La joia de viure

Ara els Serveis Funeraris de Barcelona t’ofereixen transformar una mata de cabells del teu difunt en un diamant. Es pot triar entre quatre colors: verd, blau, groc fosc i groc canari. El cap se m’embala. No vull ni pensar en els anells i penjolls que en sortiran, d’aquí, les arrecades, els piercings a la llengua. El vidu que regala – finalment! – a l’amiga de tota la vida una aliança de diamant. L’hereva amb els dits carregats d’anells: una família molt brillant. Els difunts passant de generació en generació, like a rolling stone. No, sisplau, l’anell no, que és un record de família! L’avar fregant-se les mans, la família escampada per sobre la taula: l’avi Benet, la tia Enriqueta, aquest més fosc, l’Ismael… Joiers en forma de taüt. Mama! He trobat un diamant! Llença això ara mateix! S’estava morint. Tenia una mirada diamantina.

Tot i que 3700 euros per 0’3 quilats de diamant no és cap ganga. El diamant natural costa molt menys i la teva família no hi ha de posar la matèria primera. Preocupat, pregunto a casa si tenen intenció, arribat el moment, de convertir-me en diamant.

“No podríem, amor. Aviat no et quedaran cabells. Les entrades que tenies s’han tornat arcs de triomf.”

Què hi farem! Per determinats punts del meu mapa capil·lar la pinta ja no hi troba aquell camí espès, farregós i ple de mates d’altres temps. Ara el cap és ple d’autopistes, TGVs i vols low cost. Si no ho he tingut present és perquè l’aparició de cabells blancs, últimament, m’ha fet desviar l’atenció del problema. És així: la canositat treu dramatisme a l’al·lopècia. El pèl blanc té dret a una mort digna.

Fa anys, un perruquer ja em va vendre una ampolla de xampú anticaiguda. Encara me’n queda: és a l’armariet del lavabo, al costat del xampú anticaspa, el xampú hidratant, el xampú antipolls i les capsetes d’antidepressius caducats. Va passar com amb la caspa, els polls i la deshidratació: vaig fer servir aquests xampús fins que va començar-me a semblar que produïen l’efecte contrari. Què hi farem! Se sap, es nota als peus, que durant la primavera i la tardor el plat de la dutxa està una mica més pelut. Ara el canvi climàtic elimina les estacions intermèdies, i anem de dret d’estiu a hivern i d’hivern a estiu: això pot donar-nos un cop de mà amb el problema, però els disgustos i l’estrès també fan caure els cabells, i, qui no té disgustos i estrès durant la resta de l’any? I, de fet, a qui no li disgusta, el canvi climàtic?

Podria amagar el cap a sota l’ala d’un barret, gorra o copalta, o amagar l’al·lopècia sota l’estora d’un perruquí tupit. També podria decidir-me pels avenços, replantar-me el terrat: un implant capil·lar que deixés parada la mateixa Dalila. Una altra sortida, fatalista i per tant econòmica, seria treure partit de l’adversitat. Patilles i calbes estan a l’ordre del dia entre el jovent intel·lectual. Calbes lluentes, perfilades, volgudes. Acabar la feina un mateix, rapar-se.

“Oferir un diamant a partir del cabell és més agradable per molta gent que fer-ho a partir de la cendra del cos”, llegeixo que diu el director dels Serveis Funeraris. Doncs, sí. Però és injust i molt poc solidari amb els que la mare natura ens treu literalment del cap aquesta possibilitat. Els nostres familiars, hauran de prescindir de la nostra joia? I si anem per feina, ara que encara hi som a temps? Deixi’ns fer el diamant en vida! Enlloc brillarà tant com a l’arrecada d’un calb satisfet!

( 2 de gener del 2006, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant