Paisatge i literatura

A casa nostra, el paisatgisme literari ha estat tan important com el pictòric. Atrets o empresonats pel paisatge, els escriptors l’han recollit amb les paraules, com qui n’arrenca flors per posar-les en un gerro o assecar-les entre les pàgines d’un llibre. Han tret així al defora una qualitat personal; l’han tornat portàtil, l’han anostrat. A canvi, han escampat sobre el paisatge matitzacions, presències i replecs que en el millor dels casos l’afavoreixen, que el fertilitzen sempre; hi han afegit la boirina dels “espais escrits”, per qui vulgui llegir-los.

El paisatgisme es lliga amb el viatge, encara que aquest viatge sigui l’elemental, el de la vida. El viatge pot ser de partida o d’arribada, de pèrdua o de benefici. Vist de darrera la finestra d’un tren o d’un cotxe, o vist de darrera el vidre d’unes ulleres, el paisatge s’emmarca per força en la vissicitud de qui l’està vivint, passant. La literatura mira d’agafar aquest moment i comunicar-lo. L’atemporalitat i portatibilitat del text fa que el viatge continuï en uns altres temps i uns altres espais, i per això el paisatgisme juga sempre amb dos temps i dos espais. El paisatgisme té l’arrencada i el sentit en un o altre exili, espacial, temporal o totes dues coses. El paisatge, per poder-se capturar, se l’ha de veure des de fora. Encara que sigui traient-lo de dintre nostre, més o menys amarat de nosaltres o confós amb nosaltres mateixos. Perquè el paisatge no ens agrada com és o perquè ja no el tenim, per presència o per absència, per bellesa o per lletgesa, el paisatge escrit busca de ser, com diu tan esplèndidament el vers de Carner, “dolç com l’enlloc on duraria el somni.”

En aquesta antologia s’hi veu que els escriptors unes vegades han passat la xarxa per capturar-lo – per endur-se’n el paisatge a l’exili -, i altres vegades hi han passat la rella, descobrint-lo com exploradors o arqueòlegs, conquerint-lo, a fora, o, intel·lectualitzats o onírics, a dintre seu mateix.

El paisatgisme és una resposta a la realitat. D’una manera o altra, la literatura sempre és paisatgista. Fa anys que el nostre entorn viu la intervenció urbanística més intensa de la seva història. Si algú se sent avui pessimista sobre la cultura catalana, que doni un cop d’ull al voltant seu. Si no es troba al nucli antic i turistificat d’una capital o al centre fòssil d’un poble lluny de tot, que mesuri el criteri estètic amb què s’estan construint els nous paisatges. Es diria que ni la il·lusió de l’acabat no hi ha, com si, més que construir, purament s’envaís, depredés, consumís, com qui per subsistir tira directament del propi cos. Potser aquesta antologia serveixi per reflexionar-hi una mica.

( Dins Paisatges. La mirada dels escriptors, Ed. 62, 2007 )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant