Fotografia digital
Llegint el diari, em trobo de vegades que m’interessa més la manera com la claror es posa sobre el paper i la tinta que no el que el diari diu. La llum és comunicació directa. Toquem el món amb els ulls. En una altra vida, em dedicaré a la pintura o a la fotografia.
Un amic m’ha recomanat que visiti a la xarxa l’adreça http://imatges.net. És un fotoblog, o sigui una pàgina web on algú va penjant fotografies. Els fotoblogs són conseqüència de la revolució de les càmares digitals. Fas fotografies i les penges, per informar o exhibir-les al món. Com sempre passa a internet, hi ha fotoblogs de tota mena, i a cabassos: pàgines de fotografies personals, socials, íntimes o artístiques, de qualitats molt diverses. La fotografia digital és nova, assequible, discreta i poc pretensiosa. Els colors digitals són simples i molt fàcils d’entendre. Com que és jove, la fotografia digital viu un moment dolç.
Imatges.net m’agrada molt. Són fotos senzilles, sovint matèriques, plenes d’idees, de composicions i d’objectes humanitzats. Tan important com la fotografia és el títol que en determina la lectura. Són fotografies d’algú que encara no ha tingut temps de retoritzat-se. Abans de la càmara digital, per poder tirar fotos il·limitadament primer havies de professionalitzar-te. Ara pots ser un jove fotògraf autodidacte. Aquest avantatge tècnic, amb una imaginació creativa, dóna com a resultat fotografies així. Com ho pot fer, un escriptor, un pintor o un fotògraf, per treure’s de sobre l’experiència que agafa amb els anys? En el millor dels casos, l’experiència li servirà per esborrar l’experiència. És un problema que els autors que comencen no tenen.
Jo crec en l’espontaneïtat i l’atzar. No com a justificant de l’astracanada, que és com se sol entendre, sinó com una manera de subvertir els models gastats, eliminar la retòrica i jugar net. “Fins i tot en la caiguda d’un pardal hi ha providència”, diu un llibre.
Contacto amb el fotògraf, David Lladó. No em sorprèn gens la seva persona. Trenta anys i una timidesa intel·ligent. “La pàgina no es diu fotografiadaltaqualitat.com sinó imatges.net”, se’m justifica. “Les fotografies les faig sense pensar.”
“Les fotos digitals surten molt enfocades, potser massa, i s’ha perdut la màgia de les fotos antigues.” Li pregunto si és per això que les literaturitza amb els títols. “Sí, i també perquè els llibres m’influeixen. Quan veig una escala, sempre la vull retratar, i és per culpa de Cortázar. El dia que comenci a veure cronopios em preocuparé.”
“Faig centenars de fotos, i d’aquest centenar potser n’hi ha dues o tres que estan bé. La principal diferència entre la fotografia analògica i la digital és al postprocès. Abans podies estar-te quaranta hores preparant-te abans de disparar. Avui fins i tot les càmares més senzilles estan preparades perquè després retoquis les fotos. Si jo pengés les fotos tal com les faig, la web seria una porqueria.”
“La fotografia digital em permet anar pel món veient fotografies. Enlloc de veure’t a tu, ara mateix jo veig una fotografia.”
“Estic sorprès de la resposta de la gent. Hi ha americans que tenen la meva web posada com a favorita al seu ordinador. Fins i tot castellans!”
Per acabar, i per posar-lo a prova, li demano que m’enviï un autoretrat. “Quina putada”, em diu. “A mi que no m’agrada retratar persones.”
La foto que m’envia, titulada Autoretrat doblement egocèntric, és la que il·lustra aquest article.
( 29 d’octubre del 2005, El Punt )
