Apropiacions de la ciutat

Hi ha maneres diferents d’apoderar-se de la realitat. Els artistes la transporten a la tela, al paper o a l’escenari, però, com més n’extreuen, més n’hi tornen.

Barcelona avui en dia (Editorial Empúries) és el títol de l’obra catalana completa de Robert Robert que acaba de sortir en edició d’Enric Cassany, un retrat d’època agut i divertidíssim de la Barcelona de mitjans del dinou que, per una venturosa casualitat, comparteix aparador amb la novel·la La xava de Juli Vallmitjana, en edició del poeta Casasses.

A La xava (Edicions 1984), Vallmitjana captura i ens serveix les grandeses i les misèries dels barris gitanos de sota Montjuïc de principis de segle. És una narració directa i subjugant, escrita amb la llengua genuïna, àurica, d’aquells ambients. Vallmitjana repeteix a Barcelona el miracle aconseguit per Ruyra amb la marina de Blanes. La fortuna va ser diferent i Vallmitjana i la mala vida que retraten els seus llibres no van ser assumits pel noucentisme.

– És que jo no sé, a la Universitat, què hi ensenyen… – ens deia el poeta Casasses, parlant de La xava.

Sortíem de veure la tercera d’aquestes barcelonines esplèndides que a començaments del 2004 tenim a l’abast: Do’m, el primer text teatral d’Enric Casasses, que, dintre del cicle “L’acció té lloc a Barcelona”, fins a diumenge, es pot veure a la Sala Becket. Dic es pot veure, però haig d’afegir-hi: sempre que hi hagi entrades, perquè la nit que vam anar-hi el teatret estava ple de gom a gom. L’edició que s’ha fet del text, ja s’havia exhaurit. Com Robert i Vallmitjana al seu moment, Casasses té el favor del públic.

Enric Casasses és d’aquests personatges ja mítics en vida. Amb la jaqueta de cuiro revellida, els texans amb un dibuix fet amb bolígraf, els cabells llargs, platejats i exactes, el cigarro als dits i els mocadors al coll, parla amb un fil de veu tan delicat com ell mateix, un nervi discret que condueix una electricitat poètica descomunal. A Do’m, és una delícia sentir com aquesta mateixa veu, en boca d’actors competents, va encenent poemes muntats en cicuït, aquí i allà; versos essencials, que repuleixen la llengua popular o es lliguen umbilicalment a la tradició completa de l’autèntica poesia catalana, a l’altre extrem de les carrinclonades del jocfloralisme endèmic del país. Quan a l’escenari s’hi encenia un poema, la sala refulgia. Vagin, per mostra, aquests versos: “Moltes vegades un home / arribat a pau normal / té una guerra a les entranyes / i s’hi dissimula un mal”.

A la sortida, hi havia qui parlava de tragèdia grega, qui comptava quants animals apareixien a l’obra i qui anava evocant les cites que l’autor havia inserit en el text. Era el desconcert natural davant d’una peça tan nova. Tothom sentia que veníem de veure un espectacle important.

Tornant cap a casa, pensava en com es representarà Do’m d’aquí uns anys, interpretada potser més resposadament, perquè és un text que encara enlluerna i que demana sedimentació. Me l’anava imaginant net dels condicionants temporals i de la sorpresa, assimilat per la mateixa Barcelona que l’ha produït.

La Barcelona burgesa, sorpresa de si mateixa, que s’observa i s’ironitza als escrits de Robert Robert; la Barcelona de sota Montjuïc, marginal, heroicament tendra, de la novel·la de Juli Vallmitjana; la Barcelona actual, vista des del Tibidabo, angoixada, rutilant, d’Enric Casasses. Carrer avall, per contrast, el Fòrum 2004. Sembla mentida.

( 9 de gener del 2004, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant