Les obres del TAV

El pont que travessa les vies per sobre del baixador de Bellvitge és un mirador ideal. Les rampes per minusvàlids, que també fan servir els motoristes, permeten que els impedits amb cadires de rodes elèctriques pugin al pont. La gent ha esquinçat la saca verda que tapa les reixes. Els treballadors que controlen les grues es barregen amb els jubilats que baden mirant les obres.

En picat, des de cinc o sis pisos amunt, es veu formiguejar els operaris amb armilla groga, a dintre la part del túnel encara per cobrir. A sobre seu, dues rengleres de bigues serviran per aguantar la terra del cobriment. Estan omplint de formigó la malla del sostre del túnel. Formigoneres, grues, camions, tot el moviment d’una gran obra. És impressionant, la gentada que hi treballa. Aquí a la vora, al Bar Faisán, hi ha una taula amb mitja dotzena de treballadors acabant-se el menú. Són dos quarts de quatre i aquests operaris encara dinen; vol dir que hi van per torns. Es treballa de dia i de nit per acabar les obres.

Quan han d’estar, però? Quin dia arribarà el TAV a Sants? És la pràctica del moment, aquesta foscor en tot; no sabent d’on et baixen les patacades, no pots protestar. A l’edifici més pròxim al pont, un edifici humil, hi ha pancartes de protesta. La del primer pis, penjada al costat d’una bandera catalana, diu: «Basta de chapuzas». Però els jubilats del pont arrufen el nas: «Todos quieren sacar beneficio.» De tant en tant, el pont tremola, però és que passa un tren per sota.

Els jubilats també tenen la seva opinió –«esto ya está»–, però jo pregunto pel final de les obres a un operari negre i jove, dominicà, que controla una grua, i em contesta que pel març. Un treballador equatorià, amb una armilla groga que diu «Recurso preventivo», té una informació diferent: «Dicen que el quince de febrero se inaugura

Me’n vaig a buscar el metro. Baixo a Torratxa. Els carrers són plens de treballadors de la mateixa obra. Torno a preguntar. «Ya está casi acabado. Están poniendo los rieles ya. El 28 de febrero tiene que estar aquí ya. El 29 de este mes se hacen las pruebas. Yo he estado abajo y está todo superbién reforzado.» M’explica que a ell li convindria que l’arribada es retardés. «Soy de Ecuador. Estoy aquí sólo hasta el fin de obra, amigo

Un altre sud-americà penja un regle en una paret i mesura. «Tiene una cota, y ahí se va controlando. No se hunde. Eso fue en Bellvitge. Cada día miramos si se ha movido. Pero esto ya no se mueve

Arribo a peu a l’estació de Sants. Al voltant, també hi ha moviment. Darrere un anunci del PSC –La Catalunya optimista– construeixen un edifici de catorze pisos. Al vestíbul de l’estació, hi ha una petita exposició sobre les obres del TAV, un cercle de plafons amb una senyoreta a dintre, darrere un mostrador. La noia està cansada de dir als que hi entren que ella no dóna informació sobre l’últim retard dels trens de rodalies, sinó sobre el TAV. Quan li demano quan arribarà, se li il·lumina la cara: «La fecha era el diciembre, pero con el parón de las obras… Sobre el febrero van a hacer las pruebas. En marzo, más o menos, ya estará. Es lo que se va rumoreando.» Aquesta és la informació oficial: «Lo que se va rumoreando».

A baix, a les andanes, a les pantalles que anuncien els trens, han enganxat un foli blanc a l’esfera de cada rellotge. Veig córrer les agulles per sota els folis. No hi deu haver manera d’ajustar l’hora. La vida fa metàfores massa fàcils.

( 26 de gener del 2008, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant