William Hogarth

Anys a venir, també li passaria a Dickens, de veure el pare empresonat per deutes i conèixer els carrers de primera mà. A Hogarth van tocar-li els carrers del Londres en desgavell de la primera meitat del XVIII, plens d’immigrants que arribaven del camp amb uns costums extemporanis i la desorientació lògica. Des d’aquests carrers, Hogarth va anar-se enfilant cap a un èxit fantàstic: es va fer ric amb els gravats, es va casar amb la filla d’un pintor ennoblit, va arribar ell mateix a pintor reial –va veure el desfici del cortesà per la dissipació burgesa que venia de França–, va tenir casa al camp, mitja dotzena de criats, va ser un artista reconegut, prestigiós. Proposo, llavors, llegir la seva obra com la consciència no gens optimista d’aquest seu ascens: igual que es pot pujar, es pot caure; s’ha d’estar inflexiblement vigilant; cal una ànima d’acer per sostenir l’edifici.

Els gravats de Hogarth no es poden veure d’un cop d’ull. Són minuciosos, detallistes i narratius. Se les empesquen totes per retenir-te. Poden recórrer a l’humor, però no crec gens que Hogarth sigui el satíric que se sol dir. Hogarth és aclaparadorament sever i greu. Una sobreexposició als seus gravats i pintures pot arruïnar-te la tarda, o deixar-te baldat per uns dies.

Perquè el que importa és la fortalesa de l’ànima. Hogarth es fixa ja des del començament en la representació i la comèdia. Quan sigui fet pintor reial, es retratarà a si mateix dibuixant la musa de la comèdia. El pas d’un estat a l’altre, aquí, només depèn de posar-se una o altra màscara. El vestit, revestiment, fa el paper quotidià d’aquesta màscara, i per això el remarca; l’abans i el després de la caiguda en el vici es descobreixen en la roba; de la roba perfectament posada, al cinturó descordat i la faixa expugnada.

La sífilis, en canvi, que es torna una obsessió, és el senyal indissimulable de la caiguda i la manifestació del càstig. Allà emergeix la corrupció de l’ànima, sense amagatall ni disfressa.

L’obra de Hogarth va plena d’animals vestits de persona i de persones vestides d’animal. Gossos com cortesans, amb perruca blanca i bastó, menjant a taula o bevent cervesa; micos amb capa i barret; un home amb banyes de bou. Ell mateix va retratar-se amb el gosset al costat. S’animalitzen les persones en un didactisme tan evident i patètic, tan imbuït de puritanisme, que fa mitja por. No hi ha mai pietat, no hi ha la pietat que l’humorisme podria donar-hi, sinó la cruel reprovació directa, intransigent, racionalista, maquinal, que no perdona criatures ni bèsties –fins i tot personificades, veiem que les bèsties es comporten com bèsties–. Les criatures són innocents quan encara són nadons –víctimes desateses–, els animals són innocents quan estan sotmesos –víctimes vexades–. L’infern és a la terra, en aquests personatges arrossegats pel vici, i Hogarth en fa reportatges. Els quatre moments del dia és la visita guiada per aquest món, com hi ha els reportatges dels diversos estadis d’una caiguda.

Hogarth va deixar per testament un últim gravat, Bathos, que pot ser vist, entre altres maneres, com una al·legoria de la caiguda total. Aquest gravat m’ha fet pensar si un intent de moralització tan radical no ha d’acabar per força sempre en un resultat devastador, on ja no hi ha caiguda sinó caiguts, caiguda acomplerta, caiguda-caiguda.

( 21 de juny del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant