Puces, polls i mosquits

Material estival. Fa cinc anys, van haver d’evacuar la comissaria dels Mossos d’Esquadra del meu poble. Tenia a veure amb un lladre que s’havia autoinculpat feia uns dies. El van anar a detenir i el van tancar al calabós. Poc després, els mossos van començar a sentir unes picors, unes pessigades. Eren puces. Van haver de fumigar la comissaria i el cotxe patrulla.

El mes passat, li va tocar el rebre a l’IES Sos Baynat de Castelló de la Plana. Els alumnes feien educació física al pati. Corrien i saltaven més del compte. Van haver de suspendre les classes i fumigar.

Ara una amiga m’ensenya unes cames plenes d’esgarrapades curtes i inflades. Es va anar a banyar al delta. Fa setmanes que no plou i s’hi ha anat acumulant brutícia. “Les puces de mar t’esperaven amagades a la sorra,” li ha dit el dermatòleg.

I els polls? Sobreviuen al final de curs, arriben a casa de contraban, emboscats als cabells dels nens. La criatura remena el cap, però allò blanc no cau. No és caspa. Són llèmenes.

Joaquim Vilarrúbia, al volum Els nostres insectes (Editorial Barcino), diu que “la picada del mosquit, si bé no és tan vergonyosa per al recipiendari com la de puces i els poll, no per això és menys coent i temible.” Un parell d’inflamacions que he aconseguit últimament al revers de l’avantbraç m’ho corroboren. Jo pensava que aquest any, per la sequera, la pessigada de mosquit aniria més escassa.

Els mosquits, llegeixo, s’alimenten en principi del nèctar de flors i de fruites. El problema és que, per poder madurar els ous, la femella necessita una aportació suplementària de proteïna. De manera que ha de passar a veure’ns abans de posar-los.

No totes les espècies de mosquits s’omplen el dipòsit amb la sang humana. N’hi ha que s’estimen més la sang dels ocells, i hi ha espècie de mosquit que prefereix la dels amfibis. Hi ha espècie de mosquit que em prefereix a mi.

Cada espècie té un horari perfectament regulat. Hi ha espècie de mosquit que xucla les vint-i-quatre hores i n’hi ha que s’estima més fer-ho de dies, a la vista de tothom – és el cas del mosquit tigre del sud-est asiàtic, detectat fa un parell d’anys per primer cop a Sant Cugat del Vallès. La majoria d’espècies, però, opten per succionar al crepuscle, de matinada o durant la nit. Fer-ho de nit és més vampíric. La relació entre mosquits i vampirisme és inquietant. Tinguem present que una rata pinyada es cruspeix de mitjana uns cinc-cents mosquits diaris.

La mosquita és una béstia amorosa. En un primer moment, la saliva que t’injecta a canvi de sang és anestèsica. Després, aquella mateixa saliva es torna àcida i cou.

El problema, amb la mosquita, no és el trompeteig amb què s’anuncia. El problema és quan s’acaba el preludi musical i comença la tranfusió sanguínia. La mosquita es concentra i demana silenci. De vegades rep una altra cosa. L’acudit que se sol fer és que la trompeta del mosquit, tan odiada, és de les més aplaudides.

Però esclafar una mosquita és molt més que una pura venjança. Allò vermell de la paret – amb els puntets negrosos – és sang de la teva sang, i et vénen al cap tot de consideracions. Per exemple: t’havies sobrevolat mai, abans, a tu mateix? O, des del punt de vista de la difunta: t’havies sobreviscut mai, a tu mateixa?

(27 de juny del 2006, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant