Una aventura marina

Al començament de la tarda, els jubilats planten la canya a la sorra. Si fa sol i la mar és plana, ara és temps de dorades. Cap allà a les sis o les set, els que vénen de treballar substitueixen els jubilats. Van al sard i al llobarro. Quan el sol es pon, els peixos busquen el menjar.

Pescador de canya, perd més que no guanya. Però l’instint depredador no s’esquiva fàcilment. Me’n vaig cap a l’escullera amb una canya de quatre euros i una capseta d’esquer. M’enduc un llibre que em distregui mentre practico aquest art ancestral, pacient, amable.

El problema és que m’han venut un cuc asiàtic de contorn pelut, aplanat, llarg, inquiet, que m’activa la repugnància genètica heretada de tots i cadascun dels meus avantpassats. Remeno el cuc amb uns bastonets, em fa por d’agafar un virus asiàtic. Costa de tallar. Cada tros es converteix en un animal autònom i revifat. El tros que té boca obre la boca. Es contorneja i no hi ha manera de clavar-lo a l’ham.

“Paciència”, m’anima un pescador que tinc al costat. La seva canya en fa tres com la meva. Jo m’esforço per no vomitar, però ell m’alliçona: ”Això que dus és un coreà. Hi ha el cuc corrent, que serveix per tot. Per pescar el sard va bé l’americà, que és sanguinolent i per clavar-lo has de fer-li treure el cap, que és pelut, i els pèls se t’enganxen als dits. Per la dorada hi ha l’arenys, com un centpeus blanc, o la tita, que és gris i blanquinós i per dintre tot líquid, i per enfilar-lo primer l’has d’excitar amb el dit, fins que queda ben dur, i has de mirar, quan el poses a l’ham, de no rebentar-lo. El llobarrer és llarg, del gruix d’un dit, vermellós, i et taca les mans de iode, i jo quan veig algú amb la mà així tacada, ja sé que és un pescador. I els cucs també mosseguen, sabies?”

El coreà es belluga clavat a l’ham. Tiro la canya per no haver-lo de veure més. Quin art pacient ni quins romanços: l’estrabada és immediata. Estiro. Ni recullo el fil. El peix es belluga penjat per la boca. “Una bavosa”, diu el pescador. “Ara li has de treure l’ham.” L’agafo. El tinc al puny. N’hi diuen bavosa per la pell de gelatina, sense escates. És agradable sentir aquesta vida a la mà. Però ara, quan miro de treure-li l’ham, la cosa es complica. No puc. Ni estirant. Li faig mal. No puc. M’imagino a mi mateix amb un ham proporcional, un arpó clavat fins a l’esòfag. A la boca del peix, clavat a l’ham, encara s’hi belluga el coreà diabòlic.

“Dóna’m”, s’ofereix l’amable pescador. “Normalment, l’ham queda enganxat al llavi del peix, però si se l’empassen costa de treure. El tema és que els peixos no criden. Com que no són expressius, no fan impressió. Només n’hi ha un, que, si queda enganxat com aquest, fa ronquets de protesta. Li diuen el roncador. Una vegada en vaig agafar un. Osti, tiu, vaig pensar, aquest parla!”

Em torna el peix, sense l’ham. “És la primera vegada que pesco”, m’excuso. No cal que li digui que també serà l’última, perquè ja m’ha calat: “Ara no el tornis a l’aigua, eh, que no serviria de res. De seguida queden com desinflats, i es moren igualment.”

Dissimulo una mica. Després me’n vaig sense dir res a l’altre costat de l’escullera. No em menjaré una bavosa que ha tingut un cuc coreà a la boca. A mi que me’ls pesquin amb xarxa. Trec el peix, que encara es belluga, i el tiro a l’aigua. I perquè sóc vergonyós, o l’haurien seguit a darrera la capseta de coreà, la canya de quatre euros i el pescador amable.

( 19 d’octubre del 2004, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant