Tarda de toros a la Monumental

Ara imaginem-nos que sóc un dels sis toros que aquest diumenge es van lidiar a la Monumental. Sóc un toro negre i potent i surto embalat. El públic ja sap que estic sentenciat, que em queden quinze o vint minuts de vida, però jo no m’ho penso. Hi ha una banda d’instruments de metall, daurats i platejats, que amb el sol brillen. Primer surt la quadrilla i juguen amb mi. Em fan córrer d’una banda a l’altra de la plaça. Després surten els picadors, amb els cavalls cuirassats. Des del cavall em claven la pica, l’enfonsen a sobre meu com un màstil. Jo contesto embestint el cavall. El pobre animal es queda quiet mentre l’aixeco pel ventre. Em tornen a enfonsar la pica. Furguen. Caic de genolls, clavo les banyes a terra. Algú crida: “me cagon la leche puta!” El públic riu. “Venga ya! Cagon la leche!” Protestes, xiulets: “déjalo ya!” Pateixen perquè em volen fort pel torero. Al cap de dos minuts, ja caic de genolls per terra. Crits de protesta. El bandariller es planta al mig de l’arena. Em crida. Aixeca les banderilles. La banda toca alegrement. Me’n clava quatre, les altres cauen a terra. El persegueixo, però es posa darrere la barrera. Les banderilles em van d’un costat a l’altre com un ventall. Van xopant-se de sang. “Maestro, música!” El director de la banda fa anar la batuta de cara als músics, però es gira de tant en tant cap al mig de la plaça per poder-me veure. Tinc tota l’espatlla molla de sang, brillo com una pell de balena. Em quedo sol amb el torero. El torero es posa la capa al darrere i em toreja així. “Oooole!” Grans aplaudiments. La panxa, pesada, em va amunt i avall. Torno a caure de genolls. La capa vermella està tacada de sang meva. La banda calla. El torero em cida: “venga! Oé!” La meva mort és a darrere de la cortina vermella. La capa frega el terra, la sorra s’enganxa a la sang. Torno a caure. Respiro fort, gairebé ni camino. El torero té la mà a la cintura i el front aixecat. Si s’allunya de mi, la gent el xiula. “Venga! Arriba, eh!” L’espasa brilla com una agulla. No vaig pel torero, vaig per la capa. “Ole!” Un venedor vell de crispetes i patates fregides va repetint a les dones: “dentro y fuera, dentro y fuera, dentro y fuera, mete-saca, mete-saca, mete-saca!” Tinc el morro ple de sorra de la caiguda. “Mátalo ya! Coño!” Se n’han cansat perquè estic moribund. L’estocada: el torero m’enfila l’espasa per la creu. Entra com si res. Pels narius em baixen canals de sang. Miro d’embestir el torero, però ja no puc, em tambalejo, agonitzo, llavors el torero se m’acosta i em passa la mà per l’esquena. Una senyora riu: “lo acuna! Ja ja ja ja!” Caic lentament de genolls, quedo estirat de costat. Em claven una daga darrere el clatell. Faig l’última convulsió. Em queden les cames garrativades. Gran ovació del públic, la gent s’aixeca dreta i les grades són una mar de mocadors blancs. “Oreja! Oreja!” El president ensenya un mocador blanc. Em tallen l’orella. La banda torna a tocar. El torero comença a fer la volta a la plaça amb la meva orella calenta a la mà. Li tiren mocadors, gorres, de tot. Alguns aixequen pancartes amb la bandera catalana, amb una petita silueta negra de toro, que diuen “Estamos en democracia. Respeta la cultura taurina. Defensem la festa.” Vénen quatre homes amb dos cavalls de tir guarnits amb cascavells. M’arrosseguen per les banyes entre sons de cascavells. El cel és blau clar, amb els núvols molt ben delimitats, fa una tarda de primavera esplèndida i tot de gavines volen pel cel.

( 22 d’abril del 2004, El Punt )

One Response to “Tarda de toros a la Monumental”

  1. Albert Lladó » Blog Archive » Toros Says:

    […] article de Toni Sala, al Punt, sobre la tarda de toros de la […]

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant