Problemes amb Salvador Dalí

Un dels grans atractius dalinians, si no el més gran, és la capacitat receptiva, d’absorció, que va tenir. Molta gent hi coincideix: el millor Dalí és el dels anys voraginosos de les avantguardes, el de La panera de pa, El gran masturbador i Le chien andalou. Vull ser Dalí va ser un dels lemes famosos d’aquest pintor. Potser va ser-ho fins que es va trobar realment amb si mateix.

L’exposició del Palau Moja és força transitada, però no hi ha cap dubte que l’estrella del centenari a Barcelona és l’altra, la del Caixafòrum, Dalí. Cultura de masses, que fa un recorregut pels aspectes diguem-ne col·laterals al fet pictòric: el Dalí de postal que repinta, retoca i retalla l’Angelus de Millet, el Dalí cinematogràfic, el Dalí dels muntatges, la moda, la fotografia, la premsa i la publicitat. És una exposició espectacular com li agradava ser-ho al pintor, amb sales acolorides i, al final, un lligam inesperat amb Andy Warhol: una sala decorada segons el gust psiquedèlic de meitat dels seixanta, ambientada amb la música de The Velvet Underground.

Una de les cançons més conegudes i tèrboles de The Velvet Underground va ser I’ll be your mirror. Jo seré el teu mirall; reflectiré què ets. L’obra de Dalí és una indagació constant en ell mateix, en les angoixes vitals de la joventut i en els pantans sòrdids de l’edat madura. Potser el resultat final d’un revolucionari sigui per força la desolació. La imatge daliniana dels últims anys, abandonat per Gala, o l’incendi de l’any 1986 mentre dormia, en aquell decorat vuitcentista que sembla tret d’un relat de Poe, produeix el mateix efecte tèrbol que el més terrible dels seus quadres. Efectivament, en Dalí tot és teatre i museu. I això, potser, és un problema.

Els visitants d’aquestes exposicions veuran, en proporció, poques pintures importants de Dalí. Davant d’aquests quadres, passada la sorpresa del virtuosisme i la raresa, un té la sensació que l’obra li demana gairebé de genolls que es quedi allà, contemplant-la. No és pas la millor persuasió. En aquestes exposicions, la gent acosta el nas al quadre per veure la meticulositat de la tècnica, i assenyala un detall amb el dit petit mentre somriu o bada la boca. Fins i tot n’hi ha que hi van amb lupa. Però la captació de la curiositat no em sembla pas la millor virtut d’un quadre.

“És que, això, si no t’ho expliquen…”, diuen uns adolescents que han anat a visitar l’exposició amb la seva classe. “És que no hi ha manera d’entendre-ho…”

Però hi ha el que hi ha. Això tan senzill, en art, costa molt d’entendre. Autèntiques bromes són preses per grans transcendències. Hi ha el que hi ha. Els cels apoteòsics, atramuntanats, les croses tretes dels suports dels rems, els vermells i blaus rafaelescos, les il·lusions òptiques, les arrugues llamineres… Potser el problema, amb Salvador Dalí, i la clau de l’enorme èxit de públic, és que ens enfronta a una paradoxa preciosa de l’art: que veure la ficció sempre ens és més fàcil i agraït que veure la realitat.

( 25 de febrer del 2004, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant