A la perruqueria

Bona pelada, ara que ve l’estiu! Una perruqueria unisex, d’aquestes reformades o obertes als vuitanta, quan les barberies van fer el salt a la modernitat de la i·luminació folgada i el terra de parquet, mirall bronzejador, fil musical. I quan ens vam haver acostumat que ens rentessin els cabells abans de tallar-los, va arribar la novetat definitiva dels massatges capil·lars. Els fascinants i discrets massatges capil·lars que em fa la perruquera per estimular la circulació de la sang, que rega els cabells i els enforteix fins a posar-los gairebé de punta. Perruqueres joves, renovades, amb un pentinat fantàstic que és la carta de presentació de l’establiment, amb l’uniforme blanc, planxat, estirat amb el punt just de rigidesa.

I, com sempre que anava a aquella perruqueria, em vaig preguntar què hi feia la mampara al costat dels rentacaps, separant la part del fons de la resta del local. Potser hi havia, al darrere, el magatzem de xampús i locions que el perruquer, quan pot, col·loca a la clientel·la? La cafetera pel cafè que t’ofereixen? Al costat de la mampara, una perruquera estava fregant alguna cosa submergida en un gibrellet. “Sembla que rentis un animalot,” li vaig dir, amb un somriure, per no demanar directament què caram remenava. La noia em va tornar el somriure, va deixar el que estava fent, la cosa va submergir-se a l’aigua marronosa, i encara espero resposta.

Es va rentar les mans i em va posar la tovalloleta al voltant del coll. Em va rentar admirablement els cabells i em van massatjar el cap amb una fermesa muscular potser no gaire femenina, però era la gràcia: la força que era capaç de concentrar al capciró dels dits, una vitalitat impensada en aquella noieta de darrere meu, que jo espiava pel mirall de davant, concentrada i seriosa sobre el meu cap, els dits relliscant pel sabó entre el cabell moll, prement-me circularment el cuir cabellut. Em va assecar els cabells amb una tovallola – a través de la tovallola va continuar el massatge – i després em va acompanyar fins a la butaca, on va deixar-me en mans del perruquer propietari de l’establiment. “Te’n tornes a remenar aquella béstia?”, vaig preguntar-li. La noia em va somriure com abans i, com abans, no va dir res.

El perruquer em va fer veure que jo duia una patilla clarament més llarga que l’altra. “Coneguent-me, m’ho imagino”, vaig contestar, “però, s’ho pot veure, això, un mateix?” “Tens raó,” em va dir el perruquer. “Enfront del mirall, els nostres ulls no poden veure les dues patilles. Necessites algú que ho faci per tu, i aquesta és la nostra feina.” Es va girar cap a la perruquera, que tornava a tenir les mans al gibrell, i li va preguntar: “Com ho tenim, això?” “Ja quasibé està”, va dir ella.

Vaig sentir una veu d’home a darrere la mampara. La noia va agafar el gibrell i va desaparèixer cap allà. Els cabells, aquell sobrant de mi, havien fet crèixer una gespa negra al voltant de la butaca. Ja em notava el cap ben fresc, quan sortís de la perruqueria l’aire em passaria pel terrat, es perfumaria d’aquella olor inconfusible. El perruquer em posava un líquid fred com un xiclet de menta, i això devia estimular-me l’interior del crani, com el massatge capil·lar, perquè de cop se’m va acudir què, o, millor dit, qui hi havia darrere la mampara, i que la cosa amorfa del gibrell havia de ser ni més ni menys que una perruca.

( 4 de juny del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant