Una conversa amb Jordi Pujol
Què fa el president d’un quart de segle de Catalunya, quan deixa el càrrec? També procurar incidir en el pensament. El Centre d’Estudis Jordi Pujol, amb seu al Passeig de Gràcia, té revista, beques, publicacions, seminaris i patronat. La informació és a www.jordipujol.com.
Jordi Pujol m’havia citat per parlar sobre l’ensenyament el mateix divendres que CiU s’abstenia en la votació del projecte de nou estatut. El despatx és al Passeig de Gràcia, un principal primera, contigu a la casa Ametller. No t’obre una recepcionista estantissa, sinó un home com un armari, entratjat, que et fa passar a una sala d’espera. Parquet, colors cremosos, un Subirachs. Paret revestida de fusta blanca, floritures de guix al sostre. Hi ha una porta corredora de doble fulla, molt alta, amb el pany daurat i el vidre translúcid. A l’altre costat, l’ombra que es mou i parla per telèfon és inconfusible.
No em fa esperar gens. Obre ell mateix la porta i em saluda. Segueixo l’esquena baixa, robusta i solitària, per feina, l’americana grisa, com tants deuen haver-ho fet abans meu. Caminem sobre el parquet cap a la sala principal, espaiosa i encortinada. Seiem en una taula rodona, cara a cara, al costat del seu despatx. Darrere meu, en lleixes, piles de diaris encara baixes, que es deuen buidar mensualment: premsa del país, Frankfurter Allgemeine, Corriere della Sera. A una habitació del costat hi ha les secretàries. L’altra habitació és una segona saleta d’espera, amb l’escultura petita d’uns castellers.
Té el meu llibre sobre l’ensenyament subratllat. Entre les pàgines, algun article sobre el tema. “Vostè diu…” i llegeix. “Vostè ha dit…” Jo vaig donant-li la raó. És ell, qui parla. Deu haver-me citat perquè li confirmi unes impressions que ja té. Parla a grans paràgrafs, es desplaça per unes guies argumentals fermes que li permeten anar afegint idees secundàries sobre la marxa. La importància d’un bon ensenyament per l’economia dels propers anys; els problemes de la Reforma; la situació dels professors; les dificultats sobrevingudes amb la immigració. Justifica el que va fer el seu govern amb una certa autocrítica, però “les coses no estan tan malament com sembla.” És un Pujol tranquil i de divendres a la tarda, amb l’energia de fons molt administrada, a l’altra punta de la gesticulació i l’autoparòdia. De tant en tant, per estalviar-se explicar-m’ho tot, truca a una de les secretàries perquè porti la fotocòpia d’un discurs, un opuscle, un article. “Això ja ho llegirà aquí.” Són idees de sentit comú: reconèixer el paper dels mestres, reintroduir la moral de l’esforç, reprendre l’avaluació dels coneixements. Utilitzo la fórmula següent: “Avui parlava amb un amic professor i, quan li he explicat que venia a veure’l a vostè, m’ha dit: li dius que el que diu ara, era abans, que ho havia de dir.” Però el President no té cap problema a admetre els fets i justificar-los per la circumstància política.
Durant la conversa, detecto dues desconfiances: que la Generalitat no perdi la imatge de solidesa guanyada mentre ell la presidia – un temor exagerat, potser, considerant el que ha aguantat últimament la institució -, i que ERC no estigui al cas, badi. Per acabar, em diu: “Si en res et puc ser útil…” És un formalisme, naturalment, però jo m’hi agafo: “Li puc fer unes preguntes?” “Molt bé. Però torna d’aquí una hora. Digue’m ara què vols saber, que hi aniré pensant.” I s’ho apunta. “Molt bé. Fins després. Ja saps com se surt.”
Primers de juliol, turistes, gent amb bosses de les rebaixes al Passeig de Gràcia. Torno al cap d’una hora. Se’l sent. Torna a ser al telèfon. El nou estatut. Les meves preguntes seran una pura excusa per continuar la conversa, més aviat entrevista: costa Déu i ajut interrompre’l. Afabilitat distant, familiar, i el petit deix de murrieria inevitable. “En una part molt important, Catalunya és una identitat d’arrels, que en alguns moments també ho ha estat de resistència.” “I ara no?,” li pregunto. “Ara també. Hem de conviure de cara a un projecte que inclogui tot el que forma part de Catalunya, i on entren moltes aportacions noves. Tot això viscut d’una manera potser no plenament conscient, però sí real. Això s’havia anat aconseguint. Era molt important salvar la cohesió social. Per fer això es necessita passar de puntetes, de vegades, sobre les coses. Ara al país s’hi ha introduït un punt de barroeria. Però no es pot permetre un menysteniment dels components de Catalunya, ni tampoc del component històric, basat en la llengua i la cultura: sense això tot se’n va en orris. Necessitem poder integrar aquesta immigració tan forta dels últims sis o set anys, i no és fàcil.”
“Quina opinió té dels intel·lectuals?” “El catalanisme sempre ha tingut un component intel·lectual. Jo sóc fill del noucentisme, perquè és l’última onada que hi ha hagut. Sóc guanyat de molt jove pel catalanisme per unes quantes lectures, i una és Maragall, un modernista. Llegeixo Prat de la Riba, Almirall, Rovira i Virgili, Torres i Bages, el doctor Cardó i tota la literatura noucentista dels anys vint i trenta. Per tant, tinc una forta empremta intel·lectual. Però ve un moment que el moviment dominant del món intel·lectual agafa una orientació que respecto, que ha fet aportacions molt positives a Catalunya, però que en determinades formulacions no hi estic d’acord (…). En el terreny intel·lectual, hem badat en alguna cosa, com en la tendència que diu que no hi ha drets col·lectius, que només hi ha drets individuals. A Espanya, els populars ens embesteixen amb arguments més tradicionals, més del XVI-XVII, i els socialistes amb els drets de l’home. Què em diu, vostè, de Catalunya? Els drets són individuals. Aquesta sembla una batalla perduda, però ara la recuperarem. El pensament dominant està esgotat. Sobre Europa, el meu pensament ve dels cinquanta i està esgotat, o, almenys, derrotat: s’ha vist els últims anys, i al referèndum francès. Però el pensament individualista i jacobí també està derrotat, perquè, quan guanya, fa recular Europa (…). L’articulisme d’avui, comparat amb el de fa cinc anys, no està tant en la línia del pensament políticament dominant. Et diria ara vint o vint-i-cinc noms d’articulistes: no editorialistes, ni directors de diari (…). Ara veig que la Generalitat impulsa una universitat d’estiu anomenada progressista, molt en la línia del políticament correcte. Però aquest pensament està en crisi. El Fòrum va poder semblar un èxit, perquè van fer venir tothom, però el missatge deixava fred: antiglobalització, sostenibilitat, antiamericanisme, individualisme a ultrança. Molt bé. Ja saps com se surt.”
I adéu siau. Si no fos que, quan ja he baixat les escales i sóc a punt d’obrir la porta del carrer, alta i pesada, sento aquella veu inconfusible darrere meu, que crida: “Escolti! Sala! Escolti!” Torno a pujar les escales com un coet i allà dalt, al replà de l’escala, tres esglaons sobre meu, veig que m’apunta amb el dit i diu: “Li dius al teu amic que oposar-se als corrents dominants no és tan fàcil. De vegades no es té tant de poder com sembla. En Cuyàs va fer un article, Pujol ens va enganyar. No ho vas llegir?” Quedo de pedra. “Llavors, què?”, pregunto: “Era un miratge?”, i el President em contesta: “No. El miratge també forma part de la realitat.”
( Juliol del 2005, El Punt )
