Toni Sala

És molt semblant a un hivernacle de maduixes, però per comptes de files de maduixeres hi ha tancats de paret baixa, plens de trèvols i cargols.

Es diu Helicargol, és a Sils i m’hi fa de guia l’amo, Jordi Ramos, vint-i-vuit anys, dedicat a la construcció fins fa un any, quan va muntar aquesta granja de dos mil metres quadrats per criar-hi l’Helix aspersa müller, el cargol de granja, el bover de cereal.

No hauria dit mai que en sabéssim tan poc, del cargol. És cec del tot, o es curt de vista? No se sap. És sord però sent les vibracions? I després hi ha els tòpics. El cargol no surt perquè li agradi l’aigua, sinó perquè té por de l’aigua. És molt diferent. Li agrada la humitat, un noranta-vuit per cent del cargol és aigua, però això no vol dir que tingui cap ganes de morir ofegat. Així que quan plou s’enfila sempre tan amunt com pot. Sent el temps. Tres dies abans d’una glaçada, el veus que s’enterra. El cargol és una bèstia delicada. Massa aigua, l’ofega. Massa sol, el deshidrata. Massa vent, l’asseca. Les rates, els talps i les granotes se’l volen cruspir. Si s’estressa comença a treure bava, una bava que per cert és molt bona per la nostra pell. Si s’estressa massa, es mor. Des del punt de vista del cargol, la granja és un hotel de cinc estrelles.

El trèvol està ple de cargolets que no es veuen. N’hi ha milions de petits. De nit surten, es posen a sobre les fulles i les cobreixen. Els grans s’estan a la vora del pinso. Ara el preu del cereal ha pujat molt, em diu Ramos. Alguns hi posen herba. Si està alimentat amb herba, el cargol pot canviar de gust. També et pot fer agafar un mal de panxa. Encara hi ha gent que en va a collir al bosc, però el cargol salvatge acabarà prohibit. Cada vegada al bosc hi ha més brutícia. La gent agafa potser vint quilos, va a un restaurant i els hi compren, però: i si t’intoxica un client? Aquí ve un parell de vegades l’any un veterinari, que no és que hi entengui massa, en cargols, però pot veure si agafen cap malaltia.

Ara a l’octubre, quan han de venir les glaçades, abans que s’enterrin, Jordi Ramos agafarà els cargols que facin més que la mida d’una ungla i els posarà en una cambra frigorífica, entre quatre i set graus, i allà s’estaran fins al febrer. Operculen, fan aquella capa que els segella a dintre la closca, amb un foradet microscòpic per respirar. Al febrer els tornarà aquí. Deixarà les caixes i ells mateixos aniran despertant-se i sortint. Els petits passaran l’hivern a la granja, amb una manta tèrmica. De dies surten, van menjant herba, i a la nit ells mateixos es posen a sota la manta.

Per Setmana Santa comencen a criar. S’enganxen i procreen. Són hermafrodites. Uns cops fan de mascle i uns cops, de femella. Al cap de quaranta dies, el cargol neix de l’ou. Passen setze setmanes entre que neix i que cria. Cria molt, entre vuitanta i cent ous per posta. Un any per créixer. Un per reproduir-se, quatre o cinc vegades. Però si es reprodueixen molt es moren de l’esforç. Els has de treure abans.

Els ven en paquets de cinc quilos, a restaurants. La clientela demana la mida. Normalment mida estàndard, però hi ha restaurants que el volen més gros, per posar-hi la salsa, i n’hi ha que el volen més petit, per fer-lo a la llauna i que n’hi càpiguen més. A França com més gros millor. Aquí els cargols grans ens fan fàstic.

Ara començarà la temporada. Ara ve el moment que es poden menjar amb una bona salsa. És com l’escudella i carn d’olla, no te la menjaràs a l’estiu.

( 20 de setembre del 2008, El Punt )

El funcionari municipal em diu: “per fer avançar l’expedient, t’aconsello que et posis d’acord amb tal persona. És amic meu, vam estudiar junts, remena per l’Ajuntament i es troba en una situació semblant a la teva.” Tanco la llibreta plena de noms i fletxes i interrogants que he anat omplint durant la reunió i me’n torno a casa. El que m’ha aconsellat el funcionari podria sonar a corrupció. Aviat farà tres anys que intento resoldre el tràmit. Potser és pitjor que corrupció.

Milan Kundera ha escrit alguna vegada sobre l’autor que considera “clau de l’Europa central del XIX”, Adalbert Stifter. D’aquest escriptor, aquí, se’n coneix una traducció castellana de fa quinze anys. Kundera parla amb una gran admiració del llibre més important d’Stifter, El final de la tardor. La novel·la explica la història de Risach, un home que va descobrir que era incapaç de treballar de funcionari. Kundera, exiliat del comunisme, sap en què consisteix la burocràcia i entén que Risach “és un home de les coses concretes.” “El seu trencament amb la burocràcia”, diu Kundera, “és un dels grans trencaments de l’home amb el món modern.”

Una de les bofetades fortes d’aquesta vida és el descobriment de la burocràcia. La burocràcia entesa com el “govern del buró”, és a dir, de l’administració. No de la qüestió que t’afecta, ni de cap interès particular, sinó de l’intermediari asèptic i de l’imprès.

Jo vaig pel món veient cortines de paperassa. Veig burocràcia per tot arreu, a les carreteres col·lapsades, al fracàs escolar, a la proliferació de coloms, al fil musical del tren de rodalies, a les escultures de rotonda, a la comicitat encarcarada dels telenotícies. Oi que sembla senzill, arreglar tot això? La cosa dura és que ho és. Una mica de racionalitat i de senzillesa és a l’abast de tothom! Però els polítics transporten sobre el cap tones i tones de burocràcia. Si et despistes, te l’entaforen al forat, si hi ha sort, de la boca. Els llibres, la música, l’art també és ple de burocràcia, els autors han d’anar constantment amb una escarpra i una llima per treure’s la crosta burocràtica que se’ls fa. L’articulisme sovint és una pura màquina de fer botifarrons ideològics impresos. Per un costat poses la notícia, per l’altre et surt interpretada. Burocràcia.

La burocràcia és proporcional a la distància que separa administrador i administrat, és una demostració de poder, del valor diferent que té el temps – és a dir, la vida – de cada persona: com més cua has de fer, més a la cua estàs. La burocràcia és l’infern artificial perfecte, perquè es basa en la niciesa, i no n’hi ha de més dura que la humana.

La burocràcia equilibra els de sota: per baix. Reunions eternes, aclaparament faraònic. Amb un quilo més de paper a sobre, el cor de la persona – o del país, tant és - queda una mica més ofegat. Fulls i fulls morts, fullaraca. Si vol presentar-hi disconformitat, presenti una instància, amb dues fotocòpies del DNI i el justificant d’estar al corrent de la seguretat social, i, segons el que estableix l’acord de la Junta de Govern de 23 de juny del 2001, que no exhaureix la via administrativa, vostè pot sempre interposar recurs d’alçada en el termini d’un mes a comptar de l’endemà de la recepció d’aquesta primera notificació, segons el que estableix l’article tal de la Llei A/bcd, de tal dia de novembre de tal any, de règim jurídic de les administracions públiques i el règim administratiu comú, modificada per la llei tal, de tal i pasqual.

( 22 de setembre del 2006, El Punt )

Va començar seguint Rodin, amb figures que sortien de la matèria, va esculpir unes voluptuositats fèrtils i primitives, però alhora va fer la Petita màscara amb floc (1907), primera d’una sèrie de màscares que aprofitaven l’ombra delicada i esvelta de la xapa –els flocs metàl·lics tornats celles i cabells rinxolats–, i va arribar un moment que la màscara ja era tot un bust, ja emmascarava tot el cap, per dir-ho així, tot el contorn del cap.

Gargallo a través dels contorns. No sé si és veritat el que es diu, que Gargallo es va passar una nit en blanc davant Les senyoretes d’Avinyó del seu amic Picasso. El cas és que les escultures se li van tornar cubistes. Cubistes? En aquesta recerca de l’impossible que és l’art, el cubisme buscava la tercera dimensió de la pintura. Quin impossible podia buscar, però, el cubisme, en l’escultura, que ja té aquesta tercera dimensió? Potser retirar-li? Així m’explico que en un moment donat a Gargallo les figures se li desinflen, se li xuclen cap endintre, i tenim cames, ventres i pits còncaus, com si la figura es volgués empassar aquesta tercera dimensió. Sembla que Gargallo busqui aixafar, aplanar, bidimensionar. Fet i fet, les escultures acabaran naixent-li així: d’unes superfícies planes que tallava i després muntava, de manera que l’obra, essent trinitària, mantenia una certa, intensa, dualitat dimensional.

Si Rodin emergia de la matèria, Gargallo va tancar el cicle; va sortir, va completar-se i es va mostrar en escultures de classicisme noucentista –aquesta Dorment voluptuosa, gairebé inflada, o començant-se a desinflar–, i sobretot va assenyalar el camí de l’evanescència, i per això es diu allò de: Gargallo, escultor de l’aire.

Petit arlequí amb flauta (1931) és el contorn, que toca la flauta: l’aire. La Gran ballarina (1929) és una gran ballarina d’aire, un penell que gira i gira. En una versió posterior, Ballarina (1930), la falda de la ballarina ja no se n’amaga, ja clarament és feta d’ales de papallona.

Em pregunto si aquesta insistència en les màscares no era per dir que en definitiva l’escultura és tota ella una màscara, que amaga més que no mostra, i si en Gargallo l’escultura no acaba per barallar-se amb si mateixa, perquè, sent la forma més absoluta, més completament dimensionada, s’allunya de l’essencial, que, suposo, deu ser adimensionat… llavors, tindríem un escultor en contra de l’escultura?

No: tindríem un escultor contra la matèria, un escultor que fa un crit com el d’aquest profeta irat i impressionant que va dur al cap durant almenys trenta anys abans de realitzar-lo; tindríem un escultor que ens crida amb un braç aixecat i un bastó a l’altre, per dir-nos el camí; un escultor més interessat en els contorns que en la matèria. Per això Gargallo apunta i dibuixa, perquè són els contorns, que li interessen. Atesa l’essencial humilitat de l’home, no som nosaltres a contornejar l’exterior, sinó l’exterior que ens conforma a nosaltres. I llavors tinc la sensació que Gargallo havia de ser una gran persona.

Jo veig aquestes escultures com les boletes d’aire d’un vidre: totes entorn.

Seguint la idea del contorn, la vida mateixa de Gargallo em fa l’efecte que dibuixa una trajecte artístic, com si l’hagués deixat apuntat, complet en la incompletud, contornejat; i, l’any mateix del gran èxit de les exposicions a Nova York i a Barcelona, Gargallo es va morir.

( 3 de novembre del 2006, El Punt )

«A Josep Colls, que porta pedres d’una banda a l’altra, que trasbalsa terrenys, i els allisa. Amb admiració i amicalment,

M. Rodoreda.

Romanyà, maig del 1979.»

No sé com dir-ho, es feia estimar. Era una santa, era una dona que d’allò. Jo vaig estar vint anys allà amb l’excavadora, a Romanyà, Vallrepòs, Font Picant, que no me’n movia. Feia fonaments, esplanades, camins, rocalles… Al xalet de la Rodoreda hi vaig fer tota l’esplanada i els fonaments, inclús una rocalla per engrandir el terreny. I allà varen fer dues torres, una per la Manrúbia, la seva amiga, i una per la Rodoreda. Primer vam fer la de la Rodoreda, pobreta. Les van fer juntes, allà a tocar del dipòsit de l’aigua. On hi ha aquelles pedres dretes i les ajagudes i una de molt grossa rodona, són posades meves. Les treia del bosc. El bosc n’estava ple, de pedres.

M’estimava molt, a mi, era una santa, era molt bona dona, era una santa. I un dia, me’n recordo que estàvem fent el jardí i feia una calor, i jo llavors suava, i portava una nevera, era a ple estiu, i la Manrúbia em diu: que puc beure una mica d’aigua, Pep? I jo dic: sí, és per beure, l’aigua. I ella, pobreta, per això et dic que era una santa, deia: aquesta punyetera se li està bevent l’aigua… La Carme Manrúbia… Tenia el gos, en Gocu, jo el vaig enterrar. No érem gaire amics, no. Havíem tingut alguna topada. Era l’altra cara de la moneda. La Rodoreda no deia mai res, ella no discutia mai, era una santa, no sé com dir-ho. I a la tarda va venir la Mercè amb un got i una gerra d’aigua fresca que m’havia dut. I amb aquestes que em va cridar, vaig anar a sota el suro a fer un trago d’aigua fresca, jo baixo cap allà, i fumava, i la Manrúbia em diu: li puc agafar un cigarro? Sí, dona, agafi. I jo encara no havia ni fumat, ni havia begut ni res, i em diu: ara me portes aquesta pedra cap aquí, aquesta cap allà, i vinga a dirigir, i jo li dic: escolti, senyora Manrúbia: aquí a Roses, cada dia hi neixen dies, li vaig dir. I si no està d’acord amb mi, telefoni a can Garriga i que pugi un altre. Diu: no, no, no, jo el vull a vostè. Dic: hi estic d’acord, però… I llavors la Mercè, pobreta, li diu: Carme, te’n recordes, com te deien, a Veneçuela? No li va dir. I m’ha quedat sempre el dubte de com li devien dir, que li devien dir negrera o alguna paraula així, però la Mercè no la va dir, pobreta, no la va dir.

Vàrem fer un jardí i un estany petit perquè hi vinguessin a beure els ocells. I sempre estàvem allà treballant, i ella al jardí, hi tenia una afició que era terrible. A les plantes, els hi cantava. Feia uns gargorillos, per allà! Diu: ai, es pensarà que estic ben sonada! Dic: caram, a mi m’agrada molt, que canti. Ja et dic, era molt bona dona. Vivia allà tot l’any, al costat de la Manrúbia. I que en tenia tones, de llibres. A dintre casa seva no podies passar ni pels passillos, els tenia en estibes. I era una dona que jo no sé. Tinc una foto d’una pedra que vaig posar al xalet de l’avi Roure, que és una pedra alta, i aquella pedra ella la va batejar: la Mare de Déu amb el Manto. I ella quan passava pel xalet de can Roure sempre anava a veure la Mare de Déu amb el Manto.

És enterrada en terra, allà al cementiri. Mira, el forat el vàrem fer, em sembla que era en Joan Bou i en Manel, que és el que està de paleta al cementiri ara, i el noi d’en Macanino, que a cops de magall varen fer un clot allà a terra.

( 13 de setembre del 2008, El Punt )

“Té uns cabells vius com les plantes després de la pluja,” em diu Pere Alga, rematadament enamorat de Marta Dreta, una veïna d’escala. Fa quinze anys que viuen al mateix replà, i tot just ara ha descobert la gran vitalitat de la garriga espinosa que aquesta dona té per cabells. I ho ha descobert perquè fa alguns dies que, gran novetat, la veïna puja al pis acompanyada. Excuso dir que això no ha modificat ni un pèl de la veïna.

El que ha modificat és el valor de la veïna. Les prevencions de la dona de Pere Alga quan, fa quinze anys, van comprar el pis – una veïna desparellada a la porta del costat! – van ser del tot equivocades. És justament aquest nou company, que ha fet d’aparador de la veïna. Com més migrada és la realitat, més que treballa el desig: l’espoleta s’activa a l’altra punta d’on vols arribar.

O sigui que Pere Alga estima Marta Dreta perquè Marta Dreta estima Lluís Acord. El fet que Pere estimi Marta perquè Marta estima Lluís ens pot fer deduir que Lluís estima, posem per cas, Immaculada. Immaculada, doncs, deu estimar Isidre. Isidre, Manel; Manel, Judith; i Judith, per tallar i fer-ho rodó, podria ser que estimés Pere Alga.

Representen Otel·lo al Liceu. Que Shakespeare hagués dedicat un tractat sencer a la gelosia i que Verdi després en composés una de les millors òperes escrites mai, ja demostra que la gelosia no és un tema menor. La gelosia és una cruïlla on topen el desig, la ràbia, el pecat i la desesperació. No hi ha manera de concordar-ho, tot això, ni d’entendre-ho, perquè la gelosia és irracional. “És un monstre engendrat per ell mateix / i nascut d’ell mateix”. Per això l’amaguem darrere de cinquanta mil excuses; perquè no té explicació, és infantil i ens avergonyeix. No és pels cabells, que Pere Alga s’ha enamorat.

A sobre, la gelosia no te l’esperes. Viu enterrada. Qui mai l’ha sentida, de cop, en pot tenir un atac. Ni Iago, que li ensenya el camí, ni el mateix Otel·lo, s’esperaven aquesta feblesa infernal. La frase més terrible de l’obra de Shakespeare és quan Otel·lo implora: “prova’m que el meu amor és una puta!” Com sempre, l’irracional s’ha camuflat en la sospita, la por, el terreny d’ombres mòbils.

És un dels instruments d’autolesió del benestar, però, pot tenir un punt de racionalitat, la gelosia, en els casos que va lligada a l’enveja? Les ganes de tenir un cotxe, una dona o una creativitat em fan odiar aquell conductor, aquell marit o aquell artista. Em determina a lluitar més pel que vull, això, o em desvia l’atenció de l’objectiu? És per culpa dels altres, que no tinc el que vull? Portat fins a les últimes conseqüències, això fa dir a Otel·lo, abans d’assassinar la seva dona: “Jo et mataré i t’estimaré després.”

Iago no es deslliura de la gelosia – en té de Cassio i del mateix Otel·lo -, però Shakespeare va triar un moro com a protagonista de la tragèdia. Avui com al segle XVII, la desconfiança religiosa – cultural – és una endèmia del planeta Terra. El moro desconfia de la seva dona cristiana igual que el futur sogre havia desconfiat d’ell. Al final, quan se suïcida – degollant-se com el moro de la pel·lícula Caché -, Otel·lo ho fa recordant el cop que va matar un turc. Després, Iago, l’incitador de la gelosia, no dóna explicacions: el que sabeu, sabeu. No hauríem conformar-nos, però, amb la veu de la maldat. Té un sentit continuar remenant la tragèdia, suposo, mirar-la d’entendre.

( 17 de febrer del 2006, El Punt )

El xiringuito va obrir un dels últims dies de maig, però no és fins ara, quan la calor ja pesa, que acabo fent-hi cap. Una barra de fusta sota l’empostissat metàl·lic que sosté planxes de plàstic, ondulades. El plàstic filtra l’escalfor, l’estova, però vaja, no fa cap mal a una bona cervesa. Assegut a la barra, al costat d’un senyor que vesteix exactament unes sandàlies, calça curta, un rellotge pesat i un cigar gruixut, la cambrera em distreu.

«És un país d’alcohòlics, això», em diu la noia. «És impressionant com s’arriba a beure. Acabar-se’ns un barril sencer de cervesa en un sol matí. Ja té tela.» El xiringuito obre a les nou. Les primeres hores són pels solitaris. Cafès i esmorzars peculiars, maridatges de conveniència entre alcohols i croissants. Després ve el primer assalt dels que es passaran tot el dia a la platja, amb els tres o quatre parèntesis de l’entrepà, el gelat i la rehidratació periòdica. Cap al migdia, comença el públic de papàs i mamàs. Bondats matrimonials del xiringuito. Compatibilitat de les maneres diferents de remullar-se i torrar-se, els marits a la barra, les senyores i els nens a la sorra. Entremig, la terra de ningú, un desert petit i eficaç.

Ells, agrupats a la barra: cervesa, cigalons, tapes, combinats i observació directa, reposada i generalment filosòfica de les diverses modalitats de la figura femenina. Ja passaran les senyores a recollir-los, abans de marxar. El radiocasset al costat de les torres de plats, Georgei Dann, un futbolí, Cheetos, Doritos i Boca Bits brillant a l’expositor, para-sols d’una marca de gelats, taules blanques i cadires vermelles d’una marca de cervesa. Ulleres fosques, tatuatges, pírcings, gorres i olors de fregit a lloure.

Epidèrmic i acolorit, no pel fet de presentar-se’ns en banyador un xiringuito deixa de ser un bar més. La cambrera m’ho continua explicant. «Hi ha aquell moro que s’emborratxa molt i que, com que el coneixes, no li deixes prendre alcohol, només tallats. Hi ha qui s’escaqueja sempre de pagar i a l’endemà li has de portar el compte del dia anterior. I a cada client li agrada la seva taula. Això és sagrat. Aquest home, ja veuràs que s’asseurà a la taula vint-i-u. Ho veus? Ve tres cops al dia. És matemàtic. La mateixa taula a la mateixa hora. Ara li toca hamburguesa.»

Darrere la barra, en una construcció de fusta, hi ha la cuina. Treball de temporada, treball a preu fet. «Això és com l’ONU. Aquí hi ha una cambrera marroquina de 19 anys i el seu marit que la controla, hi ha un murcià, un de Santo Domingo, una eslovaca, una de la República Txeca… El vigilant de nit és d’Ucraïna i encara aquest any els cambrers són catalans: feia temps que no passava, sempre eren argentins o uruguaians.»

De tant en tant em travessa la pell una mica d’aire, empastifat de bronzejador, sal i sorra. L’escalfor baixa a pes des del sostre de plàstic. Demano una altra cervesa. Encara la trobo més fresca i generosa, més escumosa i tot que les anteriors. La cervesa fa com la suor, no saps si et refresca o si t’acaba d’escalfar. Benvinguda l’ambivalència. «I així anirem fent, fins a final d’agost, fins al trenta, que sempre coincideix amb un dia de pluja», em diu l’amable cambrera. Quan arribi el moment, una ploguda ho esbandirà tot. Un teló d’aigua i, quan torni a aixecar-se, ens trobarem que és setembre i que la guingueta està tancada.

( 24 de juny del 2006, El Punt )

Aquest estiu l’he passat a Platja d’Aro, just al costat d’una casa nova d’estiueig, amb parabòlica gegant i piscina particular amb aigua neta tot l’any. La gran majoria d’aquestes segones residències, ja ho sabem, només s’ocupen quinze dies. La casa va estar buida fins a finals de juliol. Llavors, un dia, va venir un equip de jardiners i va començar a podar i a escombrar i plantar flors al jardí, però flors al punt, vull dir: florides i perfumades. L’endemà va arribar un Mercedes amb una família. A la tarda, vaig sentir que a la casa hi havia un piano.

Fins aquest any no els havia tingut a la vora. A la Costa Brava sur, hi ha urbanitzacions de luxe que semblen balnearis de novel·la russa. Datxes aquí. Perquè és turisme familiar d’alt nivell, res dels adolescents iniciàtics de Lloret o les famílies industrials de Santa Susanna, sinó famílies estil nina russa: marits alts i grossos amb senyores apersonades, i criatures rosses corrent al voltant de la piscina amb cotxets o motoretes de plàstic i àvies que es deuen dir Ievgenia Ivànovna o Aleksandra Nikolàievna i que saben francès i toquen el piano. O són institutrius.

Mentre seguia la guerra de Rússia i Geòrgia i la mort de Soljenitsin, contemplava aquestes famílies que ara són el somni, el consol i la loteria dels agents immobiliaris – i d’altres: em parlen d’un rus que va presentar-se a una petita hípica a comprar un cavall àrab que hagués guanyat molts concursos – i pensava que aquí, que tendim a imitar el model familiar de la Barbie i en Kent, costa trobar famílies que convidin els avis a les vacances, potser per estalvi o perquè no hi ha cap herència en joc, que ve a ser el mateix, i que, si els nostres avis van de vacances, o bé hi van sols o bé hi van ells amb ells, i que rarament veus a la platja una família d’aquí de tres generacions - com a molt, els avis amb els néts encolomats. També pensava en la lògica desconfiança envers l’estranger carregat de bitllets, i en la frase d’un personatge de Vida i destí: “En mil anys, Rússia ha estat lliure a penes sis mesos.” Llavors sospesava si m’agradaria conèixer una Nàdia, però m’ha semblat que les Sófia Stepànovna i els Ivan Innokéntievitx tenien molt controlades les Kàtia i les Màixenka.

Mai havia sentit tant parlar rus a la platja. He après una paraula: mедуза (medusa). He vist cartes en rus als restaurants, revistes en rus als quioscos i cartells immobiliaris en cirílic. Als ports esportius, he vist iots amb noms com ara Lady Alexandra escrits en lletres daurades i amb una tripulació que semblava treta del cuirassat Potemkin. Diu que hi ha una campanya per atraure a Girona el nou turisme rus i xinès. De xinès no n’he vist cap. Els que haurien pogut venir devien tenir tots entrada pels jocs olímpics. Els russos, en canvi, no han fallat, i a la urbanització de S’Agaró i a l’Hostal de la Gavina – em diuen que participat en gran part per diner rus, potser per l’obra de Txèkhov - ha arribat un punt que només hi veia russos. I cada cop que passava un Mercedes amb pare, mare, àvia i fills, jo pensava: russos.

La casa del costat es va buidar al cap de deu dies. Ara, un matí per setmana, vénen uns homes a controlar la piscina. De tant en tant entren uns nois al jardí. Escombren una mica, posen adob, reguen alguna planta i després s’asseuen a fer un entrepà tranquil·lament, a parlar entre ells o per mòbil i a contemplar el mar. Què hi farem.

( 6 de setembre del 2008, El Punt )

Jordi Galves, professor, crític, escriptor, home apassionat i observador, em convoca a l’Hotel Continental Palacete. Anant-hi, m’he trobat les parades de llibres de vell que hi ha aquests dies al Passeig de Gràcia: facsímils del Blanquerna al costat de manualets de quiromància. Galves m’espera entaulat com un senyor, sol, llegint, prenent-se un cafè negre entre moquetes blaves, motllures daurades i aranyes de vidre.

“T’he citat aquí per parlar d’una qüestió que fa anys que treballo: la literatura de l’aristocràcia medieval i la dels nous aristòcrates.” El balcó dóna a la Rambla Catalunya. “Mira. A l’altre costat de la Rambla, hi ha la llibreria Excellence, especialitzada en llibres d’autoajuda. El nom ja ho diu tot. Un lloc pretensiós i esgarrifós, que ven excel·lència.” ”L’intel·lectual no és sempre un aristòcrata?” “No! Un aristòcrata com Guillem d’Aquitània hi entén molt més de litetura de taberna que no pas d’Ovidi. No sap gaire literatura llatina, que llavors era la considerada seriosa. Se n’inventa una altra. De la necessitat en fa virtut, i és el pare de la poesia occidental. Assimilar aristocraticisme i intel·lectualitat és un error interessat. Aquests escriptors amb el de a davant del cognom… No fa gaire, un escriptor va fer un discurs, a davant del President de la Generalitat, dient que qui no llegeix ni escriu, en el fons, no és humà. I Homer, doncs? I Sòcrates, què? Però si el que és normal és no llegir! El XIX i el XX han estat l’excepció! Ni abans es llegia, ni després es llegirà. El discurs de l’excel·lència, com el feminisme o el victimisme nacionalista, parteix d’una visió del món entre bons i dolents. Els aristòcrates són els bons. Se senten reconfortats per aquest discurs de la superioritat, de l’arrogància, de l’excel·lència. De l’exclusiu. Llibres exclusius per gent exclusiva. Subvencionats sempre pel govern, és clar. Gran hermano és televisió escombraries, però, el programa de llibres de TV3, què és? Uns senyors amb una arrogància espantosa que passen del públic i fan el merda. Si un programa o un article només serveix pel lluiment i benefici de qui el fa…” “Això és inevitable.” “Però s’ha de denunciar. Tot el que es vulgui fer pel centenari de la Rodoreda ha de passar pels negocis particulars d’un senyor de l’IEC? Això és irresponsable i anticatalanista! El buit a l’escriptor seriós és absolut si no està dins del sistema. Darrere l’èxit de La catedral del mar hi ha molts diners per promoure una ideologia propera a l’Opus. El conseller de cultura diu públicament que l’ha comprat a la seva mare, pensant-se que això és el Patufet, i això no és el Patufet! La crítica independent cada vegada és més difícil, però hi ha crítics independents que no cedeixen.” ”Tu també defenses uns interessos.” “No. Jo escric denunciant la impostura, em paguen per això. Com quan es vol saber si un quadre és una falsificació. No visc del govern, visc de la universitat i del meu diari, i em paguen per ser independent. No vaig a llegir poemes als polítics.” “Són maneres de funcionar.” “Però és perillós. Fixa’t, per exemple, en els punts de connexió de certs articulistes propers a ERC que escriuen a El Mundo, i el PP. El nacionalisme espanyol està redibuixant l’independentisme català. Hi ha un procés de pepització d’ERC en els discursos, les formes. I quan dues masses entren en relació, la que té més pes específic és la que arrossega l’altra!”

( 30 de setembre del 2006, El Punt )

Aquests primers dies de setembre observo una tendència a la negritud. Acomplida la torrefacció, els lluços bullits de tot l’any retornen a les nostres vides. La pell se’ls ha endurit, s’han cuït com terrissa; aguanten millor les embestides, però també es poden trencar. Les vacances s’han acabat al punt que els cabells se’ls començaven a arrissar i els llavis a inflar-se. La mateixa manera de parlar, amb la dicció desmenjada i empeltada de girs i entonacions del lloc de vacances, s’anava convertint en un idioma africà incomprensible.

Molt serà que no ens ensenyin les fotos. Hi has d’anar! No t’ho pots perdre! Fan els descobriments de Marco Polo. Aquest ha vist el Taj Mahall, aquell ha retratat el Kremlin, l’altre s’ha immortalitzat a sota la Giralda de Sevilla. Vacances convencionals, vacances ONG, vacances single, vacances low cost: a mar, a muntanya, a la plana. Han posat una altra xinxeta de color al mapa i a esperar a l’agost que ve perquè el del Taj Mahall se’n pugui anar al Kremlin i el del Kremlin a la Giralda. Vivim com si haguéssim de viure mil anys, i no ens volem perdre res.

I, després, s’aprèn tant, viatjant! Va tan bé contra la ignorància! És veure món, que obre els ulls, i no a la inversa!

Però sempre n’hi ha de vius. A Itàlia tenen estudiat el fenomen de les vacances talp: individus que a finals de juliol fan saber a parents i coneguts que, aquest any, les seves vacances seran extraordinàries. Com que la magnitud del paradís és proporcional a la distància que ens en separa – n’hi ha que han viatjat a l’altra vida, buscant-lo -, avisen, per exemple, que aquest agost se’n van a Honolulu. Es compren la Guia Lonely Planet de Hawaii i la passegen uns quants dies per la feina, subratllada; mentrestant, omplen rebost, nevera i congelador; i, arribat el dia, tanquen el cotxe al garatge, abaixen persianes, connecten el contestador automàtic – “que guai, som a Hawai: no ens hi podem posar!” - desconnecten el mòbil, compren per internet una nina ballarina hula, engeguen el televisor i a esperar tranquil·lament i desestressada.

Segons les enquestes, tres milions d’italians fan vacances talp. Qui sap, perquè en el meravellós món de les enquestes, tot és possible. També hi ha una enquesta que diu que el cent per cent de les enquestes no són fiables. Deixem-ho córrer, però l’altre dia també va sortir una enquesta que advertia que el 46 per cent dels treballadors pateix estrès postvacacional.

Jo vaig trobar que encara era poc. Sofisticats – recargolats - com som, hem de tornar a la feina amb un pèl de satisfacció masoquista. Venim amb les piles carregades, estem al cas de tot i massa alegria fa perdre els matisos. La realitat és que tot mata. Fumar mata (cada dia una mica més), el sexe salvatge mata, l’abstinència salvatge mata, les liposuccions maten, el sol mata i les meduses maten. Ja abans de les vacances, els psicòlegs fan la seva feina: massa família, diuen, mata la família; massa hores lliures maten la sensació de llibertat, obligats que ens sentim a omplir-les. És evident que les vacances maten.

Però acabar les vacances també mata, perquè, quan s’acaben, ve l’estress postvacacional. Només faltaria. Què seríem, sense l’estrès postvacacional? Uns idiotes contents de tornar a la feina. És cosa de criatures, tornar a col·legi content. No és una maledicció bíblica, el treball? Quin valor tindrien, les vacances, si no ens importés acabar-les? Ens urgeix una altra enquesta. Tal com hi ha les vacances talp, segur que hi ha estressats talp.

(12 de setembre del 2006, El Punt )