Bingo

És el bingo al peu d’una rotonda de la nacional que travessa Pineda de Mar. Fa uns mesos, van recobrir tot l’edifici de neons grocs, blancs, vermells i intermitents, amb una ruleta a la façana i una gran bola blanca amb el número 69, tan subtil, i ara fa una lluminària tan escandalosa que de nit ja és el principal element distintiu de la població, cosa que a ningú li importa gaire.

Obren a les cinc. Me n’hi vaig un dia entre setmana, a quarts de set del vespre. Una dona ven bitllets de loteria asseguda als graons de fora. Al vestíbul hi ha un caixer automàtic, algunes màquines escurabutxaques i una ruleta electrònica amb un parell de jugadors. Un d’ells té un pot ple de monedes d’euro: dos centenars, mínim.

Em comproven el DNI i passo a un cau fossilitzat i extraterrestre, al defora del temps i de l’espai, sense finestres, sense la renovació de la vida diària. Si s’acabés el món, aquí seríem els últims de saber-ho.

Vermell d’extintor i verd moqueta, mirall daurat, cadires giratòries amb rodes, apelfades. La zona de fumadors està separada per un vidre. Però és la zona principal, naturalment, perquè és on hi ha la barra amb la senyoreta del micro i aquella mena de màquina de crispetes amb les boles numerades botant a dintre la peixera. La resta del local és gairebé buida, però a la zona de fumadors hi ha feines per trobar una taula. Força taules tenen sis cadires i un sol jugador. Quants ludòpates deu haver-hi, a la sala? Gent dels cinquanta per amunt, jubilats fent exercici contra l’Alzheimer, amb roba grisa de carrer, però també un parell de joves amb màniga curta a la taula més arraconada, i un parell de negres, en un altre racó –un no s’ha tret la gorra i l’altre és infreqüent: gras, amb ulleres, i la camisa molt ben planxada–. Aquests jugadors de dia laborable sembla que faci vint anys que no es mouen de la cadira.

Aquí no se’t presentarà la Sharon Stone de Casino. Baixetes i granades, camisa vermella i pantalons negres –els colors de la ruleta–, les hostesses seuen en trones, a veure qui canta primer línia o bingo. Dos euros el cartró, sembla res. Molts jugadors fan anar un parell de cartrons a la vegada. El cigarro en una mà, el retolador a l’altra. Acaba de començar una partida i entra a la sala una senyora amb un paquet de tabac entre els dits. Se’n va de dret a una taula buida, impacient, com si l’hi esperés l’home invisible. Pel camí, somriu i saluda familiarment l’un i l’altre, seguida per l’hostessa, que va marcant-li els números de dos cartrons. Que no es perdi ni una partida. Seu, agafa els cartrons, continua marcant mentre s’encén un cigarro. Fins que algú no fa línia no es treu l’abric. En una altra taula, sona un mòbil. L’hostessa va cap allà. Mentre la jugadora contesta la trucada, l’hostessa s’encarrega d’anar-li marcant el cartró, no fos cas.

La carta plastificada té tres pàgines, principalment de begudes alcohòliques. També se serveixen entrepans i gelats, i un menú de set euros, IVA inclòs. La lletania de números –«veinte, trece, ochenta y dos…»– té més a veure amb una tómbola que amb cap fantasia d’enriquiment. El murmuri tediós dels números, la banalitat d’aquest joc infantil i el recolliment dels participants té un punt religiós. Però no es resa pas a cap vedell d’or. La paradoxa del jugador és que mira de concentrar l’atzar de la vida, de fer-lo menys atzarós, convocant-lo.

( 9 de febrer del 2008, El Punt )

One Response to “Bingo”

  1. david Says:

    quin texte mes guapo, renoi !

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant