Gezon

Ja fa dies que a l’àrea de descans de la nacional hi ha un campament gitano. Aparcar-hi no és gens fàcil, són una dotzena de caravanes, cadascuna amb el seu cotxe, entre els quals alguns Mercedes de matrícula suïssa, francesa, espanyola, lluents i nous. Els gitanos seuen a l’ombra, en cadires de càmping, en grups.

He fet veure que deixava la nacional per poder contestar una trucada. Tot just sortir del cotxe, amb el mòbil encara a l’orella, ja em crida una dona: “Oye! Por favor! Con todo mi corazón, eh? Me das algo para la niña, para comprar leche?”

Li dono xavalla.

De seguida se m’acosta un noi: “Oye, por favor, me puedes dejar llamar al hospital?”

Però la dona em recrimina: “Oye, yo soy mendiga, con esto no puedo comprar leche!”

Li contesto que ella és mendiga, però que jo no sóc ric, i m’acabo de buidar la butxaca: tres euros més.

El noi s’espera.

Intervé una vella: “Déjale, déjale llamar a la abuela en el hospital! Dios te bendiga, eh?”

Li marco jo el número i li dono dos minuts.

Ve un altre noi. Li pregunto si també vol res. “No, hombre”, diu, i m’entreté perquè l’altre pugui trucar tranquil a un tal Antonio. Li faig notar que normalment les àvies no es diuen Antonio. Resposta: “Tienes tabaco?”

Queda res per demanar? El noi m’explica que no sap llegir. “Enséñame algo, de corazón!” En dos minuts? Quanta estona volen el mòbil?

Em diu: “A ver, qué pone aquí: ge, e, zeta, o, ene.”

“Gezon”

“Gezon: mi nombre.”

Acabada la trucada, em diuen “gracias, vas a tener suerte” i se’n van tots, menys Gezon – o potser és Jason -: dents molt blanques, rellotge digital de plàstic, gran anell d’or.

M’explica que avui fa dinou anys i em convida a una festa en un restaurant, aquest vespre. Va nèixer a Itàlia, diu, viu a Barcelona i és família del tío Manolo el Chato, de la Mina.

La vella, asseguda a la vora, crida: “No somos gitanos, eh! Somos búlgaros!”

Gezon m’ho aclareix: “Nosotros somos rom. No Rumanía, eh? Rom. Nosotros no rubamos niños. Nosotros no! Hay otros gitanos que ruban niños, ruban casas, ruban cosas… Nosotros somos evangelitas, creemos en Dios, vamos a la iglesia, rogamos por él. Ahora vamos en Francia más de tres mil caravanas para hacer una grande misión en una grande carpa, en agosto.”

Li demano de què viuen.

“De mercados, de ropa. Quieres ayudarme? Puedes dejarme diez euros?”

Acaba de convidar-me a una festa i ara em demana deu euros? Li assenyalo els Mercedes.

“Eh, no! Parecemos ricos, no lo somos! Diez euros para lápiz, para los niños!”

I m’explica amb orgull que es va casar a setze anys i que ja té una filla.

Li demano si tots són parents, aquí, i si es casen entre ells.

“Sí, porque si ella coge un payo…”, diu, i es passa el dit gros per la nou del coll.

Veig dues dones rondant la porta del meu cotxe. Com que el tinc obert, saludo Gezon i me n’hi vaig.

Una té uns cinquanta anys, l’altra és força més vella i va vestida de negre: exactament, una alcavota medieval.

Em diu: “me hace un favor? Te traigo una mujer bonita para ti.”

M’assenyala l’altra dona, neta, arreglada i atractiva, tenint en compte l’edat. Gezon, mentrestant, parla amb un patriarca. Fa un moment se’m passava el dit gros pel coll, i ara m’ofereixen una gitana.

“No te gusta joder?”, em diu l’alcavota.

“Sí, pero no tengo tiempo, ni dinero.”

“Dios te bendiga…”

“Ella es muy bonita, pero no tengo tiempo, ni dinero, de verdad.”

“Bueno. Te vas a casa. Vuelves más tarde. Traes dinero”.

M’enfilo al cotxe.

La vella insisteix: “A que hora vuelves?”

Em miro el rellotge: “Dentro de dos horas.”
( 26 de maig del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant