Fars

 

Per què ens agraden els fars?

Els fars ens agraden perquè són tan fàcils d’interpretar. Ens atrauen per una insuperable simplicitat simbòlica. Serveixen per orientar-se, la primera necessitat no fisiològica. De dies o de nits, a terra o a mar, ens reconforta veure’ls.

Com més fosca és la nit, més buida és la mar. Hi ha les estrelles i la lluna, potser, i hi ha el batec d’un far visible a ull nu des de coberta: la terra existeix i aquell far va ser construït pel dia que ens trobéssim en mar perduts o insegurs, necessitats d’una presència en terra ferma que ens garantís, si no el port, almenys la costa.

Un far és la materialització d’una dualitat primigènica, bíblica: hi ha la tenebra, però algú hi fa la llum. Hi ha el caos, però també hi ha l’ordre, hi ha la desorientació, però també hi ha el camí. La deriva i el rumb, el naufragi i la possibilitat del salvament.

Per això és natural que avui, quan veiem un far, trobem a faltar-hi el torrer. Altres automatitzacions ens deixen indiferents, però costa acceptar que ja no sigui una persona com nosaltres qui aixeca la barrera que divideix la nit entre solitud i companyia.

L’ànima del Polifem

La majoria de fars de les nostres costes estan construïts sobre la casa del torrer. Antigament, els torrers havien de rellevar-se durant la nit. En un mateix far hi podia conviure més d’una família.

L’ofici s’encomana de l’alè llegendari d’aquestes construccions. El torrer, l’eremita laic, l’home que llança senyals però no en rep, acarat al desert de la mar, ell sol amb les gavines i una missió senzilla i transcendent, l’orgull del seu ofici: que no s’apagui la llum de la torre.

La vida als fars, abans del corrent elèctric. La família que fins als anys vint va viure al far de les illes Medes, per exemple, a la Meda Gran, un tros de terra que no arriba a fer set-cents metres d’una punta a l’altra.

Els temps canvien i, fa un parell d’anys, en tota la costa de Barcelona i Girona hi havia onze fars habitats. Avui només n’hi queden tres: el del Llobregat, el de Calella i el de Palamós. Els fars s’han automatitzat, funcionen per control remot. El manteniment d’aquests edificis s’està traspassant a institucions que, com els ajuntaments, puguin fer-ne un ús no lucratiu. El torrer avui ja no s’encarrega d’un sol far, sinó de tota la senyalització d’una determinada zona.

Víctor Aguayo és un torrer que encara viu al far, però que treballa al port de Barcelona, es troba diàriament amb els embussos de trànsit a l’entrada de la capital.

“Aquest Polifem”, en diu Aguayo, del far on viu. Els fars no s’apagaran mai, assegura. És l’antic ofici de torrer, el que anirà desapareixent.

Per una ruta dels fars

Navegant de nit, des de qualsevol punt del litoral català tindrem sempre visibles les llums de dos fars. Si féssim el viatge per terra i de dies, per una ruta que seguís la vuitantena de fars dels Països Catalans, obtindríem una visió privilegiada de les nostres costes. Els fars són sempre a llocs estratègics, sovint en paratges poc freqüentats.

No seria una lliçó només paisatgística, perquè els fars han evolucionat amb els progressos tècnics de l’home, de la foguera fins a la bombeta al·lògena. El far català més antic, i un dels històricament rellevants del Mediterrani, és el de Porto-Pi, a Mallorca, del qual ja se’n troben referències al testament del rei Jaume II de Mallorca, del 1300.

El Plan General para el Alumbrado Marítimo de 1847 va renovar el món dels fars espanyols. El govern va estatalitzar els fars existents, va coordinar-los, va construir-ne de nous – la majoria dels quals encara funcionen – i va crear una escola de torrers. La majoria de fars catalans, però, van ser construïts a mitjans del XIX.

Superats per sistemes de navegació moderns com el GPS diferencial, els fars són més que mai elements sentimentals del paisatge. Per més tecnologia que hi hagi al darrere, avui els navegadors d’internet utilitzen la icona d’un far com el que fa més de dos mil anys brillava a Alexandria.

El far d’Alexandria

Com si encara cremés al fons de la nit, el far d’Alexandria ha mantingut a través dels temps un punt de llum en l’imaginari occidental. “Far”, perquè va ser a l’illa de Faros, al segle III aC, on el faraó va fer aixecar una torre colossal. Una llum que guiés els navegants que costejaven el port d’Alexandria. Tres pisos, com més amunt més estrets: el de sota, quadrat; el del mig, octogonal i el de dalt de tot, cilíndric.

Calia anar pujant escala amunt del far la llenya necessària perquè l’enorme foguera combustís tota la nit. Era una immensa torxa de pedra. Una de les set meravelles de l’antiguitat. Cent deu metres d’alçada, en aquells temps només superats per les piràmides de Gizeh.

Caigut l’Imperi Romà, el declivi de la navegació va arrossegar els fars. Durant l’edat mitjana, el d’Alexandria es va convertir en una mesquita. Al segle catorze, l’enfonsarà un terratrèmol. Cent anys després, un soldà n’aprofita les restes per bastir una fortalesa.

L’any 1994, el projecte de construir una escullera va portar el descobriment: blocs enormes, carreus, estàtues humanes i de divinitats, esfinxs; un tresor arqueològic submergit. Centenars de peces d’un trencaclosques de pedra. L’antic far d’Alexandria, apagat a sota l’aigua, ara és un valuós parc temàtic de submarinisme cultural.

( Març del 2001, Descobrir Catalunya )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant