Una Guinness

Fumo els anys imparells, i encara per dur la contrària. Aquest 2008, el dedicaré a l’alcohol. Concretament, al de la cervesa negra que vaig conèixer fa uns mesos. Havia badat, fins llavors.

Si el museu més visitat de Catalunya és el del Barça, el més visitat d’Irlanda són les sis plantes de la Guinness Store House. Com el Barça, la Guinness identifica popularment el país. Hi ha infinitament més emblemes de Guinness que banderes irlandeses. El Barça du la senyera a l’escut; la Guinness du el símbol irlandès, l’arpa, a l’etiqueta; la mateixa arpa que promociona Ryanair, en forma d’ala.

Volem una Guinness. En ampolla, es pot comprar als supermercats, però la forma i el lloc decents de prendre-se-la és de barril i en un pub, mal que sigui a Barcelona; la gràcia dels pubs és la frontera que posen entre el món de dintre i el món de fora. Entrem en un pub fosc, profund com la mateixa cervesa, amb televisors a volum mínim que retransmeten algun esport sobre gespa, un partit de rugbi o una cursa de cavalls amb noms com ara Dynamo Danger o Snowflight.

Han de passar uns quants minuts entre que la demanes i que te la pots prendre. Quin plaer seria, si no? El cambrer inclina el got i comença a tirar-la. Falten dos dits per arribar a dalt del got. S’atura i la deixa reposar. En aquests dos minuts, el cambrer pica els dits del novici que ja se la volia endur de la barra. Toca esperar que la negror s’assenti. Baixa com un fum espès. Aquests dos minuts també serveixen perquè acabis de morir-te’n de set. Després es corona amb una escuma blanca com la nata.

Es pren, res, amb la fredor pocs graus per sota del nivell de la comoditat: a la frontera d’on ens molestaria. La companyia d’aquest negre lacat que veus a través del vernís d’un vidre moll. En una tasseta, no es distingiria d’un espresso. Primer, fas un petó a l’escuma làctia. Després, la frescor de l’aigua nòrdica i pesada de les muntanyes Wicklow hi passa a través, amb la sorpresa d’un líquid tan dens que no saps si te’l menges o si te’l beus: és com un brou de verdura. Igual que t’has d’esperar perquè reposi, també demana temps per assentar-se a l’entorn de la llengua, que el gust de regalèssia s’hi mogui, l’agror del rerefons d’humus fresc. En això també la Guinness és profunda; es degusta al voltant i al fons de la llengua, el punt que percep l’amargor. I al cap d’uns glops ets un rumiant, i hi trobes el gust que el bestiar troba a l’ordi. Sospeses un glop vellutat sobre la llengua, amb les punxadetes del gas discret. Herbívor i plàcid, el cervell es posa en comunicació directa amb la gratitud. La cervesa va deixant a la paret del got uns mapes blancs i fantasiosos d’escuma que es va assecant, i que dibuixen l’itinerari dels camins verds que has passat, els camps que has pasturat.

Aquesta cosa esplèndida de les bombolles de purpurina que van cap avall i no cap amunt. Et prens un llot verd, amarg i dolç a la vegada; blanc, negre i aquós, i la boca es torna el cul llotós d’un llac, ple de vegetació, algues, peixos, però d’una suavitat carnal, que fa pujar al cap l’anunci que penja en una paret del pub: Beer, helping ugly people to have sex since 1865. Cervesa, procurant que els lletjos tinguin sexe des de 1865.

Quan el cambrer em demana si vull una altra pinta, vaig massa col·locat per contradir-lo. De dintre del got de cervesa negra, la vanitat, els errors, la negror i l’amargor del món, ni es veuen. Salut!

( 12 de gener del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant