La supervivència de Primo Levi

“Sempre hi ha guerra”, diu un dels personatges de Primo Levi. Ara i aquí, però, que se sent parlar tant de víctimes i perdó, és una sort tenir a les llibreries l’edició en un volum de la Trilogia d’Auschwitz de Primo Levi: Si això és un home, el retrat del camp d’extermini; La treva, l’odissea, la tornada del Geheimnisträger o portador de secrets; i Els enfonsats i els salvats, les conclusions del supervivent. No s’ha retrocedit. La baixada contemporània a l’infern està a l’alçada de les d’Ulisses, Eneas o Dante.

Els camps d’extermini van ser la gran experiència moral del segle vint. S’ha escrit abastament sobre això, però no s’ha superat el rigor i el vigor analític de Levi, l’esforç d’aportar “documents per a un estudi asserenat d’alguns aspectes de l’ànima humana”. Levi fa servir el camp com un “laboratori cruel”: “Tanqui’s entre filats espinosos milers d’individus diferents per edat, condició, origen, llengua, cultura i costums, i sotmeti-se’ls a un règim de vida constant, controlable, idèntic per a tots i per sota de totes les necessitats: és el més rigorós que un investigador hauria pogut crear per establir què és essencial i què és adquirit en el comportament de l’animal-home enfront de la lluita per la vida.”

Levi toca el moll de l’os a cada pàgina. Una conclusió que treu és la impossibilitat d’arribar a conèixer el mal. Els que van arribar al fons de l’experiència no van poder tornar per explicar-ho. No hi ha retorn del coneixement del mal. Per si fos poc, “comprendre quasi és justificar”. Levi tanca la trilogia inculpant el poble alemany. Tot i que ell sigui incapaç personalment de castigar, tot i els problemes que comporta el càstig, especialment quan el culpable és tot un poble – “un càstig, si és col·lectiu, no pot ser just, i viceversa”- ell no perdona. El sentit final dels seus escrits no és comprendre, sinó intentar evitar que l’infern es repeteixi. Levi parla del “caràcter incurable de l’ofensa, que s’escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la justícia humana l’extingirà. L’ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l’ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.”

Literatura és transmissió d’experiència, res més; “jo sóc la matèria del meu llibre”. Una vegada Levi va arribar a aquestes conclusions tan negres, doncs, l’única font d’optimisme havia de ser la pròpia vida, l’existència com a valor en si mateixa: la supervivència. Per això va resultar un cop tan dur la notícia del seu suicidi, el 1987. Desmuntava el sentit d’aquell enorme esforç de racionalitat a ultrança que la seva obra és.

Per això, l’estiu de l’any 1999, Diego Gambetta, sociòleg, va publicar un llarg article al Boston Review, fruit de la seva investigació detectivesca sobre la mort de Levi. L’article demostra que no és gens clar que s’hagués suïcidat. Hi ha molts indicis que pogués haver caigut per l’ull de l’escala a causa de la medicació que prenia. La literatura està empeltada a la vida i aquest final, que deixa en taules la qüestió del suïcidi, ratifica l’ambigüitat total de l’existència i confirma la realitat única de l’obra mestra.

( 8 de març del 2006, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant