La maduresa

Hi ha qui ha descobreix Déu en una mirada, hi ha qui el descobreix fent submarinisme i hi ha qui se’l troba a la barra del bar. Més generalment, Déu se’l troba als inferns.

Allò era música màquina, pur ritme mecànic, i també se sentien xiulets, aplaudiments i cridòria. Era un divendres a les sis de la matinada, l’hora que tanca la discoteca del final del carrer. Vaig sortir badallant al balcó. Just a sota meu, mig centenar de joves ballaven al mig del carrer. Pantalons texans, alguns de curts, alguns de blancs, samarretes de colors vius. Més d’un tors musculat s’havia tret la samarreta, que penjava lligada als pantalons. Una noia es ventava amb un tros de cartró. Duia l’espatlla descoberta. Pell cenyida, lluminosa, motxilleta, samarreta sense màniga, cabell tenyit de ros, ampolla d’aigua a la mà. Un parell de noies ballaven a sobre un banc. Una grassoneta, de vermell, amb un escot molt obert des del meu punt de vista – el veia en picat – feia el ventilador amb una petita bossa de mà. Algú duia un gran gos blanc. Els joves saltaven al ritme de la música com si tinguessin molles als peus, cadascú per si mateix, el cap cap a un costat, cap a l’altre, les cames obertes i els braços balders. Obrien els braços, els deixaven lliures i aplaudien. Uns passos endavant i després els mateixos passos endarrere.

La música sortia d’un cotxe negre, amb les portes obertes, aparcat a la vorera. Ballaven ben bé al mig del carrer, i s’havia anat fent una cua de cotxes de més jovent que també sortia de la discoteca. Els llums dels vehicles feien sortir unes ombres llarguíssimes dels peus dels que ballaven. De cop, la música es va aturar. Tothom va cridar. “E-se-chi-co, no-sen-ro-lla! E-se-chi-co, no-sen-ro-lla!” Llavors es va obrir el celobert del primer cotxe de la cua, i per allà va treure mig cos un noi que, dret sobre el seient del conductor i amb el puny aixecat, fent-lo anar amunt i avall, va tornar a oferir música i animació als de fora. Va ser tragicòmic, perquè aquell cotxe no anava ni molt menys tan ben equipat com l’anterior, i, per més ganes que el conductor hi posés, els clàxons dels vehicles que feien cua darrere seu van ser més potents que la música que gairebé no es sentia, i, doncs, ho va haver de deixar estar. Els cotxes van anar passsant. Els joves es van arreconar a les voreres, van seure als bancs, van fer grups… Allò que abans era ritme ara era desmotivació i no saber què fer. De tant en tant, un dels cotxes que baixaven pel carrer s’aturava, i algú de la vorera s’ajupia i entrava el cap per la finestra. S’encenien pantalletes de mòbil. Va passar el camionet de la neteja municipal amb el llum intermitent. Darrere seu, el jovent va escampar i el carrer va quedar net.

Els veïns ens queixem de la discoteca. Se’ns pixen a les cantonades, pinten grafits, trenquen coses, desperten els treballadors. Aquell cop, tot just va durar deu minuts. L’animal fabulós de la joventut havia tret un moment el cap i l’havia tornat a amagar. Em vaig quedar al balcó contemplant una parelleta que encara s’abraçava en un banc, al marge de tot. Ell posava el cap sobre l’espatlla d’ella, seriós i transcendental; ella l’amanyagava fent-se càrreg de tota la tragèdia d’un inici d’enamorament. Em vaig sentir molt lluny d’aquells dos. L’autoritat va passar a misses dites, com sempre, i me’n vaig alegrar. Faltava mitja hora perquè el sol trenqués la clova. Me’n vaig tornar al llit i em vaig adormir com un àngel.

( 2 de setembre del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant