Els gravats de Rembrandt

Sempre, quan es parla de Rembrandt, surt la paraula humanitat. O sigui la manera com va ser capaç d’interpretar i de fer entenedor el món. Jugava fort dues cartes, la primera especialment als autoretrats, la segona als temes bíblics o mitològics, i totes dues al paisatge: l’expressivitat i la narració.

És un encert que l’exposició dels seus gravats a la Pedrera comenci pels autoretrats. Se’ns hi presenta de jove, allunyat, tot just fent-se-li la cara i la tècnica; opulent als trenta-tres anys, exitós i ben casat; a quaranta-dos anys com un gatot fosc, aixafat i amb papada. No és que amagués els defectes – el nas de patata o l’expressió embogida -, sinó que més aviat els ressaltava: s’anava explorant. Rembrandt va retratar-se unes noranta vegades; més de vint en gravat i fent servir el mirall. Ens el trobem pels seus quadres vestit de guerrer oriental, de captaire o d’apòstol Sant Pau. La conquesta de l’exterior començava per la de la seva pròpia pell.

Rembrandt retrata el pare, retrata la mare i retrata els amics. Dedica un aiguafort a un molí que perfectament podria ser el de casa seva. Grava l’Amsterdam on va anar-se’n a viure, i estic segur que és ell mateix el dibuixant, aquell granet minúscul, al cim d’un turonet de Els tres arbres, de cara a l’exterior del quadre, dibuixant ja el pròxim paisatge.

Entre la multitud d’objectes que col·leccionava a casa seva – gravats i quadres d’altres artistes, objectes orientals que comprava al port d’Amsterdam per transportar-los als seus quadres -, també hi havia animals dissecats, que ell tornava a fer viure. Se saben moltes coses de la vida de Rembrandt, però no pas perquè les deixés escrites. Un seu deixeble recordava aquest comentari del mestre: “Al teu voltant, al teu país, hi trobaràs tantes belleses que la vida se’t farà massa curta per comprendre-les i expressar-les.”

El protestantisme no va fer-li renunciar a la representació d’escenes bíbliques. Entrem als seus gravats com qualsevol dels espectadors espontanis que hi treuen el nas inesperadament per una finestra, per una porta o de darrere un cortinatge. Les figures s’hi mouen, és cine del bo, la narració ens arrossega cap a l’abans i el després. L’expressivitat la trobem als ulls dels personatges, obvi, però potser encara més la trobem a les mans. No crec que cap més pintor s’hagi fixat com Rembrandt en les mans: les mans dels nens, la mà que empunya un bastó, la que un home o una dona es posa al pit o a la boca. La mà oberta de Jesús ressuscitant Llàtzer, les mans lligades de Jesús a l’Ecce homo horitzontal. La mà d’Abraham que tapa els ulls al fill; l’altra aguantant el ganivet.

Als gravats paisatgístics s’hi resumeix tot. Va ser el gran descobriment dels holandesos; fins al punt que Vermeer tornaria en paisatge el cos humà. Són paisatges lents, reposats. Purament temps. Un cel s’ha ennuvolat, abans de la tempesta. Unes soques es van aprimant fins que es tornen ratlletes, pèls. Com sempre, la força que hi trobem és la que hi hem posat nosaltres – la que el gravador ens hi ha fet posar. Una ics miscroscòpica se’ns converteix en la massa minuciosa d’un molí, lluny. Aquí és la comunicació. Veiem la vida a base de ratlles, de pèls, però dels pèls vius de la bèstia sentimental que cada gravat és. Com ho diria, com si el gravats de Rembrandt ens sortissin de la pell.

( 17 de gener del 2006, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant