L’arbre de la nit

El dia és un vaixell que avança dissolent-se,
i és un gran arbre immemorial la nit.
Les fulles de la nit fan fresses imperfectes,
angoixa, sospita i neguit;
la soca, encoixinada de molses, ens convida
a abandonar-nos, contra d’ella, a un poc d’oblit.

I, quan ens veuen en el son, treballen
les rels i, com tentacles, se’n van impiament
vers on es planyen les imatges del que fórem
– afany o migrament -,
i ho remunten en trets esborradissos,
inscripcions en alfabet incoherent.

Poc es tornà no-res la vida que visquérem.
– ¿ Qui et feu pujar, gran arbre? ¿Què vols per als fallits?
Es riu l’un somni del desig de la durada;
un altre insulta l’estretesa dels sentits.
¿Som anelles de boira
o flamissells no prou ardits?

No dormim pas com en el sot la pedra,
que és ton recer, vell arbre, inquietant.
¿Qui sap, però, si tu mateix ignores
la tresca del destí, i és sospirant
que a poc a poc atures el fullatge
i apagues els estels per a l’infant?

( Josep Carner, Arbres, dins Poesia )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant