Passat el menhir

L’alcalde de Caldes de Malavella ho va dir en un moment molt dur, quan s’acabava de descobrir el cadàver d’una prostituta brutalment assasinada: “És un fàstic i una vergonya que aquestes senyores siguin a la carretera. Creen mala imatge i provoquen distraccions.”

Deixant de banda la primera frase, és veritat que acabes sempre girant-hi els ulls. De dies, les prostitutes de carretera seuen en un marge de l’asfalt, en una cadira plegable. Amb el bon temps, s’estan a sota l’ombra d’un arbre o d’un parasol. Quan fa mal temps, n’hi ha que encenen foc. De vegades trobes la cadira sola, o un cotxe arranat, amb l’home que hi negocia; solen ser lletges i per sobre dels quaranta, però també n’hi ha de joves i atractives que, anant sol amb el cotxe, si les mires, et somriuen, et piquen l’ullet o et saluden.

Fa un parell de setmanes, un divendres al migdia, passant amb dos amics per la carretera de Vidreres, el conductor es va fixar en un petit menhir que hi ha arran de carretera. Encara no se sap del cert què representen els menhirs. Poden ser monuments commemoratius, imatges de divinitats adorades, delimitacions de terreny o senyals funeraris. “Heu vist com està d’herbes?”, va dir el conductor, “Gairebé no es veu, i això que és un monument.”

Després venia un revolt, i, passat el revolt, a l’entrant d’un camí de sorra que s’endinsava cap al bosc, hi havia una prostituta jove i rossa, amb brusa vermella, minifaldilla, cames encreuades i botes lluents. Una noia atractiva, amb els llavis pintats, asseguda a la cadireta plegable, tan agradable a la vista, aquell matí de primavera, que algú de nosaltres va dir: “Ara sí que es veu, el monument.”

Els últims anys, a la Selva i a l’Empordà la prostitució ha crescut molt. La legislació francesa és més estricta que l’espanyola, i clients i empresaris passen la frontera i es barregen amb els clients i empresaris d’aquí. Només cal veure els anuncis als diaris i les televisions locals.

El diumenge a la tarda, tornant, em vaig fixar si veia la noia, i no hi era.

Al cap de dos dies, el dimarts, a les vuit del matí, tres homes que passaven amb cotxe per la nacional van descobrir el cadàver d’una noia en una pollancreda de Sils. Vaig sentir-ho al telenotícies migdia. Es tractava segurament d’una prostituta, va dir el presentador, i vaig pensar si no seria la mateixa. “A la boca, hi tenia entaforat un mocador,”deia, l’endemà, el Punt. “El cadàver tenia un tall al coll i un cop molt fort al cap, a la zona del front, cosa que li havia deixat la cara mig desfigurada.” Dissabte, el diari publicava les fotografies de la morta, que la policia havia divulgat per si algú la reconeixia. Els ulls tancats, la cara plena d’ematomes, emblanquinada i rígida, com de cera. La degollació no s’hi veia, però hi havia fotografies d’un tatuatge a la pell, d’una bota descordada i del top de la morta. La publicació de les fotografies va ser determinant i l’endemà mateix la policia va detenir el pressumpte culpable, l’home que vivia amb ella.

No crec que ningú hagi dut flors a la pollancreda on van trobar el cadàver. Es deia Petronela, era romanesa, tenia vint-i-quatre anys i en realitat no era rossa, sinó morena tenyida. Segons el diari, la noia havia estat assassinada un parell de dies abans de dimarts, quan la van trobar. Si és la mateixa noia que vam veure aquell divendres i que va suscitar el comentari del monument, devia ser de les últimes coses que algú va dir d’ella en vida.

( 17 de maig del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant