Bales de palla

Un plaer de l’agost: conduir per carreteres de la Selva amb el vidre abaixat, en hores de poc trànsit. Terra remoguda als camps. Vapor sec de les plantes. Enormes bales de palla sobre el rostoll del camp segat. Abans eren més petites i rectangulars. Ara són cilindres curts i gegants. Abans s’aguantaven les unes amb les altres com un cordó de castellers, mirant a terra. Si plovia, l’aigua només les xopava a l’espatlla. Després les veies amb l’esquena engrisida, esbullades. El pagès ha fet tard, deies. El ros s’havia enfosquit.

Aquest any, per culpa de la sequera, el preu del ferratge ha pujat. Per altra banda, la pluja ja no és tan problemàtica, perquè ara s’embala en aquesta forma de cilindre curt i gegant, i s’enfaixa la bala amb un plàstic transparent. Si plou, la palla no es mulla: les grans bales d’ara són sempre brillants. Des del cotxe, amb la boca oberta, la vista es cobra la contemplació d’aquesta escultura potent: per cada bala, una moneda desenterrada. De vegades disperses pel camp, de vegades formant en rengleres de dotze, sobre el rostoll metàl·lic del raspall extens, colgat – allà que el peu, descalç, hi sagnaria. Volums regulars de palla compactada, que pressiona per sortir del mineral en què l’han convertit, que pateix inútilment per tornar a la lleugeresa madura de juny, encara enganxada, planta per planta, a la forma del terrer. Allò es va acabar: al juliol i a l’agost, les bales concentren les ondulacions del camp, encerclen les muntanyes de darrere, empresonen i alimenten el paisatge. Fruita del sol, caiguda del cel. De vegades, al mig del camp, hi ha un arbre ombrós; rarament. Al plàstic que les cobreix, les bales aguanten la torrada estival de les dues, les tres i les quatre de la tarda. Que poc que costa imaginar-se-les enceses, ara, replicant al sol. Les circumferències rotundes de les bales de palla. Bales de revòlver en or, sobre les taules de fusta dels camps: munició.

Cap plaer ho és mai a la primera. S’assagen a la partitura, s’interpreten i es compliquen. Tornes el primer glop de cervesa. Estossegues i escups la primera calada. L’home que fa per primer cop, en cotxe, el trajecte fins a la feina on haurà d’anar a fitxar diàriament, aquest home que la primera vegada es fixa en quant de temps triga a fer el viatge i en quant li costarà la benzina, aquest home, si té la sort d’estalviar-se les autopistes i li han tocat carreteres poc transitades i, a sobre, poc edificades – aquí edifiquem arran de cuneta, hi concentrem la lletjor per poder-la anar repassant: parets per pintar, graffitts puerils, tanques polsegoses, milions de senyals de trànsit, indicacions redundants de totes mides i colors, anuncis del que sigui i com més grans, millor; banderoles de festivals, ara a l’estiu, anuncis de circ tronats, horribles escultures de rotonda; les emes dels MacDonnald’s elevades fins al cel, dominant valls i planes -, doncs aquest home que diàriament farà el trajecte, si l’entretenen els canvis dels camps, les maneres com els colors es desfan i es concreten, els tractors, les sembres, els regats, les trilladores, amunt i avall per la carretera de l’any, aquest home anirà adonant-se que en el fons i en la forma és un home afortunat i escàs que si més no encara té, com una béstia feliç, aquest ferratge assegurat.

( 12 d’agost del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant