Enrique Morente

El millor cantaor del moment té una veu operística i bovina, troncal, amb una plenitud que no li ve de l’energia immediata sinó de l’energia corporal i sorda, del cos sencer. És una veu de la terra, dels secrets sota terra, dels ossos. Enrique Morente s’ha anat aprofundint amb els anys i cada vegada poua de més avall, es torna més i més jondo.

Fins a les alegrías troba fondalades greus. Esculpeix les paraules en fusta, té el pulmó d’un roure. Els quejíos rogallosos, les dissonàncies, l’eco espectral de Morente s’expressa sense dramatitzar i només a les puntes i als caps es deixa anar amb alguna coloració. És tràgic, però amb el deslliurament d’un fat que no permet oposició. Obre les paraules i tot ell s’eixampla amb els braços en creu o es concentra ajuntant les puntes dels dits. S’explica amb tot el cos, amb una gestualització ancestral que també s’ha de veure: Morente és tan poderós que ja sembla que pugui permetre’s parlar per comptes de cantar, parlar directament, i no pas a l’auditori, sinó al món, com per tractar-lo de tu a tu, igualar-lo, omplir-lo, ocupar-lo.

Enrique Morente ja no és un mestre, sinó el mestre en el seu moment dolç. S’obre tant que tot ell queda a fora. Dedica un expressivitat il·limitada a explicar-nos la solitud a través dels pals ortodoxos i la poesia popular. Redefineix cada paraula que canta. Costa molt d’explicar l’amplitud emocional que aconsegueix. Potser podria resumir-se en la seriositat, més que no severitat, una seriositat escrupulosa que li ve d’una maduresa que ho sosté tot.

( Agost del 2006 i 2007, El Punt, en motiu dels concerts a Cap Roig )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant