Experiències compartides

Fenòmens produïts davant de casa, ara que és estiu i m’estic al meu poble, arran de mar. Diumenge passat, a quarts de dotze de la nit, una cantant lírica es banyava entonant a tota veu el Casta diva amb l’aigua fins al coll. Durant el primer mig minut va estar bé.

Més experiència auditiva. Fa un any, és dissabte, cap a les quatre de la matinada. Els bars ja han tancat. Les víctimes de l’alcohol encara corren pels carrers. Jo dormo amb la finestra oberta. Em desperten uns crits femenins de satisfacció, entusiasme i agraïment. “Sí, más, sí, sigue, no pares, sí, más, más, sí, así, sí, sí!” Ho vaig trobar sobreactuat i poc imaginatiu, però la naturalesa sobreactua sovint, i mai s’hi trenca gaire el cap. L’estiu, la continuïtat de l’espècie, tot això. Vaig arreplegar el coixí i vaig tornar a adormir-me. Però, com que la dona continuava expressant entusiasme i agraïment, em vaig haver de deixar dur per una natural curiositat científica, i vaig treure el nas al balcó. Vaig veure la sorra, les barques, la mar i la lluna. No vaig veure res més.

Aquest any ha tocat experiència visual. Havia tornat tard a casa. Vaig asseure’m a teclejar. Al cap de mig minut, vaig sortir a airejar-me al balcó. La nit era fosca. La mar era negra. Una dona d’uns quaranta-cinc llargs, blanca, grassota i amb monobikini negre es remullava els peus i feia senyals a un home que seia a la sorra. L’home tenia la mateixa edat i pal·lidesa que ella. Era calb, seia despullat a sobre la tovallola. La dona va sortir de l’aigua, va anar a assecar-se al costat seu i va dir-li alguna cosa a l’orella. El calb va anar-se’n a l’aigua. S’hi va asseure com per rentar-se els baixos i després va tornar amb la dona. L’aparellament va començar de costat, petonejant-se. La femella va treure’s el monobikini i es va estirar a sobre el mascle, ell de panxa enlaire, ella amb els genolls tocant a terra. La còpula va durar dos minuts. La femella va desacoblar-se i es va tornar a posar el monobikini.

Amb una càmera digital, hauria triomfat a internet. Però el fenomen va deixar-me tan fred que ni se’m va acudir. Vaig estar considerant amb quina de les dues experiències, l’auditiva o la visual, em quedava.

A l’estiu, toca compartir. A la tenda de càmping o a l’habitació d’hotel, compartir espai sonor. En altres casos, visual. De vegades, espai sonor i visual coincideixen. Tampoc passa res. No és ni pitjor ni més llarg que el programa televisiu preferit del nostre veí preferit.

Em ve al cap una altra vegada, una tarda xafogosa, anant pel bosc, la típica parella desenfrenada a dintre d’un cotxe… I sobretot aquella nit de fa tants anys, altra vegada a la platja. Aquest cop jo era a la sorra, entremig d’unes barques, acompanyat. Va aparèixer una parella. No ens van veure. No devien passar dels vint anys, ella era rossa i estrangera i ell encara duia posat el vestit de cambrer. Portaven banyador i van començar a jugar a l’aigua, a esquitxar-se i tot allò. Ella li guiava la mà i el noi obria uns ulls que semblava al·lucinat.

D’això fa quinze anys, mínim. Però, si avui em trobés aquells dos, juro que encara els reconeixeria. I, en canvi, què hi feia, jo, de nit, a mar, entre unes barques? Amb qui estava? Puc perfectament imaginar-m’ho, puc deduir-ho, és clar. Però, per més que m’hi esforci, no puc recordar-me’n, no ho puc visualitzar. Realment, comparats amb els altres, mai no som res.

( 28 de juliol del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant