La Colla Jacomet

Mentre s’estava fent la Cantada d’Havaneres de Calella, la Colla Jacomet tocava a Sant Feliu de Guíxols. Sense samarretes de ratlles blaves, ni gorres amb l’àncora cosida. La Colla Jacomet és dels grups més veterans en havanera i cançó de taverna; per mi, dels millors. Si passés un Ray Cooder per aquí… Amb el repertori de sempre, amb l’escepticisme ultralocal de l’ànima del grup, Jordi Riera, pugen a l’escenari una tradició neta, de la mena de la dels flamencs o els mateixos cubans. La música popular no és cosa feta personalment, es cou a base de generacions, com qualsevol llenguatge, com tot idioma. La Colla Jacomet entronca directament amb els tapers –Jacomet, fundador, n’era– i els pescadors –Riera n’és de família– que coincidien a les tavernes ganxones.

Jordi Riera tenia divuit anys quan va començar-hi. L’he anat a veure a casa seva. Li dic: «Gaziel explica que des de casa sentia cantar els tapers…» «Els amos del cantar eren els tapers. Són els que van continuar més aquestes cançons. Aquí i a Palafrugell. Perquè es guanyaven bé la vida, estaven més de llet. Això que diuen, que els pescadors eren homes molt oberts i molt sans… Ja pots comptar! N’hi havia de borratxos, i procuraven molt per ells! Jo ho havia viscut. Anaven a passar-ho bé a la taverna, i, mentrestant, la família… No eren pas mala gent; les passaven molt putes. Els meus avis ho eren, i me’n recordo, dels disgustos a casa. Jo anava a portar-li el plat a la taverna. Eren parits així. Nosaltres cantem una havanera de fa molts anys, de l’avi Xaxu de l’Escala, Brau pescador. Amb la vista fita al mar / conservant sempre la calma / la muller del mariner / vol veure una vela blanca… Jo també ho he viscut, això. Aquestes dones les veies esperant al moll, quan feia mal temps, si els veien tornar. A Lloret, a Tossa, les passaven molt putes. Cantaven, sí; de gana. Va ser amb el turisme, que es va acabar això.»

«Els cubans,» li dic, «Compay, Ochoa, canten l’alegria de viure. En canvi, aquí hi ha l’enyor, el record, el drama.» «Sí, són drames. Però els compositors d’havaneres no tenen res a veure amb els cubans. Diuen: vénen d’allà. No és pas veritat. Varen néixer aquí, les havaneres. Són records d’allà i prou. Moltes són fetes per soldats de la guerra de Cuba. Va ser una guerra romàntica. A part dels morts que va haver-hi, tot va acabar en cançons.» «La guerra hi dóna el regust mític, d’epopeia. El meu avi.» «Feta justament per un militar, fa uns quaranta anys. Però les que m’agraden són les antigues: La vella Lola, Mi madre fue una mulata…» «Que són en castellà.» «Sí. En català només n’hi ha una d’antiga, La barqueta. Eren homes que cantaven en castellà i ni el sabien.» «Vosaltres les canteu amb un accent ben d’aquí.» «És la gràcia. Igual que la cursileria. Tu saps com són de cursis, aquestes cançons? Però és la gràcia.»

L’altra part, esplèndida, del repertori dels Jacomet són les cançons de taverna. En temps de l’Elvis Presley van fer un rock de taverna, L’elefant, que és d’una grolleria popular insuperable. Però n’hi ha de no tan modernes, com El marxant o El noi. El noi es cantava al voltant del carnaval a tots els pobles de la costa. La brisa del mar també era una cançó de final de festa, de quan encara es feia el dijous gras…

Ara és el moment de veure’ls. Quina delícia. Al marge dels festivals d’estiu. Cada dissabte, en una banda o altra de la Vall d’Aro.

( 18 de juliol del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant