Matthew Tree, poc convencional

“La Plaça Reial…”, em diu, quan arriba. “M’hi passava mitja vida.” La Plaça Reial sembla al marge dels canvis de la ciutat, però l’any 1987, per comptes d’aquestes cadires fixes de disseny aquí hi havia bancs de pedra, i era el lloc de trobada d’una colla de punks. Punks d’entre quinze i trenta anys, amb l’aspecte imaginable; roba fosca, esquinçada, cabells pintats, de punta, amb una cresta que tenien dreta fent servir superglue. Eren habituals del bar Fantástico, al passatge Escudellers. A la Plaça Reial, es dedicaven a no gaire res: demanaven cigarrets, bevien litrones, xerraven, mataven el temps i escandalitzaven les àvies. Tot i que els punks eren gent pacífica, herbívora, provinent de l’anarquisme, a l’altre extrem dels skins d’ideari feixista. Les fulles d’afaitar que els punks londinencs duien enganxades a les solapes eren defensives. Els skins no podien tocar-los sense tallar-s’hi els dits. D’skins violents, als anys vuitanta, a la Plaça Reial també n’hi havia.

Barcelona, si més no la d’abans del Fòrum, ha estat una ciutat mítica pel moviment anarquista. En aquella època hi havia un intercanvi constant de punks d’Amsterdam, Londres i Barcelona. Matthew Tree es passava moltes hores amb ells, en aquesta plaça. El seu naixement com a escriptor en català va produir-se justament aquí. Era un conte en un català precari, amb una portada que havia dibuixat la seva companya de pis i que ell mateix venia per vint duros, fotocopiat, després de passar un fullet publicitari explicant la seva vida als possibles compradors.

Han passat uns quants lustres. Matthew Tree ha guanyat uns algun premi i s’ha convertit en un escriptor conegut. Ara publica la primera part de les seves memòries (Memòries!, Editorial Columna). L’episodi que acabo d’explicar no hi apareix, però el llibre és ple d’anècdotes tant o més sucoses, escrites amb honestedat i valentia. Pot pensar-se que escriure unes memòries a quaranta-cinc anys és molt arriscat. La vida dóna moltes voltes. Hi estic d’acord. Però assumir un risc i superar-lo és a l’arrel mateixa del fet literari, i el valor i la fe que va tenir un dia aquest home d’enfrontar-se a una vida literària ( una vida literària d’ara, res a veure amb un romaticisme adotzenat i pueril ), ni més ni menys que en català, ha reaparegut amb força en aquest centenar i mig de pàgines extraordinàries, que es llegeixen d’un glop.

Matthew Tree ha vingut vestit de negre de dalt a baix. Només quan s’obre la jaqueta de cuir veig que duu un jersei pàl·lid. En aquesta hora del matí, amb aquest sol, la Plaça sembla un quadre de Chirico. Ens instal·lem a la terrassa del bar Ambos Mundos i conversem de les misèries de la professió. Amb el llibre tot just sortit del forn, el mòbil no para de sonar-li. Atén les trucades amb una amabilitat gairebé sentimental. Al nostre voltant, els turistes esmorzen amb la guia a sobre la taula. Els cambrers, uniformats en blanc i negre, esperen els clients amb la plata rodona, d’inoxidable, sota el braç. Un home d’uns cinquanta anys toca la guitarra i entona el Canta y no llores.

De sobte, faig un bot a la cadira. No li diré, perquè jo ho tinc molt clar i estic segur que a ell se n’hi refot, però, ara que la consellera Mieras diu que s’ha de separar llengua i cultura, què en farem, de Matthew Tree? Un home de formació anglesa que escriu en català, ja t’admetran a la cultura catalana oficial?

( 9 de març del 2004, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant