La vergonya

Tornava de Bellaterra amb un meu conegut. A la ràdio només es parlava de com aniria tot després de la relliscada de Maragall amb l’acusació del tres per cent. Jo conduia el cotxe. Ens havíem perdut per Cerdanyola i la primera noia que vaig veure vaig acostar el cotxe a la vorera i vaig demanar al meu acompanyant que li preguntés cap on havíem de tirar per sortir de la ciutat. Com que ell no obria la finestra, vaig pensar que no sabia fer-ho i vaig prémer jo mateix el botó. La noia ja s’acostava cap al cotxe, però el meu acompanyant, completament girat cap a mi, va dir-me: “Apuja la finestra i anem, sisplau.”

Hauria estat més estrany no preguntar-li res, de manera que li vaig dir: “La coneixies?” Va fer que no amb el cap. Vaig pensar que m’enganyava i no vaig insistir-hi. Però quan vaig veure una altra vianant i vaig tornar a posar l’intermitent, el meu acompanyant va demanar-me que ho deixés córrer. “Sisplau”, va dir-me. “Ja ens en sortirem. Em fa vergonya preguntar.” El meu acompanyant era un home d’uns trenta-cinc anys, casat i amb tres fills.

Al cap de mitja hora vam trobar la sortida. Llavors, per escusar-se’m, va dir: “No puc fer-hi res. Per aquella noia, la sortida de Cerdanyola era òbvia. Podia haver-se pensat que li preníem el pèl o que volíem lligar. D’acord, potser exagero, però hi havia el risc. Mira. Hi ha pintors que s’avergonyeixen d’anar a la seva pròpia exposició, i hi ha mecànics que es posen vermells quan han de cobrar una reparació ben feta. La vergonya més corrent és l’eròtica: justament perquè t’agrada una dona, et decideixes per l’altra. Però, la causi què la causi, la vergonya és sempre amb un mateix: un pot tenir vergonya del seu comportament i estar al mateix temps convençut que el comportament dels altres, de tots els que jutjaran el seu comportament, encara és més deplorable. De vegades, una timidesa màxima es resol amb el màxim exhibicionisme, com en el cas de Dalí; però, així i tot, la vergonya sempre respon a una repressió. Els catalans en som molt, de vergonyosos! A mi, per exemple, ja poden fer-me anuncis perquè faci servir la meva llengua: aquella noia segurament parlava en castellà i, llavors, si me li hagués dirigit en català, hauria passat vergonya amb ella. Però si me li hagués dirigit en castellà, hauria passat vergonya amb tu, pel que pensessis de mi.”

“Però aquesta vergonya,” li vaig contestar, “et deu perjudicar molt. Et deu impedir moltes coses.” “Sí. Però també em protegeix. M’evita fer el ridícul.” “Però la capacitat de fer el ridícul és la capacitat que un té de sentir aquest ridícul, o sigui d’avergonyir-se. Com més vergonyós siguis, més possibilitats tens de sentir-te ridícul!” “Què hi vols fer. Del que es tracta, com sempre, és de tenir-ne consciència. La vergonya és repressiva, ja et dic. Ara, la defensa pot variar.” “La defensa?” “Hi ha dos tipus de vergonyós. L’un fa com l’estruç, l’altre fa com la tortuga. Parlem de dos animals suculents. L’estruç amaga el cap a sota l’ala; ideal pels depredadors. Però després hi ha la tortuga. La tortuga, quan veu el perill, estira el cap i les potes cap endintre, i allà es queda, segura.” “Segura i immòbil”, vaig matisar. “Sí, però no es perd res.” “Sí, però amb prou feines es mou.” “Es mou, es mou…” “Que es mou? Hem trigat mitja hora a trobar la sortida! Una tortuga s’hauria quedat a mig camí! S’hauria mort, abans de sortir-se’n!” “Però és l’únic risc”, va contestar.

( 3 de març del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant