Charles Chaplin

És molt entretingut fixar-se en com el cine mut lluitava per comunicar-se, ja que no podia amb la paraula, amb la fisicitat, que vol dir: ensenyant-nos llimones, punxades, neu, flors, gana, aigua, cremades, nates en forma de pastís o de bufetada, instruments musicals, balls, trets o, en el cas de Charlot, tornant-se el protagonista ara un arbre, ara un llum de peu.

La humanització depurada que Charlot dóna als objectes el va dur al prodigi d’humanitzar Hitler, que ja és dir. Humanitzava unes patates convertint-les en peus; convertia una camisa en estovalles i feia que les mànigues fossin els tovallons. Tenia molt clar que havia de sorprendre amb la imaginació. La imaginació no suplia: superava.

Aquest humor argumentat i amb missatge que va enamorar els intel·lectuals del món, avui, el trobem massa dinouesc. Lloyd i Keaton potser se’ns atansen més. El sentimentalisme romàntic d’orfes i raptes, d’amors d’òpera i d’obrers explotats ens fa pensar en Dickens. Dickens havia conegut i treballat la misèria londinenca setanta-cinc anys abans.

Charlot és l’home entre dues aigües, entre el dinou dels bigotis bismarkians i barbes caducades dels seus enemics, i el vint de les escales mecàniques, l’esport i les cadenes de muntatge, que ell va descobrint amb una ingenuïtat que ja ens queda molt lluny. Els nostres besavis i avis podien viure amb nostàlgia les seves peripècies. Avui les plantofades i els pastissos de nata els supleix la Play Station. I aquests nens i adults que hi juguen no sé si s’avindrien gaire a tornar a una simplicitat que, passada la infantesa, si per cas, s’ha de reaprendre.

Charlot du la contrària amb una suavitat coreogràfica i elegant, educada i impassible que desficia els altres. Hi ha la contradicció de l’individu amb el món; el vagabund és la rèplica a les multituds que van d’un costat a l’altre de la pantalla constantment. D’experiència, no n’hi faltava: Chaplin és el fill de pare alcohòlic i mare dement; el baixet que no dóna la talla per entrar a l’exèrcit; l’home que viu quaranta anys als EUA amb passaport anglès; el cineasta que persisteix en el cinema mut quan el sonor ja és corrent; l’home que amb 54 anys es casa amb una noia de 18, i amb qui tindrà 8 fills. És el paio que surt sempre del ramat, vulgui o no vulgui. Inevitable que protestés contra el militarisme –Armes al coll passa per la primera pel·lícula d’humor bèl·lic– i el mecanicisme dels Temps moderns, i que topés de nassos contra el feixisme, primer, el maccarthisme, després, i que acabés retirant-se a Suïssa, paradís fiscal.

Dos mesos després de l’enterrament, uns lladres van robar el cadàver de Chaplin per demanar un rescat a la família. Avui està enterrat sota dos metres de formigó, a la vora del llac de Ginebra. Em pregunto si és aquest, actualment, el seu lloc. El presentisme ha guanyat a la diferència. La societat de l’abundància demana un recanvi constant; la saturació fa que l’única preeminència, l’únic criteri, sigui el de l’actualitat. El present és l’únic que és segur que passarà i deixarà espai. L’escassedat del present el torna valuós. Paradoxalment, aquest ser tot en directe és el que permet tornar a la realitat, perquè arracona tota la resta. La resta queda per penjar-la al museu o per vendre-la, rebentada de preu, a la parada de devedés de l’estació de Sants, a la vora d’una asiàtica que ven còpies pirata de l’última rampoina que es projecta al cine.

( 7 de gener del 2008, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant