Txillida a la Miró

Més d’una vegada ha passat, anant en cotxe per algun carrer o carretera del país, que quedem sopresos per la presència destacada d’un element nou en el paisatge. L’última cop que vaig passar per aquí, ens diem, fa cinc o deu anys, això no hi era, i no sembla pas que hi fes cap punyetera falta.

Una de les grans tragèdies sofertes pels catalans durant l’últim mig segle ha estat veure com eren devastats els paisatges de la seva infantesa. Li hem pres tant el gust a edificar, ho fem tan a la desesperada, que aviat haurem construir sense finestres per no haver de veure quin país estem deixant: una estesa de blocs de pisos, molts dels quals deshabitats. Per si fos poc, les quatre escultures que hi afegim no hi desentonen gens, sinó que rivalitzen en lletjor amb l’arquitectura i els anuncis de carretera.

Aquest mal gust ens ha tornat desconfiats amb l’escultura pública. Algun artista lúcid ja ha parlat del “deixar de fer” una obra d’art. El món és prou ple d’art com per posar-n’hi encara més. L’excepció ja no és la peça humana, sinó el paisatge natural. El museu és a fora.

L’escultura es realitza per aportar, no per sostreure paisatge. Potser Txillida hagi estat dels últims artistes capaços d’integrar una escultura en un paisatge natural, perquè les seves peces el modifiquen, però no pas menys de com el paisatge les modifica a elles. La coneguda “Pinta del vent” de Donostia o l’”Elogi de l’horitzó” de Gijón – elogi, no pas entorpiment – són escultures que, passades les dècades imprescindibles per acostumar-s’hi, aconsegueixen la proesa de situar-se entre dos móns i fer d’intermediari entre la natura i la intervenció humana.

El centenar d’escultures que fins al dia vint-i-cinc de gener es pot veure a la Fundació Miró conforma una exposició memorable. Txillida, Miró i Sert hi conflueixen. Tots tres treballaven la llum, tots tres van ser artistes essencials, matèrics, lligats a les profunditats terrenals dels seus països, profunditats que sovint emergeixen a partir d’objectes antropològics – una enclusa, una aixada, una masia –, que han acabat materialitzant alguna cosa de l’esperit dels seu móns: són objectes que s’han esculturalitzat.

Txillida treballava amb “la llum negra de la terra basca”. Aquests dies, a la Miró, la Mar Cantàbrica entra a la Mediterrània i s’hi produeix una barreja de llums insòlita. Que siguin mars tan diferents envigoreix l’exposició d’una obra que viu de les tensions, o, millor dit, de l’armonia que s’aconsegueix amb la combinació dels elements contraris. Txillida va ser un domador de contraris, un escultor de la complementarietat. Les seves peces ajusten la immensitat amb la nimiesa, la ingravidesa amb el pes, la llum amb la foscor, l’amunt amb l’avall, el buit amb el ple, la pedra amb el paper, l’organicitat amb la rigidesa, el blanc amb el negre, la intimitat amb l’exteriorització i l’existència amb el no-res.

Hi ha una quantitat de visites extraordinària a la Miró. Escoles, gent que dibuixa esboços de les escultures, que les retrata, que se les endú al cap. L’èxit provoca un moviment constant de públic, i això encara afavoreix una obra que defuig quietament l’estaticisme. Aquest interès per la bona escultura, però, com lliga amb el mal gust de l’escultura pública que els deia al començament? Potser n’és la conseqüència? De bon gust no ens en falta; però, més que al país del “deixar de fer”, sembla que siguem al país del “deixar fer”.

(20 de gener del 2004, El Punt)

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant