Obro pàgina
El que per una banda es guanya, per l’altra es perd. A més d’exhaustivitat i abundància, internet hauria hagut de proveir-nos del temps que cal per donar-hi a l’abast. Ara que tenim accés a tots els clàssics literaris, discos, premsa, pel·lícules, fotos, partitures, a tota la informació transmissible electrònicament, també queda ben clara la limitació humana real: la provisionalitat, o sigui, el temps.
He pensat durant anys que, en literatura, internet més aviat desprestigia. El mèrit d’un llibre no és el nombre de lectors, ni els elogis que rep. A Internet, però, com a la tele, la quantitat moltes vegades marca l’èxit: es diu, llavors, que és democràtica: la democràcia circumstancial de la immediatesa. És increible les estratègies, argúcies i baixeses que els internautes amb pàgina pròpia fan servir per rebre visites. De seguida, un pobre home amb un blog – tan pobre que té tot el temps del món per dedicar-s’hi – s’ha pensat que era un geni, perquè s’ha trobat que molts pobres homes com ell el llegien – tenien tot el temps per dedicar-s’hi. Com que hi ha barra lliure, s’hi ha donat la barbàrie del nou ric. L’adolescent ingenu, el polític negat, tots tenen blog. I es troben que els visiten, perquè si un poder té la xarxa és el de posar la gent d’una mateixa espècie en contacte. El pedòfil atret per mulates d’onze anys i mig s’ha posat en contacte amb pedòfils atrets per mulates d’onze anys i mig… Hi ha gent per tot, i eren més que no es pensaven. A l’independentista de Riusec, li ha passat igual. La paradoxa és que, sentint-se acompanyats, s’han aïllat més del món: ja només parlen entre ells, i sempre dels mateixos temes. La vanitat, sobretot, aïlla.
Però la capacitat generativa d’internet ha trobat contrapesos per tots els perills que li anaven sortint. L’abundància i l’accessibilitat han afavorit el desordre i el caos; en contrapès, els sistemes d’ordenació s’han anat afinant. L’anonimat ha afavorit l’astracanada i l’insult; en contrapès, amb el temps, s’ha pogut constatar la solvència de les pàgines serioses. La immediatesa ha afavorit la irreflexió i l’error; en contrapès, la rectificació de l’error pot ser immediata. Sempre hi ha algú, posem per cas, a punt per denunciar un plagi. Perquè a internet, com arreu, hi ha el perill de l’engany. Ple d’enquestes i manifestos d’adhesió fàcil, internet funciona sovint com l’estafa de l’estampeta; en contrapès, l’engany s’hi converteix, com passa habitualment, en autoengany.
Al 2007, tot això està més que clar i els avantatges de la xarxa ens els sabem de sobres: que internet és l’eina de difusió cultural més important des de la impremta; que hi ha pàgines d’un nivell altíssim, fetes de manera desinteressada i per tant absolutament lliures, de vegades amb un rigor que ja voldrien alguns diaris.
Sembla, doncs, que hi ha prou perspectiva per fer cas a la insistència d’uns amics que no han parat, els últims anys, de demanar-me que obrís pàgina. Una pàgina, em diuen, és una deferència als teus lectors: perquè puguin llegir-hi els articles que fas, les xerrades que dónes, algun text circumstancial, alguna informació, alguna precisió que vulguis emetre. Molt bé, doncs, d’acord, però amb unes quantes divises: que la immediatesa, en literatura, no és ni mèrit, ni disculpa; que l’educació, és a dir, la discreció, sempre és fonamental; i que si, pel que fos, un dia tanco la pàgina, no trencaré cap compromís.
Allà m’hi tenen, doncs: tonisala.net.
( 13 de juny del 2007, El Punt )
