinze anys, la direcció del Departament de Jazz del Lincoln Center, la institució més influent i prestigiosa del món del jazz, li ha donat un paper públic preminent, i per això també polèmic, d’embaixador mundial de la tradició jazzística més culta, refinada, respectuosa i oficial.

Cal una tenacitat poderosa per arrossegar tota aquesta tradició. Al concert de Sant Feliu, la Lincoln Center Jazz Orchestra va fer-hi front com un sol home, vestits amb tratjo i corbata, elegants, impassibles i al seu lloc. El mateix Marsalis va mantenir-se durant l’actuació amb l’orquestra com un més dels músics, i costaria dir si allà el protagonisme i els aplaudiments més forts va emportar-se’ls ell, perquè cada instrumentista va demostrar que era un grandíssim músic, un músic virtuós, clar, matisat i perfecte – si la perfecció pot entendre’s exactament com un elogi, en el jazz. Van tocar com una màquina pesada que funciona sola i no necessita sortides de to, com una conversa educada i tranquil·la entre eminències de primera fila. De vegades podia semblar que era una orquestra de fusta i no de metall, una orquestra de música clàssica. Era jazz amb corbata.

Hi va haver alguns intents per part del públic, animats des de l’escenari, d’acompanyar el ritme picant de mans, fracassats. Acabada l’actuació de l’orquestra, Marsalis va tocar acompanyat de baix, piano i bateria, i aquí es va veure fins a quin punt és mestre i ventríloc de la trompeta, capaç de tornar-la un animal, donant-li l’expressivitat màxima, fent-li tocar fons. Aquí sí que el públic va picar de mans i va fer petar els dits, mentre Marsalis aconseguia uns matisos i calidesa que la trompeta semblava un violí. Llavors, el públic va aplaudir dret.

(  23 de juliol del 2007, FESTIVAL DE LA PORTA FERRADA, El Punt )

Ja començant per l’efecte mirall, l’aigua i la moral tenen força a veure. Posem per cas, aquest agost: a mitjanit, en un bar del passeig marítim del meu poble, a la vora de la màquina de tabac que hi ha al final de la barra, seuen dues estrangeres rosses, de quaranta i seixanta anys, segurament mare i filla. Tenen a davant un parell de copes de xampany. Pel cendrer ple de burilles i per les copes acabades d’omplir, ja es veu que no és la primera ronda.

Mentre la meva dona es baralla amb la màquina expenedora de tabac, escolto què diuen les dues estrangeres. Fan servir totes les possibilitats despectives de l’idioma anglès per malparlar d’un tal George i, en general, dels homes.

La màquina expenedora no funciona bé. S’ha quedat les monedes a canvi de res, i la meva dona busca amb la mirada el cambrer. No és la primera nit que les angleses passen en aquest cul de bar: ja coneixen la màquina. “Pégale”, aconsella la gran. La meva dona venta un copet a la màquina. Cap resultat. Llavors s’aixeca l’altra anglesa i clava una tal trompada a la màquina, que el paquet de Marlboro baixa de cop. “Hay que tratarla como a los hombres,” diu l’anglesa, i em repassa de dalt a baix.

No gaire lluny d’aquest bar, hi ha una discoteca. A aquesta hora, el passeig marítim és ple de jovent que se n’hi va. Estrangeres com les de la barra, però encara verdes, desfilen encantadorament cap a la discoteca – en termes estètics, l’anada a la discoteca no té res a veure amb la tornada de la discoteca. Per contrast amb el parell d’angleses perilloses i desenganyades del bar, les noies discotequeres em fan pensar en les sirenes, que li cantaven a Ulisses:

Mai ningú no ha doblat per aquí amb el negre navili,
que de les nostres boques la veu no escoltés, que és dolcesa;
però després se’n torna joiós i més ple de ciència.

Ja sabem com va salvar la pell Ulisses. Circe el va avisar:

Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella
de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures
no el sortiran a rebre, tornant a casa, joiosos:
no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,
des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima
d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va emblanquint-se.

Molt a prop d’aquesta mateixa platja del meu poble, el disset de juliol passat, uns turistes que es banyaven van veure uns pèls surant: era un cuir cabellut. Ja en vaig parlar llavors, aquí mateix. Exactament al cap d’un mes, el conductor d’una moto aqüàtica va denunciar que havia vist una cama flotant pels voltants del port de Blanes. L’endemà, un home passejava el seu gos per l’estany de Banyoles. El gos va entrar a remullar-se a l’estany i va remoure el fons de l’aigua. Mig amagades entre els joncs, hi havia les restes d’un crani humà. El dia següent, a Blanes, torna a aparèixer la cama flotant. Els responsables de la neteja de l’aigua van pescar-la amb un salabret. Segons El Punt, la cama “estava totalment descarnada a la zona de la tíbia i el peroné, però, en canvi, el peu, ficat dins del mitjó i la sabata, s’havia conservat perfectament.”

Entorn blanqueja una rima - és a dir, una pila - d’ossos de gent que es corromp. Cadàvers insepults, plagues de meduses, subsaharians ofegats o subsaharians vius: l’aigua ens acaba plantant davant dels nassos els problemes que ella mateixa ajudava a amagar.

( 6 d’agost del 2006, El Punt )